Lapidada per la seva pròpia família una pakistanesa embarassada que va escollir el seu marit

El pare ha reconegut el crim per tractar-se d'una qüestió de "honor"

Una dona de 25 anys han estat lapidada fins a la mort per la seva pròpia família davant d'un dels principals tribunals del Pakistan en un anomenat 'crim d'honor' per haver-se casat amb l'home que estimava.

Farzana Iqbal estava esperant que el Tribunal Superior de Lahore, a l'est del país, obrís quan un grup d'una dotzena d'homes l'ha atacat llançant-li totxos, ha relatat un alt càrrec policial.

El seu pare, dos germans i el seu antic promès figuren entre els agressors, ha precisat. Iqbal ha patit greus ferides al cap i ja a l'hospital s'ha declarat la seva mort.

Tots els sospitosos, llevat del pare, han escapat. Aquest ha reconegut l'assassinat de la seva filla, segons Cheema, i ha explicat que es tractava d'una qüestió d'honor. Moltes famílies pakistaneses consideren que el fet que una dona es casi amb un home de la seva elecció provoca la deshonra de la família.

Iqbal estava compromesa a la força amb el seu cosí però es va casar amb un altre home. La seva família havia registrat una denúncia per segrest contra l'home però Iqbal havia anat al tribunal per argumentar que s'havia casat per la seva pròpia voluntat.

Una plaga social

Al voltant d'un miler de dones pakistaneses són assassinades cada any per les seves pròpies famílies en crims d'honor, segons la Fundació Aurat, un grup de defensa dels Drets Humans pakistanès. No obstant, aquesta organització adverteix que la xifra real probablement sigui molt superior, ja que ells sols recopilen els assassinats que apareixen als mitjans. El Govern pakistanès no elabora estadístiques nacionals.

El Periódico/Lahore

28/05/14

El Periódico.cat

Un islam humanista és possible

El segrest de centenars de nenes cristianes a Nigèria per part del grup islamista Boko Haram continua produint consternació arreu del món, més encara quan sospitem que algunes d’elles ja deuen haver estat venudes com a esclaves de facto. Lamentablement, les agressions islamistes a objectius cristians i occidentals són cada cop més freqüents tant a l’Àfrica com a l’Àsia, i això fa que molts pensin que un islam humanista és impossible, que la fraternitat musulmana només arriba a

la Umma -els musulmans de tot el món-, que el cor dels fills de Mahoma no batega al ritme de la declaració universal de drets humans. 

Precisament per això és tan important constatar que hi ha moviments significatius al si de l’islam que volen orientar aquesta religió cap a l’humanisme modern.

Sense anar més lluny, fa uns dies la Unión de Comunidades Islámicas de España va publicar un comunicat de premsa en el qual condemnava el segrest de Boko Haram en termes categòrics. Els representants d’aquestes comunitats afirmaven sentir-se “trasbalsats” i “temorosos pel futur incert que amenaça aquestes nenes”; condemnaven “amb la més gran fermesa, i sense embuts, el segrest massiu i atemptat contra la nostra infantesa, tot sentint-nos solidaris amb la població nigeriana, de qualsevol credo, i de la comunitat nigeriana resident al nostre país, tot sentint el seu dolor com a nostre, agermanats siguin quines siguin les nostres conviccions religioses o humanistes”; i acabaven desitjant “construir un món millor per a tots els homes i dones de tota convicció” (Ucide.org). 

Tenim aquí un exemple clar d’un islam humanista, d’una fe religiosa que -tot i pertànyer a allò que en fenomenologia del fet religiós s’anomena consciència tribal (sentiment de poble escollit) i proselitisme (desig d’augmentar la comunitat)- fa una aposta decidida per la fraternitat universal, més enllà de l’esperit tribal i de credos històrics.

L’islam té encara un llarg camí per fer, però ara l’important és el fet de constatar que la indignació per la crueltat islamista també es musulmana. Tant de bo que aquesta protesta passi de les paraules als fets en forma de col·laboració decidida per posar fi a l’islamisme violent.

José Sols Lucia

28/05/14

La Vanguardia

Font: La Veu d'Àfrica

Deixar de fumar pot millorar la salut mental

Els professionals de la salut que tracten a les persones amb problemes psiquiàtrics solen passar per alt els hàbits de fumar dels seus pacients, assumint que és millor fer front en primer lloc a la depressió, l'ansietat o els problemes d'abús de substàncies. Una nova investigació de l'Escola de Medicina de la Universitat de Washington en St. Louis, Estats Units, mostra que les persones que lluiten amb problemes de l'estat d'ànim o addicció poden deixar de fumar de forma segura i que deixar l'hàbit està associat amb una millor salut mental.

"Els metges tendeixen a tractar la depressió i els problemes de dependència de l'alcohol o de drogues primer, permetent que s'"automediquin" amb cigarrets si és necessari", afirma la investigadora principal, Patricia A. Cavazos-Rehg. "Se suposa que els problemes psiquiàtrics són més difícils de tractar i que deixar de fumar por interferir amb el tractament", agrega.

Però a l'estudi, publicat a l'edició digital de 'Psychological Medicine', Cavazos-Rehg, professora assistent de Psiquiatria, ha descobert que renunciar o reduir significativament el tabaquisme s'ha relacionat amb una millora dels resultats de salut mental. Deixar de fumar completament o reduir a la meitat el número de cigarrets que es fumen al dia s'ha associat amb un menor risc de trastorns de l'estat d'ànim com depressió, així com una menor probabilitat de problemes d'alcohol i drogues.

"No sabem si la seva salut mental millora primer i després ells estan més motivats per deixar de fumar o si deixar de fumar condueix a una millora de la salut mental", reconeix Cavazos-Rehg. "Però de qualsevol forma, els nostres resultats mostren una forta relació entre deixar de fumar i una millor perspectiva psiquiàtrica", afegeix.

A més, els autors creuen que els greus riscos per la salut associats amb el tabaquisme fan que sigui important pels metges treballar amb els seus pacients en que deixen de fumar, independentment d'altres problemes psiquiàtrics.

Cavazos-Rehg i seu equip han analitzat els qüestionaris recollits com part de L''Estudi Epidemiològic Nacional sobre Alcohol i Condicions Relacionades'. En la dècada de 2000, poc menys de 35.000 persones van ser enquestades i, com part de l'estudi, van contestar a preguntes sobre la beguda, el tabac i la salut mental en dues entrevistes realitzades amb tres anys de diferència.

Els científics es van centrar en les dades de 4.800 fumadors diaris. Els que tenien alguna addicció i altres problemes psiquiàtrics en el moment de la primera enquesta eren menys propensos a tenir aquests mateixos problemes tres anys després si havien deixat de fumar i els que havien patit problemes psiquiàtrics a l'inici de l'estudi eren menys propensos a desenvolupar aquests problemes més endavant si havien deixat l'hàbit.

