dimarts, 28 de febrer del 2017

Avui és el Dia de les Malalties Rares

Pacients, professionals i indústria exigeixen en un document mesures concretes per millorar la situació de les persones afectades
EFE / MARISCAL
Aquest dimarts se celebra el Dia de les Malalties Rares, una data que 59 organitzacions de pacients, professionals i indústria han aprofitat per unir-se per primera vegada amb l'objectiu d'arribar a compromisos i solucions contra les malalties rares i obrir un front comú amb un document que presentaran a institucions públiques i polítiques tant d'àmbit estatal com autonòmic.

El text inclou mesures i solucions pràctiques per defensar, promoure i millorar la situació que viuen les persones afectades. El document proposa promoure el coneixement general sobre aquestes malalties, recolzar la investigació afavorint la viabilitat i la sostenibilitat dels laboratoris que les investiguen, aconseguir un accés ràpid i equitatiu al diagnòstic i al tractament amb els medicaments apropiats a les diferents comunitats autònomes (amb la finançament necessari per fer-ho) i evitar demores en les decisions sobre el finançament i el preu dels medicaments orfes.

Aquesta iniciativa, que s'emmarca en el Dia Mundial de les Malalties Rares, està liderada per la Federació Espanyola de Malalties Rares (Feder) i l'Associació Espanyola de Laboratoris de Medicaments Orfes i Ultraorfes (Aelmhu).

Un abans i un després
Aquest document marca un abans i un després en l'àmbit de les malalties rares, ja que és la primera vegada que s'uneixen més de mig centenar d'organitzacions de diversos àmbits per presentar solucions davant els obstacles a què s'enfronten tots els pacients amb malalties rares a Espanya, segons afirma Juan Carrión, president de Feder.

En aquest sentit, el president d'Aelmhu, Josep Maria Espinalt, assenyala que "per poder garantir solucions en l'àmbit de les malalties rares, creiem necessari l'existència de plataformes actives que serveixin de fòrum de discussió i de coordinació entre les autoritats públiques competents, els representants polítics i els altres col·lectius involucrats en la matèria".

L'escrit també recull mesures per promoure la participació en l'àmbit laboral de les persones amb malalties rares, afavorir la inclusió educativa o enfortir els serveis socials, especialment els relacionats amb l'atenció a la discapacitat i a la dependència.

28/02/2017

dilluns, 27 de febrer del 2017

L’àvia (o l’avi) té Alzheimer

La notícia que l’avi o l’àvia té Alzheimer sacseja tota la família, també els més petits de casa. Cal fer-los partícips de la situació perquè la visquin amb la màxima normalitat
Pasqual Maragall passejant amb un dels seus néts / FAMÍLIA MARAGALL PERE VIRGILI
El Jan té 9 anys. Quan en tenia 5 i estava aprenent a sumar i restar acostumava a posar-li deures de matemàtiques a la seva àvia, la Isabel, a qui feia poc que li havien diagnosticat Alzheimer. Tenia 80 anys i tot just havia anat a viure amb la família. El Jan, tot i no ser del tot conscient del que estava passant, va començar a intuir que a la seva àvia li anava bé exercitar la memòria. Ella ja no el podia dur al parc com quan era més petit. Ara el necessitava a ell, igual que a tota la família. “El Jan, al principi, semblava que no volia acceptar la malaltia de l’àvia, em deia que anéssim a un altre metge, que el que visitava la iaia no en sabia”, explica la Carme Través, mare del nen i filla de la Isabel. “La meva mare sempre havia sigut molt energètica, jugava a futbol amb ell i tot”, afegeix. La família li va explicar al Jan el que passava, i li va demanar que fos pacient amb l’àvia, que no s’impacientés. “A poc a poc, ha anat vivint tot el procés, i, tot i no poder jugar amb ella a les mateixes coses, han anat trobant alternatives de manera natural”, explica la Carme.

Avui el Jan ja no posa deures a la iaia Isabel, que ha fet 85 anys. Les sumes i les restes les tenen superades, i la seva afició principal és jugar al dòmino. S’ho passen molt bé, diu el Jan, i, segons explica, malgrat la malaltia, l’àvia és una crac i guanya sovint. L’àvia també s’ho passa bé veient els partits d’hoquei del seu net, que l’ajuda sempre que pot. “Té problemes d’equilibri, i quan s’aixeca el Jan és el primer que va a ajudar-la”, explica la Carme. “La malaltia passa per moltes etapes i ara sabem que és un llarg procés i que encara ens queden per viure junts molts bons moments i ser feliços”, afegeix la mare.

“La malaltia passa per moltes etapes i ara sabem que és un llarg procés i que encara ens queden per viure junts molts bons moments i ser feliços”
Carme Través

El Jan, tot i que quan l’àvia té algun mareig es posa nerviós, ha anat creixent amb la malaltia i, per tant, la veu amb certa naturalitat. En gran mesura, la manera com un net o una neta viu la malaltia de l’avi o de l’àvia dependrà de com l’encari la resta de la família, del seu propi caràcter i de l’edat. Els nets més grans, els que han conegut més els avis mentre estaven bé, són els que acostumen a patir més.

PETITS I GRANS
“Si l’avi es pot aixecar de la taula mentre dinem, per què jo no?”, li va dir un dia el Nolasc al seu pare quan tenia uns cinc anys. L’acabaven de renyar durant un dinar familiar, pel que sembla bastant caòtic. El Nolasc és un dels cinc nets de Pasqual Maragall. Ara té 8 anys i, com la seva germana Júlia, que en té 4, encara no havia nascut quan al seu avi li van diagnosticar la malaltia i la va fer pública en una roda de premsa l’any 2007. “¿I com li dius al nen que no faci el que veu que està fent l’avi, que és un adult?”, explica el Guim, un dels tres fills de Maragall. A poc a poc, els ha anat explicant per què el seu avi fa certes coses, tot i que no toqui per l’edat. Què li està passant al seu cervell. I, malgrat tot, quines són les coses bones que poden continuar disfrutant amb ell. Per als nens, “tot és molt natural perquè des de ben petits han conviscut amb la malaltia de l’avi, i van descobrint les coses a mesura que passen”, explica el Guim, que recentment els ha comprat un conte en què s’explica què fa un alcalde, i amb el qual els ha pogut explicar algunes de les moltes coses que ha fet el seu avi al llarg de la vida.

En la seva biblioteca infantil també hi ha altres contes pensats per explicar la malaltia als nens, heretats dels cosins més grans, el Gabriel i el Nuno, que avui tenen 16 i 13 anys respectivament. Ells sí que van viure l’inici de la malaltia. El Nuno tan sols tenia 3 anys i el Gabriel 6. Ell va ser el que va quedar més impactat per la notícia. “La vivència de l’un i l’altre ha sigut molt diferent per la diferència d’edat”, explica Cristina Maragall, mare dels dos nens, filla de l’expresident de la Generalitat i portaveu de la Fundació Maragall. Entre moltes altres coses, la Cristina està molt involucrada en el programa de la fundació per als cuidadors i les famílies.

El Gabriel, com que és més gran, havia tingut molta relació amb l’avi. “Ja amb els primers símptomes va reaccionar molt malament”, explica la Cristina. “Ho va viure com els adults. Va passar per un dol, amb molta ràbia, després va venir la tristesa i, a continuació, l’acceptació”, afegeix. “Però el Nuno ho ha viscut amb més naturalitat, perquè era molt més petit i ho ha anat vivint a poc a poc”.

