dimarts, 12 d’octubre del 2010

El color de la soledat

Un

El 27 de juliol de 1890, Van Gogh, s’endinsà, pistola en mà, al pati d’una casa propera a Auvers. Quan la llum del dia dequeia i la negror amenaçava d’apropiar-se del món, Vincent es va disparar un tret al pit. Amb penes i treballs arribà ala pensió de la família Ravoux, on vivia. Dos dies més tard, amb Theo al capçal del llit, el miserable pintor mor devorat per la infecció, després d’acomiadar-se del seu germà, mentor, amic i suport.

Unes setmanes abans Vincent, amb relació al llenç Camp de blat amb corbs volant, escrivia: “Són immenses extensions de blat sota cels tempestuosos i no he necessitat sortir del meu camí, per tractar d’expressar tristesa i extrema soledat”. (Carles a Theo. 7 de juliol de 1890).

Camp de blat amb corbs volant
Auvers, juliol de 1890. Oli sobre llenç, 50,5 x 100,5 cm.
Amsterdam, Rijksmuseum Vincent van Gogh

Tres camins s’endinsen en el bladar: un es perd sense rumb a la dreta; els altres dos semblen, per moments, confluir per separar-se una mica més endavant. Per un instant, l’espectador dubta sobre la via a seguir. Una bandada de corbs que travessa la tela d’esquerra a dreta el treu de les seves cabòries amb un sentiment tel•lúric d’angoixa. Les aus més allunyades de nosaltres ni tan sols es divisen com a punts negres immensos en un cel inquietant que vira de blau violeta a negre. Un negre intens, irremeiable, perdut, que torna, per contrast, clars els corbs. En aquest cel tenebrós pengen dues àrees (potser tres, ja que la situada a la dreta sembla desdoblar-se en unes altres dues) en les quals l’anyil fosc es permet la concessió. Cap a la localitzada a l’esquerra es dirigeix un corb desorientat, potser, o decidit a apagar la claredat. Se les ha identificat amb dues llunes bessones i s’ha suposat que es tractava d’un signe esquizoide manifest.
La composició, en canvi, la dominen els grocs. A la part superior de les espigues, els vermells apagats, marronosos com la sang del toro a la sorra de la plaça, incendien el quadre. La violència de la pinzellada se succeeix sense marcades desviacions, en canvi, la part superior del bladar es conforma amb traços petits, nerviosos, vius i amb abruptes canvis de direcció a pesar de la seva curtedat.
L’efecte general, això no obstant, simula un mar embravit, onades, les quals escombren en solitari el camp com una galerna. Costa trobar a la tela una pinzellada horitzontal o paral•lela a alguns dels costats físics del llenç.

Convé, de vegades, romandre atent a la voluntat del pintor, i en aquest cas, la voluntat del pintor és fer parlar els quadres. I aquest quadre parla d’una extrema soledat. Una soledat infinita la contemplació de la qual no ha exigit de l’artista sortir del seu camí; una soledat, per tant, inserida en l’ànima de l’artista abans de plasmar-se en el quadre.


Dos

El groc és un color solitari.
Lliçons de la Bauhaus. W. Kandinsky
Autoretrat amb barret de palla
París, estiu del 1887. Oli sobre cartró, 40,5  x 32,5 cm.
Amsterdam, Rijksmuseum Vincent van Gogh


La malaltia patida per Vincent Van Gogh ha motivat infinitat d’articles, monografies, llibres, discussions, rèpliques, contrarèpliques, cartes al director, etc. A partir de les dades clíniques extretes de la producció epistolar del pintor holandès i les opinions d’alguns contemporanis, com la biografia de la seva cunyada (Bonger, 1988) o l’emesa pel mateix doctor Gachet, s’han elaborat múltiples hipòtesis diagnostiques. Aquest detall manifesta les nombroses dificultats per interpretar els símptomes i signes clínics recollits en els documents mencionats. Com sol ocórrer quan les dades clíniques disponibles son escasses i inconcloents, les anamnesis realitzades resulten variades i, en conseqüència les possibilitats proliferen.

En aquest sentit, s’han apuntat com a possibilitats etiològiques de la malaltia de Van Gogh les següents: epilèpsia psicomotora (Gastaut, 1956), epilèpsia temporal lobular (Morrant, 1993), intoxicació per l’abús d’absenta (Arnold, 1988), intoxicació per trementina, síndrome de Ménière (Arenberg, 1991), porfíria aguda intermitent (Kunin, 1991), intoxicació per digital (Arnold, 1991;Lee, 1981; Ranvin, 1981), intoxicació per plom (González Luque, 1997), esquizofrènia (Jaspers, 1977), psicosi maniacodepressiva (Jamison, 1992), reacció psicòtica episòdica (Monroe, 1978), psicosi cicloide (Leonhard, 1988, 1995).
En canvi, sempre s’ha cregut que l’opinió d’Artaud, un altre boig solitari, era la més encertada. En l’opuscle Van Gogh: el suïcidat per la societat, Artaud proclama la bona salut mental del pintor holandès. És ben conegut que aquest text fou escrit després de l’estada del seu autor al manicomi de Rodez i mesos abans del seu suïcidi. Artaud pensava que la soledat i l’aïllament eren l’origen de la malaltia de Van Gogh. I si Artaud hagués passat consulta cada dia comprendria que la soledat, el desconsol i l’aïllament, creixents al nostre voltant, configuren una malaltia en si mateixos.

Vincent Van Gogh mostrà la seva ànima en els seus llenços i en la seva turmentada vida. Una ànima solitària, innovadora, extremista, coherent, lúdica, fidel, generosa i groga ...

Una ànima solitària i groga.

Groga com el color de la soledat...

Dr J. F. Campo Echevarría
Especialista de Medicina Interna


Article publicat a la revista CBN Maig 2010 - Novembre 2010