En el moment de la primera entrevista, aproximadament el 40 per cent dels fumadors diaris van patir trastorns de l'estat d'ànim o d'ansietat o havien passat per aquests problemes. A més, al voltant del 50 per cent dels fumadors diaris va patir problemes d'alcoholisme i un 24 per cent, problemes de drogues.

El 42 per cent dels que van continuar fumant durant els anys entre les dos enquestes van patir trastorns de l'estat d'ànim en comparació amb el 29 per cent de les persones que van deixar de fumar. Els problemes amb l'alcohol van afectar al 18 per cent dels que havien deixat de fumar en comparació amb el 28 per cent dels que seguien amb el tabac i els problemes d'abús de drogues afectaven només al 5 per cent dels que havien deixat el tabac en comparació amb el 16 per cent que continuava fumant.

Diari de Girona

29/05/14

Si no fos

Hi ha un banc de formigó a l'accés a la punta de Santa Anna de Blanes que porta inscrit el principi de frase sinofós..., en homenatge a la gent gran. Aquestes paraules són les que solen pronunciar els avis que, després del passeig per l'escullera, s'asseuen al banc per prendre una alenada, tot acceptant que les coses van bé sinofós per aquest dolor, per aquesta fatiga, per aquesta restricció del metge...

Una evidència d'aquesta fina ironia que identifica la gent gran, sempre tendent a la síntesi de la realitat. Però sembla ser que el sinofós ja no és patrimoni de ningú en especial i ho és de tothom, si parem atenció al primer congrés mundial sobre el Benestar que s'ha celebrat a Vejer de la Frontera (Cadis).

El congrés ha concitat personatges públics d'àmbits diversos com la filosofia, la sociologia o la psicologia per abordar des de tot punt de vista un intangible tan difícil de determinar com és el benestar. L'oportunitat del tema i del moment és indiscutible perquè en un moment de crisi global necessitem avançar cap al nou paradigma social basat en els valors emergents que ens haurien de conduir cap al benestar. Al congrés s'ha parlat que la nostra plenitud personal i el bé comú de la societat estan molt més lligats a valors com les relacions personals, l'alegria de viure, el temps lliure i la creativitat que als béns materials.

A les conclusions, s'ha fet èmfasi en allò que ja sabem però que solem oblidar, com és la certesa que el veritable benestar no depèn d'acumular possessions materials, sinó de desenvolupar una vida plena de sentit en una societat que cregui en la cooperació i en l'harmonia amb un entorn natural. No és d'estranyar que, en aquest congrés, l'expressió "creure és poder" hagi desterrat el sinofós.

Carmen Echazarreta

20/05/14

Diari de Girona

El Papa promet "tolerància zero" amb els abusos sexuals a l'Església



El papa Francesc ha defensat aquest dilluns el celibat per als sacerdots, però ha afirmat que "la porta està sempre oberta" al canvi. "El celibat no és un dogma de fe", ha dit el Pontífex als periodistes a l'avió que el portava de tornada a Roma, després de la seva visita a Terra Santa, en què ha aconseguit que Mahmud Abbàs i Shimon Peres acceptin reunir-se al Vaticà per parlar sobre la pau entre palestins i israelians. En una llarga conversa amb la premsa, el Papa ha abordat també el tema "gravíssim" dels abusos sexuals a nens per part de sacerdots i ha anunciat un trobada amb víctimes al Vaticà. Francesc també s'ha referit amb preocupació al problema de l'atur juvenil a Espanya.

Al ser preguntat sobre si l'Església algun dia podria permetre que els sacerdots es casessin, com ja passa en altres Esglésies cristianes, Francesc ha insistit a deixar la porta oberta a un canvi, amb comentaris similars als que ja va fer quan era arquebisbe de Buenos Aires. "El celibat és una regla de vida que aprecio molt i crec que és un regal per a l'Església, però ja que no és un dogma, la porta sempre està oberta", ha assenyalat. El pronunciament papal es produeix després que fa uns dies un grup de 26 dones li escrivissin una carta per sol·licitar-li una revisió de la disciplina del celibat, ja que han viscut o viuen una relació sentimental amb un sacerdot i voldrien fer-ho sense amagar-se'n. A l'Església catòlica de ritu llatí, el celibat eclesiàstic, és a dir, la renúncia al matrimoni i la promesa de castedat, és obligatori per als sacerdots des del II Concili de Laterà, el 1139.

Sobre l'escàndol dels abusos sexuals a nens per part de sacerdots, Francesc ha afirmat que són un crim comparable amb les "misses satàniques" i ha anunciat una primera trobada amb vuit víctimes al Vaticà, que tindrà lloc a principis del mes de juny. Aquestes persones es reuniran amb el Papa i participaran en la seva missa matutina. Serà la primer cita d'aquest tipus del seu pontificat.

El Papa ha advertit que tindrà "tolerància zero" amb qualsevol persona de l'Església que hagi abusat de nens, inclosos els bisbes. Al ser preguntat sobre si actuaria contra els bisbes que van ser acusats d'abús sexual, el Pontífex ha insistit que "no hi haurà protegits" ni hi haurà privilegis. "L'abús sexual és un crim horrible, perquè un sacerdot que fa això traeix el cos del Senyor. És com una missa satànica", ha reiterat.

L'atur juvenil a Espanya ha estat un altre dels temes que ha abordat el Pontífex. Així, ha criticat "el sistema econòmic inhumà" que causa nivells d'atur juvenil que arriben "a Espanya al 50%, a Andalusia al 60%", i ha afirmat que aquestes situacions són un exemple de la cultura de "l'exclusió".

En aquest sentit, ha assenyalat que l'actual sistema econòmic està centrat "en els diners, no en la persona humana". "Aquest sistema exclou per mantenir-se. S'exclou els nens, el nivell de naixements no és elevat; també els vells, amb l'eutanàsia oculta; les medicines es donen només fins a cert punt. I s'exclou els joves", ha enumerat. D'aquests ha advertit que "és tota una generació de persones que ni estudien ni treballen. Aquesta cultura de l'exclusió és gravíssima".

Reuters

27/05/14

Alerta pel maltractament infantil

“Els monstres de ca meva” Fundació Joan i Pilar Miró de Palma

Un estudi coordinat pels professionals del servei d’urgències de l’hospital de Sant Joan de Déu quantifica en 471 els nens que en un any han estat atesos amb símptomes de maltractament a tretze hospitals espanyols. Malgrat que aquesta dada no engloba tots els centres d’assistència, i malgrat que només es refereix al període comprès entre els mesos de setembre del 2011 i del 2012, resulta prou il·lustrativa per recordar al conjunt de la societat que el maltractament infantil és una realitat greu més freqüent al nostre país del que sembla. 

