dimecres, 30 de setembre del 2015

Deu signes d'alarma per detectar l'Alzheimer

Oblidar apagar el foc, no saber quin dia és o no recordar el nom dels éssers estimats són alguns

Les persones que pateixen alzheimer solen trigar a rebre un diagnòstic de la malaltia. Hi ha una sèrie de signes que fan saltar les alarmes per poder detectar més ràpidament la malaltia. Gestos i accions diàries com oblidar apagar el foc o no recordar quin dia és són algunes d'aquestes senyals d'alarma per diagnosticar l'Alzheimer.

L'Alzheimer és una alteració neurodegenerativa primària, amb la qual s'experimenten canvis microscòpics en el teixit del cervell i una pèrdua de l'acetilcolina, la substància que permet que les cèl·lules nervioses es comuniquin entre elles.

Qui pot patir alzheimer?
Les probabilitats de patir alzheimer augmenten entre les persones majors de 65 anys. És més comú entre les dones, encara que pot ser degut a que elles viuen més. Un dels factors que poden ajudar a desenvolupar aquesta malaltia és l'herència familiar o la genètica. A més, s'ha relacionat l'Alzheimer amb el tabac i amb dietes altes en greixos.

Els símptomes de l'alzheimer
Els malalts d'alzheimer comencen a tenir imperceptibles pèrdues de memòria que amb el temps són més notòries i preocupants, ja que els impossibilita portar una vida normal. Els familiars i les persones més properes a malalts d'alzheimer són els primers que s'adonen que alguna cosa no va bé. Diagnosticar la malaltia en una etapa primerenca és clau per millorar la qualitat de vida del pacient, per això és molt convenient conèixer bé els símptomes d'alzheimer:
  • Petits però freqüents oblits
Un dels senyals més comuns de l'alzheimer, especialment en les primeres etapes, és oblidar la informació, especialment la que s'adquireix més recentment. Se solen oblidar de dates d'aniversari o esdeveniments importants. Les distraccions quotidianes, com no apagar el foc en sortir de casa, també solen ser un clar símptoma.
  • No recordar on es deixen les coses
Els malalts d'alzheimer solen passar-se el dia buscant objectes que han perdut perquè no recorden on els han deixat. Tendeixen a deixar les coses en un altre lloc diferent al que pertanyen com ara fiquen la llet oberta a l'armari en comptes de a la nevera.
  • Repetir les converses constantment
Les persones que fan diversos cops la mateixa conversa és perquè en moltes ocasions no recorden que ja ho han explicat. És també normal que durant les mateixes no trobin les paraules necessàries per mantenir un diàleg fluid i utilitzin descripcions per anomenar objectes del que han oblidat el nom com dir 'pal per escriure' al llapis.
  • Quan fer la quotidianitat costa més del normal:
Si de sobte et costa seguir una recepta que abans dominaves, arribar a un lloc conegut, manejar els comptes de la llar, recordar com funciona el teu forn de sempre o com es sintonitza la teva emissora preferida, et recomanem que acudeixis al teu metge per descartar l'alzheimer.
  • Desorientació de temps o lloc
Els malalts d'alzheimer es descol·loquen en moltes ocasions, no saben ni on són, ni com han arribat fins allà. En moltes ocasions es perden caminant per la seva ciutat o barri. Hi ha moments en què ni tan sols recorden en quin dia viuen o que any és.
  • Menys atenció a la higiene i al neteja personal
Persones que sempre han estat netes quan pateixen aquesta malaltia poc a poc es converteixen en més deixades. Ja gairebé no netegen la casa, obliden posar la rentadora i porten la roba bruta o fins i tot deixen de rentar-se cada dia.
  • Pèrdua d'interès per les aficions
Si es perd l'interès per coses que abans agradaven com veure la tele, llegir un llibre, gaudir amb els amics o sentir adoració pels néts, etc. es pot estar patint alzheimer.

Tractaments de l'alzheimer
L'alzheimer és una malaltia que no té cura, però si tractaments que permeten que la seva evolució sigui el més lenta possible. Entre els medicaments que es fan servir hi ha els anticolinesteràsics, que eleven els nivells d'acetilcolina en el cervell. També se solen receptar tranquil·litzants per alleujar l'ansietat i agitació dels malalts d'alzheimer, i tractaments basats en reduir la depressió.

Diari de Girona
21/09/2015

dimarts, 29 de setembre del 2015

Memòria: fer política

Religió i política sempre han anat de bracet. Juli II (segle XVI) era papa i era un guerrer. Arnau Amalric (segle XII) fou un eclesiàstic (abat de Poblet i arquebisbe de Narbona), capellà i guerrer al mateix temps. I no s'estava de res. La "llegenda" diu que, al setge de Besiers, quan li van preguntar què havien de fer amb els habitants capturats ell va respondre: "Mateu-los a tots. Déu ja reconeixerà els seus". Una frase, en boca d'un eclesiàstic, digna d'un botxí sanguinari, sense compassió, sense entranyes. Després de l'estossinada de Besiers, s'adreçà amb el seu exèrcit cap a Carcassona, l'atacà, la conquerí, i demà els seus habitants.

Estar a prop dels marginats i dels oprimits és una manera de fer política. Estar a prop dels privilegiats i dels opressors és una altra manera de fer política. Aquestes dues frases tan esclaridores les trobem a l'editorial d'un número de Presència (juny del 2015) dedicat a la religió política.

El monjo de Montserrat, Pare Hilari Raguer té un llibre, "La pólvora y el incienso" en el qual parla de la política franquista de l'Església espanyola. Lluís Maria Xirinacs, escolapi, amb les seves vagues de fam i la seva presència davant de la presó Modelo de Barcelona, també feia política. Teresa Forcades i Lucía Caram són dues religioses que fan política. Els capellans barcelonins que es van manifestar a la Via Laietana de Barcelona (i van ser perseguits i colpejats pels grisos). També feien política. Protestaven per les tortures que aplicava als presos la policia franquista.

Jo sóc partidari de l'opinió següent: un eclesiàstic, no només pot fer política, sinó que ha de fer política. Sempre i quan fer política vulgui dir treballar a favor dels qui més ho necessiten. Hans Küng en el seu darrer llibre "Jesús" ens demostra de manera ben clara que Jesús de Natzaret "sense fer política", "feia política". Els caps dels jueus diuen a Pilat, governador romà: "(Jesús) revolta el poble amb les seves doctrines per tot el país dels jueus, des de Galilea, on va començar, fins aquí". Lluc 23, 5. Com podeu constatar, una acusació ben política.

