dissabte, 14 de juny del 2014

Vaga de fam

Jaume Sastre
Avui fa 37 dies que el mestre Jaume Sastre va començar una vaga de fam. A hores d’ara la seva lluita per la llengua del seu país és prou coneguda i són molts els que li donen suport. Des que Bauzà va iniciar un procés sistemàtic de destrucció del català a les Illes, Sastre va decidir que calia lluitar perquè, com diu ell mateix, allò que no es fa, no arriba enlloc. Els motius de la vaga els va explicar en un sentit missatge, del qual val la pena reproduir-ne un fragment: “Com ahir i com sempre, avui és un altre dia per demostrar que defensar la llengua, la cultura i el territori no té data de caducitat. Hi ha moltes causes justes i nobles per les quals lluitar arreu del món, però la nostra llengua, la de Ramon Llull i la dels nostres pares, des del 1229 ençà, només té els seus parlants per fer-la viva i plantar cara als enemics que la volen exterminar. L’educació és la garantia que fa possible la supervivència del nostre poble”.

Jaume Sastre fa 37 dies que lluita. Ha perdut 20 quilos i els metges l’han avisat que té la glucosa i la potasa sota mínims i que el cos ja està devorant la proteïna muscular. Però ell cita Tito Vilanova i diu allò de “seny, pit i…”, i es manté ferm en la lluita. Durant aquests 37 dies els suports han estat notables, i sap que no està sol. Però també hi ha alguns silencis notables que voldria assenyalar. El primer, el del Govern balear, per bé que tampoc cal esperar res d’una gent que percep la cultura com una enemiga, que intenta destruir un llegat lingüístic mil·lenari i que actua amb la impunitat del colonitzador. Bauzà és el pitjor que li ha passat al català a les Illes des del dictador Franco. Precisament per això, aquest no em sembla el silenci més sorollós, perquè estava descomptat. Molt més estrident, en canvi, em sembla el silenci, la indiferència i el menyspreu de totes les esquerres que es fan i es desfan pel territori hispà, en general sempre disposades a alçar la bandera sahrauí o la palestina, o la de qualsevol poble que sigui prou llunyà i exòtic. Però quan es tracta de defensar un llegat tan proper com el català hi ha una deserció en massa. Com si no tingués a veure amb ells, com si no fos en cap cas la seva causa. Un mestre mallorquí posa en perill la pròpia vida per defensar la seva llengua i mantenir la qualitat educativa, i cap Pablo Iglesias, ni cap Cayo Lara, ni cap amic de les famílies plurals, ni cap aspirant a dirigir el socialisme clàssic, ningú no el va a veure ni li dóna suport. Com si no existís.

Com si la seva causa no tingués res a veure amb ells. Cosa que ens recorda que, en qüestions de defensa de la nostra identitat i cultura, estem sempre molt sols. Per acabar i en homenatge a Jaume Sastre, aquesta frase de Gandhi: “Diuen que sóc un heroi, jo, feble, tímid, gairebé insignificant. Si essent com sóc he fet el que he fet, imagineu el que podem fer si estem tots junts”. Força, Jaume.

Pilar Rahola
13/06/14