“Per les farmacèutiques la medecina que cura del tot no és rentable” Richard J. Roberts





Richard J. Roberts nasqué a Derby, Anglaterra, el 1943. Estudià química i es traslladà als Estats Unit on féu de docent a Harvard i al Cold Spring Harbor Laboratory de New York. Des de 1992 dirigeix els treballs d’investigació del Biolabs Institute, de Beverly, a Massachussets. El 1993 rebé el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina, compartit amb Phillip A. Sharp, pel seu treball sobre els introns, fragments d’ADN que no formen part de la informació genètica. Van arribar a la conclusió que l’ARN (àcid ribonucleic) havia hagut de precedir l’ADN.

El Premi Nobel de medicina Richard J. Roberts posa de manifest en una entrevista a La Vanguardia que moltes de les malalties que avui són cròniques tenen cura, però per als laboratoris farmacèutics no és rentable curar del tot, els poders polítics ho saben, però els laboratoris compren el seu silenci finançant les seves campanyes electorals.

Quin model d'investigació li sembla més eficaç, el nord-americà o l'europeu?

És obvi que el nord-americà, en què pren part activa el capital privat, és molt més eficient. Preneu per exemple l'espectacular avanç de la indústria informàtica, on és el diners privat el que finança l’ investigació bàsica i aplicada, però respecte a la indústria de la salut ... Tinc les meves reserves.

L'escolto.

La investigació en la salut humana no pot dependre només de la seva rendibilitat econòmica. El que és bo per als dividends de les empreses no sempre és bo per a les persones.

Expliquis.

La indústria farmacèutica vol servir als mercats de capital ...

Com qualsevol altra indústria.

És que no és qualsevol altra indústria: estem parlant de la nostra salut i les nostres vides i les dels nostres fills i milions d'éssers humans.

Però si són rendibles, investigaran millor.

Si només penses en els beneficis, deixes de preocupar-te per servir els éssers humans.

Per exemple ...

He comprovat com en alguns casos els investigadors dependents de fons privats haguessin descobert medecines molt eficaces que haguessin acabat per complet amb una malaltia ...

I per què deixen d'investigar?

Perquè les farmacèutiques sovint no estan tan interessades a guarir-li a vostè com a treure-li diners, així que aquesta investigació, de sobte, és desviada cap al descobriment de medicines que no curen del tot, sinó que cronifiquen la malaltia i li fan experimentar una millora que desapareix quan deixa de prendre el medicament.

És una greu acusació.

Doncs és habitual que les farmacèutiques estiguin interessades en línies d'investigació no per curar sinó només per cronificar dolències amb medicaments cronificadors molt més rendibles que els que curen del tot i d'una vegada per sempre. I no de fer més que seguir el anàlisis financer de la indústria farmacològica i comprovarà el que dic.

Hi ha dividends que maten.

Per això li deia que la salut no pot ser un mercat més ni pot entendre's només com un mitjà per guanyar diners. I per això crec que el model europeu mixt de capital públic i privat és menys fàcil que propiciï aquest tipus d'abusos.

Un exemple d'aquests abusos?

S'han deixat d'investigar antibiòtics perquè són massa efectius i guarien del tot. Com que no s'han desenvolupat nous antibiòtics, els microorganismes infecciosos s'han tornat resistents i avui la tuberculosi, que en la meva infantesa havia estat derrotada, està ressorgint i ha matat aquest any passat a un milió de persones.

No em parla vostè del Tercer Món?

Aquest és un altre trist capítol: gairebé no s'investiguen les malalties tercermundistes, perquè els medicaments que les combatrien no serien rendibles. Però jo li estic parlant del nostre Primer Món: la medecina que cura del tot no és rendible i per això no investiguen en ella.

Els polítics no intervenen?

No es faci il•lusions: en el nostre sistema, els polítics són mers empleats dels grans capitals, que inverteixen el necessari per a que surtin escollits els seus nois, i si no surten, compren als que són elegits.

De tot hi haurà.

Al capital només li interessa multiplicar-se. Gairebé tots els polítics - i sé del què parlo-depenen descaradament d'aquestes multinacionals farmacèutiques que financen les seves campanyes. La resta són paraules ...

Difós per Librered.net

"Content per els vostres ànims" Pare Manel.

Artwork per: Paggy Washburn

Tinc molta sort de estar amb aquest Església .

Certament tinc tristesa, no per el “follón” que han armat arrel del llibre, sinó perquè estem a massa distància amb els que creuen que una cosa es Evangelitzar i l’altre “fer acció social” (Entrevista a la “La Vanguardia” d’avui amb Rino Fischella) (que fins i tot aquest talibans del catolicisme em reconeixen...) Només tinc una manera de viure el Evangeli i així vull viure. Bé tampoc es per fer-vos una dissertació....

També es trist que no es caigui en el compta del PERQUÈ han armat el “follón”. El nostre Bisbe s’ha vist pressionat per els talibans i en contra d’ell i de Catalunya, deuen voler posar un “rouquito” a la nostra seu... i és possible que ho aconsegueixin. Per això defendré el meu bisbe sempre.

Per altre costat us diré que la meva consciencia està ben tranquil•la i en pau, perquè nosaltres (educadors i un servidor ) no COL.LABOREM en un avortament, que és el seu argument per el procés de excomunió, sinó que vàrem intentar evitar un avorto, abans, durant i desprès de que aquelles noietes ho fessin. És a dir que ni canònicament ni moralment (s’evita un mal major i disminueixen les conseqüències d'un avortament) em considero CULPABLE. Però no vaig voler fer “guerra” amb el arquebisbe i accepto el procés i el que decideixin. No vull més “protagonisme”. Per nosaltres els protagonistes son la gent que pateix i els nostres infants i famílies. La feina la seguiré fent amb la mateixa il•lusió i reflexió i pregària.

El vostre escrit m’anima i em dona forces per seguir essent fidel a Jesús.

Certament no hem de fer més soroll. Les dificultats que tenim no em venen de fora.

També us vull dir que tot el que ve de Girona ja es motiu d'alegria per a mi. Fins sempre a la Comunió. Estic a la vostra disposició

Manel Pousa Engroñat

En el Funeral de Mn. Martí Amagat.



Mn Martí Amagat
 foto: Xavi Salbanyà

Banyoles, 23 de maig de 2011. A petició de la família i en nom dels amics i companys.

