dijous, 16 de gener del 2014

Ni indignació ni resignació: reformem amb realisme

Remo Bodei, filòsof de les emocions. Autor de "La chispa y el Fuego"
Tinc 75 anys i ensenyo als EUA i Pisa. Jubilar-me? Viure és filosofar. Vaig néixer a Càller. La passió i la raó es complementen durant la maduresa. La indignació no pot durar sempre: o la convertim en projecte realitzable o es converteix en frustració. Col.laboro amb el CCCB

Quan estudiava Hegel i Fichte, em meravellava com podien ser tan racionals i alhora tan apassionats... 

Era l’esperit de l’època. 
Aleshores em vaig proposar de descriure una cartografia de la raó i de les passions per conjugar-les.

Per on va començar?
Els grecs. Vivien aterrits per la impredictibilitat del caos: les epidèmies, les guerres, la fam... Nietzsche explica que van desenvolupar el logos, la seva raó, com a única manera de combatre la por: racionalitzar-la.

Continua sent la millor.
Intentaven transformar caos i pathos, les passions, en logos, ordre i raó. Fixi’s que logos ve del grec legin, d’allà llegum: el que es recull i ordena.

Recollir el desordre de la por.
Però el logos grec també era simbòlic, perquè també integrava les passions.

Per què era una raó simbòlica?
Symbol, de symbole, ajuntar. El symbolon era una peça d’argila que els grecs partien en separar-se d’un ésser estimat. Cadascú se n’emportava una part que reunien en retrobar-se i reconeixien així la seva amistat. En la relació simbòlica, un concepte remet a un altre, una idea en sintetitza d’altres i alhora és nova per si mateixa.

La intel·ligència és associació.
En canvi, la raó de la Revolució Francesa és monolítica. Aquesta raó es concep a si mateixa com una i única. La seva màxima emanació és la nació francesa i, d’ella, la república, un estat també ni divisible ni articulable.

L’ideal jacobí.
Aquesta raó és ordre, indivisibilitat, predictibilitat, pau estàtica i unitat. I només té una alternativa: el caos plural –els diables són legió–, que sempre es multiplica de manera impredictible, diversa i incontrolable.

Veig que prefereix el logos grec.
Que il·lumina l’art, que és la forma de conciliar raó i passió. La música és l’expressió més alta d’exacta harmonia matemàtica capaç d’expressar les passions més crues.

I això serveix per viure?
Per viure la vida com si fos una simfonia que intentem compondre amb raó i passió. Viure la vida aconseguint la col·laboració antagonística entre sentir i pensar. Una relació dinàmica i creativa en tensió que no consumeix ni es consumeix. Nec cum te nec sine te vivere possum, diu Ovidi.

Ni amb tu ni sense tu tenen remei les meves penes.
La continuïtat dels poetes, ja ho veu. Però és així en tota la nostra vida; no només la parella. Viure és crear, i per crear la teva raó i passió han de col·laborar de forma antagonista.

Com?
Si demano un cafè i arriba tard i esbronco el cambrer, aquest enuig ja no és pel cafè, sinó que inclou les meves frustracions del dia i, si crido més, de la setmana, del mes i, si m’abandono a la ira, de tota la meva vida. Ja passa. Perquè la ira sempre fa d’una herba un feix i, si se li dóna curs, va acumulant en cada episodi els anteriors. Totes les passions s’ajunten en alliberar-se.

La raó consisteix a dilucidar-les.
La raó discerneix, categoritza, divideix, elucida la realitat. Les passions, en canvi, tenen una raó simbòlica, que les relaciona. La lògica grega unia, simbolitzava, en canvi la raó il·lustrada divideix en analitzar.

Què diuen els neuròlegs?
He investigat a Colúmbia amb Sacks i altres grans. Està bé explicar que el cervell és química –proteïnes i xarxes–, però és com voler descriure una centraleta telefònica només amb un croquis de cables: explica les connexions, però no les converses.

Expliqui-m’ho sense croquis, doncs.
Fixi’s en El Quixot. Çervantes llegeix Maquiavel, que llegeix Aristòtil. I sap que la realitat no és només l’aparença a què l’ha reduïda Sancho sense qüestionar-la, però tampoc el deliri del Quixot per fugir-ne.

Cervantes era un erasmista centrat.
Llavors discutien Maquiavel a les barberies com avui de futbol. I Maquiavel i Aristòtil distingeixen dues realitats: la que percebem i la que no, però produeix efectes.

Per exemple?
La família és una estructura de fa milers d’anys. I es va modificant, però en essència continua sent la família. És una realitat dinàmica. I es va adaptant a cada moment sense forçar-la ni forçar-se en adaptar-se.

On vol anar a parar, professor?
Els indignats són com el Quixot i els conformistes, com Sancho Panza. Però Cervantes veu en Aristòtil una tercera via, un camí central.

Vostè està fent política!
En va fer Cervantes fa 400 anys. La indignació dura menys que la injustícia que la provoca. O s’organitza per corregir l’abús o la seva energia es perd. Però els indignats es resisteixen a organitzar-se, perquè creuen que perdran la seva raó en guanyar poder.

I es cansen i així guanyen els sanchos.
El camí és el de Cervantes. Hem de transformar el rebuig envers la corrupció en un projecte realitzable, capaç de modificar la realitat, sense escapismes quixotescs cap a quimeres irrealitzables.

Lluís Amiguet
16/01/13