No es tracta, aquí, de fer un catàleg de les accions polítiques eclesiàstiques. Tansols fer un repàs de la memòria històrica. i començo per mossèn Ballarín, que s'ha passat tants programes de televisió, ràdio i entrevistes fent política. O els meus grans amics de Justícia i Pau, Joan Gomis i Arcadi Oliveres. Amb ells fèiem política antifranquista de veritat. Pere Casaldàliga fa política, gràcies a Déu. Lluís Hernàndez, batlle de Santa Coloma de Gramenet, feia política ben directa. El Fòrum Alsina fa política. Però mai no m'he avergonyit d'ell. El Papa Francesc fa política, alta política. Alguns diuen que és política massa conservadora. No sé què dir. L'any 1966 cent trenta capellans van anar a la Comissaria de Via Laietana (la terrible comissaria dels germans Creix) per protestar de les tortures que un estudiant va patir a mans de la Policia Nacional. Mossèn Josep Dalmau, rector de Gallifa, ha fet política tota la seva vida, tot i que ha hagut de suportar ser "ninguneado", com deia Eduardo Galeano, tota la seva vida per la jerarquia eclesiàstica. L'any 1966 l'abat de Montserrat Aureli Maria Escarré va fer les seves famoses declaracions al diari francès Le Monde. Declaracions que li van suposar l'exili, com a l'arquebisbe de Tarragona durant la República i la Guerra civil, el cardenal Vidal i Barraquer. Mossèn Vidal Aunós, rector del Pi, jo no el vaig tractar. Però va obrir la parròquia del Pi als immigrants sense papers.

I així podria continuar aquesta llarga llista i acabar amb el meu amic, mossèn Vicenç Fiol. De totes les comarques li reconeixen i agraeixen la seva acció política i cristiana, fins i tot molts ateus o agnòstics.

Joaquim Pla
28/09/2015
El Nou Burxeta

dilluns, 28 de setembre del 2015

El Trueta millora l'equipament per a la cirurgia en tres dimensions

L'hospital de Girona incorpora tres noves torres laparoscòpiques de 3D, i ja té cinc aparells de gran precisió per a intervencions 
 
El cirurgià veu les imatges en alta definició en una pantalla al quiròfan // ICS Girona
L'hospital Josep Trueta de Girona ha incorporat tres noves torres laparoscòpiques de tres dimensions, que se sumen a les dues que ja tenia i que permeten treballar amb molta precisió al quiròfan. La inversió del centre de referència a les comarques gironines en aquesta tecnologia ha estat de 400.000 euros i, a partir d'ara, amb els cinc aparells es realitzaran sobretot operacions de ronyó, pròstata, fetge, esòfag, estómac, matriu i ovaris, gairebé sempre en casos en què cal extreure tumors. Els serveis que més fan servir aquest tipus d'aparells a les intervencions quirúrgiques són, principalment, Urologia, Cirurgia General, Ginecologia i Otorinolaringologia, especialment en patologia tumoral.

L'hospital Trueta va començar a utilitzar la tecnologia 3D als quiròfans l'any 2013. Des del centre destaquen que aquest fet va representar «un salt qualitatiu en l'àmbit quirúrgic», ja que les torres laparoscòpiques permeten que el cirurgià treballi amb una profunditat de camp inèdita fins fa poc temps, tan sols posant-se unes ulleres de tres dimensions semblants a les que s'utilitzen als cinemes.

Operacions menys invasives
Un dels principals avantatges de la laparoscòpia en 3D és que possibilita l'abordatge per orificis en lloc d'haver de fer-lo per incisions i que permet, per tant, fer operacions menys invasives.

La intervenció es fa introduint una petita càmera i els instruments que permeten al cirurgià operar veient l'òrgan per una pantalla d'alta definició. Les imatges de la zona intervinguda les capten dues òptiques, que treballen en paral·lel, i s'envien a un processador que les combina i les projecta a les pantalles del quiròfan. A través de les ulleres 3D, el cirurgià hi pot veure l'òrgan afectat amb molta més profunditat i pot operar amb més precisió que en la laparoscòpia convencional.

L'alta precisió que ofereixen permet que el professional disposi de més qualitat visual i profunditat de camp, cosa que facilita que pugui treballar amb més rapidesa i molta més claredat.

Com que disminueix notablement la quantitat de moviments de l'instrumental durant la intervenció, es redueixen els riscos per als pacients.


Alba Carmona
27/09/2015

diumenge, 27 de setembre del 2015

El sermó del Capitoli

Francesc demana als EUA la fi de la pena de mort i del comerç d'armes
El Sant Pare rep els aplaudiments dels congressistes abans de pronunciar el seu històric discurs davant el Capitoli de Washington Foto: Alessandra Tarantino / AP
"El Papa de la Santa Seu" -amb aquesta peculiar fórmula va ser anunciada la presència de Fran­cesc- va fer ahir un sermó contun­dent a la nació més poderosa del planeta. Per primera vegada en la història, un sant pare es va adreçar al Congrés dels Estats Units. I, malgrat el to molt cordial, va tocar temes molt delicats i va fer algunes peticions incòmodes per a la seva audiència com l'abolició de la pena de mort i el final del comerç d'armes, a més d'instar al respecte als immigrants, a abandonar el mani­queisme en el tracte als enemics i a lluitar amb determinació contra el deteriorament del medi ambient.

No va ser tècnicament un ser­mó, però sí una cosa bastant sem­blant, el discurs del líder espiritual amb més influència mundial. A més, un terç dels congressistes són catòlics. Professen aquest mateix credo 6 dels 9 membres del Tribu­nal Suprem, un dels òrgans amb més poder als EUA.

Jorge Mario Bergoglio va citar Abraham Lincoln i Martin Luther King, dos màrtirs nacionals. La in­tervenció va durar uns 50 minuts. Francesc es va expressar en anglès, pronunciant lentament cada frase i amb gestos i mirades per emfatitzar els fragments més im­portants. L'escenari va ser la Cam­bra de Representants, on es van afegir els senadors, com passa en les grans ocasions, com en els dis­cursos sobre l'estat de la Unió.

Francesc va alertar que s'ha d'estar atent a tota forma de fona­mentalisme, però que, a l'hora de combatre'l, s'ha de procurar man­tenir l'equilibri i evitar la polarització, el reduccionisme, la simpli­ficació entre bons i dolents, ja que utilitzar els mateixos mètodes que aquells als quals t'enfrontes supo­sa un contrasentit moral. "Imitar l'odi i la violència dels tirans i as­sassins és la millor manera d'aga­far-los el lloc",va dir. "Se'ns demana que tinguem coratge i intel.li­gència per resoldre les moltes crisis geopolítiques i econòmiques d'avui -va dir el Papa-. Hem d'anar endavant junts, en un espe­rit renovat de fraternitat i solidari­ tat, cooperant generosament pel bé comú".