Martí, les nostres paraules queden curtes davant la teva figura, la teva vida i la teva lluita.

Persona sempre en recerca, sense creure’t mai en possessió de la veritat.

Perquè com deia el teu admirat Cardijn: “Una veritat només és veritat quan és viscuda”. Compromès, des del començament, amb la classe obrera, en la JOC i l’HOAC, en les barraques de Montjuïc, patint l’infortuni dels immigrats.

Revivint sempre el Veure, Jutjar i Actuar de la Revisió de Vida.

Amb esperit de líder i pastor, mai per damunt, sempre al costat.

Amb criteri i paraula clara i compromís social transparent.

Martí, tenies una fina i profunda sensibilitat humana, que traduïes en poesia, de versos àgils i florits que traspuaven en nostàlgia la utopia de la fe:

“Tinc fred, Senyor, com l’aigua que somnia

al fons de les cingleres de granit.

La sang em plora de malenconia.

Estic cansat de tant cercar en la nit”.

Són paraules teves.

Tenies el do de la paraula i del missatge, missioner dels nostres pobles i ciutats, tocant el cor de les persones, assenyalant Jesucrist com al més gran valor.

Havies sabut relligar amb mestratge, la saviesa dels anys, la duresa de la vida humana i les punyents preguntes sobre l’existència en aquest món.

Sempre motivat per l’Evangeli, et senties identificat del tot amb l’esperit del Concili Vaticà II: Els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes de les persones, tenien un lloc cabdal en el teu cor de cristià.

Mogut per aquests principis vas ser un dels creadors del Fòrum Joan Alsina, treballant en la comissió durant deu anys.

Encès per la fidelitat a la teva vocació, et preocupava l’escassa renovació de la vida i la missió del capellà i la situació dels companys sense l’exercici del ministeri.

Perquè estimaves l’Església, eres un defensor de la llibertat d’expressió, dintre i fora d’ella.

Crític amb l’ostentació, el poder i l’autoritarisme d’una part de la jerarquia.

Somniaves i maldaves per una Església de germans, cadascú en el seu lloc, però tots iguals, ni superiors ni inferiors.

Volies una Església que s’encarna i pateix amb el poble.

Una Església bona nova, més fidel a l’Evangeli que a les lleis.

No t’empassaves l’Església de Constantí, sinó que combregaves amb l’Església de Jesús de Natzaret, germà de tots pobres de la terra, Vivent per sempre.

En aquest sentit, volem escoltar novament les teves paraules fetes poesia:

“Als teus joglars, Senyor,

ens demanares

que consagréssim aquell pa blanc de la justícia,

i el vi que esclata en joies solidàries,

el pa que dóna ganes de donar-se,

i el vi que tanca les ferides de l’amor

amb carícies d’un arcàngel.

Als teus joglars, Senyor,

ens demanares

que amb veu encesa interpel•léssim els feudals,

tant del birret com de l’espasa,

perquè trenquessin les cadenes

i percebessin el silenci de les llàgrimes”.

Gràcies, Martí, amic i company, perquè ens deixes un valuós testament, que no només està escrit en els teus llibres, sinó en la teva pròpia vida.

Després de tant d’esforç, descansa ara en la pau del Senyor en una abraçada eterna.

I prega per nosaltres.

Fèlix Mussoll

Democracia real, todavía no

Bravo muchachos. Ya me sorprendía que no acabarais saltando un día. Pero todo tiene sus ritmos, y la indignación social también. No comparto eso de democracia real “ya”, porque tardará bastante. Pero agradezco vuestra proclama de que nuestra democracia es profundamente irreal, casi sólo virtual. Quienes os critican desde sus butacas dicen que “no proponéis soluciones”, sin darse cuenta de que estáis haciendo un diagnóstico muy exacto. Y que, como pasó con el sida o con el cáncer, sólo cuando se tiene el diagnóstico podemos comenzar a buscar el remedio o la vacuna.

Habéis comprendido en vuestras carnes que este capitalismo global es incompatible con la democracia y que, de seguir por él, nos encaminamos no sólo a crisis sucesivas, a niveles masivos de paro y a generaciones perdidas como la vuestra, sino a una forma de fascismo permisivo. Nuestra democracia es irreal porque no puede haber auténtica democracia política sin democracia económica y, en el campo económico, vivimos bajo la dictadura de “los mercados”.

Soy de los que creen que mejorarán algo las cosas cuando gobierne el PP: pero no porque tenga un mejor programa económico (demasiado tiempo llevamos viendo que no tiene ninguno), sino porque entonces los poderes económicos aflojarán, los grifos financieros abrirán un poco la mano del crédito, y aceptarán correr algún riesgo a cambio de asegurar un gobierno perpetuo de la derecha. Luego, tras los primeros éxitos aparentes en las cifras de paro y de crecimiento, ya se encargarán de imponer sucesivos pasos hacia el desmonte del estado del bienestar: privatizaciones de la salud y demás bocados apetitosos. Y entonces será la hora del palo.

Supongo que conocéis un escrito ejemplar de Julio Anguita renunciando a su pensión como ex-diputado porque “con la pensión como maestro ya se puede vivir suficientemente”. Carta que, a su tiempo, compararon algunos con los emolumentos que Aznar o Felipe González añaden a sus “modestas” pensiones de ex-presidentes. Y que a otros les mereció el comentario de que Anguita será un buen hombre “pero desfasado”. Sin percibir que diciendo eso echaban piedras a su propio tejado: porque reconocían que la honradez es algo desfasado en un sistema como el nuestro.

Como lo muestra la presencia de corruptos en todas las listas y que los partidos no reaccionen eliminándolos sino pretendiendo que los otros tienen más. Como lo demuestra la obscena negativa a reformar una ley electoral que les asegura la poltrona por muy enemigos que parezcan entre sí. Como lo demuestra también el bueno de E. Abidal que, tras una experiencia en que vio la muerte de cerca, comprende que en la vida hay cosas más humanas y más importantes que el dinero y vende sus coches para dar limosnas a enfermos y hospitales; pero no se da cuenta de que de este modo no hace más que agravar la crisis porque si todos hacen lo mismo, baja la venta de coches y nuestra economía no remonta. Que nuestro sistema sólo puede funcionar malgastando; y sólo sabe producir mucho a base de repartir muy poco.