L’agreujant més dramàtic que aporta aquest estudi és que un de cada quatre nens atesos per aquest concepte no va tornar a casa seva, bé perquè va morir per la gravetat de l’agressió, perquè va quedar ingressat per seguir el tractament de les lesions o bé perquè va ser traslladat a un centre d’acollida. El 37% dels 471 nens atesos van patir abusos sexuals; un altre 37%, altres agressions físiques; un 20%, danys com a conseqüència de negligències dels grans, i un 4,5%, maltractament emocional. 

En els últims anys a Espanya s’ha avançat en la prevenció i tractament del maltractament infantil per part del sistema sanitari, dels serveis d’assistència social i de les institucions privades i oenagés que se n’ocupen. Però és evident que no n’hi ha prou amb el que s’ha fet fins ara i que el maltractament a nens, nenes i adolescents és un problema davant del qual no s’ha d’abaixar la guàrdia. 

Són especialment importants totes aquelles accions encaminades tant a la prevenció social com a la detecció del problema, ja que en aquest cas les víctimes no tenen capacitat de denúncia, sobretot a les edats més primerenques. És fonamental, en aquest sentit, la formació dels professionals de tots els àmbits directament o indirectament relacionats amb la infantesa i l’adolescència, tant en hospitals com en centres d’assistència primària, així com en guarderies o escoles, i la seva coordinació territorial i administrativa amb els centres d’assistència social o la mateixa policia si fos el cas, per detectar els problemes i actuar ràpidament. 

Les iniciatives polítiques que hi ha en marxa per millorar els protocols i els mitjans necessaris s’haurien d’intensificar al màxim, sobretot perquè hi ha indicis que, amb la crisi econòmica, han augmentat els casos de maltractament infantil a les famílies, derivats de la tensió emocional més intensa que pateixen els grans a causa de l’atur i els deutes creixents, segons va posar de manifest recentment un altre informe sobre aquesta problemàtica al nostre país.

La Vanguardia

22/05/14

Les depressions, cada cop més freqüents, costen 736 milions l'any a Catalunya

El 15% dels catalans en pateixen un episodi important al llarg de la vida

És la principal malaltia entre els adolescents

Els suïcidis, a l'alça des del 2000

Medicaments antidepressius en una farmàcia catalana. Foto: Lluís Serrat

 El nombre d'episodis de depressió augmenta entre la població i actualment representa un cost de més de 736 milions d'euros anuals per a Catalunya. Aquest càlcul, presentat pel president del Fòrum Salut Mental, Enric Arqués, en un congrés sobre aquests trastorns que va arrencar ahir a Barcelona, inclou tant la despesa sanitària com les baixes, pèrdues de treball i incapacitats permanents dels afectats i la disminució de qualitat de vida. “Caldria afegir-hi, a més, el valor del talent que es perd quan algú se suïcida”, hi afegeix Marqués.

Coincidint amb aquesta trobada d'experts, l'Organització Mundial de la Salut va alertar que actualment la depressió és la principal causa de malaltia i discapacitat entre els adolescents. En el seu informe, l'entitat constata que aquesta malaltia mental és la tercera causa de mort entre els joves i també llança un pronòstic arriscat: el 2020 serà la primera causa de malaltia a tot el món.

Tot i que alguns participants en el congrés Salut Mental: Europa 2020 van remarcar que el nombre de casos de malalties mentals han augmentat per la crisi, el conseller de Salut, Boi Ruiz, i la consellera de Benestar Social i Família, Neus Munté, van desvincular aquest increment de la situació econòmica. Segons les dades que va aportar la Generalitat, però, el 15,2 % dels catalans “presentarà un episodi de depressió major al llarg de la seva vida”.

També es va posar en relleu l'increment constant dels casos de suïcidi, que el 2012 van ser-ne 3.539. Des de l'any 2000 s'ha produït un increment del 4,3%, un fet que els experts contraposen al 70% de reducció del nombre de morts d'accidents de trànsit en el mateix període. Ara, les morts a la carretera són la meitat que els suïcidis.

LA XIFRA

8

anys

triga, de mitjana, un malalt mental a rebre el tractament adequat, ja que sovint no ho accepta i se n'amaga.

Identifiquen un mecanisme que la controla

Un equip d'investigadors, amb la participació de l'Institut de Neurociències de la UAB, ha identificat en experiments amb ratolins un receptor cel·lular, concretament el GAL 3, implicat en el control de l'ansietat i la depressió. La troballa, publicada a la revista ‘PNAS', obre les portes al desenvolupament de noves teràpies contra aquests desordres del comportament.

Redacció

23/05/14

El Punt Avui

Tot Europa ve a Espanya a buscar òvuls

Guido Pennings, espert en bioètic, doctor en Ciències Morals

Tinc 55 anys. Sóc belga. Visc a Lovaina, la ciutat universitària de Flandes per excel·lència. Casat i sense fills per elecció. Gastem massa recursos, hem d’alentir l’economia, abandonar la idea errònia que mantenir-se estable és anar cap enrere. Sóc ateu

Ciències morals?

Una combinació de ciències humanes i ètica que jo aplico a la reproducció assistida.

Com es dilucida el que està bé o malament? Quina responsabilitat!

En funció d’una sèrie de regles, com els drets humans, o en funció de les conseqüències. Per exemple: si dues lesbianes decideixen tenir fills, aquests seran feliços?

...

Caldrà esperar que creixin. Segons tots els estudis aquests nens funcionen perfectament bé, i per això crec que la reproducció assistida transfronterera (si no l’aproven en un país te’n vas a un altre) és una cosa positiva.

Què és el correcte segons la bioètica?

No hi ha una sola resposta correcta. A Bèlgica, per exemple, es dóna tractament a les dones lesbianes i a França no. Els experts aconsellem i els polítics decideixen.

... i el mercat mana.

Sí, la comercialització i el consumisme manen. Avui el pacient s’ha convertit en client; va al metge i li diu: “Vull un part amb cesària” i encara que no ho necessiti, avui el metge l’hi farà. 

Vostè ha elaborat diversos estudis; quines dades el sorprenen? 

Que tot Europa vingui a Espanya a buscar òvuls i vagi a Dinamarca a buscar esperma. Tots els països intenten aconseguir donants nacionals sense èxit. Perquè, que els danesos volen donar esperma no ho sap ningú.

El tractament de fertilització in vitro és costós.

En alguns països el sistema sanitari públic se’n fa càrrec i en d’altres no; en uns els donants són anònims (Espanya i Bèlgica), en d’altres són identificables (el Regne Unit).

La reproducció assistida és sovint privilegi de rics?