A la recerca dels records oblidats
Gràcies al suport de l’Associació de Familiars de Malalts d’Alzheimer de Barcelona (AFAB), l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació ONCE, l’Institut de Ciència i Teatre (INCiTe) ha creat A la recerca dels records oblidats, un espectacle familiar sobre memòria i Alzheimer que poden demanar les escoles. Més informació.

Com a mare, la Cristina creu que la clau és explicar la situació als nens amb molta naturalitat, a mesura que van passant les coses, i, sobretot, no alarmar-los, encara que es tracti d’una malaltia de la qual se sap que mai hi haurà una notícia que suposi una millora. “Els malalts viuen molts anys i poden ser anys de felicitat”, diu. Justament aquest és un dels primers missatges que ella va voler transmetre al seu fill gran quan va veure que s’impacientava davant els primers canvis de la malaltia, que li costaven de pair. Per exemple, es posaven a parar taula junts, l’avi no ho feia bé i s’enfadaven. “Jo li deia que tot plegat anava per llarg, que calia tenir paciència, no impacientar-se perquè no serveix de res, i disfrutar al màxim dels bons moments”, explica la Cristina.

Avui, el Nolasc i el Nuno passen moltes estones amb l’avi fent el que més li agrada: llegir el diari, mirar pel·lícules i escoltar música, activitats que no li agrada fer sol. “Si el deixen sol, tan bon punt es descuiden ja el tenen allà al costat, demanant que vagin amb ell. Sempre vol companyia”.

COMPLICITAT I EMPATIA
Passat aquest procés, el cert és que tant els nets de Pasqual Maragall com el net de la Isabel han desenvolupat una relació molt especial amb els avis. “Els nens acaben comprenent la malaltia millor que els adults, que l’hem estigmatitzat perquè ens costa d’entendre. Creiem que estem programats per aprendre i no pas per anar enrere i tornar a comportar-nos com nens”, reflexiona la Cristina. Per contra, els nens aborden el malalt des dels sentiments, des de l’afecte. “La seva relació no és tan elaborada, és més natural: hi ha alguna cosa en la mirada franca del nen i del malalt que va més enllà”, conclou la Cristina.

Propostes de lectura
‘Sara, la petita fada: la iaia es perd!’ De Marga M. Garriga 
La Sara i la seva família preparen l’habitació per a l’àvia Maria, que ve a viure amb ells. Està malalta i volen ajudar-la perquè se senti millor. La seva malaltia li fa oblidar algunes coses. Un dia apareixen a l’habitació de la Sara centenars d’estrelles brillants. La fada Mina li explicarà quines són les claus per entendre la malaltia que pateix l’àvia. 

Còmic a internet: ‘Alzheimer, ¿qué tiene el abuelo?’ 
Còmic escrit per la doctora Mercè Boada, neuròloga i directora de la Fundació ACE, Institut Català de Neurociències Aplicades.

Mònica L. Ferrado
25/02/2017

dissabte, 25 de febrer del 2017

Analfabets emocionals

El consum de tranquil·litzants puja perquè fracassem davant l’adversitat 

Segons les dades que el Ministeri de Sanitat va publicar el 2015, l’última dècada el consum de tranquil·litzants entre els joves s’ha duplicat. El 2005 un 5,1% dels joves entre 15 i 34 anys havien consumit aquest fàrmac alguna vegada, una xifra que el 2013 –any de les últimes dades que s’han fet públiques– s’havia més que doblat i havia arribat al 12,3%. Pel que fa al percentatge dels joves que n’havien pres una vegada al mes, era d’un 2,7% el 2005 i d’un 5,6% el 2013.

Però el consum d’aquestes substàncies també ha crescut entre la resta de la població. Les persones d’entre 15 i 64 anys que alguna vegada a la vida havien pres tranquil·litzants representaven un 7% de la població el 2005, mentre que el 2013 ja representaven un 20,1%. El percentatge dels que n’havien pres una vegada al mes era d’un 2,7% el 2005, mentre que el 2013 ja arribava a un 7,7%. Per sexes, les dones són les que en consumeixen més: un 25% n’ha pres alguna vegada a la vida, en contrast amb un 15% dels homes. 

Els experts pensen que per reduir la ingestió d'ansiolítics i depressius cal incidir en l'educació emocional de la població (Getty)

Segons Manuel Armayones, investigador i professor de Psicologia de la UOC, “una societat en crisi en què apareixen nous traumes, la precarització de les condicions de vida i de la sanitat pública, la de la felicitat i la falta d’alfabetització emocional de la població”contribueix, sens dubte, a l’excessiva medicalització de determinades situacions vitals.

Armayones entén que en alguns moments prendre ansiolítics pot ser necessari, però moltes vegades no hi ha cap motiu. “El dolor i el patiment són situacions que no sempre requereixen prendre pastilles, i, a més a més, no s’ha de confondre estar trist amb estar deprimit”, diu el psicòleg. I és que, a parer seu, també hi ha raons socioculturals per a l’hiperconsum actual de tranquil·litzants. D’una banda, “hi ha gent que, si no surt del metge amb una recepta per a un medicament, se sent com si no hi hagués anat”, diu Armayones. De l’altra, “la tendència a trobar solucions ràpides i la pressió sobre els metges, que tenen poc temps per avaluar i intervenir, poden estar provocant un augment de la prescripció de psicofàrmacs”, apunta.

Per Mireia Cabero, psicòloga experta en impuls de la cultura emocional, per frenar aquest increment del consum de tranquil·litzants cal que hi hagi una “educació emocional”. Per aquesta experta, a la societat –especialment als joves– no se l’ha educada per aprendre a conviure amb les adversitats de la vida i gestionar-les, sinó només per ser feliç i tenir èxit. “ Enviem el missatge que cal viure sense dolor i que per eliminar-lo es pot recórrer als tranquil·litzants”, diu Cabero. Segons la psicòloga, no naixem emocionalment intel·ligents, sinó que aprenem a desenvolupar com­petències emocionals a mesura que vivim. “En el cas dels joves, no els estem ensenyant a gestionar aquestes emocions que de vegades els porten a activitats destructives”, diu Cabero, que afegeix que “cada vegada hi ha més professors que demanen que els formem per proporcionar aquesta tipus d’habilitats als seus alumnes”. Per la seva banda, Armayones apunta que “els joves estan molt pressionats. Molts tenen una bona preparació, però tenen poques oportunitats d’incorporar-se amb un mínim de garanties al mercat laboral. Això els genera desesperança, tristesa o sensació d’inadequació al seu entorn”.

Per Josep Vilajoana, degà del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, hi ha massa tendència en els pares a sobreprotegir els fills: No “els portem als enterraments perquè no pateixin. Són nens, així, que el dia que tinguin un problema de debò no aguantaran”. A més a més, Vilajoana recorda que els nens assumeixen com a conductes pròpies i normals el que veuen que fan els seus pares, de manera que, si veuen que prenen tranquil·litzants habitualment en determinades situacions, ells quan es trobin en les mateixes, també en prendran”, diu el degà dels psicòlegs catalans.

Un altre aspecte que cal tenir en compte és que en l’entorn laboral tampoc no es parla de salut emocional. “En les conferències sobre salut laboral només s’aborden els problemes físics que pot tenir un treballador, però no es parla mai dels trastorns psicològics, que també representen un cost eco­nòmic per a les empreses”, diu.

