El neurolingüista de la Universitat Pompeu Fabra sosté que "el millor que els pares poden fer per estimular les aptituds dels seus fills és estimar"
 |
| Bonatti, després de finalitzar un experiment amb un nadó i la seva àvia. Foto: Maite Cruz |
El que a mi més em meravella és mirar al meu voltant i veure que no hi ha res que sigui natural excepte els nostres cossos. Vivim envoltats d'artefactes que són idees fetes realitat. Sempre m'he preguntat per què els éssers humans tenim aquesta necessitat de descobrir i crear coses noves ", explica Luca Bonatti, neurolingüista de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).
Filòsof de formació, va descobrir als 30 anys quan investigava als Estats Units que moltes de les preguntes que ell tenia es podien abordar amb experiments. Es va reciclar com a neurolingüista, i després d'haver investigat a Itàlia, França i Hongria, va arribar fa tres anys a la UPF atret pel programa Icrea i per la insistència de Núria Sebastián Gallés, que estava formant un grup de recerca amb vocació d'excel·lència.
En un dels seus últims treballs, presentat el 2011 a Science, ha demostrat que els nens de 12 mesos pensen de manera més racional que els adults.
Com pot saber el que pensa un nen de dotze mesos?
Hem creat un test molt simple. En una pantalla d'ordinador els vam mostrar una figura amb una obertura, com una habitació amb una porta. Dins de la figura hi ha dos tipus de peces en moviment, per exemple grogues i blaves, que reboten a les parets. Abans o després, una d'aquestes peces sortirà per l'obertura.
Com reaccionen els nens?
Els nens d'un any poden predir de manera racional si la peça que sortirà és groga o blava. Si poguessin apostar, apostarien al color correcte.
Però els nens d'un any no parlen. Com sap el que apostarien?
No parlen, però hi ha una relació entre el temps que un nadó mira una imatge i la sorpresa que experimenta. Quan passa una cosa inesperada, el mira més estona que quan passa el que espera.
I en la seva investigació, què és el que esperaven?
Quan tapàvem la pantalla un moment i fèiem desaparèixer una peça, esperaven que passés el més probable. Si l'hi posàvem més difícil, seguien fent la predicció correcta tenint en compte el nombre de peces de cada color i fins on estava cadascuna de l'obertura. Però si els enganyàvem i fèiem desaparèixer una peça que no corresponia, quedaven desconcertats. Raonaven de manera probabilista amb un tipus de raonament que anomenem raonament pur.
Què és el raonament pur?
És un raonament que no està esbiaixat per l'experiència. Un nen d'un any i no s'ha acumulat experiències sobre les quals construir raonaments, ha d'utilitzar el seu cervell tan bé com puguin, el que el porta a raonar millor que un adult. En canvi, els adults, com tenim experiència, actuem com experts i ens equivoquem.
L'ha sorprès que els nadons siguin tan racionals?
Sí, és sorprenent. Hi ha una llarga tradició filosòfica que confon racionalitat i verbalització. Encara avui està estesa la idea que la capacitat de raonar és posterior a la capacitat de parlar. Els nostres resultats mostren que això no és així. El llenguatge canvia després la manera de veure el món, però un nadó comença a raonar tan aviat com pot, amb o sense llenguatge.
Es pot estimular la capacitat de raonament pur d'un nen?
El millor que els pares poden fer per estimular les aptituds dels seus fills és estimar. És el que més els ajuda a construir el seu cervell i ser feliços.
Però en moltes cases on s'abusa de la tele dels pares també volen als fills.
D'acord, però mirar la tele no és una activitat que comporti amor. El que és positiu per al desenvolupament del nen és estar en situacions en que interactuï amb altres persones. Pot ser dibuixant, jugant amb una pilota, fent un puzle ... el que sigui. És la interacció el que canvia la manera com un nen reacciona i aprèn.
Fins a quina edat?
Si més no fins a l'adolescència. Però és en els dos primers anys de vida, abans que el nen desenvolupi la capacitat de parlar, quan més ràpid canvia el seu cervell i més important és la interacció amb altres persones.
Després de tres anys investigant a Catalunya, i havent treballat en tants països diferents, ha començat a pensar en marxar?
Al contrari, penso en quedar-me. La idea del programa Icrea de reclutar bons científics i oferir-los les condicions adequades perquè puguin fer recerca de primer nivell és excel·lent. Amb mi es van equivocar, és clar. Però si comparo amb els altres llocs on he treballat, aquí a Catalunya, tot i que falta una mica de diners, es donen les condicions per fer investigació tan bé com en els millors llocs d'Estats Units.
Josep Corbella
12/02/2012
La Vanguardia