Hi ha moltes persones, cada vegada més, que no acudeixen als centres de fertilització sinó a internet: escullen el seu propi donant a casa. La cosa és molt senzilla, els instruments que es necessiten són a qualsevol cuina. La gent troba maneres d’aconseguir el que vol, i això va a més.

Quins són els problemes ètics que s’estan debatent?

L’anonimat n’és un.

I què en pensa vostè?

Que l’elecció hauria de ser dels pares. Però és una qüestió complexa perquè també hi intervenen la resta de la família i la societat i si aquest nen és rebutjat, no serà bo per a ell. La idea del bastard no ha desaparegut; encara creiem que un fill hauria d’estar relacionat amb la mare i el pare, i que totes les altres coses són a tot estirar una segona opció.

Llavors?

Crec que una dona té el dret a escollir un donant anònim i no explicar-l’hi al fill. De fet, hi ha milions de nens que no són del seu pare i no ho saben ni el fill ni el pare.

Quin és el segon gran tema?

La comercialització d’òvuls s’ha convertit en un negoci de grans beneficis.

I proliferen les mares de lloguer.

El món sencer se n’està anant a l’Índia i paguen cinquanta vegades menys del que es paga als EUA on, a diferència d’Europa, és legal comprar material corporal.

Quines tarifes fan servir?

Al voltant de 150.000 dòlars per una mare de lloguer; els òvuls estan en funció de la qualitat de la donant: si és jove, maca i universitària pot costar fins a 50.000 dòlars.

Un gran mercat amb els brokers.

En gairebé tot els països el límit d’edat per als tractaments de fertilitat està en els 47 anys, als EUA s’hi tracten dones de fins a 65 anys.

Vostè és al comitè d’ètica de diverses clíniques; expliqui’m algun cas.

Hi ha una petició de dues persones d’intel·ligència límit i infèrtils que volen tenir fills. Què has de fer?

No ho sé, què faran?

Si el nen és normal molt aviat serà més competent que els pares i haurà d’assumir un rol parental. Si no ho és, fins a quin punt podran cuidar-lo? I què fas amb persones amb sida o amb una malaltia congènita?

...

Són casos reals.

Quin és el cas més difícil en què ha participat?

El de Diana Blood, que va demanar de ser inseminada amb l’esperma del marit mort. El tribunal britànic va decidir que no, però va permetre que es tractés a Bèlgica. Va ser el primer cas transfronterer i d’inseminació post mòrtem. Vam trigar nou mesos a decidir.

Per què van decidir que sí?

Hi ha casos intermedis: molts nens han nascut després que el pare morís a la guerra. Avui és possible a tots dos països i es reconeix el pare, la qual cosa és important en temes d’herència.

Començo a entendre la complexitat del tema.

Són problemes tan complexos que necessitem una pissarra per explicar qui està relacionat amb qui i com. Jo sempre els dic als meus alumnes que no hi ha cap filòsof que tingui tanta fantasia com tenen els pacients. No m’he avorrit mai en tots aquests vint anys.

Ima Sanchís

23/05/2014

La Vanguardia

L'alimentació, principal risc per a la salut

L'OMS alerta que les dietes poc saludables amenacen més la salut mundial que el tabac

L'obesitat i la mala alimentació causen 11.000 morts anuals a Catalunya, mentre que el consum de cigarrets en provoca

Durant la sessió inaugural de l'assemblea anual de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), celebrada dilluns passat, el científic belga, expert en temes d'alimentació i relator de l'ONU, Olivier Schutter, va deixar anar un missatge d'alerta: “Les dietes poc saludables representen avui dia una amenaça més gran que el tabac per a la salut global.” L'afirmació podria semblar exagerada, però el cert és que l'informe que ha analitzat de manera més exhaustiva les causes de mortalitat prematura en diferents països del món (The global burden of diseases, injuries and risk factors 2010, publicat l'any 2012 a The Lancet) situa la mala alimentació com a primer factor de risc per a la salut en diversos estats, entre els quals l'espanyol.

Al darrere de la dieta, aquest estudi de referència, dut a terme per l'Institute for Health Metrics and Evaluation (IHME), amb seu a Seattle (EUA), identifica l'elevat índex de massa corporal –un problema que no deixa de ser conseqüència d'una alimentació poc equilibrada– com a segon factor de risc de malaltia per als ciutadans de l'Estat espanyol. Ja en tercer lloc, a la fatídica llista hi apareix el tabac. En quarta posició, se situa la hipertensió; en cinquena, la diabetis i, en sisena, el sedentarisme.

Les dades de què disposa l'Agència de Salut Pública de Catalunya (ASPC) s'adiuen força amb aquest rànquing. Segons la subdirectora general de Promoció de la Salut, Carme Cabezas, a Catalunya es produeixen unes 9.000 morts anuals relacionades amb el tabaquisme, mentre que la xifra de defuncions lligades a l'alimentació, l'obesitat i el sedentarisme s'eleva a 11.000 anuals. Està científicament demostrat que una mala alimentació incrementa el risc de tenir càncer, obesitat, malalties cardiovasculars, diabetis, etc. “És evident que l'alimentació és clau, però això no pot fer desviar l'atenció del tabac”, adverteix Cabezas.

Catalunya forma part del bressol de la dieta mediterrània, però, malgrat la disponibilitat d'aliments saludables i de les evidències científiques que avalen els beneficis d'aquest patró alimentari, el cert és que se segueix més aviat poc. Segons l'estudi Enrica, sobre una escala de 8, l'adherència a la dieta mediterrània de la població de l'Estat espanyol se situa en un 3,5.

Un altre indicador que dóna bona mostra de la situació actual és el percentatge de població amb excés de pes: un de cada dos adults catalans té sobrepès. La proporció s'ha mantingut estable en els últims anys, a diferència del percentatge de fumadors, que, tot i que de manera lenta, s'ha anat reduint, sobretot a partir de l'entrada en vigor de lleis restrictives (2006 i 2011).

L'any 2012 (últim de què es disposa de dades fiables), el percentatge de fumadors diaris i ocasionals era d'un 29,5%, mentre que l'any 1990 era d'un 33,7%. No obstant això, la doctora Cabezas aclareix que els avenços més importants s'han assolit en la reducció del tabaquisme passiu.

Ara fa deu anys que l'OMS va llançar la seva estratègia global a favor de l'activitat física i l'alimentació saludable. Malgrat tot, “els senyals d'alerta no s'han escoltat”, va afirmar Olivier Schutter, que fa dos anys va publicar un informe en què, entre altres mesures, recomanava gravar amb impostos els aliments poc saludables, tal com es fa amb el tabac.