Segons tots aquests experts, per reduir el consum d’aquests medicaments hem d’assumir com a societat que hi haurà moments en què no serem feliços, però això és una cosa que no ens volem permetre. Vivim sota la mitocràcia de la felicitat, que es fomenta, per exemple, mitjançant les xarxes socials, “en què tothom és feliç i ensenya que bo que és el que menja i els llocs fantàstics que visita, cosa que afegeix molta pressió social per ser feliç”, explica Armayones. Per Cabero, vivim obsessionats per la felicitat perquè no la trobem. “Segurament som més feliços que no ens pensem i tenim una certa confusió sobre què és realment la felicitat, que no és res més que un estat de base, tot i que les coses no ens vagin bé del tot en tots els aspectes de la vida”, diu l’experta. “Llavors, com que ens sentim malament perquè no estem ensenyats a viure amb aquest tipus d’emocions, la solució fàcil passa per prendre’ns una pastilla”, afegeix Cabero.

Albert Molins Renter
21/02/2017

divendres, 24 de febrer del 2017

Amnistia Internacional alerta de la imposició del discurs de l'odi al món

L'informe anual de l'ONG denuncia el retrocés global dels drets humans i l'expansió del missatge de la por per part de dirigents com Trump, Orban, Erdogan o Duterte
El secretari general d'Amnistía Internacional, Salil Shetty, presentant l'informe de l'organització a París. (AP)

"Un fosc viatge en el temps pel que fa a la situació dels drets humans". Segons Amnistia Internacional, el retrocés global que s'està produint en matèria de drets humans fa que el món actual s'assembli cada vegada més al dels anys 30. En el seu informe anual, l'organització ha volgut centrar-se en com el missatge de l'odi ha crescut durant el 2016, i ha fet aflorar el costat més fosc de la naturalesa humana. L'ONG assenyala diversos dirigents polítics com a responsables d'un discurs que ha dut el món a la divisió política i la ira.

Amnistia Internacional tem que la victòria electoral de Donald Trump es prengui com a model per legitimar en altres països posicions contra els drets i les llibertats. L'hongarès Viktor Orbán, el turc Recep Tayyip Erdogan o el filipí Rodrigo Duterte són altres dels dirigents a qui Amnistia assenyala com a impulsors d'aquest missatge de la por. Trump, però, rep una menció especial pels discursos "xenòfobs" que va fer durant la seva campanya electoral.

Pel que fa els drets dels migrants i dels refugiats, l'informe assegura que 36 països han violat el dret internacional expulsant-los il·legalment a països on els seus drets estaven clarament amenaçats. I s'acusa els polítics i els governs de tolerar-ho i fomentar-ho. Davant la falta de reacció de la política, el secretari general de l'organització, Salil Shetty, reclama que la ciutadania es mobilitzi i veu com un exemple a seguir la manifestació de dissabte a Barcelona a favor de l'acollida de refugiats:

"El poble català és ben conegut per la generositat i la solidaritat internacional. Per què la gent només ha de protestar per l'arribada dels refugiats? Per què no ha de protestar a favor dels drets dels refugiats? Em sembla que és un senyal molt benvingut."

Es preveu un 2017 alarmant
Amnistia Internacional alerta que les crisis del 2016 "corren el risc d'exacerbar-se" durant el 2017 a causa de "l'absència de voluntat política en matèria de drets humans". L'organització veu "una escena internacional inestable" amb "una llarga llista de crisis sense que es constati una voluntat real de resoldre-les", entre les quals cita Síria, el Iemen, Líbia, l'Afganistan, Burundi, l'Iraq o el Sudan del Sud, entre d'altres.

L'informe assenyala que, al llarg de l'any passat, es van cometre crims de guerra en 23 països. De cara a aquest 2017, remarca que el "nou ordre mundial, en el qual els drets humans es consideren un obstacle als drets nacionals, afebleix perillosament la capacitat de combatre les atrocitats comeses al planeta".

Tv3
22/02/2017

dijous, 23 de febrer del 2017

Qui ven ( i qui compra) armes al món

El comerç internacional d'armament pesant bat rècords des de la Guerra Freda
Les importacions al Pròxim Orient es dupliquen
Espanya és el setè exportador mundial

Clicar per ampliar el gràfic Font: Sipri / Gràfic: Esther Utrilla

El comerç mundial d'armes no pateix les retallades ni la crisi econòmica internacional. El volum de vendes d'armes pesades al món no ha parat de créixer des del 2004, i en els últims cinc anys ha batut rècords des de la Guerra Freda. Segons l'informe difós aquest dilluns pel SIPRI, el centre d'investigació de referència amb seu a Estocolm, entre 2012 i 2016 s'han venut més armes al món que en qualsevol altre quinquenni des del 1990.

Qui ven les armes?
Els Estats Units, Rússia, la Xina, França i Alemanya, principals exportadors

El 75% de les armes que es venen al món han estat fabricades pels cinc grans exportadors: en primer lloc, els Estats Units, seguits de Rússia, la Xina, França i Alemanya. Els Estats Units, primera potència armamentística del planeta (exporta un terç de les armes que es venen el món), ha augmentat els seves exportacions un 21% des del 2011. Gairebé la meitat de les armes nord-americanes van a parar al Pròxim Orient. "Els Estats Units envien armes pesades a almenys 100 països d'arreu del món, molt més que qualsevol altre proveïdor", alerta Aude Fleurant, director del programa de despesa militar del SIPRI. Entre la producció nord-americana destaquen els avions de guerra de nova generació i els sistemes de defensa antimíssils. Pel que fa a Rússia, és responsable del 23% del comerç mundial i ven sobretot a l'Índia, el Vietnam, la Xina i Algèria.

La Xina també es consolida com a país exportador d'armes: si fins al 2011 era responsable del 3,8% del comerç mundial, ara ho és del 6,2%, per davant de França i d'Alemanya.

Qui les compra?
La demanda es dispara entre les monarquies del Golf, i l'Índia es manté com a principal importador

Les monarquies del Golf s'han armat fins a les dents davant l'onada de canvi al món àrab, que va esclatar amb la revolució tunisiana del 2011. Les importacions d'armes al Pròxim Orient han crescut un 82% des d'aleshores. L'Aràbia Saudita, segon gran importador mundial, va augmentar les seves compres un 212%, tot i les dificultats financeres que travessa el regne wahhabita per la caiguda del preu mundial del petroli. Moltes d'aquestes armes es fan servir en una guerra sense treva al Iemen que ha causat centenars de víctimes civils. Les importacions d'armes al Qatar s'han disparat un 245%. "La majoria d'estats de la regió han girat cap als Estats Units i Europa en la seva cursa per assolir capacitats militars avançades", explica Pieter Wezeman, investigador del SIPRI. "Malgrat la caiguda del preu del petroli, els països de la regió continuen comprant més armes, perquè les veuen com una eina vital per afrontar els conflictes i les tensions regionals". El mateix ha passat a Algèria, que concentra gairebé la meitat de totes les importacions de l'Àfrica.

Però el país que importa més armes al món és l'Índia, en disputa amb la Xina i el Pakistan, els seus rivals regionals. També el Vietnam, que ha passat del lloc 29 al rànquing d'importadors fins a la posició número 10, després que els Estats Units acabessin d'aixecar l'embargament d'armes que pesava sobre el país com un dels últims vestigis de la guerra. El SIPRI alerta que el continent asiàtic no disposa d'instruments de control per evitar l'expansió dels seus arsenals.