Por eso vosotros habéis dicho muy bien que no sois anti-sistema sino alter-sistema. Mucho más cuando hemos visto cómo, pasado el primer terror que despertó la crisis, no se ha cumplido absolutamente nada de aquello de “refundar el capitalismo” que prometieron cuando les embargaba el pánico: ni supresión de paraísos fiscales, ni tasa Tobin… “¡Es que son cosas muy difíciles!”. Como si no fuera más difícil aún combatir al Sida cuando estalló y ni sabíamos lo que era. Pero claro: el sida podría afectarles también a ellos. Ahí tenéis al señor DSK y al FMI que levantan un escándalo por una (supuesta o real) violación de una camarera, cuando llevan años violando poblaciones enteras de países pobres sin escándalo de nadie.

Tengo suficientes años como para que estas palabras cobren cierto carácter de testamento. Permitidme pues sugerir algunos horizontes para vuestro trabajo futuro. En primer lugar, no aceptéis la palabra de nadie que no haya visto y palpado la crisis de cerca: que no conozca esos rostros tristes de niños hambrientos, ni la desesperación de las madres cuando oyen llorar de hambre al niño; que no haya visto la mirada baja del señor en paro crónico que no se atreve ni a levantar la vista porque se culpabiliza él de lo que pasa a su familia; a nadie que no haya puesto los pies con cierta asiduidad en lugares como la Mina de Barcelona, la Cañada real de Madrid y otros semejantes.

En segundo lugar dos consejos del Nuevo Testamento (al que no creo que conozcáis mucho, pero eso ahora importa menos): “La raíz de todos los males es la pasión por el dinero” (1 Tim 6,10): sabia constatación hecha hace veinte siglos y mucho más valiosa en la actual estructura económica. A esa observación añadía san Pablo que debéis “trabajar vuestra liberación con temor y temblor”: porque vais a tener no sólo muchos enemigos sino inevitables problemas o divisiones entre vosotros, y las típicas tentaciones de incoherencia propias de nuestra pasta humana. Pero sabéis ya que la única posible solución de nuestro mundo es lo que el mártir Ignacio Ellacuría llamaba “una civilización de la sobriedad compartida”. Porque por el camino que vamos se incuba un doble terrorismo (político y ecológico) que un día acabará con nosotros.

Gracias, ánimo y mucha paciencia.

José Ignacio González Faus

Teòleg Jesuita

Font de l'article: aquí

Contra la tortura_ ACAT

Com que els lectors d’aquest bloc sou gent preocupada pels altres, voldria presentar-vos una associació, la “Acció dels Cristians per a l’Abolició de la Tortura”, l’ACAT per als coneguts. Com diu el seu nom, som cristians que fem coses per a frenar la pràctica de la tortura. També, encara que no surti al nom, intentem frenar la pena de mort.

No som cap associació religiosa. Som cristians, de qualsevol confessió que tingui fe en Crist, la fe en el Qual conforma la nostra vida. No tenim consiliari, ni estem adscrits a cap confessió concreta: som ecumènics. Tampoc som exclusivistes, i per això no tenim inconvenient en acceptar i col•laborar amb agnòstics i gent de bona voluntat que tingui els mateixos sentiments i vulgui actuar amb les mateixes finalitats.

Els eixos de les nostres accions són tres. El primer és la pregària personal, feta per cadascú, segons el seu tarannà i la pràctica de la seva confessió. De tant en tant, fem actes de pregària comunitària en alguna església, capella o lloc de culte, catòlic, ortodox o protestant, que ens acull en aquella ocasió. Tenim molt clar que Déu estima igual tant els torturats com els torturadors i preguem per a que uns deixin de patir i els altres de fer patir.

El segon eix respon al que tant agraíem els espanyols fa 40 anys: les cartes que tants ciutadans d’Europa enviaven al govern espanyol per a que a Espanya es deixés de torturar i, en algun moment concret, d’ajusticiar. Junt amb la informació necessària per a que puguin opinar sobre el cas, repartim als socis uns models de cartes, que tant es poden signar i enviar, com refer segons la manera de pensar de cadascú, demanant a governs de tot el món aquestes mateixes coses: que no torturin, que respectin els drets humans, que no facin servir la condemna a mort. Hi ha molta feina a fer: els que s’ocupen de preparar aquestes informacions i models de cartes, no donen l’abast.

El tercer eix principal és fer conèixer els fets a la gent, a través de xerrades, intervencions en els mitjans de comunicació, etc. I amb la publicació d’informes, documents i material pedagògic. En aquesta tasca, ho fem moltes vegades en col•laboració amb moltes altres associacions que tenen finalitats semblants. També assessorem personalitats internacionals quan es presenten a estudiar la situació de la tortura a l’estat i els mecanismes jurídics que, en contra de la constitució, la protegeixen i no permeten perseguir-la.

Hi ha, a més, una col•laboració importantíssima: la Federació Internacional de les ACAT. És un organisme internacional que reuneix les 29 ACAT estatals i que ha obtingut la condició d’òrgan consultiu a les Nacions Unides. A més de la seva força com conjunt de les ACAT, la FIACAT realitza al Camerun cursos de formació en Drets Humans dirigits als futurs dirigents africans que vulguin completar els seus estudis.

Les cartes no són tan inútils com pot semblar. De tant en tant, arriben proves de que algun pres en surt beneficiat i que l'esforç no és inútil del tot.

Els homes de començaments del segle XXI no som massa conscients dels patiments que ha costat el benestar que tenim. Les jornades de vuit hores, les vacances, els drets cívics, els sindicats, el sufragi universal, la situació actual de la llengua, etc., han costat moltes morts, molts maltractaments, moltes tortures. En aquests moments, a moltíssims llocs del món, hi ha homes que són morts, maltractats, torturats, només per a donar a altres homes el benestar, amb totes les limitacions que vulgueu, que tenim a aquest país.

Si us veieu deutors d'aquests germans nostres que en el passat ens han anat donant el que tenim, i dels que ara mateix lluiten i pateixen en tot el món per a anar-ho escampant a altres homes, podeu afegir-vos-hi a través de l'Acció dels Cristians per l’Abolició de la Tortura.

El que us proposem no és massa compromís, però si us hi enganxeu, us trobareu més germans de tots, més fills del Pare.