Alguns països ja ho han fet, amb resultats variables. El tímid intent que, a principis d'aquesta legislatura, hi va haver a Catalunya, on es va plantejar la possibilitat d'aplicar una taxa a les begudes ensucrades, es va esvair ràpidament per la pressió de la indústria i l'argument de la pèrdua de llocs de treball. Segons dades del Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, el consum de begudes ensucrades va créixer a l'Estat un 21% entre el 2005 i el 2012, any en què el consum mitjà va ser de 46 litres per persona i any.

“Els impostos han funcionat amb el tabac i també podrien servir per reduir el consum d'aliments poc saludables, però ara per ara ho veig poc viable”, admet Cabezas. Mentrestant, l'ASPC aposta per accions que afavoreixin el consum de fruita i verdura a les escoles, restaurants, etc., i per la promoció d'activitat física, per exemple, amb el disseny de rutes saludables.

46

litres anuals de begudes ensucrades va consumir cada ciutadà de l'Estat espanyol l'any 2012.

29,5

per cent

de catalans de més de 15 anys fumaven el 2012 (ocasionalment o cada dia). El 1990, eren un 33,7%.

88

per cent

dels catalans no arriben a les cinc racions de fruita i verdura diàries recomanades en una dieta saludable.

70

per cent

d'adults catalans

fan el mínim d'activitat física recomanada: 30 minuts al dia.

Èxit d'un pla preventiu contra l'obesitat infantil

Un programa escolar per a la prevenció de l'obesitat infantil de l'Agència de Salut Pública de Barcelona ha aconseguit que un de cada tres nens en risc de desenvolupar aquesta malaltia l'hagi evitat. El programa es va dur a terme durant dos anys en un centenar d'escoles de la ciutat i incloïa 4.000 escolars de tercer i quart de primària. La millora en els resultats sobre obesitat infantil detectats aconsella a l'agència la implantació del programa des dels tres anys, ja en l'educació infantil. “Després de dos anys podem dir que, quan s'intervé en una edat determinada, el nen pot evitar nous casos d'obesitat”, destacava la delegada de Salut de l'Ajuntament, Cristina Iniesta. L'agència preveu que “aquest ja sigui un projecte de ciutat”.

El pla obliga a fer una hora d'exercici físic als nens, a descansar més de nou hores i limita l'exposició a pantalles a dues hores al dia, a banda de fer una alimentació equilibrada. L'objectiu és prevenir l'obesitat i els hàbits sedentaris, més que lluitar-hi quan es manifesta. Els mals hàbits més fàcilment assumibles són menjar menys patates fregides i dolços de fabricació industrial o menjar davant el televisor. Fer els àpats acompanyats i garantir la fruita en cadascun dels àpats afavoreix l'assoliment dels objectius. “Però el veritable èxit l'assoliran només augmentant l'exercici físic”, conclou Carlos Ariza, coordinador del programa, “perquè els crearà un hàbit de conducta que els servirà també d'adults”.

Marta Ciércoles

22/05/14

El Punt Avui

Els fems d’internet

Impressionat per una de tantes onades ferotges que, a propòsit de l’assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, ha circulat pels oceans d’internet, el ministre Fernández Díaz ha sentit la temptació de posar-li portes legals al camp. Una temptació que la vicepresidenta Sáenz de Santamaría ha frenat amb gest tan ràpid com ambigu (per no desautoritzar al seu company) recordant que “ja existeixen mecanismes legals i judicials per reaccionar davant aquest tipus de conductes” i supeditant l’eventual revisió legal del control de les xarxes al consens amb l’oposició.

La vicepresidenta sap, com qualsevol polític ben informat, que només un ferri control dictatorial a la manera xinesa pot ficar en sendera a les xarxes socials. Sabem, pel cas Snowden, però també per la publicitat que ens arriba a través de Google, que tots els ciutadans, del més prepotent al més infeliç, estan controlats. Qualsevol intent de collar legals convertiria aquest control en asfíxia. I l’asfíxia és tirànica, és a dir, d’altres temps. D’aquí el ràpid i ambigu gest de la vicepresidenta. El control d’internet és més efectiu si no és ostentós. En realitat, el consumidor de les noves tecnologies s’ofereix a ser controlat. Cada vegada que fem servir un smartphone, que pengem alguna cosa a Twitter o Facebook, que ens baixem alguna aplicació o, simplement, que ens endinsem en internet, deixem petjades.

Tothom sap que el control remot d’aquestes empremtes existeix. A ningú sembla preocupar-li. Les agències d’espionatge mundials i els grans gegants de comunicació (Google i companyia) poden saber-ho tot de cada un de nosaltres. La policia espanyola compta amb radars que subscriguen i filtren sense parar paraules emeses per qualsevol xafarderia mòbil o ordinador. A les xarxes la llibertat no té fre, es diu aquests dies. Serà llibertat vigilada! Vet aquí una paradoxa: el ciutadà s’ofereix com a ostatge en pagament de la llibertat de moviments i de les enormes facilitats que les noves tecnologies li concedeixen.

La gent el que no suportaria és la coerció visible. Prefereix el control absolut, però imperceptible. Estan perfectament vigilades les webs dels gihadistes espanyols, com la de qualsevol altra facció política, social o religiosa. La pista més fàcil i ràpida per trobar un terrorista, un lladre de guant blanc o un corrupte és una xerrada telefònica o un correu electrònic. Aquesta setmana passada un combatiu ciutadà espanyol ha aconseguit que el Tribunal de Justícia de la UE falli l’eliminació de dades periclitades o falses de Google. La notícia s’ha venut com una conquesta de la llibertat. Ja serà menys! Són tantíssimes les dades acumulades en els insaciables oceans d’internet que la majoria es confonen al totum revolutum: es perden. El que mai es perd és el nostre rastre digital.

Les noves tecnologies han permès formidables connexions globals, impressionants avenços laborals, impagables beneficis econòmics i personals. Però tot això s’ha realitzat a costa de la intimitat i de la llibertat. En el vell món un podia desaparèixer sense deixar rastre, però ja no és possible en l’era digital. Internet i tota la seva parafernàlia tecnològica han permès meravellosos avenços, però com tot progrés, ha causat pèrdues que potser algun dia lamentarem.

La intimitat és una d’elles. La contenció és una altra. Una petita dosi d’hipocresia impedia dir-li al veí que pensàvem d’ell, el que redundava en benefici de la pau i el benestar de l’escala. Diguin discreció. La sinceritat a ultrança, que forma part del bagatge de l’any 1968, va fer caure murs de contenció repressius i asfixiants. És sa que la gent no calli absolutament tot el que pensa. Però és insà que mai calli res.

