Quan a un nen de 2, 4 o 6 anys no li funciona bé el cor, la primera conseqüència que els seus pares perceben és que deixa de menjar. Poc després, a la pèrdua de gana s'hi suma la impossibilitat de caminar i, si ningú aconsegueix aturar el procés, la deficiència cardíaca li altera els pulmons i, més tard, els ronyons. Això mateix li va passar, quan tenia 4 anys, a Unai Casado, veí d'Alpicat (Segrià). Estava a punt de fer els 6 anys, el juliol passat, quan va ser donat d'alta a l'Hospital de la Vall d'Hebron, on havia passat dos en una unitat de cures intensives (uci). Ara ja té un cor nou. Torna a créixer.
 |
| Foto per Ramon Gabriel |
L'Unai tenia un mes i 17 dies de vida quan li va ser diagnosticada una miocardiopatia no compactada, una greu malaltia al múscul cardíac que, van advertir els metges als seus pares, «tard o d'hora» tocaria substituir trasplantant-li el cor d'algú altre. Va viure així quatre anys, fins que el seu miocardi es va esgotar. Havia donat mostres d'una fortalesa que sorprenia els metges, però tot té un límit i el cor de l'Unai va acabar completament deteriorat. «Ja no podia menjar pel cansament que sentia a l'intentar-ho -recorda la seva mare, la Yolanda-.
No caminava. Patia síncopes, marejos, desmais, deixava de respirar i li van començar a fallar els pulmons». En aquest estat, el nen va arribar el 2011 a la unitat de cirurgia cardíaca pediàtrica de la Vall d'Hebron -el centre més experimentat d'Espanya en trasplantament cardíac infantil-, on va ser atès per la cardiòloga Dimpna Albert.
A l'espera d'un donant
Allà va quedar hospitalitzat, a l'espera que «al cap de quatre o cinc mesos com a molt» -això li van dir a la Yolanda- sorgís en algun lloc d'Espanya el donant d'un cor que encaixés en el diminut tòrax del seu fill, és a dir, de la mida del seu puny tancat (el volum del cor d'una persona equival al de la seva mà tancada). Tan sols podia proporcionar-lo un nen de 4 o 5 anys que morís d'un dany no cardíac o en un accident. Un objectiu difícil que exigia paciència, van advertir els metges. Però el problema de l'Unai era precisament el temps, que ja no tenia.
Allà va quedar hospitalitzat, a l'espera que «al cap de quatre o cinc mesos com a molt» -això li van dir a la Yolanda- sorgís en algun lloc d'Espanya el donant d'un cor que encaixés en el diminut tòrax del seu fill, és a dir, de la mida del seu puny tancat (el volum del cor d'una persona equival al de la seva mà tancada). Tan sols podia proporcionar-lo un nen de 4 o 5 anys que morís d'un dany no cardíac o en un accident. Un objectiu difícil que exigia paciència, van advertir els metges. Però el problema de l'Unai era precisament el temps, que ja no tenia.
Una espècie de cor artificial -dispositiu d'assistència ventricular, en termes mèdics- al qual van connectar l'Unai a l'uci coronària li va salvar la vida. L'àrea de trasplantament de cor infantil d'aquest hospital, creada el 2006, utilitza aquest recurs quan un pacient ingressa amb l'objectiu de rebre uns dies o unes setmanes després un nou miocardi. En el cas de l'Unai, però, el dispositiu ventricular es va convertir en un company permanent. Hi va estar subjecte durant un any, «12 mesos», corrobora la seva mare, sense moure's del llit de l'uci, incòmoda però pacientment acoblat a l'aparell que li salvava la vida. L'Unai va arribar a la màxima permanència d'un pacient espanyol en aquesta situació.
Dues gruixudes cànules
Només cal observar les fotografies que la seva mare guarda d'aquells mesos per comprendre el dolorós mèrit de la seva supervivència. Del tòrax de l'Unai en sortien dues gruixudes cànules que enllaçaven amb una petita bomba cardíaca que reposava entre les seves cames, sobre el llit, tot això connectat al dispositiu, una consola a la qual la Yolanda al·ludeix denominant-la pel seu nom -«el Berlin Heart»- com si s'hagués tractat d'un company d'habitació del seu fill. El Berlin Heart recollia el cabal sanguini de l'Unai i, després de fer-lo circular de forma extracorpòria, l'impulsava de nou cap al cos del nen. Així va estar aquells 12 mesos, fins que, quan ja havia fet els 5 anys, va aparèixer un donant de cor adequat.
Però l'espera havia estat tan llarga que el cos del nen estava completament acoblat al seu circuit circulatori extracorpori. Tant, que els cirurgians van haver d'esforçar-se intensament per aconseguir desenganxar-li els conductes adossats al tòrax, explica la mare del nen. «L'operació va durar moltíssimes hores», assegura. «Estava totalment enganxat als seus conductes», reitera la Yolanda. Completat el trasplantament, i potser per aquella pertinaç vinculació al cor mecànic, el cos de l'Unai va rebutjar fins a quatre vegades l'òrgan implantat. Finalment, el va acceptar, però un procés postoperatori tan complicat va obligar l'Unai a quedar-se un altre any més a l'uci coronària.
«En total, va passar dos anys a l'uci», diu la Yolanda, que immediatament explica que ara el seu fill torna a créixer molt bé. No deixa de repetir que està molt agraïda al Berlin Heart i a la perícia i la dedicació del personal sanitari de l'Hospital de la Vall d'Hebron.
Àngels Gallardo
28/01/14