Ma Carme Pèlach i Busom 

Lluís Batlle i Gargallo

Si en voleu més detalls, podeu buscar-los a http://acat.pangea.org

Manteniment d'un cor saludable

Les 10 normes bàsiques pel manteniment d´un cor saludable: 

1. Deixar de fumar.
2. Controlar els nivells de sucre a la sang.
3. Controlar la tensió arterial.
4. Controlar els nivells de colesterol a la sang, amb les seves fraccions.
5. Conèixer els antecedents familiars.
6. Fer exercici amb regularitat.
7. Intentar fer una vida relaxada.
8. Assegurar-se una alimentació saludable.
9. No abusar de l´alcohol.
10. Viure en harmonia amb els que ens envolten.

Per aquells qui ja han patit un Infart, les normes son exactament les mateixes, tan sols convé seguir-les més estrictament i amb més intensitat.

Dr. Joan Sala i Montero

Cap de la Unitat Coronària

Hospital de Girona. "Dr. Josep Trueta"

Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants

Polítiques municipals, immigració i cohesió social.

Consideracions davant les eleccions municipals del proper 22 de maig de 2011

Les properes eleccions són molt importants en relació al procés iniciat fa uns anys d’arribada i integració social al nostre país de persones procedents d’altres països i continents.

La diversitat ja és una realitat ben evident a la nostra societat. Per primer cop, un bon nombre d’estrangers extracomunitaris podran exercir per primera vegada el dret de sufragi. Encara que la crisi econòmica hagi fet minvar l’entrada de persones, el percentatge de població estrangera a Catalunya supera el 16%, i en alguns municipis amb índex superiors als 20 i 30% d’immigració. Això mostra la importància de la gestió del fet migratori als nostres pobles i ciutats. Si fins ara el més important era l’acolliment, i encara ho segueix sent, el repte fonamental en aquests moments és garantir la integració dels nouvinguts i de les diferents minories culturals, la cohesió social i la convivència, així com evitar fenòmens d’exclusió.

 

Malauradament, l’actual crisi econòmica, responsable de l’increment de l’atur i la precarietat social, colpeja també amb força a la població procedent de la immigració, talla processos d’integració, crea tensions en la convivència i fa créixer una visió negativa respecte dels immigrats i de les minories culturals, contemplats més aviat com un problema. Això es veu agreujat per l’ús perillós de la qüestió migratòria que fan alguns partits polítics, amb la intenció de treure profit electoral mitjançant l’explotació de prejudicis i oferint solucions populistes.

 

Tenint en compte tot això, DEMANEM als candidats i als futurs govern locals: 

1. Que la immigració no sigui contemplada en els programes i discursos electorals de forma populista o demagògica, explotant les pors, mala informació o prejudicis de la població, ni es plantegi com un problema, sinó com un fet generador de diversitat cultural i progrés social.
2. Que, en l’elaboració de cadascun dels diferents apartats dels programes electorals, es tingui present la realitat de la immigració i de les minories culturals d’una manera àmplia i transversal.
3. Que es simplifiquin els tràmits burocràtics i s’unifiquin els criteris i requeriments que es demanen a les persones immigrades en tot allò relacionat amb la seva situació jurídica. Les oficines d’atenció al ciutadà, han de ser espais d’acollida, d’orientació i suport per a tota persona que ho necessiti.
4. Que no és dificulti l’accés dels immigrats a l’empadronament, necessari per exercir drets bàsics com la sanitat i l’ensenyament, ja que això podria comportar l’exclusió social d’uns veïns i impedir polítiques socials apropiades a la realitat de cada municipi.
5. Que es realitzin campanyes de sensibilització basades en la recuperació de la memòria històrica, per tal d’afavorir una acollida positiva dels nouvinguts i la seva integració social.
6. Que es facin més esforços per afavorir una adequada integració entre autòctons i nouvinguts, entre majoria i minories culturals. És necessari que es fomenti la participació de tots els ciutadans en tot tipus d’activitats culturals i festives i en els mitjans de comunicació públics locals.
7. Que es promogui, juntament amb els altres administracions, l’accés a un habitatge digne per tothom, i es tingui especial cura de la rehabilitació d’edificis i la millora dels equipaments dels barris més desfavorits socialment, on han sorgit precisament alguns conflictes.
8. Que es desenvolupin polítiques actives en relació a l’ús dels espais públics per tal d’afavorir la interrelació i la coneixença mútua entre tots els veïns autòctons i nouvinguts i s’evitin concentracions excessives de nouvinguts en determinats barris, ja que això fomenta l’exclusió social.
9. Que es respecti plenament la llibertat religiosa de tots, que inclou el dret a manifestar públicament les pròpies creences i exercir en condicions dignes les pràctiques religioses. Cal que es faciliti a les diferents comunitats religioses, la creació o accés a llocs dignes destinats al culte i la pregària.

Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants

Barcelona, 11 de maig de 2011

 

 ___________________________________________________________________________________

La Plataforma està formada per les següents entitats:

ACO, CARITAS, CINTRA-BENALLAR, CON VI VIM, CRISTIANISME I JUSTÍCIA, CRISTIANS PEL SOCIALISME, DELEGACIÓ DE PASTORAL OBRERA DE BARCELONA, DELEGACIÓ DE PASTORAL SOCIAL DE BARCELONA, EKUMENE, FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA, FUNDACIÓ MIGRA-STUDIUM, GOAC-HOAC, GRUP DE JURISTES RODA VENTURA, JOC, JUSTÍCIA I PAU, INTERCULTURALITAT I CONVIVÈNCIA, PARRÒQUIA DE SANTA MARIA DEL PI, PASTORAL AMB IMMIGRANTS (PAI), RELIGIOSES EN BARRIS, UNIÓ DE RELIGIOSOS DE CATALUNYA (URC), BAYT-AL-THAQAFA, INICIATIVES SOLIDÀRIES I COMUNITATS DE VIDA CRISTIANA.

Els temps passen, el Món canvia ràpid...

tan.... que ens sentim perduts. Malgrat tot, no podem oblidar que nosaltres també canviem i el més important és que cada vegada som més conscients que sempre podem triar quina actitud tenir davant la vida. Escollim viure-la en plenitud... Obrim-nos als altres...



18 propostes als partits polítics per millorar l’atenció a les persones sense llar_Arrels Fundació

El nostre company Xavier Merino de Justícia i Pau, ens ha fet arribar aquest text, d'alló més interessant.