Gràcies a les tecnologies d’internet, la dissimulació i la incontinència han copulat i han parit un monstre. El monstre que vomita maldicencia, que insulta i agredeix sense descans. Amagat en l’anonimat, protegit en la foscor de la xarxa, el monstre diu el que li ve de gust. Les barbaritats més espantoses i grolleres, els pensaments més obscens, les informacions deformadores. El monstre s’alimenta d’odi i ressentiment. Té el seu origen en la pitjor cultura futbolera (que gaudeix més de la derrota de la samarreta odiada que de la victòria de l’estimada). I s’ha desenvolupat en paral·lel a l’assetjament als famosos que caracteritza la premsa anomenada del cor que ara hauríem d’anomenar de fel i d’assetjament.

Ningú mínimament conegut es lliura de la persecució d’aquest monstre. Atenció! Aquest monstre que gaudeix en les caceres és un fill de la democràcia. Ningú va dir que la democràcia seria fàcil i justa, vaig escriure una vegada. Ara dic: la democràcia és políticament imprescindible, però també ensordidora, causa constant de migranyes. Les caceres de la democràcia directa d’internet es produeixen en tots els estadis de la vida social: de la nena grossa maltractada en un xat pels seus companys d’escola a les insídies contra la política de Lleó.

Aquest odi forma part de la revolució digital. És impossible posar-li portes al camp. El destape de ressentiment creix i creix en el nostre món. Un món que segueix progressant tècnicament a gran velocitat, però que perd els valors humanistes (valors que no poden ni han de protegir per llei). És el soroll excremental que deixa Internet al seu pas. Els fems d’internet. Ens acompanyaran sempre.

Antoni Puigverd

19/05/14

La Vanguardia

SOS cristians

Dones Cristianes demanant clemència per Mariam Yahya Ibrahim

Les persecucions de cristians en l’islam es perpetren davant el nostre silenci i indiferència

Preguntes simples. Si un país de majoria cristiana condemnés una noia embarassada de vuit mesos a cent fuetades i a pena de mort per haver-se casat amb un cristià, què passaria? Si en aquest mateix país es prohibís portar qualsevol símbol que recordés a l’islam, i estigués prohibit edificar mesquites, i convertir-se a la fe musulmana, considerades ambdues accions delictes capitals, també amb sentència de mort, podem imaginar què passaria? I si la blasfèmia fos un delicte també capital, i qualsevol cristià pogués acusar un musulmà d’això, utilitzada la llei com a coacció de domini, què passaria?... Perquè vull recordar que pel simple fet d’haver dibuixat unes caricatures, el món va tremolar, a les terres de l’islam es van cremar esglésies, va morir gent assassinada i hi ha uns dibuixants amagats, amenaçats de mort. Amb l’islam no podem topar, ni tan sols per fer un dibuix, o mostrar una crítica, i a les proves de les dones musulmanes amb fàtues de mort per mostrar la seva dissidència, em remeto.

I això és el normal? De cap manera, perquè l’islam ha tingut èpoques de llum, a l’Europa de les ombres, i hi ha hagut moments en què ha estat una terra de tolerància. Avui, en canvi, està monopolitzat per colles de fanàtics i oligarquies riques que l’han convertit en l’excusa d’una maldat totalitària que utilitza la coerció, la por, la repressió i la violència. I aquesta por i coerció no només dominen els seus propis ciutadans, sinó que han recorregut l’espina dorsal de tot el planeta. D’aquí que el seu agut soroll coincideixi amb el nostre més agut silenci…

Aquesta és la paraula, silenci. Les persecucions de cristians en tot l’islam, des d’Egipte fins a Pakistan, des de Cisjordània –on la població cristiana està desapareixent– fins al Sudan o el nord de Nigèria, passant per Orient Mitjà, es perpetren davant el nostre silenci i la nostra indiferència. Els règims islàmics es permeten una constant repressió contra la població cristiana –de la jueva ja ni parlem–, a més de la mateixa repressió al seu poble, perquè tenim l’ànima venuda a un barril de petroli, i, en conseqüència, patim el silenci dels vassalls. La psiquiatra siriana Wafa Sultan, exiliada als EUA per enfrontar-se a un imam a Al-Jazira, em va recordar aquest proverbi àrab: “Si em necessites, et posseeixo”. Ells ho saben, i exerceixen el seu domini sense complexos; nosaltres ho sabem, i callem. I amb tot, realment estem tan malament, som tan poca cosa, la UE o l’ONU són tant res, que ni tan sols no podem intentar alguna cosa? Ni una protesta? Perquè el cert és que si el món es mostra impassible davant aquests països amics que perpetren tota mena de barbaritats, emparats en la riquesa, o en la por, o en tots dos, significa que no som res. Mataran una noia embarassada per estimar un cristià, on són les protestes, on les pancartes, on el dolor i la ràbia? Que derrotats que estem!

Pilar Rahola

18/05/14

La Vanguardia

Més estalvi en malalts crònics

 Un document del Govern destaca que la conversió de places sociosanitàries comporta menys costos

L’augment de l’esperança de vida i de les malalties cròniques van portar el Govern a posar en marxa l’any passat un pla per integrar l’atenció sanitària i la social, que inclou la conversió de places d’hospital sociosanitari en places de residència. La consellera de Benestar, Neus Munté, va dir llavors que “les necessitats sanitàries i sociosanitàries de la població van evolucionant i el model assistencial s’hi ha d’adaptar” i que l’objectiu és “reforçar l’atenció integral de les persones”.

Un document elaborat per l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS), que es va incloure en un informe del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST), desvela que el Govern també valora la reducció de la despesa que suposarà aquesta conversió de places. El document recull, sota l’epígraf “potencialitats d’estalvi”, diversos aspectes relacionats amb els costos i amb el copagament dels usuaris.

Sobre els costos, el text destaca que “es podria reduir la tarifa” que es paga als centres per “la diferència retributiva dels convenis laborals” del sistema de salut i el social, en què els sous són més baixos. Pel que fa al copagament dels usuaris, subratlla que “s’incrementarà l’aportació mitjana dels beneficiaris al cost del servei”, ja que desapareixerà la carència inicial i s’incrementarà la quantitat. “Com a mínim es podria duplicar”, detalla.

Divisió d’opinions al sector

La directora de l’ICASS, Carmela Fortuny, recorda que el pla “va molt més enllà” de la conversió de places, i assegura que l’objectiu de la mesura és “que les persones estiguin ateses al lloc que els correspon”. Detalla, a més, que els canvis es faran “amb prudència” perquè “no hi hagi un daltabaix”. Fortuny admet que “el canvi suposaria que el cost de la plaça fos inferior”, però argumenta que “no es tracta d’estalviar per gastar menys, sinó d’aplicar l’estalvi a altres polítiques socials”.