Espanya, setè exportador mundial
Austràlia, l'Aràbia Saudita i Turquia, els primers compradors d'armes espanyoles

Espanya ha incrementat la venda d'armes un 2,9% i es manté com a setè exportador mundial, segons l'informe. Els principals clients de la indústria armamentística espanyola són Austràlia, l'Aràbia Saudita i Turquia. Amnistia Internacional, Fundipau, Greenpeace i Oxfam Intermón, que monitoritzen semestralment les vendes d’armes espanyoles, han alertat de 13 operacions de venda d’armes a països que cometen greus violacions dels drets humans o del dret internacional, i s'han mostrat preocupades sobretot pel contracte de venda de vaixells de guerra a l'Aràbia Saudita amb l'empresa Navantia, que poden ser utilitzats en el bloqueig naval del Iemen. Les entitats reclamen més transparència i control en el negoci de les armes a Espanya.

Cristina Mas
20/02/2017

dimecres, 22 de febrer del 2017

Es disparen les denúncies per abusos i agressions sexuals

Els delictes que han arribat a la policia davallen un 2% durant el 2016, però els homicidis i els intents d'assassinat augmenten

Els Mossos d’Esquadra van rebre durant l’any passat 1.099 denúncies per abusos sexuals, una xifra sense precedents des que van acabar el desplegament a Catalunya i un 43,47% més alta que la del 2015. Segons el balanç de seguretat, que es va presentar ahir, també han augmentat considerablement les denúncies per agressions sexuals, que l’any passat van arribar a 713, un 9,43% més que l’any anterior. Pel que fa a les agressions, després d’un augment ininterromput des del 2013, s’ha tornat a nivells semblants als del 2011.

Les denúncies per abusos sexuals ja van créixer un 7,12% el 2015 però l’última crescuda s’escapa de la tendència que hi havia fins ara. “Les denúncies per abusos sexuals han crescut més a partir de l’anomenat cas Maristes, cosa que significa que hi ha més conscienciació”, va explicar ahir el conseller de l’Interior, Jordi Jané. Assegura que no és que hi hagi hagut un augment alarmant dels casos d’abusos sexuals, sinó que el ressò mediàtic de l’escàndol de pederàstia dels Maristes ha fet que hi hagi més gent que s’animi a denunciar. Cal tenir en compte que 713 de les presumptes víctimes dels casos d’abusos denunciats són menors de divuit anys, un 68,56% més que el 2015.

L’augment de les agressions sexuals, en canvi, pot ser menys escandalós, però per Jané és més més alarmant. Si bé durant el 2015 van créixer un 2,26%, durant el 2016 ho han fet un 9,43% i el conseller no el relaciona tant amb una xifra negra. De fet, combatre-les serà una de les prioritats d’aquest als Mossos d’Esquadra, va explicar ahir el comissari en cap, Josep Lluís Trapero. “Ens preocupa, molt, aquest increment”, va declarar. Va explicar que, d’una banda s’ha creat un grup d’anàlisi de conducta per estudiar millor els possibles casos de reincidència i donar suport als investigadors i dos grups de treball d’intel·ligència policial per recopilar més informació sobre aquesta mena de delictes. Per exemple, s’aplegarà més informació sobre els possibles casos de submissió química –ús de drogues per anul·lar la voluntat de la víctima–.

Hi ha diversos factors, va explicar Trapero, que poden ajudar a explicar l’escalada de denúncies d’agressions sexuals. Un és que ara es denuncia més que fa uns anys, i l’altre és la reforma del Codi penal que va elevar l’edat de consentiment sexual dels 13 a 16 anys.

El 92% de les víctimes d’agressions sexuals són dones, sobretot d’ente 18 i 35 anys, encara que un 22% eren l’any passat menors d’edat. Els agressors, en canvi, sempre són homes, la majoria d’entre 24 i 34 anys i de nacionalitat espanyola. Només 11 dels detinguts l’any passat tenien antecedents per aquesta mena de delictes. La majoria d’agressions passen entre el juny i l’agost, un 37% són en cap de setmana i un 31%, de nit. Jané va vincular la majoria de casos en l’oci nocturn de l’àrea metropolitana.

Pel que fa a les denúncies per violència masclista en l’àmbit de la parella han augmentat un 9% les de maltractaments, que han van arribar a 4.700 l’any passat, mentre van caure un 22%, fins a 1.690, les de violència física i psicològica.

El còmput global de denúncies indica que el total de delictes comunicats a la policia –472.265– ha davallat un 1,99% respecte el 2015. Jané va felicitar els Mossos, que acumulen una caiguda del 10,76% en el total de delictes en els últims cinc anys, i Trapero va destacar que la crisi econòmica no havia implicat un augment de la delinqüència.

Els homicidis, en canvi, han passat de 42 a 54, una xifra semblant a la de fa tres anys, quan es va arribar als 43. L’augment és del 28,57% però amb xifres tan baixes el percentatge és poc significatiu: els homicidis són un 0,1% dels delictes denunciats a Catalunya al cap de l’any i la tendència general continua a la baixa. Els intents d’homicidi, per una altra banda, també han crescut, han passat de 143 a 168, amb un augment del 17,48%, però també es tracta de xifres molt baixes.

Endurir la persecució dels robatoris amb força
Un delicte que ha arribat a alarmar la conselleria d’Interior, el dels robatoris amb força als domicilis, amb un augment de denúncies del 10,15% durant el 2015 respecte del 2009, s’ha aconseguit frenar amb una caiguda de l’1,97%: de 27.483 denúncies s’ha passat a 26.942. El total de robatoris amb força ha davallat un 2,77%, sobretot a les empreses, on ha caigut un 18,31%. Els robatoris amb violència i intimidació també han davallat un 5,51%.

"Hem traslladat al fiscal en cap i al president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya un informe detallat d'on hi ha més robatoris amb força", va explicar Jané. Va afegit que també els van dir que "una reforma del codi penal" que no tingués només en compte el valor dels béns robats sinó també la vulneració de la intimitat de les víctimes podria ajudar a tenir una resposta penal més "contundent" i "adequada". També els van demanar que quan fos possible tractessin els qui es dediquen a aquesta mena de robatoris com un grup criminal, amb l'enduriment de la pena que implica. El conseller ha assegurat que el fiscal en cap i el president del TSJC van rebre les propostes "amb bona disposició".

Continua la tendència a l’alça de les denúncies per xenofòbia. L’ARA ja avisava el desembre que del 2013 al 2015 s’havien triplicat les denúncies d’islamofòbia. El balanç del 2016 indica que les denúncies per odi contra els estrangers han augmentat un 26,4% i les d’homofòbia han crescut un 29%.

Aquest 2017 els Mossos consideren prioritari combatre els delictes sexuals, els robatoris de cases i de metall i la lluita contra el crim organitzat i el terrorisme.

Enric Borràs
20/02/2017

dimarts, 21 de febrer del 2017

Els tumors cancerosos "segresten" cèl·lules sanes per fer metàstasi

Una investigació catalana demostra per primera vegada que els fibroblastos utilitzen la força física per moure cèl·lules cancerígenes
Xavier Trepat i Ana Alabernadie, investigadors que han publicat el resultat a 'Nature Cell Biology' / ARA
Un equip d'investigació de l'Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC), liderat pel científic Xavier Trepat, ha descobert que les cèl·lules tumorals utilitzen el moviment de cèl·lules sanes per fer metàstasi, una causa desconeguda fins ara. Trepat ha definit la investigació, que publica avui la revista 'Nature Cell Biology', com un treball "contra dogma".

Les noves aportacions de Trepat consisteixen a definir el mecanisme que utilitzen les cèl·lules canceroses per escapar del tumor i expandir-se a altres zones del cos a través del "segrest" de fibroblastos, una cèl·lula sana que té la capacitat de moviment, segons informa l'agència Efe.