Quan va parlar dels immigrants, el Papa va destacar que la seva pre­sència és consubstancial als Estats Units. Va al·ludir a la tragèdia que pateixen els indígenes americans i va manifestar la seva "més alta es­tima" per ells. També va advertir que "no podem repetir els pecats i errors del passat".

Sobre el problema dels refugi­ats, Francesc va animar a tractar­ los sempre de manera "humana, justa i fraternal". "Ajudem els altres com ens agradaria que ens ajudessin a nosaltres -va afegir-. En una paraula: si volem seguretat, donem seguretat; si volem vi­da, donem vida; si volem oportuni­tats, oferim-ne".

El Papa no va esmentar explíci­tament l'avortament ni l'eutanà­sia, però sí que va advocar per "protegir i defensar la vida huma­na en cada fase del seu desenvolu­pament". Immediatament des­prés va introduir la qüestió de la pena de mort i de la condemna a cadena perpètua. Va declarar obert suport a l'actitud contrària a la pena capital adoptada pels bis­ bes dels Estats Units. També va afegir un argument contrari a les cadenes perpètues, a les quals ell s'oposa perquè neguen el dret de redempció de les persones. Se­gons el Papa,"cada vida és sagrada i cada persona humana té una dignitat inalienable", i "les societats no poden fer res més que beneficiar-se de la rehabilitació dels qui van cometre crims".

Sense esmentar el concepte de "canvi climàtic" -que aixeca suspicàcies en un sector dels republicans-, el Pontífex va recordar la seva encíclica Laudato si' (Lloat si­guis) i va insistir en la urgència de frenar el deteriorament del medi ambient, amb un accent especial en la responsabilitat del Congrés i de la influent comunitat científica dels Estats Units. En aquest ter­reny, com en el de la immigració, Francesc s'alinea completament amb la política del president Ba­rack Obama, com ja va deixar clar dimecres en el seu discurs als jar­dins de la Casa Blanca.

Una altra part rellevant de l'al.locució al Capitoli va ser la condemna al comerç d'armament. El Pontífex es va preguntar per què es venen tantes armes letals. La seva resposta va ser contun­dent: "Simplement per diners, diners que estan banyats en sang, so­vint sang innocent".

Si bé el Papa va introduir refle­xions sobre justícia social i ajuda als més desfavorits, va evitar una crítica frontal al sistema capitalis­ta i al món de les finances com ha­via fet en altres intervencions i es­crits des que va iniciar el pontifi­cat. No va voler-s'hi rabejar per no donar més munició als ultraconservadors que el titllen de marxis­ta i fins i tot de comunista. Per això no va llegir un paràgraf sencer que figurava al text distribuït prèvia­ment a la premsa en el qual afirma­ va que "si la política ha d'estar fi­delment al servei de la persona humana, es dedueix que no pot ser esclava de la economia i de les finances"­.

El següent esment en l'atapeït programa del Papa va ser a l'esglé­sia de San Patrici, en ple downtown (centre) de la capital dels Estats Units, on va parlar amb dos cente­nars de sense sostre. "Per què estem sense un sostre, sense una casa? -es va preguntar Francesc-. Són preguntes que anirà bé que ens fem tots: per què aquests germans nostres estan sense casa, per què aquests ger­mans nostres no tenen un sostre?" El Papa va barrejar la reflexió es­piritual i la reivindicació política. "Davant situacions injustes, dolo­roses, la fe ens aporta aquella llum que dissipa la foscor", va dir Jorge Mario Bergoglio, després de citar la Bíblia i l'experiència de Josep. Per bé que després va afegir: "No trobem cap mena de justificació social, moral o del tipus que sigui per acceptar la falta d'allotjament. Són situacions injustes, però sabem que Déu les està patint amb nosaltres".

Washington encarna bé la frac­tura dels Estats Units, l'escandalós contrast entre aquella Amèrica opulenta, neta, impecable, i els barris pobres -poblats majoritàriament per afroamericans- deixats de la mà de Déu i consumits per la delinqüència endèmica, la droga, la pobresa i unes escoles que no compleixen la seva funció. Aquests mons sovint s'entrecre­uen. The Washington Post desta­cava ahir, per exemple, el tiroteig que hi havia hagut en un restau­rant dimecres a la nit a només 8 minuts amb cotxe de l'hotel que allotja la premsa que segueix el Pa­pa. Va morir-hi un home. És l'ho­micidi número 116 d'aquest any a la capital federal.

Eusebio Val
25/09/2015

dissabte, 26 de setembre del 2015

El Suprem rebutja que els afectats per la talidomida siguin indemnitzats

L'Alt Tribunal assegura que el dany ocasionat pel fàrmac ha prescrit
Els espanyols són les úniques víctimes que encara no han estat indemnitzades 
 

No hi ha hagut justícia. Almenys, no la justícia esperada pels afectats per la talidomida, la justícia que hauria condemnat la farmacèutica Grünenthal, que va comercialitzar un fàrmac que els va provocar mal­ formacions a les extremitats igual que a altres afectats de la resta del món (Japó, Austràlia, Canadà, Alemanya, Itàlia...). El Tribunal Suprem va resoldre ahir que les víctimes d'aquella aberració (el fàrmac va ser retirat quan se'n van comprovar els efectes adversos, menys a Espanya, on el govern de Franco va decidir mantenir-lo) no han de ser indemnitzades per la multinacional alemanya perquè el delicte ha prescrit, tal com va esta­blir l'Audiència de Madrid l'any passat.

Així ho han decidit vuit dels nou magistrats de la Sala Civil. El ma­gistrat que ha votat a favor d'in­demnitzar els afectats presentarà un vot particular que es donarà a conèixer ben aviat. Les víctimes van reclamar 204 milions d'euros per les malformacions causades.

És difícil explicar la desesperan­ça dels afectats concentrats a la porta del Suprem. De veritat, no hi ha paraules. "Crèiem que al final hi hauria justícia", explicava un vícti­ma. "Justícia", repetia, per posar fi a un disbarat que els converteix en els únics afectats a qui la farma­cèutica no retrà comptes. El Su­prem deixa la porta oberta, com ja va fer l'Audiència provincial, a fu­tures reclamacions civils i en el cas que apareguin danys no coneguts fins ara o que s'agreugin els actu­als.

