dissabte, 1 d’octubre de 2016

“Som una xarxa de tendresa”

Ana Bella Estévez, ànima de la multipremiada Fundació Ana Bella

Tinc 44 anys. Sóc sevillana. Estic separada i tinc 4 fills i una néta. Les dones continuem renunciant als nostres drets fonamentals per amor. Les lleis justes es filtren a tota la societat. He fet de la meva vida el meu missatge perquè altres dones puguin també ser felices. Hi ha vida després del maltractament. Catòlica.

Onze anys sent maltractada?
Em vaig casar als 18 anys i als 19 ja era mare. L’estimava. La primera pallissa me la va clavar un dia que es va despertar de la migdiada i jo havia sortit.

Què va fer vostè?
La maleta, però em va convèncer que m’estimava. Pel meu bé em va prohibir sortir sola de casa, maquillar-me, llegir llibres... Cada vegada que algun dels meus fills plorava em pegava. En una ocasió, després d’una pallissa, em va tancar una setmana, sense tele ni ràdio ni telèfon...

Quin va ser el seu pecat?
Estendre la bugada al balcó (un segon pis). Em va acusar de provocar els homes que passaven exposant la meva roba interior. Un dissabte a la nit em va sotmetre a la prova de travessar una discoteca sense que ningú em fregués.

És un boig.
El seu cosí em va treure a ballar sevillanes i jo m’hi vaig negar, però el meu marit va insistir. Quan vaig arribar a casa em va clavar una pallissa terrible. “No m’obliguis a semblar un gelós !”.

Però i la seva família?
M’insistien que l’abandonés, però a ell ningú no li deia res, i de cara a l’exterior era formidable. Jo estava aïllada i confosa.

Quan va reaccionar?
Onze anys després va venir amb un document que volia que firmés en el qual em compro­metia a continuar casat amb ell encara que em pegués. Per primera vegada li vaig dir que no. “El nostre és amor o mort” –em va dir–, i em va clavar el bolígraf a la cama. Va començar a estrangular-me i no m’hi vaig resistir, preferia morir, però el meu nadó va començar a plorar i l’instint de mare em va fer obeir. Després em va violar, com tantes altres vegades.

Un pertorbat.
Una de cada deu de les dones que l’envolten viu en un infern semblant.

Com es va escapar, vostè?
Així que se’n va anar a treballar vaig agafar els meus quatre nens, vaig marxar de Marbella i me’n vaig anar a Sevilla a una casa d’acollida, acabava de denunciar el pare dels meus fills, ­això et fa sentir molt culpable.

I després?
Em van oferir feina de netejadora i un subsidi de 320 euros. Jo havia arrencat un negoci amb el meu marit i parlo anglès. Vaig estripar aquell paper i em vaig dir que no era una víctima sinó una supervivent. Vaig aconseguir feina, vaig comprar un pis que encara pago (ningú no et vol de lloguer) i em vaig formar.

Vostè va canviar les regles del joc.
Sabia que veure dones amb ulls de vellut o amb la cara coberta explicant el seu cas per televisió l’únic que aconsegueix és espantar-te. Vaig decidir sortir a cara descoberta i explicar que si trenques el silenci hi ha vida després del maltractament. Em van trucar més de mil dones.

I va crear la Fundació Ana Bella.
Sí, una xarxa de dones supervivents que utilitzem la nostra empatia, amor i testimoni positiu per acompanyar les dones maltractades durant tot el procés i per empoderar-les.

Un gran treball.
Cal ser molt fort per trencar el silenci, però després surts de la casa d’acollida i la societat et continua veient amb l’ull de vellut, l’administració et dóna un certificat de víctima i les empreses només t’ofereixen feines ocultes, sense prestigi social i poc remunerades.

De netejadores.
Una feina digníssima, però inadequada si t’han repetit que sols serveixes per fregar escales. Les dones que hem sobreviscut al maltractament tenim una alta resistència i tolerància al fracàs, som pacients i perseverants, entenem molt bé el llenguatge del cos i ens reinventem cada dia per tirar endavant.

Més que pena mereixen un aplaudiment.
Jo després de les pallisses anava a vendre a la nostra botiga a Puerto Banús, a més de cuidar la casa i els meus fills. Acostumades a viure amb el pes del maltractament, quan ja no el tens voles.

Totes aquelles qualitats enfocades al món laboral són un diamant en brut.
Exacte! Som treballadores molt eficaces. Totes les empreses necessiten promocionar els seus productes i nosaltres necessitem una feina que ens torni l’autoestima, de cara al públic, per ­això vam crear un servei d’ambaixadores de marca i una escola de formació.

Excel·lent idea.
Hem donat formació i feina a 948 dones, aconseguint reduir l’absentisme laboral de les empreses amb la quals col·laborem del 40% a l’1%, i n’hem incrementat les vendes. Busquem més empreses que necessitin treballadores compromeses.

Dones victorioses i no víctimes.
La primera dona maltractada que vaig acollir a casa era una psicòloga que avui ajuda moltíssimes dones. Som una xarxa de tendresa.

L’horror no s’acaba amb la denúncia.
Després hi ha el judici, muntar una vida, recuperar-se de l’estrès posttraumàtic... Oferim ajuda constant, incondicional, no els deixem anar la mà, som una xarxa d’amigues en la qual la víctima es converteix al seu torn en agent de canvi social, ajudant altres dones.

Va decidir dedicar-los la seva vida.
Sí, quan una noia em va demanar que ajudés la seva cosina que va resultar ser la nòvia del meu exmarit. Vaig veure que si jo, que havia estat la víctima d’aquell home i sabia el que era capaç de fer, havia oblidat que hi havia una altra dona al meu lloc, com no se n’oblidaria la societat?

Heroïnes
“Si he estat capaç d’aguantar 11 anys de maltractaments i ho he superat –diu–, no sóc una víctima, sóc una supervivent i un valor positiu per a la societat”. Aquest canvi d’enfocament ens permet llegir la realitat d’una altra manera, no es tracta que una de cada deu dones a Espanya sigui maltractada, pobreta; sinó que un de cada deu homes (al món un de cada tres) no està bé del cap i maltracta, pega, humilia, a qui diu estimar. El problema el tenen ells, les conseqüències les pateixen les dones. Aquest canvi d’enfocament li ha permès crear la Fundació Ana Bella, xarxa de dones supervivents que n’ajuden d’altres a trencar el silenci i refer la vida, una a pp internacional, una escola de capacitació...

Ima Sanchís
29/09/2016