El tumor atreu els fibroblastos sans, que s'enganxen a les cèl·lules cancerígenes gràcies a dues proteïnes que actuen com a "ganxos", i les arrosseguen fora del tumor, ha explicat Trepat. Encara que la interacció entre cèl·lules sanes i tumorals ja s'havia estudiat abans, sempre s'havia definit des d'un punt de vista químic, i aquesta és la primera vegada que es demostra que els fibroblastos utilitzen la força física per moure les cèl·lules cancerígenes.

La interacció entre les proteïnes que actuen de ganxo, la N-caderina i la e-caderina, no s'havia descobert fins ara, i "la majoria de científics pensaven que no es podien unir", segons Trepat. Aquest descobriment és la principal aportació de la científica francesa Anna Labernadie, investigadora Juan de la Cierva a l'IBEC i primera autora de l'estudi.

"Hem identificat aquest mecanisme en tumors molt diferents, la qual cosa ens fa pensar que pot ser general", ha apuntat Trepat, que ha explicat que les seves investigacions s'han fet en càncers de pulmó i de pell. El grup d'investigació ja ha creat una aliança amb la farmacèutica Ferrer i l'empresa Mind the Byte per dissenyar inhibidors d'aquesta interacció i evitar així el procés de metàstasi.

El científic s'ha mostrat "optimista" davant la possibilitat de desenvolupar un tractament que interrompi la metàstasi, ja que és "el que mata el pacient", encara que ha recordat que "no hi ha una sola causa" de l'expansió del tumor pel cos.

L'equip de Trepat ha estat treballant durant 4 anys en aquesta investigació, que s'ha desenvolupat en col·laboració amb l'equip del científic britànic Erik Sahai al Francis Crick Institute i amb el finançament de l'Obra Social La Caixa.

Anna Labernadie ha explicat que, al principi, Trepat no es va creure el seu descobriment per insòlit, i el científic català ha posat en valor la "persistència" de la seva col·laboradora, que va seguir reunint evidències científiques que corroboraven la seva hipòtesi. "Cada dia rebíem alertes d'altres articles que es publicaven sobre el tema per veure si algú publicava el descobriment abans que nosaltres", ha recordat Labernadie, que ha definit els últims 4 anys d'investigació com a "estressants".

Encara que la investigació va finalitzar fa un any, la revista Nature Cell Biology va demanar més dades que reafirmessin els resultats abans de publicar l'article, unes dades que els científics han trigar un any més a recopilar.

Ara
20/02/2017

dilluns, 20 de febrer del 2017

"No podré", "no en sabré"… Per què el cervell ens envia missatges negatius?

Tot i que el món no té res a veure amb el dels nostres ancestres, continuem aplicant les seves respostes davant de perills que, en la majoria de casos, són imaginaris

"No podré", "no en sabré", "sóc massa gran", "i si…?"… El cervell és expert a fer-nos boicot, a organitzar actes de sabotatge contra nosaltres mateixos, a dir-nos que no ens en sortirem. Ens fa veure riscos i perills allà on no n'hi ha. Ens fa estar preocupats o espantats per coses que poden passar en el futur… però que probablement no tindran mai lloc. No podem deixar de pensar en aquell examen, aquella entrevista de feina, una trobada amb algú, una intervenció que hem de fer en públic, un viatge en avió… I, en no poder aturar aquests pensaments, obrim la porta a l' estrès, a la por, a l' ansietat i al pànic. El cervell té una extraordinària capacitat per enviar-nos missatges negatius. 

Per què ho fa? I què hi podem fer, nosaltres, per contrarestar-ho?
Els nostres ancestres vivien en un ambient molt hostil i perillós. Per sobreviure era imprescindible reaccionar de manera ràpida i decidida. El nostre món no té res a veure amb el d'ells, però els nostres cervells, programats aleshores, encara reaccionen de la mateixa manera. El resultat d'aquesta falta d'adaptació a les circumstàncies actuals ens fa emmalaltir. Si ens trobem amb un animal salvatge podem fugir-ne o matar-lo, com feien els primers humans. Però no és possible sortir corrents ni passar a l'atac davant la majoria de coses que ens preocupen i ens generen estrès i ansietat.

El cervell és l'encarregat de rebre, avaluar i respondre als senyals de perill. Però aquí comencen els problemes, perquè tot i que un tsunami que ve cap a nosaltres és perillós, no sempre el perill és real i objectiu. I, real o irreal, si el cervell percep una amenaça ordena que se segregui adrenalina. És el nostre còrtex prefrontal el que està sempre alerta. Quan identifica un possible perill envia la informació a l' hipocamp, i és aquest qui s'encarrega d'avaluar-la. Ho fa tot recorrent a una base de dades impressionant, la memòria, que li permet saber com actuar. Si creu que no hi ha perill, ignorarà l'avís, però si creu que sí, posarà en marxa la resposta de l' estrès.

Preocupació
Problemes laborals, econòmics, sentimentals… Hi ha una llarga llista de motius que ens poden generar preocupació. La preocupació és part de la vida. Sempre hi haurà moments en què ens sentirem intranquils, incòmodes. Tot i que ens pugui resultar estrany admetre-ho, aquesta preocupació és sovint positiva, perquè ens impulsa a actuar, a trobar una solució als problemes. Ara bé, si ens quedem presoners d'una narrativa fatalista, si aquesta preocupació és molt intensa, o si perdura en el temps, aleshores derivarà en ansietat.

Ansietat
L'ansietat és un estat d'alerta, una tàctica de supervivència que ens fa estar vigilants. La seva raó de ser és garantir la nostra seguretat, forçant-nos a buscar una sortida a un perill, cosa que posa en marxa una reacció corporal: el pols s'accelera, els sentits s'aguditzen, els músculs es tensen… Ens preparem per si cal actuar, per si cal lluitar o sortir corrents. Però què passa quan l'ansietat s'activa no davant d'un perill real, sinó imaginari?

Imaginem-nos que som al llit, de nit, i sentim un soroll estrany que prové de la finestra. El cervell ens fa parar atenció per saber què passa i actuar en conseqüència: si no identifiquem el soroll o si hi ha un intrús ens posarem en alerta, però si és el vent o la puja ens relaxarem. El problema és que el cervell no dona mai l'ordre de relaxar-se quan imaginem que en el futur passaran coses negatives perquè la nostra ment és incapaç de diferenciar entre un fet real i un d'imaginat de forma viva i intensa.
Por

Si l'estat d'ansietat perdura acaba derivant en una emoció especialment perniciosa: la por. Com la resta d'emocions, la por també existeix per protegir-nos; en aquest cas ens prepara per plantar cara a l'amenaça o bé per fugir. Davant la por, l'organisme activa una sèrie de funcions: respirar de forma accelerada (per agafar més oxigen), accelerar el ritme cardíac (per fer arribar més sang als músculs), suar (per refrescar el cos)… El problema és que aquest sistema està pensat per garantir-nos la supervivència, per fer front a una situació concreta, puntual, no per mantenir-nos en un estat d'alerta constant. I això és justament el que passa quan el perill no és real sinó imaginat, quan l'amenaça no està situada en el present sinó en el futur. És la incertesa la que ens genera por: tenim por perquè no sabem si serem capaços de sortir-nos-en.