Segons la decisió de l'Alt Tribu­nal, no entra a valorar les lesions que aquest fàrmac va provocar als afectats, les seves mans recargola­des, les seves cames curtes o l'ab­sència d'extremitats. El Suprem es limita a confirmar la sentència de l'Audiència Provincial de Madrid, que va desestimar la demanda de responsabilitat civil contra Grünenthal perquè ja havia prescrit. Segons l'Audiència, l'accés a aquest fàrmac, prescrit per a les embarassades que tenien vòmits es va produir a finals dels cinquan­ta i principis dels seixanta del segle passat. Els afectats, per la seva ban­da, recorden que el govern franquista va mantenir el fàrmac mal­grat que el 1961 se'n va ordenar la retirada. "Fins al 1978 es va estar venent. Tenim documents del Mi­nisteri de Sanitat que n'ordenen la retirada el juliol del 1969 i còpies del vademècum espanyol fins al 1976, així com receptes expedides fins al 1978"; explica Rafael Baster­rechea, vicepresident d'Avite, l'associació que va néixer a principis del 2000 per exigir justícia. El re­tard en 1es seves demandes s'expli­ca perquè no hi va haver reconei­xement oficial a les seves lesions fins al 2010.

José Riquelme, president d'Avi­te, no es dóna per vençut i anuncia recurs davant el Constitucional i, si cal, davant el Tribunal d'Estras­burg. Té a 1a mà l'informe de dese­nes de pàgines del fiscal, que consi­dera que no només s'hauria de comptar l'inici de la prescripció des del reial decret del 2010, sinó fins i tot des del 2012, quan la far­macèutica va demanar perdó i va reconèixer la seva culpa, però sen­se indemnitzar ningú per la seva conducta, la qual cosa al Ministeri Públic li sembla "un fet gravíssim per a la consciència de la humani­tat", assenyala. "Aquest gravíssim atemptat contra la salut de la hu­manitat, dret recollit en la majoria de les convencions internacionals, no ha prescrit", exposava el fiscal José María Paz en un escrit en el qual afegia que "el reconeixement de culpa per part de la fabricant alemanya el2012 és un fet decisiu".

"És un cop molt fort. No ente­nem com, amb un informe positiu del fiscal que ens donava suport, han resolt així", assenyalava Ri­quelme. Però aquesta gent està acostumada a lluitar, no han tingut més remei que fer-ho des que van néixer. I continuaran buscant justícia.


Ajuda alemanya a un espanyol
La farmacèutica Grünen­thal va reiterar ahir que les víctimes del medicament que va comercialitzar (i comerci­alitza ara, però per a altres usos) ja disposen de mitjans "satisfactòriament esta­blerts" per beneficiar-se d'ajuts econòmics. Després que es conegués la resolució del Suprem, la multinacional alemanya va difondre un comunicat en el qual declina fer cap tipus de valoració "fins haver rebut la sentèn­cia". No obstant això, i inde­pendentment d'aquesta reso­lució, la companyia reitera que "ja existeixen mitjans satisfactòriament establerts perquè tots els afectats per un producte que contingués talidomida de Grünenthal, o del seu distribuïdor local a Espanya, puguin beneficiar­-se d'ajuts econòmics". "Tots els afectats continuen tenint dret a rebre els mateixos beneficis de la Fundació Contergan que reben tant les víctimes a Alemanya i a Espa­nya que així ho han sol·lici­tat", afegeix la companyia. Avui dia, expliquen des d'Avite, només un espanyol. Per què? Els espanyols han trigat a mobilitzar-se a con­ seqüència de les traves governamentals per exigir els seus drets.

Céleste López
24/09/2015

divendres, 25 de setembre del 2015

Un 29% dels adults i un 11% dels menors de 18 anys tenen trastorns mentals greus

La xarxa de salut mental de les comarques gironines atén cada any 25.000 persones
Setmana d'actes per commemorar el Dia Mundial de la Salut Mental
Usuaris de la llar-residència La Massana
La xarxa de salut mental i addiccions tracta cada any a les comarques gironines prop de 25.000 persones. D'aquestes, 20.000 (15.000 adults i 5.000 nens i joves) tenen problemes de salut mental i 5.000 més, problemes d'addiccions. Segons els diagnòstics fets, un 29,08% dels adults i un 11% dels menors de divuit anys tenen un trastorn mental greu. Aquestes són les dades que l'Institut d'Assistència Sanitària (IAS), que gestiona la xarxa de salut mental a la regió sanitària de Girona, ha donat a conèixer amb motiu de l'organització del programa Dignitat en salut mental que es durà a terme del 5 al 10 d'octubre per commemorar el Dia Mundial de la Salut Mental (10 d'octubre). L'OMS calcula que una de cada quatre persones tindrà un problema de salut mental al llarg de la seva vida.

El 2014 els centres de salut mental comunitaris d'adults de les comarques gironines van fer 77.075 visites i els centres de salut mental infantils i juvenils, 25.859. Per la seva banda, els centres d'atenció a les drogodependències van sumar, l'any passat, 25.588 visites.

D'acord amb els diagnòstics fets, del total de pacients adults atesos, un 26% tenen trastorns depressius; un 21%, adaptatius; un 20%, psicosi; un 12% ansietat i un 7%, trastorns de personalitat. El 14% restant correspon a altres diagnòstics. I en persones menors de 18 anys, a l'11% se'ls va diagnosticar un trastorn mental greu; a un 5,5%, un trastorn de comportament; a un 15,6%, dèficit d'atenció, i a un 5,9%, trastorn de la conducta alimentària.

LES XIFRES 

12,4 per cent
de catalans de més de quinze anys tenen risc de tenir un trastorn mental, segons les dades de l'ESCA.

5,9 per cent
dels menors de divuit anys atesos tenen algun trastorn de la conducta alimentària.


El repte, trencar els estigmes
El programa que es desenvoluparà del 5 al 10 d'octubre a diferents indrets de Girona i Salt té com a objectiu rebatre els tòpics que estigmatitzen les persones que tenen una malaltia mental. El programa, que és una iniciativa de l'Associació Família i Salut de Girona i Comarques, inclou conferències, un taller de teatre, una festa per commemorar l'onzè aniversari de la llar residència La Massana i una matinal d'activitats.


Núria Astorch
25/09/2015

dijous, 24 de setembre del 2015

Urbanitat i bones maneres

Demà, després d'uns dies a Cuba, el papa Francesc arri­ba a Washington. Al Capi­toli s'adreçarà a una reunió conjunta del Senat i la Cambra de Re­presentants. En tota la història dels Es­tats Units no ho ha fet mai cap pontífex. Per això, i en previsió que els congres­sistes no es pensin que és un polític qualsevol, els líders del Congrés els han advertit que no s'han de saltar el proto­col específic per a aquest cas. Els dema­nen que, quan el Papa entri pel passadís central, s'estiguin de fer una cosa que els encanta: encaixar la mà del visitant a mesura que avança. (No diuen res de, a més d'encaixar-li la mà, clavar-li un amigable cop al braç o a l'esquena per subratllar-ne l'efusivitat, com fa molta gent que conec). L'avís també diu que res d'abraçades ni de donar-li conver­sa, cosa que també els agrada molt, so­bretot si hi ha càmeres de televisió al davant i els congressistes poden fer-se notar i sortir als telenotícies.