Hem trobat molt interessants les propostes que Arrels Fundació ha fet arribar als diferents partits i coalicions que es presenten a les eleccions municipals per Barcelona. Encara més si tenim en compte que a Girona hi ha prop de dues-centes persones que pateixen aquesta situació i que el nostre voluntariat cada dia n'acull una o dues. Són, majoritàriament, persones que han estat a La Sopa i que, en acabar-se el període fixat d'acolliment, han de tornar al carrer. Moltes vegades en condicions de salut precàries i amb perill d'exclusió social.

Malgrat els esforços i la bona tasca de l'àrea de Serveis Socials de l'Ajuntament de Girona i que la Unió Europea s'ha fixat l'any 2015 com a termini per eradicar el problema a tot el seu àmbit territorial, la crisi l'ha agreujat i veiem que continua ben viu i punyent.

Al final de l'escrit hi ha l'enllaç on es pot trobar, en format pdf, el document sencer.

Xavier Merino

Justícia i Pau

18 propostes als partits polítics per millorar l’atenció a les persones sense llar

Arrels Fundació ha presentat a les formacions polítiques que el 22 de maig participen a les eleccions municipals de Barcelona un document amb 18 propostes per millorar l’atenció a les persones sense llar. Es tracta de propostes realistes i concretes, com millorar els serveis d’atenció, acompanyar les persones que porten més temps al carrer i prevenir des de l’àmbit de l’atenció primària, entre d’altres.

A Barcelona, es calcula que 1.200 persones s’acullen cada dia en algun dels serveis d’allotjament de la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Sostre, integrada per serveis públics i privats. Altres 800 persones, a més, pernocten al carrer, caixers o espais públics. Aquestes i d’altres persones que viuen en habitatges inadequats o depenen de serveis que els faciliten allotjament, necessitaran suport social al llarg del proper mandat municipal.

El 22 de maig se celebren eleccions municipals. En aquest context, Arrels ha presentat als partits polítics de Barcelona un document amb 18 propostes per millorar l’atenció a les persones sense sostre. Es tracta de propostes que neixen de l’experiència, concretes, assumibles i que atenen a les competències municipals. A continuació exposem algunes de les propostes, que s’engloben en quatre grans temes:

1. Serveis d’atenció a persones sense llar.

• Si una persona va a un alberg sense haver-hi dormit la nit anterior, i aquest servei té totes les places reservades, ha d'esperar a què vagi arribant tothom per saber si en queda alguna de lliure i pot ser que finalment es quedi al carrer. Arrels proposa establir sistemes que garanteixin la plena ocupació dels centres de primera acollida, coordinant la centralització de la demanda, amb reserves de les entitats, fent accessible el transport, etc.

• L’ús dels recursos de primera acollida hauria de tenir caràcter transitori perquè les persones puguin anar cap a altres recursos més adequats a les seves necessitats personals. Això, però, és difícil degut a la situació de saturació dels equips de seguiment social d’atenció a persones sense sostre. Arrels proposa que la Xarxa compti amb suficients habitatges d’inclusió.

• El nombre de places amb caràcter de convalescència perquè les persones sense llar que surten de centres sanitaris no hagin de tornar al carrer mentre es recuperen és insuficient. Arrels proposa crear nous centres de convalescència amb habitacions individuals.

• Actualment els menjadors a Barcelona ofereixen poques places a l’hora de sopar i estan mal distribuïts al territori. Arrels proposa ampliar els horaris dels serveis de menjadors i millorar la seva distribució a la ciutat, fent els centres amb una mida més assequible.

• Les persones sense llar necessiten desplaçar-se per realitzar gestions, anar als menjadors públics, cobrir les necessitats d’higiene personal, etc. Arrels demana accés a reduccions en el preu del transport metropolità per a les persones sense ingressos o amb ingressos insuficients procedents de la Renda Mínima d’Inserció.

2. Mesures adreçades a persones en situació cronificada de carrer.

• Observant la trajectòria de les persones que alternen la vida al carrer amb estades a centres de primera acollida o allotjament en pensions sense adherir-se a cap servei, Arrels demana crear espais diürns amb serveis de consigna i higiènics, valorant la possibilitat d’aprofitar equipaments públics que ja existeixen.

• Una altra de les propostes és la creació d’espais nocturns tranquils i d’accés de molt baixa exigència per a les persones que es troben en una situació de desarrelament social molt consolidada. Comptar amb espais com aquests serviria perquè les persones que en fessin ús adquirissin major confiança en els agents socials.

• Per evitar que es generin guetos de grups de persones sense sostre i apareguin conflictes veïnals que requereixin la intervenció policial, es proposa col•laborar entre tots els actors amb antelació per evitar conflictes.

• Hi ha persones sense llar que necessiten allotjar-se temporalment a pensions. El cost d’aquest tipus d’allotjament, però és cada vegada més elevat. Arrels proposa a l’Ajuntament posar a disposició de la xarxa d’entitats una pensió per atendre situacions específiques a un cost més reduït.

3. Prevenir des de l’atenció primària i especialitzada

• Per evitar futures situacions d’exclusió severa a causa de la pèrdua de l’habitatge i els desnonaments, Arrels proposa que els serveis d’atenció primària comptin amb informació d’altres actors com els administradors de finques, gestors, agents judicials, etc.

• Per cobrir les necessitats i els drets de moltes persones amb baix nivell d’autonomia, Arrels proposa avançar en el desplegament previst de la Llei de la Dependència.

• Hi ha situacions, com el cas de les persones en exclusió que necessiten suport a llarg termini, en què hi ha una indefinició sobre qui ha de garantir la cobertura social. Arrels demana dotar de competències el Consorci de Serveis Socials de Barcelona per fer front a aquest tipus de situacions.

4. Relacions institucionals i gestió de l’acció social

• El Parlament Europeu ha instat la Comissió Europea perquè treballi per assolir que l'any 2015 a Europa no hi hagi ningú dormint al carrer. Aquest objectiu s’ha traslladat a Barcelona en la campanya ‘Imagina un 2015 sense ningú al carrer’ impulsada per l’Ajuntament i entitats. Arrels proposa que el ple municipal aprovi aquest compromís i adopti mesures eficaces.