La por està dissenyada per captar la nostra atenció. El cervell vol que reaccionem davant d'un perill o amenaça, i no tolera que la nostra atenció es desviï, raó per la qual acabem bloquejats, tancats al nostre interior. No podem apartar la mirada, deixar d'escoltar, deixar de pensar-hi… Un mecanisme natural que, malauradament, crea un cercle viciós del qual costa sortir.

Pànic
Quan la por es descontrola arriba el pànic. En aquest moment ens sentim desbordats i tenim la sensació de falta de control. Moltes persones, en patir un atac de pànic, tenen problemes per respirar i poden tenir una taquicàrdia tan intensa que la confonen amb un atac de cor. El pànic és un més dels automatismes de supervivència però és tan intens que ens pot arribar a desbordar. Però el pànic no arriba només davant de situacions extremes –una riuada, un incendi– sinó que es pot activar també en situacions d'estrès molt intenses.

Les conseqüències físiques
Tots aquests mecanismes estan destinats a posar-se en funcionament de forma puntual davant situacions de perill concret; un cop superades, es desactiven. Però què passa si aquests estats s'allarguen en el temps? Doncs que comencen una sèrie de reaccions físiques que poden tenir conseqüències negatives en el sistema immunològic, provocar problemes cardiovasculars i afectar els ossos. De forma immediata els símptomes són respiració irregular, palpitacions, nàusees, problemes intestinals. A la llarga, problemes cardíacs, hipertensió, inflamació d'òrgans… A més, la segregació habitual d'hormones com l'adrenalina o el cortisol poden arribar a provocar canvis irreversibles en el sistema nerviós i fins i tot en el cervell.

Què podem fer?
No es fàcil aturar l'allau de pensaments catastrofistes que posen en marxa les reaccions per sobreviure un perill. No és fàcil deixar de tenir por. Por del que passarà, del que els altres diran de nosaltres, de no sortir-nos-en. Els psicòlegs recomanen no perdre de vista que la majoria de coses que ens preocupen acaben per no passar mai i que moltes es poden solucionar si les identifiquem de forma correcta, cosa que ens ajudarà a posar-les en context i a traçar un pla d'acció. Per la resta, es tracta d'imaginar-se què és el pitjor que ens pot passar, i adonar-nos que allò que tant ens preocupa no ens matarà.

L'ansietat, la por i el pànic són emocions i, per tant, resulten molt difícils de controlar. Un cop en marxa, no és fàcil aturar-los. El que hem d'intentar és actuar quan encara hi som a temps, en el primer estadi. A diferència dels altres, la preocupació és un pensament. I els pensaments sí que es poden controlar. Com? Deixant d'especular i sent més realistes; organitzant bé el nostre temps per no estressar-nos; actuar davant d'un problema i no ignorar-los.

Menjar bé, relacionar-nos amb els altres, fer exercici i practicar el 'mindfulness' ens ajuden en molts aspectes de la vida, i ho fan de forma especialment notòria a l'hora de controlar l'estrès i l'ansietat. En el capítol de la dieta, cal evitar els excessos de sucre i limitar el consum de begudes amb cafeïna i d'alcohol. Pel que fa al 'mindfulness', la seva pràctica ens ajudarà a centrar-nos en la realitat, evitant les especulacions estèrils que acaben activant l'estrès.

Isidre Esteve
15/02/2017

diumenge, 19 de febrer del 2017

L’ús de drogues per cometre violacions: el mite confirmat

Tres de cada deu agredides sexualment poden ser víctimes de la submissió química, segons el Clínic
Bona part de les violacions amb submissió química passen en ambients d'oci nocturn
No recordo exactament què va passar, només que quan em vaig despertar estava despullada, només duia els sostenidors”, explicava dijous al jutge una noia de Mollerussa. Fa tres anys, quan en tenia 17, un veí la va convidar a un got de vi dolç després de tornar de festa. Es va despertar despullada i trobant-se malament, i entremig no té cap record. L’acusat, per a qui demanen set anys de presó per abusos sexuals, assegura que ella se li va insinuar “com havia fet altres cops” i li va suggerir d’anar a un traster, on admet que van mantenir relacions sexuals, però diu que van ser consentides. Encara no s’ha dictat sentència, però a ella li van trobar a la sang doxilamina, un somnífer, i els Mossos d’Esquadra també en van detectar als gots d’on van beure tots dos.

L’ús de drogues en agressions i abusos sexuals per anul·lar la voluntat de la víctima i impedir que recordi què li ha passat no és cap mite. És una pràctica criminal que s’anomena submissió química i és més habitual del que sembla. Se sospita que gairebé tres de cada deu víctimes d’agressions sexuals (29%) ateses l’any passat a l’Hospital Clínic de Barcelona van patir submissió química. Aquí s’inclouen les víctimes que, després d’una violació, expliquen que a partir d’un punt de la nit ja no recorden res i es desperten desvestides, adolorides i en un lloc desconegut sense saber com hi han arribat, o tan sols amb alguns flaixos.

Patir pel que puguin posar a la beguda a una noia jove que surt de festa sembla de pares sobreprotectors. S’ha parlat molt de l’escopolamina o burundanga, una droga difícil de detectar que s’expulsa de la sang en tres hores i és capaç d’eliminar la voluntat i la consciència de qui la pren o la inhala. Però tan sols se n’ha confirmat un cas a Espanya. El va detectar a la primavera la unitat de toxicologia de l’Hospital de Son Espases, a Palma, a una dona de 36 anys, segons es va publicar a la revista Medicina Clínica. L’exmarit va admetre després a la policia que li havia posat la droga a la beguda. La burundanga tampoc és un mite, però si només s’ha trobat una vegada els metges tenen clar que no és habitual; i no cal que ho sigui per parlar de submissió química.

Segons el president de la comissió de violència intrafamiliar i de gènere del Clínic, Manel Santiñá, el primer que cal vigilar és amb la beguda en si. “La gent pensa molt en l’escopolamina i no s’adona que el problema número u, i que per si mateix pot causar submissió química, és l’alcohol -explica Santiñá-. Si superes la dosi tolerada és com en la conducció: perds la por i la capacitat de control del que fas, tens una falsa sensació de seguretat i baixa el nivell d’alerta”. El 64% de les víctimes d’agressions sexuals ateses l’any passat al Clínic havien begut alcohol. I es va detectar que un 10% l’havien barrejat amb altres tòxics. “Si l’alcohol es barreja amb alguna altra mena de droga o un psicofàrmac, com una benzodiazepina, se’n potencia l’efecte al sistema nerviós”, alerta el doctor. Per això al Clínic fa cinc anys que busquen rastres d’aquesta mena de drogues en la sang i l’orina de les víctimes.

Condemnes difícils
L’Audiència de Barcelona va condemnar un home el juliol de l’any passat a nou anys de presó i deu de llibertat vigilada per una violació comesa el Cap d’Any del 2013 a Vilassar de Mar. La víctima té una llacuna d’unes dues hores de la qual només recorda algun flaix, entre uns arbustos, mentre l’home la violava. “Se sentia paralitzada i recorda molt poca cosa”, diu la sentència. L’endemà va anar al metge, però la vergonya i la falta de memòria van fer que no denunciés fins quinze dies més tard, quan ja no hi havia possibilitat de detectar cap tòxic a la sang o a l’orina. Tot i això, les contradiccions en la versió de l’acusat i “l’extrema coherència” del relat de la víctima van permetre una condemna molt poc habitual en aquesta mena de casos.