Aquesta prevenció per no saltar-se el protocol contrasta amb la que diumen­ge passat hi va haver a l'Havana. El pa­ pa Francesc va oficiar missa a la Plaza de la Revolución i tot seguit se'n va anar a visitar Fidel Castro a casa seva. Se­gons el portaveu del Vaticà, Federico Lombardi, la trobada -que va durar prop de tres quarts- es va desenvolu­par en un ambient "molt familiar i in­formal".

I tant que ho va ser. Fidel Castro el va rebre en xandall. Un xandall blau amb ratlles blanques i negres i una gran marca Adidas damunt del mugró dret. Des que va deixar de banda les camises militars, de color verd oliva, ha passat a vestir xandalls de manera exclusiva. En certa mesura, els xandalls s'han convertit per a ell en la peça proto­col.lària, com la sotana i el -solideu ho són per al pontífex. També el xandall formava part del protocol dels ministres del PSOE Rafael Vera i José Barrionuevo quan van passar una temporada a la presó i cada cop que sortien al carrer se'n posaven perquè els fotografiessin així, la gent s'hi iden­tifiqués i es cregués que eren uns ange­lets. Qualsevol trencament de les nor­mes indumentàries tradicionals acaba convertint-se en norma al cap d'un temps. Quan Antoni Gutiérrez era con­seller del Govern, Josep Tarradellas s'esgarrifava de veure que no portava mai corbata. Molt de temps després, durant el tripartit, Josep Bargalló va ser el líder del sense corbatisme polític. Ara, en aquesta campanya electoral, anar sense corbata ja és gairebé la norma, sobretot des que les samarretes rei­vindicatives de Compromís, primer, i de la CUP després, han esporgat el sensecorbatisme de connotacions rebels. A casa em retreuen que vagi en pijama i no me'l canviï ni quan ve algú de visita però, si molta gent fes el mateix, aviat es convertiria en una tan acceptada socialment com la samarreta reivindicativa, l'absència de corbata, la sota­na o l'esmòquing. Ves si l'encertava Hugh Hefner quan, per assistir a les se­ves festes a la Mansió Playboy, et feia anar vestit de rigorós Pijama.

Quim Monzó
23/09/2015
La Vanguardia

dimecres, 23 de setembre del 2015

Les menors que vulguin avortar necessiten des d'avui el consentiment patern

Una manifestació contra la reforma de la llei de l'avortament / PERE VIRGILI
Les menors de 18 anys que vulguin interrompre el seu embaràs necessitaran, des d'aquest dimecres, el consentiment patern o del tutor legal. Aquest dimecres entra en vigor la polèmica reforma de la llei de l'avortament després de la publicació al 'Butlletí Oficial de l'Estat' ( BOE).

El principal canvi que s’introdueix és que les noies de 16 i 17 anys no podran interrompre l’embaràs sense el consentiment patern. Les xifres demostren que les que ho fan són molt poques, ja que gairebé el 90% de les menors en van informar els tutors.

Segons l’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció de l’Embaràs (ACAI), el percentatge de dones de 16 i 17 anys que van avortar l’any passat a l’Estat és el 3,60% del total, i d’aquestes, només un 12,4% no en van informar els seus pares. Això és entre 400 i 500 menors en funció de l’any, un 0,44% del total d’avortaments. Denuncien que la nova llei deixa sense protecció aquestes menors, que en molts casos provenen d’entorns desestructurats.

Els professionals denuncien que es fa llei d’una excepció


Així com el primer avantprojecte de la llei de l’avortament no responia a la realitat -la gran majoria de dones avorten per decisió pròpia sense haver-ho de justificar amb circumstàncies addicionals, i a més les lleis progressistes no han suposat més avortaments-, la reforma de la llei que es debatia ahir al Congrés tampoc és fruit de cap demanda social. El principal canvi que s’introdueix és que les noies de 16 i 17 anys no podran interrompre l’embaràs sense el consentiment patern. Però les xifres demostren que les que ho fan són molt poques, ja que gairebé el 90% de les menors van informar els seus tutors i van interrompre la gestació acompanyades per ells. 

“El projecte del Partit Popular fa de l’excepció la norma”, diuen des de l’Associació de Clíniques d’Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI). Segons estudis d’aquesta entitat, el percentatge de dones de 16 i 17 anys que van avortar l’any passat a l’Estat és el 3,60% del total, i d’aquestes només un 12,4% no van informar els seus pares -entre 400 i 500 menors, un 0,44% del total d’avortaments- . Segons els professionals de planificació familiar, la nova llei deixa sense protecció aquestes menors, que en molts casos provenen d’entorns desestructurats. “Són joves que han acreditat extensament situacions de desestructuració familiar, abusos sexuals, violacions... La legislació també ha de protegir les persones més vulnerables”, assegurava recentment a l’ARA Sílvia Aldavert, de l’Associació de Planificació familiar de Catalunya i les Balears.

La majoria de menors van als centres acompanyades de les mares. “Si tens un problema, a qui primer vas a buscar és a la família”, explica Aldavert. Però denuncia que amb la nova llei, les 500 menors que no poden comunicar-ho quedaran desemparades. Segons l’ACAI, principalmentels casos en què no es comunica són situacions de desemparament familiar, quan els progenitors són a la presó, quan hi ha risc de patir maltractes, quan es tracta de dones emancipades que resideixen al país sense els seus pares, quan hi ha malalties invalidants dels progenitors, o pares obertament contraris a l’avortament. “El que queda clar és que no s’està escoltant els professionals que treballem en això”, denunciava Aldavert.

A Catalunya la mitjana d’edat de les dones que se sotmeten a un avortament és de 28,7 anys. Les dones d’entre 15 i 19 anys representen l’11,6% del total d’avortaments. En una entrevista a l’ARA el conseller de Salut, Boi Ruiz, reconeixia que tot i que ell no exigiria el consentiment patern a les menors, sí que cal que estiguin acompanyades d’algú pròxim: “El més important és l’acompanyament i no l’autorització. No demanaria el consens patern però no s’hauria de fer en solitari”.

Lara Bonilla
23/09/2015

dimarts, 22 de setembre del 2015

Una emoció va emmalaltir la meva filla i una altra la va curar

Concha García Jiménez, pionera de la teràpia emocional, que aplica a la seva filla.
Tinc 45 anys, però em sento més bé que als 20; lluitar al costat de la meva filla Sofía em fa créixer sense envellir. Vaig néixer a Còrdova i visc a Sitges. Estic casada amb la Marisa i tenim dues filles meravelloses. Crec que hi ha més del que veiem i ens expliquen. En política prefereixo sumar que dividir.

