dijous, 7 de novembre del 2013

Un pallasso d'hospital rep molt més del que dóna


El pinedenc Pepus López organitza aquest cap de setmana el I Festival Solidari de Pallassos d'Hospital a Calella amb el doble objectiu de donar a conèixer la feina que es fa a l'hospital Sant Jaume i de recaptar diners per continuar fent somriure els malalts. Hi haurà una cercavila pels carrers, una classe magistral i actuacions de diferents artistes, inclòs l'humorista Toni Albà. També es vendran calendaris solidaris

Pallasso i d'hospital. M'ho posa difícil.
Sí, no és fàcil. Fer riure una persona normal ja porta la seva feina, i si a això hi afegeixes que la persona no està en el seu millor moment, el repte és doble. Però la compensació també és el doble de gran.

Com es fa riure algú que pateix?
Doncs, no ho sé. Potser algú que pateix està més predisposat a respondre a un estímul que li proporcioni felicitat, encara que sigui només per un moment. Cal buscar l'espurna que ho faci possible. A més, nosaltres treballem no només el malalt concret, sinó tot l'ambient hospitalari que l'envolta: metges, personal sanitari, familiars... Un pallasso d'hospital intenta canviar la realitat trista i omplir-la de colors i d'abraçades.

És una feina o una manera de viure?
És un sentiment. A mi m'hi ha dut una vida lligada al món de l'espectacle, al teatre de carrer, als correfocs, als titelles... Un dia sents que dins teu hi ha un pallasso, que tens un vessant còmic que canalitzes com pots i que l'has de treure fora.

I es va posar el nas vermell de manera instintiva, vaja.
Sí i no. Per arribar a ser un pallasso cal una formació, un mètode, un treball de fons, un assaig constant. Pots ser una persona amb facilitat per fer riure els amics, però això no et converteix en un professional del riure.

Però el mot pallasso es continua utilitzant de manera despectiva. L'afecta?
Gens ni mica. Quan algú em diu pallasso em sento feliç, perquè és el que vull ser quan em poso el nas vermell. El pallasso ha evolucionat moltíssim des d'aquell personatge estrambòtic i estrany que anava d'un poble a l'altre amb el circ i que va forjar la definició poc amable de l'adjectiu.

I què es necessita per fer riure la gent?
Voluntat, vocació, il·lusió i, sobretot, sobretot, que tinguis una necessitat irrefrenable de fer riure. Descobrir el plaer del fracàs.

Perdoni?
És fàcil. Un pallasso fa les mateixes coses que una persona normal però equivocant-se, entrebancant-se, fracassant, vaja. És llavors que la situació porta a la riallada i quan esclata et sents un triomfador. Com més fracàs, més victòria.

I com va arribar a ser pallasso d'hospital?
Hi vaig entrar en contacte gràcies al voluntariat que ja havia practicat en altres àmbits i organitzacions. Fa dos anys vaig entrar en contacte amb l'ONG Salut i Clowns, que feia uns cursos a Tarragona. M'hi vaig llançar de cap i ara pertanyo tant a Salut i Clowns com a Papallassos.

La resposta del públic és immediata?
Normalment, sí, però nosaltres sempre treballem amb un codi deontològic, amb unes normes que hem de complir, com ara demanar permís per entrar a una habitació. Hi ha moments en què ens diuen que no i ho hem de respectar.

Actua només per als nens?
Són el nostre públic majoritari, però a l'hospital Sant Jaume de Calella, on fa només un any i mig que treballem amb una altra companya, també hem passat per la planta de geriatria i fins i tot hem actuat amb gent que fa quimioteràpia. I tenim un projecte en estudi per treballar dins l'àrea d'urgències.

I qui fa riure el pallasso quan surt de l'hospital?
El pallasso d'hospital rep molt més del que dóna. Tot i això, el centre de Calella és petit i, per exemple, no t'hi trobes plantes d'oncologia infantil com a la Vall d'Hebron, on també he treballat i on resulta molt més difícil que no t'afecti.

Vostè se n'enorgulleix, del fet de ser pallasso voluntari.
És una opció personal, que he triat conscientment. Però això no treu que sóc un professional i que conec molt bé la meva feina.

Teresa Màrquez
07/11/13