L’advocada de la víctima, Ester Garcia López, està especialitzada en agressions sexuals i cada mes s’hi posen en contacte tres o quatre dones que podrien haver patit submissió química. Assegura que aquesta mena de violacions “augmenten molt des de fa uns dos anys” i és molt difícil aconseguir condemnes. “Algunes víctimes -diu- ni tan sols saben que les han agredit fins que comencen a recordar al cap d’uns dies”. Es queixa que l’administració de justícia no és gens sensible: “Si no és la típica agressió amb un ganivet no se les creuen”.

Al judici de l’Audiència, el metge forense va declarar que les drogues de submissió poden fer efecte “per ingesta o per contacte de la pell, perquè s’absorbeixen per les mucoses”. Amb anàlisis de cabells s’han detectat força casos en què s’hauria drogat la víctima amb benzodiazepines per aquestes vies. “No cal que els posin res a la copa -avisa-. I de la sang, el rastre desapareix en poques hores”. Tot plegat dificulta encara més aconseguir cap condemna.

Increment de les violacions
El Clínic és l’hospital de referència de Barcelona per a les agressions sexuals i s’hi deriven moltes de les que arriben a altres centres. L’any passat va atendre 248 agressions sexuals i aquest any preveu tancar-lo amb 270 atencions. En l’última dècada, el nombre de casos s’ha disparat un 47%. Més del 95% de les víctimes són dones. “La tendència és que augmentin les agressions sexuals -explica Santiñá-. Alguna cosa no va bé”. Les xifres dels Mossos també delaten aquest augment d’agressions: l’any passat se’n van denunciar 679 a Catalunya, una xifra que ha augmentat força des de les 620 del 2012. La policia argumenta que ara es denuncia més, però al Clínic veuen molts casos abans de cap denúncia, i una quarta part ni tan sols arriben mai a la policia o als jutjats.

Enric Borràs

dissabte, 18 de febrer del 2017

Les dones cobrarien 2.759 euros més l'any si la cura de la llar i la família fos igualitària

El PIB català s'incrementaria un 23,4% si es tingués en compte el treball domèstic

 

Les dones catalanes sumarien, de mitjana, 2.759 euros més l'any al seu sou si a casa la cura de la llar i la família fos igualitària. Així ho indica l'estudi 'Quantificació econòmica del treball domèstic i de la cura de persones no remunerat a Catalunya', que han presentat aquest dimecres l'Observatori Dona, Empresa i Economia (ODEE), de la Cambra de Comerç de Barcelona, i l'Institut Català de les Dones (ICD). Segons l'estudi, amb una distribució igualitària de les tasques domèstiques les dones podrien obtenir un increment dels seus salaris bruts per la feina remunerada del 25%. Les dones dediquen de mitjana 1 hora i 52 minuts més al dia a les tasques de la llar i la família, mentre que els homes dediquen 1 hora i 2 minuts més que elles a la feina remunerada.

L'estudi posa de manifest que la realització de les tasques domèstiques i familiars segueix recaient majoritàriament sobre la població femenina, amb independència de la seva edat, situació laboral, tipus de llar o nivell d'estudis. De fet, a les llars amb infants menors de 10 anys es perpetua el model tradicional de repartiment de tasques, sobretot en l'etapa amb una edat de la dona compresa entre els 30 i els 44 anys. A partir dels 30 anys, la dedicació de les dones a les tasques familiars es duplica a partir dels 30 anys –quan passen a viure en parella o tenen fills–, i després es manté relativament constant. En canvi, en els homes el que es duplica a partir dels 30 anys és el temps dedicat al treball.

L'estudi també revela que si es consideressin les tasques domèstiques, el PIB català s'incrementaria un mínim del 23,4%, i passaria dels 214.927 milions d'euros actuals als 265.248 el 2015. El treball domèstic i la cura de la família, així, està xifrat en 50.321 milions d'euros, i les dones són les que fan una aportació més gran a aquest PIB (el 67%, enfront del 33% dels homes). És a dir, les dones contribueixen el doble que els homes al valor econòmic de la feina domèstica i la cura, amb 33.345 milions d'euros l'any.

"El treball domèstic és invisible"
"Encara existeix una divisió entre el treball productiu i econòmic i el reproductiu i de cura de les dones. I no és fortuït, perquè el treball domèstic és invisible als ulls de la gent i no apareix en cap estadística de creixement econòmic", ha reflexionat la presidenta de l'Institut de les Dones, Teresa Maria Pitarch. Pitarch ha presentat els resultats de l'estudi juntament amb la directora de l’ODEE, Anna Mercadé; la directora d’Anàlisi Econòmica de la Cambra de Barcelona, Carme Poveda i la presidenta de l’ODEE, Núria Lao.

Poveda ha destacat la necessitat que es publiquin estudis on quedi reflectida la 'doble jornada' de moltes dones, i ha subratllat que l'última vegada que es va publicar un informe d'aquest tipus va ser el 2007, amb dades de 2021. L'estudi fet públic avui, ha explicat, intenta donar resposta a la llei 17/2015 d'igualtat efectiva entre homes i dones. En concret, als articles 1, 3, 41 i 46, entre els quals s'inclou l'obligació de l'administració de garantir "l'equilibri entre el treball de mercat i el treball domèstic i de cura de persones i coresponsabilitat en el treball".

Entre les feines de la llar i familiars, les dones dediquen una hora i quart a cuinar, 51 minuts a la neteja, 32 a la compra, 32 als infants i 21 a rentar, penjar, planxar i plegar la roba. En canvi, els homes dediquen 32 minuts a cuinar, 19 a netejar la casa, 22 a comprar, 20 a atendre els nens i només 2 a la roba. Els homes només dediquen més temps que les dones a la jardineria, cura dels animals i reparacions domèstiques, 21 minuts davant 8 minuts de les dones.

Selena Soro
15/02/2017

divendres, 17 de febrer del 2017

Les entitats socials alerten que la primera visita de salut mental és als 10 anys

Un informe avisa que el 6,2% de menors de 14 ha visitat un professional de la psicologia l'últim any · El 4,2 per cent té risc de patir una malaltia 


La primera visita dels infants a un servei de salut mental ha baixat fins als 10 anys i la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya alerta que tendeix a ser cada vegada més primerenca. L'organització també subratlla que el 6,2% dels menors de 14 anys han visitat algun professional de la psicologia l'últim any, que s'han receptat fàrmacs al 80% i que el 4,2% de nens d'entre 4 i 14 anys està en risc de patir una malaltia mental –segons l'Enquesta de Salut de Catalunya.

La conclusió principal de l'informe «L'atenció en salut mental d'infants i adolescents. Noves respostes per afrontar un repte creixent», que la taula va presentar ahir, és que aquest col·lectiu cada cop pateix més problemes de salut mental i més greus, que necessiten un treball més coordinat de totes les parts implicades. En definitiva, el document fa un toc d'atenció davant el fet que es diagnostiquen més casos de menors amb problemes de salut mental que abans que esclatés la crisi econòmica.

Les entitats socials alerten de la saturació de la xarxa pública per atendre infants i joves, un fet que atribueixen a un augment de la demanda de consultes arran de la crisi i a una inversió insuficient en polítiques socials. Per deixar clar el volum de visites, l'estudi inclou les últimes dades oficials dels 54 Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil de Catalunya, corresponents a 2015, quan van atendre 70.521 menors –que representen el 5% del total–; 5.045 a les comarques gironines.

A banda de l'increment de peticions, l'informe de la Taula del Tercer Sector –amb organitzacions que treballen a Girona– recull els principals motius de consulta. Entre ells, els professionals dels diferents serveis de salut mental han detectat alteracions de la conducta, «gestos autolítics» o que mostren desig de desaparèixer, fracàs escolar o crisis d'ansietat, que sovint no es corresponen amb la gravetat real de la patologia.