Vaig conèixer la meva dona, la Marisa, ara fa 19 anys, i -des­prés de set de relació- vam deci­dir casar-nos i formar una famí­lia.

Per què van triar que fos vos­tè la mare?
De mares en som les dues, però vam elegir que jo fos la biològica, perquè la Marisa és deu anys més gran que jo i, a més, té responsabilitat empresarial i viat­ja molt.

Com van escollir el pare?
El meu cunyat es va oferir com a do­nant, però ens vam estimar més que ens el brindés la clínica sense arribar a coneixe'l mai. I encara pensem que va ser la millor deci­sió.

Per què?
No sents el que igno­res i si les nostres filles no conei­xen el seu pare biològic, tampoc no el trobaran a faltar. Vam in­tentar una inseminació tres vega­ des sense tenir èxit i, després, una d'in vitro, i amb aquesta, a la primera, vam aconseguir tres em­brions: me'n vaig implantar un i vam congelar els altres dos. I, per fi, va néixer la María...

Enhorabona.
... Guitart, perquè també estàvem d'acord que portés el cognom de la Marisa. La María és una nena formidable, que ara farà tretze anys.

...Fantàstic.
Tant, que la Mari­sa i jo vam decidir tenir un altre fill amb un -no vam voler besso­nada- dels altres dos embrions. Però aquesta vegada el part no va ser gens fàcil. Vaig tenir pèrdues i vaig patir molt fins que va néixer la Sofía.

Per què va ser tan complicat?
I encara ens faltava l'ensurt se­riós. El vaig tenir quan la cardiò­loga va diagnosticar a la Sofía una tetralogia de Fallat, una cardiopa­tia congènita, que, en el seu cas, es va manifestar en desplaçament de l'aorta i comunicació -un fora­det, li dic a la nena- entre els dos ventricles.

De qui la va heretar? Del pa­re?
Suposem que sí, perquè jo no tinc cap antecedent familiar, pe­rò, en els problemes de la meva vida, jo no he buscat mai culpa­bles, sinó solucions.

Les va trobar?
La doctora va voler esperar tres mesos i operar i nosaltres vam decidir no espe­rar patint de braços plegats. Jo havia llegit molt sobre teràpia emocional i vaig voler ajudar la meva filla sense deixar de seguir, a més, totes les instruccions mèdi­ques. L'hi vaig consultar a la nos­tra doctora de Sant Joan de Déu, i a ella li va semblar bé.

En què va consistir la teràpia?
Les cardiopaties estan relaciona­ des amb el sentiment de rebuig. Vaig deduir que tota l'angoixa de l'embaràs i els meus comentaris negatius havien estat somatitzats per la Sofia durant la gestació en resposta a aquest rebuig. Recordi, a més, que havia estat congelada durant vuit anys.

Però llavors era només un embrió...
Era un ésser viu. Crec que, en qualsevol cas, aquesta emoció havia acabat per afectar­ la fins a manifestar-se en la car­diopatia.

No deu ser que vostè se sent culpable?
Del que estava segura era que faria tot el possible i l'im­possible per salvar-li la vida a la meva filla. La seva altra mare i jo fèiem torns per parlar-li amb tot el nostre amor nit i dia: "T'esti­mem, Sofia, ets una nena molt desitjada i molt estimada, ets la nena més sana i forta del món". A més, la visualitzàvem com una nena sana.

...
Al cap de només dos mesos, vam poder comprovar que el seu quadre havia millorat enorme­ment i que ja no s'havia d'operar.

Potser el diagnòstic no havia estat exacte o potser hi va haver altres factors...
En qualsevol cas, vam continuar donant-li i expres­sant-li el nostre amor contínua­ment. La Sofia va anar millorant, però, un any després, va tenir un esvaniment, li van diagnosticar la síndrome de Jarcho-Levin: li faltaven quatre costelles dretes i tres d'esquerres.

La Sofia patia?
Respirava ma­lament, però no la vam tractar mai com una nena malalta, sinó com una personeta, la nostra filla, amb qui afrontaríem els seus pro­blemes. Seguíem amb la teràpia emocional: estimar-la a dojo i dir­ l'hi a tota hora. Per fi, la van ope­rar -no hi havia cap altra opció- i li van corregir l'artèria subclàvia i li van posar un pedaç a l'orifici in­terventricular, que ja s'havia anat estrenyent per si sol.

Com està ara la Sofia?
En les últimes proves, la doctora li va dir afectuosa: "Sofia, no sé què t'està fent la bruixa de la teva ma­re, però que ho continuï fent". Als tres anyets, és alegre i xerraire i fa una vida normal. I jo la veig millorar cada dia, però conti­nuem amb la teràpia emocional perquè no l'afecti la síndrome de Levin.

Té unes mares molt lluitado­res.
L'actitud per si sola no elimi­na els problemes, però és el prin­cipi de la solució. Crec que les emocions ens influeixen i no no­ més en la nostra psique, sinó tam­ bé de manera directa al nostre cos.

Les seves no poden ser més positives.
Amb la Sofia he après i he llegit moltíssim: hem crescut juntes davant la malaltia. Per ai­xò, vaig escriure El parche magi­co, on explico la nostra història. Va ser tot un repte per mi. Jo no vaig poder anar a la universitat, perquè a casa érem set germans de família humil a Còrdova. Ara vull escriure millor i aprendre i ensenyar al costat de la meva filla.


El pedaç màgic
Si la petita Sofía ha heretat la determinació de les seves mares, ens oferirà dies de glòria. Perquè la mama Concha, dolça i empàti­ca, és una dona de les que primer estimen i després pregunten. Vol créixer, però per poder donar-se més, cosa que la converteix en senyora de múltiples lectures i cultura autodidacta, tan original com desacomplexada. Amb ella i tones de fe planta cara a les greus malalties congènites de la Sofía, que millora gràcies a l'afecte de les seves mares administrat en te­ràpia emocional juntament amb bones cures mèdiques. La seva cardiòloga, Georgia Sarquella Brugada, prologa El parche mágico, llibre solidari en què la força de l'amor no acaba sent un conte.


Lluís Amiguet
19/09/2015

dilluns, 21 de setembre del 2015

L'aula hospitalària del Trueta atén prop de 370 infants

El gruix dels alumnes cursaven educació primària i la majoria s'hi van estar menys de deu dies

Uns 1.600 infants són atesos cada curs per les aules de l´ICS.
L'aula hospitalària del servei de pediatria de l'hospital Josep Trueta de Girona va atendre l'any passat 368 criatures, que van rebre suport educatiu durant la seva estada al centre. D'aquests, 66 cursaven educació infantil, 204 primària, 88 secundària i 10 educació post obligatòria.

