dimecres, 26 d’octubre del 2011

No demanaràs mai perdó


EL CINISME D'ETA ÉS MOLT ESPANYOL: PENA PER LES VÍCTIMES PRÒPIES, DESINTERÈS CÍNIC PER LES DEL CONTRATI.

Que ETA hagi decidit deixar les armes és una gran notícia. Sobretot per a les víctimes potencials. Però no és una notícia històrica. No han demanat perdó pel patiment causat. No en demanaran. Una vega més, es produeix a Espanya un gran canvi que deixa de banda la dimensió ètica. Això ja va passar amb la transició. I ara torna a passar ara amb el final d'ETA. Quin estrany país d'arrel catòlica: aquí ningú no es penedeix mai de res. Mai ningú diu “ho sento” a les víctimes dels seus deliris. 


No van demanar perdó els Suárez i Fraga que van pactar amb l'antifranquisme l'arribada de la democràcia. Van ignorar a les víctimes de 40 anys de franquisme. No es van lamentar pel mal causat a desenes de milers d'exiliats, no van demanar excuses als que van morir o penar durant anys en presons i camps de concentració. No van demanar perdó als que descansen en  fosses anònimes, ni als parlants del català, el basc i el gallec, privats durant dècades de tota dimensió pública. El franquisme va torturar, assassinar, condemnar, empresonar i prohibir durant quatre dècades.  Els seus hereus van tenir la lucidesa i la intrepidesa de pilotar el canvi democràtic: reparar econòmicament a una part de les víctimes, sí, però es van oblidar de demanar perdó. Prudent i pragmàtica la nova democràcia espanyola va ignorar la dimensió ètica. Incapaços de donar continuïtat al franquisme a l'Europa del Mercat Comú, els joves franquistes van pactar amb els seus enemics antifranquistes (no menys impotents), i van girar full. Suárez va encarregar al grup Jarcha una cançó: Libertad sin ira. Cap retret. Comencem de zero. Amnistia per a tots els delictes de sang. L'amnistia va rentar aparentment totes les culpes. Però és possible rentar les culpes de qui no demana perdó? El pecat original de la naixent democràcia és l'oblit de la responsabilitat pels fets del passat. Es va passar pàgina. Tothom va obtenir la gràcia, però ningú va voler ni va haver de demanar perdó. La jugada no podia ser més pragmàtica. Va ser una jugada política molt brillant. Meravellar a tot el món. Però el dèficit ètic de la transició es va aviat a faltar: la nostra democràcia és cínica. No té dimensió moral.  No pot estranyar, sota aquesta òptica, l'enorme extensió de la corrupció, el desvergonyiment i el ferotge partidisme que tot ho tritura.

Quan, el 1982, el PSOE de Felipe González va prendre el poder, l'esquerra de tradició republicana podia haver esmenat aquell error fundacional. L'esquerra, encara que perseguida pel franquisme, també era hereva d'anys d'horror, sang, abusos, persecucions i assassinats. Però el PSOE va perdre l'oportunitat de demanar perdó pels excessos de 1934 i de 1936. Els religiosos assassinats i torturats, les cunetes i les txeques de la República, els convents cremats formaven part del seu passat, però les joves generacions d'esquerra no van creure necessari avergonyir públicament per això. Si hagués demanat perdó per les terribles taques de les seves sigles, haurien estat en condicions d'impulsar una veritable reconciliació. S'haguessin carregat de raó moral per exigir un procés anàleg a la dreta hereva del franquisme. No ho van fer. Anys després, dreta i esquerra van victimitzar seva pròpia història. L'anomenada 'memòria històrica' no és més que això: exigència de reparació per a les llunyanes víctimes del bàndol propi, i un cínic desinterès per les del bàndol contrari.

ETA ha donat continuïtat, durant els 30 anys de democràcia, l'esperit sanguinari, revengista, cínic i cruel de la pitjor tradició espanyola. Van matar a tort i dret. Van matar a les víctimes com qui caça conills. Es creuen independentistes, però son la  pura expressió de l'Espanya més negra. Amb els anys (particularment després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco), la part perseguida de la societat basca va generar una resposta heroica. ¡Basta ya! Pacífics i valents, els ciutadans es van arriscar a ser atacats per defensar una causa òbvia: el dret a la vida, a l'opinió, a la llibertat. Aquella corrent heroica va ser ràpidament recolzada pel PP i el PSOE, que la van abanderar. La raó moral d'aquest corrent va permetre desenvolupar una victoriosa política d'assetjament policial i judicial a ETA.

Esgotats i delmats, els etarres es rendeixen, finalment. Però ho fan amb gran astúcia: l'anomenada esquerra abertzale va treure bones rendes polítiques d'un final que estava cantat. Desbordaran el PNB i el País Basc estarà aviat a les mans. ETA, amb l'aigua al coll, es rendeix amb dissimulo davant un agònic Zapatero i negociar una sortida als seus presos amb el PP de Mariano Rajoy, segur vencedor de les eleccions, que serà pragmàtic i generós. Cal passar pàgina. És objectivament bo que passem pàgina. El mal menor, de nou el mal menor s'imposarà. El conglomerat que dóna suport a ETA traurà bons rèdits de la sang, el sofriment i el dolor causat (dolor, sang i sofriment que també ha causat en el seu propi entorn). Però mai demanarà perdó. La declaració d'ETA sosté que la democràcia és millor que la violència. Encara que nosaltres fa 30 anys que ho vam aprendre, no és que ells siguin ximples. Sense aquests 30 anys de crueltat i de socialització del sofriment, les seves expectatives ideològiques i polítiques serien menors. ETA abandona les armes. Bona notícia. Aplaudiments. És la sortida menys dolenta: mal menor.
Una vegada més, entre nosaltres, el cinisme  triomfa.

Antoni Puigverd
La vanguardia
24 octubre 2011