• Arrels proposa simplificar els mecanismes d’ajuts i subvencions que carreguen l’estructura administrativa i la planificació econòmica de les entitats socials i proposa tendir a la signatura de concerts plurianuals amb sistemes de control flexibles.
• Actualment moltes persones sense llar a Barcelona no accedeixen als seus drets perquè es troben en situació irregular. Arrels proposa la regularització de determinats casos amb caràcter humanitari per poder fer una intervenció social integral.

• Les sancions en base a l’Ordenança de Civisme a persones sense llar poden produir embargaments a persones amb pensions o prestacions mínimes. Arrels proposa establir procediments per garantir la impossibilitat d’aquest tipus d’embargaments.

• Una altra proposta és la creació d’una taxa turística social per a hotels, restaurants i creuers que fomenti el caràcter de ciutat turística i solidària de Barcelona.

• Per anar més enllà de les conjuntures i canvis polítics, Arrels proposa que es mantingui l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva i les xarxes que en formen part.

Més informació:

Llegeix el document Per a una millor atenció a les persones sense llar. Propostes als partits polítics que es presenten a les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona

Cal patir?

Davant d’aquesta pregunta i producte de la meva formació i coneixements he de dir sense dubtar-ho, que no, que de cap manera cal patir i hem de fer esforços per a que això no passi. Primerament voldria que quedés clar que l’acepció que agafo de la paraula patir, no es la del esforç ben entès, la perseverança o el sacrifici que sempre són al darrera de les obres ben acabades o del èxits més importants en la vida de cada un de nosaltres. Em refereixo a patir com a doldre, sentir dolor o aflicció.

A l’any 1960 JF Kennedy va demanar en el Congrés dels EUA, un esforç conjunt de tots els estaments dedicats a la investigació per efectuar la conquesta de l’espai i en concret de la lluna; efectivament a l’any 1969 l’home va posar els peus a la lluna.

Cap altra crida d’aquesta mena s’havia fet fins arribar a l’any 1990, on G Bush pare, va declarar, també al congrés, la dècada següent com la dècada dedicada a l’estudi del cervell. No és aliè a aquest esforç l’aparició de les Unitats de Ictus i la millora que s’ha donat al tractament dels accidents vasculars isquèmics (AVC). Seguint els exemples anteriors la dècada que començava a l’any 2000 va ser declarada la del estudi i control del dolor en totes les seves vessants. Des de llavors hem comprés moltes coses sobre el dolor i sobre els efectes que provoca patir-lo de manera crònica i continuada.

El dolor no és una malaltia: es un símptoma.

Tan mateix totes aquestes investigacions ens han anat demostrant que quant aquest dolor es converteix en crònic, comporta un seguit de signes i símptomes associats que ens porten a considerar el dolor crònic més a prop de una malaltia o síndrome en si mateix, que no del símptoma que era inicialment en el moment agut. Tenim una amplia evidència científica que la intensitat del dolor i la duració d’aquest dolor són directament relacionats amb el fenomen anomenat de sensibilització central (en la medul•la i el cervell) que perpetua el dolor i va ampliant les zones a on es percep el dolor. Progressivament el pacient veu augmentar las zones doloroses del seu cos, sense una causa clara. La incapacitat del cos per manegar aquests fenòmens de sensibilització davant de lesions o traumes més o menys petits, seria al darrera de malalties tan controvertides com la fibromiàlgia.

Els coneixements sobre la genètica del dolor van també donant llum sobre aspectes no gaire entesos de la variabilitat de les persones en el dolor. Aquesta variabilitat ha estat sovint atribuïda tan sols a factor familiars, psicològics o socials, veient ara que també hi ha factors genètics clarament identificats. Un exemple el veiem a les dones, que són menys tolerants que els homes a un estímul dolorós fet al laboratori i també tenen major probabilitat de presentar dolor crònic al llarg de la seva vida.

Els avenços han estat molt importants en el camp de la fisiopatologia però també en el camp de les teràpies farmacològiques i no farmacològiques. Coneixem molt millor el funcionament de la morfina i els seus derivats opiacis, de la tolerància i abstinència que provoquen (igual que molts altres medicaments) i de la raresa dels fenòmens d’addicció en els pacients tractats amb opioides. Així doncs la opi fòbia que presenten alguns pacients i sanitaris de tota mena molt sovint no esta justificada. Molt freqüentment les persones amb dolor crònic pateixen també depressió associada, alteracions de la son i de les relacions amb els altres. Un dels aspectes psicològics més sorprenents trobats i que es un fet cert en animals i relativament comprovat amb els humans que pateixen dolor crònic, és que aquests, sovint no saben triar que és el que més els convé pels seus interessos, i no saben triar que és el millor per a ells. Tots aquests factors més emocionals de l’experiència del dolor, es poden ara objectivar i mesurar a través de les tècniques de neuroimatge com la ressonància magnètica funcional i altres, que ens han demostrat les diferents parts del cervell que s’activen (matriu cerebral) al sentir dolor, les diferencies que hi ha si és agut o crònic, si és o no esperat, si la intensitat es previsible o no, o si va associat a altres estímuls positius o negatius, són evidents. Aquestes mateixes tècniques demostren una pèrdua de matèria gris (cossos neuronals) i de sinapsis en el còrtex prefrontal en els pacients amb dolor crònic. En alguns estudis s’ha demostrat una recuperació d’aquesta atrofia després del cessament del dolor (col•locació de una pròtesis total de genoll).

Portem relativament pocs anys estudiant aquests aspectes funcionals i estructurals del cervell relacionats amb el dolor agut i crònic, però queda ben clar que les alteracions que el dolor persistent provoca sobre la plasticitat del nostre sistema nerviós l’acosten més a una malaltia que no a un símptoma. Així doncs, cal conscienciar i fer esforços per evitar que el dolor i les síndromes doloroses cròniques desencadenin aspectes mal adaptatius en les persones. Tenim eines farmacològiques i no farmacològiques també molt potents, que hem de utilitzar, donat que estem demostrant que el cervell és el gran modulador d’aquesta percepció dolorosa.

Com deien els monjos de Wudang (a on va néixer el Tai Xi Xuan) sobre quatre aspectes fonamentals del taoisme, l’home ha de buscar per aquest ordre: primer la felicitat, després la salut i la longevitat, per arribar a la pau interior.