Pel que fa a la durada de l'atenció a l'aula de hospital de Girona, 121 infants s'hi van estar menys de cinc dies; 170 entre sis i deu dies; 71 entre onze i trenta dies i sis alumnes, més de trenta dies. A més, 21 alumnes més van rebre atenció domiciliària. Es tracta de nens que, malgrat que han rebut l'alta a l'hospital, han d'estar un temps a casa convalescents abans d'anar a l'escola. En aquest cas, el seu propi col·legi els gestiona el servei i reben un professor a casa per no perdre el fil de les classes, expliquen fonts del Trueta.

En total, hi ha quatre hospitals de l'Institut Català de la Salut que tenen aules hospitalàries a pediatria, un servei que l'ICS ofereix conjuntament amb el Departament d'Ensenyament. Es tracta, a més del Trueta, de l'Arnau de Vilanova de Lleida, l'hospital Germans Trias i Pujol de Badalona i la Vall d'Hebron de Barcelona.

De mitjana, les quatre aules hospitalàries atenen més de 1.600 infants, d'entre 3 i 16 anys, cada curs escolar. Segons el nivell de complexitat de l'hospital varia també la mitjana de dies que els infants estan ingressats i, per tant, el temps que reben el suport educatiu des de les aules hospitalàries.

La professora de l'aula hospitalària de l'Arnau de Lleida, Toñi Castillo, ha elaborat una tesi doctoral que conclou que l'assistència a l'aula ajuda l'infant a recuperar-se: «les aules hospitalàries també curen». L'estudi Aula Hospitalària, qualitat de vida recull el resultat de prop de 200 enquestes realitzades a infants atesos a l'Aula Hospitalària del centre lleidatà i als seus pares. Per a l'autora de la tesi, «els resultats reflecteixen el que ja ens transmetien els infants i les famílies, la veuen com un recurs perfecte per dotar de normalitat l'estada a l'hospital».

El 55% dels nens consultats reconeixen que els resulta beneficiós seguir el curs escolar durant l'ingrés. Allà, no només hi troben la possibilitat de continuar el curs, en la mesura que els és possible, sinó que també aprenen a gestionar la seva malaltia, a entendre-la i a fer-hi front. L'experiència els resulta, a la major part d'infants, molt enriquidora ja que l'actitud positiva generada dins l'aula fomenta l'automotivació des de tots els punts de vista.

Nou de cada deu nens enquestats tornarien a assistir a l'aula hospitalària si patissin un reingrés i un 87% en va parlar amb els seus amics com d'un fet rellevant i positiu en el transcurs de la seva malaltia. Castillo explica que periòdicament reben la visita d'infants que han passat per l'aula o, fins i tot, d'antics alumnes que s'han fet grans i volen aprendre de l'experiència com a possible via laboral.

Alba Carmona
19/09/2015

dissabte, 19 de setembre del 2015

On són els ossos del meu oncle Guillem? Obrin fosses

Marc Antoni Malagarriga, fundador d'un banc d'ADN
Tinc 55 anys.Vaig néixer a l'Ametlla de Merola i visc a Manresa. Sóc desenvolupador d'aplica­cions informàtiques. Visc en parella, sense fills. Em comprometo amb els que busquen els parents desapareguts en la Guerra Civil i el franquisme. Sóc de tradició cristiana.

Busca vostè el seu oncle Gui­llem...
Sí. Va desaparèixer al final de la Guerra Civil, fa 76 anys, i vull sa­ber on és.

On podria ser?
En alguna de les fosses que continuen sense obrir a Catalunya... Obrim-les!

Com va desaparèixer?
Perdem la seva pis­ta al camp de concentració a prop de la Seu d'Urgell, en acabar la guerra. El van donar per mort o desaparegut.

Com va arribar a aquest camp?
Arrestat per pròfug. La meitat dels joves del Berguedà havia fugit en ser reclutats per la República...

No va voler anar a la guerra?
Ca­talanista catòlic, no va voler lluitar. Amb el seu germà bessó -el meu pa­re- i dos cosins, es van ocultar a la masia de l'àvia.

I els van trobar.
Intentaven fugir per la frontera i van detenir el meu pare. El meu oncle Guillem va ajudar a passar els seus cosins a França..., i va tornar a Espanya.

Per què?
Per saber del seu ger­mà. Es va entregar a les autoritats, perquè deixessin de molestar la fa­mília. I va acabar en aquest camp de presoners. I després... res. On ets, oncle?

Quants desapareguts de la Gue­rra Civil hi ha a Espanya?
Uns 115.000 desapareguts forçats! A Ca­talunya, 4.600 desapareguts forçats.

Desapareguts forçats?
És la tipifi­cació establerta per l'ONU per a aquests desapareguts durant conflic­tes. L'ONU disposa que s'han d'obrir fosses, identificar-ne les restes enterrades i lliurar-les als familiars.

S'està fent això aquí?
No. És un escàndol!

Per què?
Els governs de la Gene­ralitat i de l'Estat incompleixen aquesta disposició de l'ONU, obstacu­litzen l'obertura de fosses.

Amb quins arguments?
Burocrà­tics, dilatoris, pseudoreligiosos... I els historiadors, arqueòlegs i antropò­legs no fan res: ens veuen com a intrusos.

A qui?
Als familiars de desapare­guts que pressionem perquè s'obrin fosses i exigim un protocol d'identifi­cació de les restes.

Quin protocol?
Ossos que afloren esporàdicament en excavacions acaben dispersos en calaixos... I mai més no se'n sap res! Mira el soldat Charlie...

Qui?
Un esquelet sencer i unifor­mat aparegut en excavar una trinxe­ra de la Terra Alta. Se'l van endur els Mossos i... algú sap ara on és?

Què proposen, doncs?
Coordinar diversos departaments de diverses universi­tats i laboratoris per obrir fosses i analitzar ossos. I creuar les dades amb els del nostre banc d'ADN.

Quin banc d'ADN?
L'hem creat familiars de desapareguts, amb aju­da de la doctora Carme Barrot Fei­xat, del laboratori de genètica foren­se de la Universitat de Barcelona.

En què consisteix el banc d'ADN?
La doctora obté l'ADN dels familiars més directes dels desapareguts...

Com?
Mitjançant una petita mos­tra de sang. De fills de desapareguts preferentment. Si no, de germans o de nebots barons. Ja tenim 69 mos­ tres recollides.

I què fan amb aques­tes mostres d'ADN?
Es liofilitzen i es conserven amb pany i clau.

Per a què?
El dia que s'exhumin ossos, podrem establir parentius. I cada família podrà honrar les restes dels seus parents.

Quantes fosses queden encara per obrir a Catalun­ya?
Tenim 400 fosses localitzades, més de les 340 que estableix el mapa oficial de la Generalitat. I són només un terç del total.