La directora general de la Unió Catalana d’Hospitals, una de les principals patronals del sector, Helena Ris, defensa que “hi ha pacients en centres sociosanitaris que tenen problemes crònics però no són malalts, en el sentit de necessitar estar en un centre medicalitzat” i que la conversió de places és correcta “si es fa amb seny”. Ris afegeix que, en global, “l’estalvi serà com a màxim temporal, perquè la demanda dels serveis continua creixent”.

El director tècnic assistencial de les residències SARquaviatae, Josep Pascual, va expressar una opinió molt diferent en una jornada sobre l’atenció a la cronicitat organitzada per la mateixa Unió Catalana d’Hospitals a l’abril. “Els pacients dels sociosanitaris són malalts, i malalts complexos, que tenen càrrega sanitària, molta càrrega”, va advertir davant de diversos representants de la Generalitat.

Com va avançar l’ARA, el Consorci de Salut i Social de Catalunya, una altra de les grans patronals, va alertar en un informe de la “falta de suport sanitari suficient als centres residencials, que fa que els pacients amb complexitat sanitària estabilitzada no puguin ser atesos pels serveis socials actuals”. El sindicat Metges de Catalunya també va manifestar que els requeriments de les residències no són suficients.

Reflexió sobre el poder de decisió dels usuaris

Uns 350 professionals dels serveis socials van participar divendres en una jornada sobre l’atenció gerontològica centrada en la persona, un nou model que promou el poder de decisió dels usuaris de les residències. El Consorci d’Acció Social de Catalunya va presentar noves guies d’aplicació del model i va exposar exemples d’aplicació pràctica, com el projecte Tu decideixes com vols envellir. Des de l’any passat, algunes residències permeten que els usuaris decideixin els seus horaris, la seva alimentació i altres qüestions de la vida quotidiana.

Auri Garcia Morera

19/05/2014

Ara.cat

Salut aparca el nou Trueta i aposta per remodelar-lo

El pla director de la regió sanitària marcarà les inversions que s'executaran per allargar la vida a l'hospital actual

La situació econòmica no fa preveure a mitjà termini un nou edifici hospitalari

El Departament de Salut ha aparcat la idea de construir un nou hospital Trueta i aposta per remodelar l'actual edifici, que data del 1956. Així va manifestar-ho ahir l'alcalde de Girona, Carles Puigdemont, després de la reunió que el conseller de Salut, Boi Ruiz, va mantenir amb tots els portaveus dels grups municipals. En aquesta trobada, llargament reivindicada, el conseller de Salut va confirmar als regidors que el departament no té previst ara per ara fer cap nou edifici –“abans el pacient que el ciment”, va dir– perquè considera que l'actual té encara recorregut. Segons Puigdemont, l'aposta del departament és estudiar quines millores calen i anar dissenyant les obres de remodelació. Com a base, es prendrà el pla director de la regió sanitària que el departament preveu tenir enllestit a la tardor. “Hi tenen més a dir els metges que els arquitectes”, va destacar Puigdemont, que creu que les necessitats de la medicina són “canviants”. En aquest sentit, va avançar la voluntat de Salut per incorporar al Trueta nous tractaments que fins ara no es feien a l'hospital.

L'alcalde va insistir que allò més “sostenible” és allargar la vida a l'actual edifici, bàsicament per raons econòmiques. “Si d'aquí a uns anys les necessitats ens porten a definir un nou edifici ja es veurà llavors, però el mentrestant del Trueta és llarg i no el podem tenir com està ara, hem d'abordar actuacions urgents”, va exposar. Puigdemont també va destacar que Ruiz va mantenir durant la reunió “el compromís amb Sarrià de Ter perquè el municipi sigui la seu de la futura facultat de medicina”. La regidora d'ICV-EUiA a l'Ajuntament de Girona, Núria Terés, va dir que el conseller de Salut havia vingut “a intentar justificar els primers passos per desmantellar i afeblir el servei públic que fa el Trueta”. “No s'han explicitat ni els terminis ni el pressupost per dur a terme la remodelació de l'hospital de Girona. Seguim sense saber si han tornat a vendre'ns fum”, va declarar. Per la seva banda, el portaveu de la CUP, Jordi Navarro, ho va aprofitar per lliurar al conseller Ruiz un dossier amb reivindicacions i demandes de part dels col·lectius en lluita de l'hospital Trueta, com ara el personal d'infermeria o de la neteja i organitzacions sindicals.

Fonts del Departament de Salut van explicar que el conseller Boi Ruiz va aprofitar la seva presència a Girona per inaugurar el congrés d'infermeria de salut mental per reunir-se amb els grups municipals de la ciutat. I que va fer-ho en compliment del compromís que va adquirir el dia 26 de març en la seva intervenció al Parlament de Catalunya en resposta, justament, a una pregunta que li va formular l'alcalde de Girona i diputat de CiU, Carles Puigdemont, en relació amb el nou Trueta. Les mateixes fonts van indicar que el conseller de Salut havia vingut, d'una banda, a escoltar els grups municipals i, de l'altra, a repetir el missatge que va transmetre en la compareixença al Parlament: l'aposta del seu departament per tenir un gran hospital amb un bon edifici a la zona nord de Girona i la necessitat de fer algunes actuacions al Trueta per alliberar espais per ampliar el servei d'urgències, com ara el trasllat del laboratori clínic de la regió sanitària de Girona al parc hospitalari de Salt. Del nou Trueta no va dir, segons les mateixes fonts, ni una paraula. 

LA FRASE
L'edifici actual té recorregut i permet albirar l'hospital desitjat més ràpidament que el projecte del 2006
Carles Puigdemont
Alcalde de Girona

LES CLAUS

El canvi de govern a la Generalitat i a l'Ajuntament de Girona va paralitzar el projecte d'execució del nou hospital Josep Trueta. El govern tripartit havia dissenyat un projecte que s'acostava als 200 milions d'euros, una quantitat que amb la crisi econòmica iniciada es veia desorbitada. 

Sense “catedral”

L'exconsellera socialista Marina Geli va batejar el projecte del nou Trueta com la “catedral del segle XXI” i l'alcalde Puigdemont sempre ha criticat el projecte, que ha qualificat sovint de “faraònic”. El tripartit havia basat la decisió de fer un nou edifici en informes tècnics que així ho aconsellaven, però ara CiU aposta per un model diferent que haurà de concretar.

Tres anys de silenci

La pressió política de prendre una decisió ha provocat que durant tres anys s'hagi entrat en una guerra política i un joc de paraules que ha desconcertat la majoria. Per primer cop s'explica amb claredat que s'opta per allargar la vida a l'actual Trueta i que no es preveu a mitjà termini un nou edifici. El primordial és l'atenció al pacient, però un té la sensació que s'han perdut tres anys amb paraules.