Dr. Josep Vilaplana Birba

Metge especialista en Anestesiologia, Reanimació i Terapèutica del Dolor

Unitat del Dolor

Hospital Universitari de Girona Dr. Josep Trueta

El Govern ofereix diàleg als agents del sector sanitari i als partits polítics per consensuar les mesures d’estalvi

 

En 1 minut:

  

_ Les mesures d’estalvi en matèria sanitària s’aplicaran en dues fases: la primera consistirà en mesures d’aplicació immediata encaminades a la reducció de despesa en farmàcia i a la simplificació d’estructures administratives, i una segona fase que abordarà aspectes relacionats amb la reorganització dels serveis assistencials.

 

_ Les mesures d’aquesta segona fase relacionada amb l’assistència sanitària requereixen de més temps per poder-les debatre amb profunditat, i és per això que s’ha obert un procés de diàleg amb els diferents agents del sector sanitari i amb els grups parlamentaris per acordar aquestes mesures d’estalvi amb el màxim consens.

 

_ Hi ha tres fronts de negociació oberts: per un costat amb les juntes clíniques dels hospitals que tractarà les particularitats de cada centre, per altra banda la negociació de caràcter laboral per a la qual s’ha convocat la Mesa Sectorial de Salut i, finalment, s’ha concretat una sessió informativa del Conseller Ruiz amb els grups parlamentaris.

 

_ Aquest procés de diàleg parteix de la base que l’assistència primària, les urgències i l’atenció en casos de malalties greus estan totalment garantits.

 

_ El Govern calcula que és possible fer un ajust pressupostari d’entre el 5 – 6% sense que això afecti els serveis assistencials.

 

_ El Govern també treballa per aconseguir que la reducció del pressupost en sanitat sigui inferior al 10% minimitzant així l’impacte d’aquest ajust sobre l’assistència mèdica.

 

_ L’herència rebuda del govern anterior es un sistema sanitari altament deficitari que ha obligat al nou executiu a prendre mesures urgents per garantir la sostenibilitat i la qualitat del nostre model sanitari.

 

_ Una vegada més es posen de manifest les greu mancances del model de finançament pactat pel tripartit que ha demostrat ser clarament insuficient i incapaç de reduir el dèficit fiscal català. Davant d’aquesta situació el Govern de CiU aposta decididament per un Pacte Fiscal que permeti a Catalunya recaptar i gestionar els seus impostos.

 

 

La dada

El pressupost pel 2011 presentat pel Govern de CiU destinarà un 70% de la despesa a les polítiques socials, 3 punts per sobre dels que s’hi va destinar en el pressupost del 2010. 

* El Govern de la Generalitat ha anunciat que el pla l’estalvi en matèria sanitària constarà de dues fases: la primera fa referència a actuacions de caràcter immediat que en alguns centres ja s’estan aplicant. Aquesta fase inclou mesures d’estalvi com per exemple la simplificació de les estructures administratives, la reducció de la burocràcia en el sistema sanitari o la reducció de la despesa en productes farmacèutics a través sistemes com la compra conjunta de medicaments entre tots els hospitals. La segona, comprèn totes aquelles mesures que tenen algun impacte sobre l’assistència mèdica i que, per tant, han de ser analitzades amb profunditat.

* Per tal d’analitzar amb detall les mesures d’aquesta segona fase que fa referència als serveis assistencials, el Govern ha obert un procés de diàleg amb els centres hospitalaris, la Mesa Sectorial de Salut i els grups polítics del Parlament de Catalunya. Amb els centres sanitaris s’estan acordant les mesures concretes d’estalvi que corresponen al dia a dia de l’activitat dels hospitals, mentre que amb la Mesa Sectorial de Sanitat s’estan abordant tots aquells aspectes d’àmbit laboral. Finalment, el Conseller de Sanitat es reunirà durant els propers dies amb els grups parlamentaris per tal d’aconseguir el major consens possible al voltant d’aquestes mesures.

* Tal i com va quedar aprovat en el Consell de Govern del dia 12 d’abril, el Govern garanteix que la reducció de pressupost del departament de Salut no afectarà en cap cas ni l’assistència primària, ni els serveis d’urgències ni l’atenció als casos de malalties greus. Totes aquestes prestacions queden totalment garantides.

* El departament de Salut ha calculat que és possible aconseguir una reducció del pressupost en matèria sanitària del 5 o fins i tot del 6% sense que es vegi afectada cap prestació sanitària. Aquesta reducció de la despesa corrent inclouria l’estalvi esmentat anteriorment en farmàcia i reorganització d’estructures administratives a més a més d’alguns serveis de la industria auxiliar a la sanitat com per exemple les empreses de seguretat, neteja o bugaderia. Aquest estalvi del 5 – 6% aconseguit exclusivament a través de les millores en l’eficiència organitzativa i la gestió dels recursos permetrà minimitzar l’impacte de l’ajust pressupostari sobre l’assistència mèdica. El Govern veu possible que en el cas de la sanitat la reducció del pressupost pugui situar-se per sota del 10%.

* És important destacar que les mesures d’estalvi no es prenen ni per ideologia ni per caprici, sinó per responsabilitat i perquè són una necessitat urgent si volem mantenir el nostre model sanitari per a les futures generacions. L’herència del govern socialista en matèria sanitària ha estat un sistema altament deficitari que requeria d’una acció immediata per tal d’evitar el col•lapse.

* La necessitat de reduir el pressupost es conseqüència de la irresponsabilitat del govern anterior que repetidament va gastar per damunt de les seves possibilitats. L’actual situación financera de la Generalitat posa de manifest, a més a més, que l’acord de fiançament que va pactar el tripartit és clarament insuficient i no serveix per cobrir les necessitats dels ciutadans de Catalunya.

* Cal recordar que el Govern espanyol deu a la Generalitat 1.450 milions d’euros corresponents al fons de competitivitat que ja ha anunciat que no pensa pagar aquest any. És sorprenent veure com per una banda el Govern central exigeix a la Generalitat que redueixi el seu pressupost en un 20% per complir l’objectiu de dèficit i, per altra banda, es negui a pagar uns diners que per llei està obligat a pagar aquest any i que contribuirien a disminuir el dèficit públic de Catalunya.