I els ossos del Valle de los Caí­dos...
Un altre escàndol, perquè la humitat allà n'està degradant l'ADN. I a sobre van ser traslladats allà sen­se consignar-ne l'origen.

Han identi­ficat algun os de fosses?
Sí, d'una fos­sa a Gurb: els familiars sabien que allà hi havia enterrat el seu desapa­regut, es van exhumar ossos i es va poder confirmar el parentiu.

Bravo.
Això s'hauria de fer siste­màticament a totes les fosses! I no com en el memorial de les Campones, a la Terra Alta...

El conec: hi ha un dipòsit d'ossos aflorats en aquells camps...
Els acumulen, però sense datar correctament i sense que cap laboratori els analitzi. A Bòsnia, Gua­temala, l'Argentina, el Vietnam... ho estan fent millor que aquí amb els ossos dels seus desapareguts!

S'enfada...
És que tractem els os­sos dels nostres avis pitjor que els os­sos neandertals! Acabem d'afegir-nos a la querella argentina per instar la Generalitat a identificar ossos.

Li desitjo que trobi l'oncle...
I jo animo tots els familiars de persones des­ aparegudes a la guerra a donar el seu ADN. Com més siguem, més forçarem les autoritats a obrir fosses!


@onetsoncleguill
Des de fa tres anys, per una ini­ciativa privada -amb el suport de la Fundació Bosch i Gimpera-, funcio­na a Catalunya un banc d'ADN per a familiars de desapareguts durant la Guerra Civil i la repressió franquista de postguerra. Qui en vulgui detalls, que entri a dom.cat/i88 (Guia Ràpida del Banc d'ADN i la Desaparició Fo­rçada) i que visioni el vídeo (http://dom.cat/ k14) elaborat per Malagarriga amb Roger Heredia Jor­net (de la divisió científica dels Mos­ sos d'Esquadra), fundadors del Banc d'ADN amb la doctora Carme Barrot Feixat (geneticaforense@ub.edu). So­bre l'oncle desaparegut de Malagarriga, a Twitter: @onetsoncleguill


Víctor-M. Amela
18/09/2015
La Vanguardia

divendres, 18 de setembre del 2015

L'ONU condemna la repressió dels refugiats a Hongria

El secretari general de l'ONU, Ban Ki Moon, ha denunciat Hongria per haver emprat gasos lacrimògens contra els migrants i els refugiats: "estic consternat... això és inacceptable, es tracta de gent que fuig de la violència i la persecució: els hem de garantir un lideratge compassiu", ha dit Ban.

En una entrevista a 'Le Figaro' i d'altres diaris europeus, el primer ministre hongarès, l'ultraconservador Víktor Orban, ha dit que vol aixecar tanques a les fronteres amb Romania i Croàcia (a més de la que ja ha construït a Sèrbia) i s'ha mostrat contrari a l'acollida de musulmans a Europa.

Batalla campal al mur de la vergonya d’Hongria

Gasos lacrimògens i canons d’aigua contra refugiats 
Refugiats ferits després de la batalla campal amb la policia hongaresa per segellar la frontera amb Sèrbia. KANROK CASBA / REUTERS
El pas barrat amb una tanca de filferro i la policia antidisturbis amb canons d’aigua i gasos lacrimògens. Aquest va ser el panorama que es van trobar ahir els refugiats a la frontera entre Sèrbia i Hongria. Budapest va fer ahir un pas més en la seva ofensiva per blindar-se a l’entrada d’immigrants i refugiats de guerra i d’aquesta manera milers de persones van quedar atrapades a la part sèrbia de la frontera.

Algunes d’aquestes persones, els joves, van respondre al bloqueig llançant pedres als policies hongaresos i reclamant que se’ls deixés entrar. Els enfrontaments entre els refugiats i els antidisturbis van sorprendre nens, dones i ancians, i van deixar diversos ferits, a més d’imatges impactants del camp de batalla. El mateix secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va dir que estava “impactat” i va condemnar “la manera com tracten els refugiats” a Hongria i Sèrbia.

Molts refugiats havien optat, ja des del matí, per buscar rutes alternatives. Fins a deu autocars van sortir ahir des de la frontera serbo-hongaresa cap a Sid, la ciutat a la frontera entre Sèrbia i Croàcia. Altres ja feien la ruta directa des de l’entrada per Macedònia cap a Sid, sense passar per Belgrad. El primer ministre croat, Zoran Milanovic, els havia obert les portes assegurant que els deixaria travessar la frontera.

El govern croat va enviar a la zona un equip d’experts en mines antipersona per identificar els possibles camps de mines que encara queden en aquella zona, herència de la guerra dels Balcans dels anys 90. Fins a 300 refugiats van entrar ahir a Croàcia pels camps que envolten el pas fronterer de Tovarnik.

Una ruta més llarga i escarpada
Però, des de Croàcia, encara hauran d’obrir-se pas per Eslovènia, en una zona alpina escarpada, fins a Àustria. El govern eslovè va dir ahir que no obriria un corredor humanitari per als demandants d’asil, com havia proposat Croàcia, i va anunciar que imposaria controls temporals a la frontera amb Hongria. Àustria, que ja ha imposat aquests controls a la zona limítrofa amb Hongria, va advertir que podria tancar també la frontera amb Eslovènia. El canceller federal austríac viatjarà avui a Zagreb i Ljubljana per analitzar la crisi amb els dos governs veïns.

La ruta a través de Croàcia havia sigut descartada fins ara pels refugiats per la dificultat geogràfica i perquè fa molta més volta que la ruta a través d’Hongria. Però ahir centenars de persones no van veure altra sortida. A Hongria la policia ha detingut o interceptat almenys 519 persones que havien saltat la tanca i ha obert processos penals per a 91 d’aquests refugiats d’acord amb la nova llei aprovada pel govern de Víktor Orban, que preveu penes de presó per entrar il·legalment al país. El primer judici va ser a un iraquià, que va ser condemnat a ser expulsat del país, amb prohibició de tornar-hi en un any, és a dir, la pena mínima prevista.

Segons l’ACNUR a Sèrbia, ahir a a la tarda quedaven uns 2.000 refugiats a la zona fronterera amb Hongria i les autoritats sèrbies havien començat a atendre’n alguns, els que no van seguir el camí per altres vies, en un centre d’acollida.

El destí final de la majoria dels refugiats és encara Alemanya, que manté els controls a la seva frontera amb Àustria. Ahir al matí el govern d’Angela Merkel va decidir aturar també el servei de trens des d’aquest país. Un miler de refugiats que havien estat esperant per pujar a un tren a l’estació de Salzburg, van emprendre el camí a peu ahir a la tarda cap a territori alemany.

Ara
17/09/2015