D. Vila/N. Astorch
 17/05/14
El Punt Avui

Desastres humanitaris evitables

Les oenagés temen que Somàlia i el Sudan del Sud patiran fam extrema, com l’estiu del 2011, si no s’actua immediatament

El març del 2011, la Xarxa d’Alerta Primerenca de Fams advertia de la greu situació que travessaven els països de la Banya d’Àfrica a causa de la sequera. La crida no va ser atesa tal com es mereixia i més de 50.000 persones van morir de fam. Només en tres mesos 29.000 nens de menys de cinc anys van perdre la vida. La catàstrofe convidava a reflexionar per actuar més ràpidament si en un futur es presentava un panorama similar. Davant d’aquest antecedents, una vintena d’oenagés han llançat la campanya Risk of relapse (Risc de recaiguda) perquè Somàlia no sigui els propers mesos escenari de cap altre desastre humanitari evitable. Actualment, 50.000 nens pateixen “malnutrició greu i són a les portes de la mort”, indica aquest informe.

“Somàlia ja és en crisi i es preveu que les coses empitjorin al llarg dels propers tres mesos. Si els donants i la comunitat internacional actuen ara es podria evitar un desenllaç fatal”, indicava ahir des de Nairobi Geno Teofilo, responsable de Comunicació de Somàlia a Oxfam, una de les 22 oenagés impulsores de la campanya. El conflicte armat i les sequeres cícliques converteixen Somàlia en un país summament vulnerable i fins al moment només s’ha recaptat el 12% dels fons necessaris per fer front aquest any a les necessitats més urgents. Risk of relapse remarca que 1,1 milions de somalis han hagut d’abandonar casa seva per malviure en altres zones, només el 30% de la població té accés a aigua potable i el 40% depèn dels diners que li envien familiars de l’estranger.

El Sudan del Sud s’enfronta a una perspectiva similar: “Si no actuem ara farem tard, hi haurà fam extrema, la situació és d’un deteriorament progressiu”, comentava ahir Llanos Ortiz, coordinadora d’operacions del Sudan del Sud de Metges sense Fronteres (MSF). La treva signada el darrer dia 9 entre el Govern i els seus opositors sembla que ha durat poc, en produir-se nous enfrontaments. Més d’un milió de persones s’han vist obligades a desplaçar-se a altres localitats i 300.000 més han marxat del país com a conseqüència del conflicte bèl·lic. Els habitants de les zones més afectades per la guerra no han pogut plantar els seus camps, per la qual cosa hi haurà pobles sense collita. Si a això hi sumem una predicció de pluges més escasses i el difícil accés a les llavors, la disponibilitat d’aliments serà insuficient, adverteix la Xarxa d’Alerta Primerenca de Fams.

“A Wau Shilluk, un poble de l’Alt Nil, han passat de 5.000 a 50.000 habitants per l’arribada de gent que fuig dels atacs. Això provoca molta pressió pels recursos. Allà un 8% dels menors de cinc anys pateix malnutrició aguda greu”, apunta Llanos Ortiz, que reclama a la comunitat internacional que prepari un pla d’acció global per atendre una emergència de dimensions imprevisibles. MSF ja ha dissenyat el seu.

Rosa M. Bosch

15/05/14

La Vanguardia

Mig món té por de ser torturat, denuncia Amnistia Internacional

AI detecta a Espanya “falta de compromís i voluntat política” contra la tortura

Trenta anys després que s’aprovés la convenció contra la Tortura de les Nacions Unides, gairebé la meitat de la població mundial tem ser torturada si és detinguda.

Presos talibans i d’Al-Qaida al camp de detenció de Guantánamo 2002//Shane Mccoy

No és una por resultat d’una mitjana Nord/Sud, en la qual l’abundància de temorosos als països pobres i/o dictatorials compensaria la seva escassetat en les democràcies opulentes del Nord: la tortura és un fenomen universal i en alguns llocs, com els Estats Units, en clar avanç en el marc de les urgències invocades per la “seguretat nacional”. Arreu del món les persones són colpejades, maltractades, violades, intermitentment asfixiades o submergides en aigua, cremades amb cigarrets o bufadors, impedides de dormir, obligades a beure’s la seva pròpia orina o qualsevol altra fantasia del torturador estatal.

Així ho mostra l’enquesta realitzada per encàrrec de l’organització Amnistia Internacional (AI), que ha interrogat 21.000 persones en 21 països.

Si globalment un 44% declara tenir por de ser torturat o maltractat si és detingut, a Espanya la dada encara supera aquesta mitjana: un 45%. En una època de reducció de drets de protesta i manifestació “que qualsevol pot veure per televisió”, Espanya es caracteritza per una “falta de compromís i voluntat política” en matèria de tortura, assenyala Eva Suárez-Llanos, directora adjunta de l’organització.

“En alguns països es tracta de casos aïllats, però és espantós constatar en quants països la tortura és un fenomen quotidià”, diu Selmin Calikan, secretària general de l’organització a Alemanya. “A tot el món els governs, d’una banda, prohibeixen legislativament la tortura, mentre que de l’altra, la fan possible”, explica el secretari internacional d’AI, Salil Shetty.

Extradit des d’Espanya, el marroquí Ali Aarrass va ser portat al Guantánamo del Marroc, on “el van penjar pels peus, el van violar amb una ampolla fins a trencar-li l’anus, li van arrencar cinc dents, el van ofegar fins que va perdre el coneixement i el van amenaçar de violar la seva filla”, explica la seva germana Farida Aarrass.

Propòsit universal de la tortura és l’obtenció de confessions. Cent cinquanta-cinc països van ratificar la convenció internacional contra la Tortura el 1984, però, 30 anys després, en 79 d’aquests estats se’n produeixen casos. Cinc països destaquen a la mostra: Mèxic, Nigèria, Marroc/Sàhara Occidental, Filipines i Uzbekistan.

Un 82% dels enquestats a tot el món opinen que calen millors proteccions davant la tortura practicada pels estats, però més d’una tercera part (36%) encara considera que en alguns casos la tortura pot estar justificada. Els que així pensen són molts més als Estats Units que a Mèxic, Argentina, Rússia o el Brasil, però és a la Xina i a l’Índia on l’opinió sobre l’acceptabilitat de la tortura “en alguns casos” és més liberal: el 74% de la població de tots dos països així ho considera.

Per Shetty, el “reforç dels mètodes d’interrogatori” emprès pels serveis secrets i l’exèrcit dels Estats Units té un còmplice notori: la Unió Europea. Els seus països han criticat els Estats Units per aquestes pràctiques, però acullen presons il·legals, cooperen estretament amb la CIA i dirigeixen des del seu territori les campanyes d’assassinats extrajudicials, com passa amb Alemanya, des del territori de la qual es dirigeixen els avions pilotats a distància que maten en països llunyans com Kènia o Somàlia.

Rafael Poch

14/05/14

La Vanguardia