* La delicada situació de les finances de la Generalitat tornen a posar sobre la taula la necessitat canviar el model de finançament de Catalunya. Si Catalunya no tingués un dèficit fiscal equivalent al 9% del PIB cada, any avui no ens trobaríem en la necessitat de reduir els pressupostos públics. El Govern ja ha anunciat que té com a objectiu de legislatura aconseguir un Pacte Fiscal que permeti a la Generalitat recaptar i gestionar tots els impostos generats a Catalunya i posi punt i final a les deficiències financeres que històricament arrossega el nostre país.

Font: Argumentari de CiU

Núm. 674

Divendres 29 d’abril de 2011

 

La malaltia anomenada ésser humà

Aquesta frase és de F. Nietzsche i vol dir que l'ésser humà és un ésser paradoxal, sa i malalt: en aquest hi viuen el sant i l'assassí. Bioantropòlegs, cosmòlegs i d’altres afirmen: l'ésser humà és alhora ‘sapiente’ i ‘demente’, àngel i dimoni, dia-bòlic i sim-bòlic. Freud dirà que en l’ésser humà, hi ha dos instints bàsics: un de vida que estima i enriqueix la vida i un altre de mort que busca la destrucció i desitja matar. És important emfatitzar que en ell hi coexisteixen simultàniament les dues forces. Per això, la nostra existència no és simple sinó complexa i dramàtica. De vegades predomina la voluntat de viure i llavors tot irradia i creix. En altres moments guanya la partida la voluntat de matar i llavors es produeixen violències i crims com el que va passar recentment a Rio de Janeiro.

Podem superar aquest esquinçament en l'ésser humà? Aquesta va ser la pregunta que A. Einstein va plantejar a S. Freud en una carta al 30 de juliol de 1932: «Hi ha la possibilitat de dirigir l'evolució psíquica al punt de tornar als éssers humans més capaços de resistir a la psicosi de l'odi i de la destrucció? » Freud va respondre amb realisme: « No existeix l'esperança de suprimir de manera directa l'agressivitat humana. El que podem fer és recórrer a vies indirectes, reforçant el principi de vida (Eros) contra el principi de mort (Thanatos). I acabava amb una frase resignada: «famolencs, pensem en el molí que mol tan lentament que podríem morir de fam abans de rebre la farina». Serà aquest el nostre destí?

Ja s'han fet un sense fi d'anàlisis, i s'han suggerit innombrables mesures com la de restringir la venda d'armes, muntar esquemes de seguretat policial a cada escola i d’altres. Tot això té el seu sentit. Però no toca el fons de la qüestió. La dimensió assassina, siguem concrets i humils, habita en cadascun de nosaltres. Tenim instints d'agredir i de matar. És a la condició humana. Poca importància tenen les interpretacions que li puguem donar. La sublimació i la negació d'aquesta anti-realitat no ens ajuden. Cal assumir-la i buscar formules de mantenir-la sota control i impedir que inundi la consciència, enfortir l'instint de vida i assumir les regnes de la situació. Freud ho suggeria: tot el que fa crear llaços emotius entre els éssers humans, tot el que civilitza, tota l'educació, tot art i tota competició pel millor, treballa contra l'agressió i la mort.

El crim perpetrat a l'escola és horripilant. Els cristians coneixem la matança dels innocents ordenada per Herodes. Per por que Jesús, nounat, fos més tard a arrabassar-li el poder, va manar matar tots els nens dels voltants de Betlem. Els textos sagrats porten les expressions més commovedores: «A Ramà es va sentir una veu, molt plor i gemecs: és Raquel que plora els seus fills i no vol que la consolin perquè ja no existeixen» (Mt 2,18). Una cosa semblant va passar amb els familiars de les víctimes.

Aquest fet criminal no està aïllat de la nostra societat. Aquesta no és que tingui violència, és pitjor, està muntada sobre estructures permanents de violència. Aquí valen més els privilegis que els drets. Marcio Pochmann en el seu Atles Social do Brasil ens porta unes dades esfereïdors: L'1% de la població (prop de cinc mil famílies) controlen el 48% del PIB i l'1% dels grans propietaris posseeix el 46% de totes les terres. Es pot construir una societat de pau sobre semblant violència social? Aquests són els que abominen parlar de reforma agrària i de modificacions en el Codi de la Floresta. Valen més els seus privilegis que els drets de la vida.

El fet és que a les persones pertorbades psicològicament, la dimensió de mort, per mil raons subjacents, pot aflorar i dominar la personalitat. No perden la raó. La fan servir al servei d'una emoció torta. El fet més tràgic, estudiat minuciosament per Erich Fromm (Anatomia de la destructivitat humana, 1975) va ser el d'Adolf Hitler. Des de jove va ser pres per l'instint de mort. Al final de la guerra, en constatar la derrota, demana al poble que destrueixi tot, s'enverini les aigües, cremi els sòls, liquidi els animals, enderroqui els monuments, es mati com raça i destrueixi el món. Efectivament ell es va matar i tots els seus seguidors pròxims. Era l'imperi del principi de mort.

Correspon a Déu jutjar la subjectivitat de l'assassí de l'escola d'estudiants. A nosaltres condemnar el que és objectiu, el crim de gravíssima perversitat, i saber localitzar en l'àmbit de la condició humana. I usar totes les estratègies positives per fer front al Treball d’allò Negatiu i comprendre els mecanismes que ens poden subjugar. No conec altra estratègia millor que cercar una societat justa, en la qual el dret, el respecte, la cooperació, l'educació i la salut estiguin garantits per a tots. I el mètode que ens indica Francesc d’Assís en la seva famosa oració: portar amor on regna l'odi, perdó on hi hagi ofensa, esperança on hi ha desesperació i llum on dominen les tenebres. La vida cura la vida i l'amor supera en nosaltres l'odi que mata.

22-04-2011

Leonardo Boff

Teòleg, filòsof, escriptor, professor i ecologista brasiler. Nasqué a Concòrdia, Brasil, el 1938. El 1952 ingressà a l'orde franciscà. És un dels fundadors de la Teologia de l'alliberament, juntament amb Gustavo Gutiérrez. El 1986 fou condemnat a un any de silenci pel Vaticà, però per la pressió a nivell mundial li van aixecar el càstig. El 1992 el volien tornar a condemnar i, per evitar-ho, deixà l'orde franciscà i el ministeri de prevere. És autor de més de 60 llibres de teologia, espiritualitat, filosofia, antropologia i mística. Publica un article setmanal al web de Servicios Koinonia.