Els autors de l'estudi qüestionen el model de la xarxa de serveis de salut mental de la Generalitat, tot i que en reconeix l'esforç. En la seva opinió, hi falta més col·laboració entre tots els departaments que hi intervenen i coordinació dels seus professionals. La Taula del Tercer Sector també ha detectat buits assistencials i duplicitats en el desplegament territorial d'aquest xarxa, a més d'una manca de formació específica o de suport específic a les famílies. A més, el document afirma que l'administració no ha respost amb els recursos adequats a l'increment de necessitats en salut mental de la petita infància.

Tenir en compte el context social
En l'apartat de propostes, la Taula del Tercer Sector Social de Catalunya reclama que l'atenció sigui integral i coordinada, alhora que es vetlli per la prevenció i es garanteixi l'accés als recursos necessaris per a cada edat i context social.

Pili Turon
15/02/2017

dijous, 16 de febrer del 2017

“Ciutadans i polítics sabem que es pot acollir millor”

“No sé si dir-ne incompetència, però sí que dic que hi ha molt de marge per millorar la situació de les persones refugiades”
“El Parlament va aprovar l'acolliment de 4.500 persones i ha quedat en focs artificials. Això genera molta frustració”
“Al concert hi va haver moltes veus i diverses, com n'hi haurà dissabte a la manifestació”
Ruben Wagensberg tem que els refugiats deixin de ser notícia i caiguin en l'oblit. Foto: ALBERT SALAMÉ.
Ruben Wagensberg Ramon (nascut a Barcelona, però amb infància a l'Empordà) va deixar la comunicació de la Sala Apolo el 5 de maig per dedicar-se a la iniciativa Volem acollir de la campanya Casa nostra, casa vostra. La combina com pot fent de professor. Viure en directe en un camp de refugiats de Grècia amb cinc amics més com a voluntaris els ha dut a sacsejar la societat a favor de l'acollida. Coordinador de la campanya 'Casa Nostra, Casa Vostra'.

La campanya Casa nostra, casa vostra va aplegar dissabte 15.000 persones en un c oncert per a les persones refugiades al Sant Jordi , 65.384 han firmat el seu manifest i han dut la situació dels refugiats –precisen que s'hi inclouen els que fugen de conflictes bèl·lics i també els manters– al debat polític i mediàtic. El repte és ara fer dissabte una gran manifestació a Barcelona .

El seu últim missatge a Twitter, després del Concert per als Refugiats de dissabte al Sant Jordi és: “El que calgui.” Què vol dir?
Vol dir que hi ha milers de persones a les fronteres d'Europa esperant i no tenim gaire temps per decidir quan ni com ho fem. Ha de ser ara. Fer el que calgui per obrir les portes.

Què canviaria del concert on es va obrir una polèmica per les crítiques del periodista Jordi Évole als polítics?
Res. El concert va ser de luxe. Cadascú va enviar els seus missatges, igual que després per les xarxes socials també cadascú ha enviat els seus... S'ha obert un debat i el debat és bo. Val a dir que les discussions han estat sobre com s'ha de fer i qui té determinades competències... Aquí tothom està d'acord que s'ha d'acollir, mentre que en altres llocs discuteixen si cal fer-ho. Em quedo amb això: el clam és unànime perquè hem d'acollir.

S'ho havien imaginat així?
Vam sortir molt contents, més del que ens havíem imaginat. Quan vam pensar a fer el concert en cap cas crèiem que la resposta de la societat seria tan bèstia. Es va omplir el Sant Jordi, vam ser líders d'audiència a TV3, hem sortit a notícies de tot el món... Marcar Barcelona i Catalunya al mapa perquè la seva societat vol acollir és molt positiu.

Malgrat la polèmica, la consellera de Treball i Afers Socials, Dolors Bassa, ha firmat el manifest de ‘Casa nostra, casa vostra'. Però el secretari d'Igualtat i Migracions, Oriol Amorós, no...
Amorós ha declarat que no està d'acord en un petit punt del text, però també ha dit que podria firmar-lo. És un manifest sorgit del treball de moltes entitats. Vam acceptar crítiques, com ara les d'Amorós, però en cap moment vam canviar-lo.

Com a organitzadors, avui dirien a Évole que no parlés d' “incompetències”?
No. No som qui per dir a ningú el que ha de dir. Al concert hi va haver moltes veus i diverses, com n'hi haurà dissabte a la manifestació; entre d'altres, la de la periodista Mònica Terribas. La campanya és transversal: hi caben totes les veus i totes són legítimes, tant la d'Évole, com les de Toni Borrell o Jordi Armadans. En tots els discursos, els polítics podien trobar coses que no els agraden.

Doncs anem a la realitat: què pot fer Catalunya per acollir?
Pot fer molt més; si no, no hauríem començat la campanya. Si algú creu que no hi pot fer més, que deixi el càrrec públic i s'hi posi un altre. Ciutadania i polítics sabem que es pot acollir millor. En el cas de l'asil tots sabem que depèn de l'Estat –i Évole també ho diu en el discurs: “No només és cosa de competències”–, però creiem que les institucions catalanes poden pressionar més l'Estat espanyol; buscar aliances amb altres partits de la resta de l'Estat per presentar mocions al Congrés ara que el PP està en minoria; forçar la compareixença del Ministeri de l'Interior per veure com complirà el compromís d'acollir més de 15.000 refugiats... Hem d'anar més enllà de les declaracions. El Parlament va aprovar acollir 4.500 persones però s'ha quedat en focs artificials i això genera frustració en les persones refugiades i en les que hi estan treballant. Es poden millorar les condicions de les persones que ja són aquí.

Per tant, està d'acord que hi ha incompetència?
No sé si dir-ne incompetència, però dic que hi ha molt de marge per millorar la situació de les persones refugiades. Que els preguntin com estan. D'altra banda, hi ha molta gent que fa molt bona feina.

I el ciutadà què pot fer?
Sensibilitzar l'entorn, denunciar el racisme i la xenofòbia, mobilitzar-se per fer visible que som molts i apuntar-se; per exemple, al pla de mentoria de la Generalitat... No cal anar-se'n, a Grècia, al Líban o a Turquia, a cooperar, des d'aquí es pot actuar. Per sort tenim una societat envejable i compromesa.

És moda defensar els refugiats?
Beneïda moda aquesta i no pas votar Le Pen o impulsar Plataformes x Catalunya. Hem de fer que la qüestió dels refugiats no deixi de sortir als mitjans, per no oblidar-los com els sahrauís o els palestins. Els moviments migratoris d'Europa no es veien des de la Segona Guerra Mundial i han de mantenir-se a les portades dels mitjans.

Hauria marxat a un camp de refugiats sense una càmera?
Vam marxar sense càmera, però amb el mòbil. Vam anar-hi a fer tallers per a infants. El debat de si penjar fotos o no a les xarxes socials existeix entre els voluntaris. Al final penses que tota denúncia és bona. Així va començar la campanya, vam penjar històries a les xarxes, s'hi va anar sumant gent i es va fer grossa.

Com veu el futur de la gent dels camps de refugiats?
Fa molt temps que hi són, dos hiverns, i cada cop és més dur. Han de poder sortir d'allà, anar on vulguin i refer la vida. La majoria voldrien tornar al seu país, però malauradament no poden. I no els podem deixar allà en tendes de campanya sense fer res.

Sònia Pau
15/02/2017