divendres, 23 de juny del 2017

A MOSSEN JOAQUIM

Podria passar sense dir-ne res tot guardant amb silenci els records i nostàlgies. Mereix, però, molt més que un rés abans no se'ns l'emporti el sempre més cap els racons on tenim els absents. No pot ser que la cendra ho tapi tot o que la despulla silenciï cada fet. Podem guardar pregona la memòria o be dir el que en pensem. Mossèn Joaquim no deixava indiferent ni indiferents ens ha deixat la seva absència: fou un referent sense ser condescendent, deixant que a tota pregunta trobessis tu mateix la resposta i fessis la tria i la consegüent opció ; sense crítica ni pressió.

No hi havia feblesa per a si mateix, tampoc. Si més no, no la mostrava. La veu que seduïa, acompanyant el missatge arrossegà joves i no tant joves. Alguns de nosaltres, cercant referent, vam gosar demanar-li companyonia i direcció i ens va donar amistat , comprensió i guia; però, deia ell, "haureu de trobar amb criteri propi l´opció més adient a cadascú".

Recordem les guitarres, misses "cumba" d'altres temps. Devia ser els anys setanta del segle passat. La veu que Deu li havia donat, d´autoritat, l´ajudava a menar el ramat sense estridències, tot i els cants potents i tronadors de les prèdiques. Aquestes, certeres i punyents, sense concessió.
En el fons tots els que trobem a "faltar el somriure" del seu magisteri, duem el pòsit que ha deixat el "vell pelegrí" que ha anat "fent via" i estem segurs que a "l'altra vida ja l'ha acollit Deu pietós".

Tampoc no s´ho va posar fàcil en la seva exigència personal. Sabem quin compromís va acceptar acollint en l'església -sense analitzar-ne raons- els perseguits per les forces policials quan li van demanar compromís i aixopluc.

Humanista, sabia conversar amb el to que requerien el moment i la persona, sense ambigüitats i amb actitud respectuosa. Havent-se estintolat en la fidelitat a la "seva" Església: la que havia esperat del Concili Vaticà II, i malgrat haver-se sentit, a voltes, abandonat o poc comprès, mai va mostrar feblesa de Fe. Aquesta Fe ferma li va fer costat fins al final del camí, en els moments més dolorosos inherents a vellesa i el desengany.

Com qui te un pressentiment o una recança vital va intentar apaivagar l'extrem drama dels més desesperats -"els meus" deia ell- al seu pas per l´Hospital Josep Trueta, un cop jubilat de les missions parroquials. Sempre serà seu el "Voluntariat de suport en la Solitud" que ajuda on l'atenció primària no acaba d´omplir el buit que deixen la misèria i l'oblit.

Va compartir el terror humiliant de les persones pobres i abandonades, donant esperança i llum "a l'altra banda" fet que ajuda a més bon morir. Va accedir a acompanyar la nostra família i donar caire espiritual i transcendent a batejos, casaments i morts de la família més pròxima, refusant categòricament l'aspecte mundà de les celebracions. Aquest fet diu d'ell tant com tant ens hauria complagut la seva presència.

Estava compromès amb la seva vocació eclesial, lluny de faramalles, tot i que, de vegades, destil·lava una lleu decepció per les experiències negatives acumulades al llarg de la vida. Havent mantingut la lucidesa fins al final, l'ultima etapa de la seva vida reclosa hauria merescut una assistència intel·lectual a la seva alçada, que li aportés conversa i distracció, que li allunyés les recances i li amenitzés l'intel·lecte, ja que en l'última residència, els companys li desapareixien darrera les malalties alienadores de la senectut.

Ens hauria plagut donar-li un escalf humà en aquest sentit, com havíem fet en altres ocasions, -"només amb un pa "xucat" amb tomata", ni que fos- en correspondència a les atencions espirituals que havíem rebut. Amb el silenci del telèfon no vam poder acomiadar-nos com hauria merescut: xerrant dels vells temps, del país, de l'Església, de les coses...

És obligat dir "descansi en Pau" però ens surt de dins dir-li : "segueix, des d'on siguis, amb la llavor negra del fruit vermell -ensenya de la teva obra- treballant per als materialment més pobres, moralment més abandonats...

Roser Frigola i Macià 
Girona, Juny de 2017