dissabte, 15 d’abril de 2017

“Buscar la veritat és estar en minoria”

Jean Jacques Pérennès, director de l’Escola Bíblica i Arqueològica de Jerusalem
 
Tinc 68 anys: viure és tan apassionant que em rejoveneix. Soc bretó, país pobre d’emigrants, marins i missioners. Sempre he viscut entre musulmans i ara a Jerusalem: avui una ciutat molt trista i un nus a desfer per aconseguir la pau. Sóc premi Memorial Cassià Just per al Diàleg Interreligiós

Per què es va fer dominic?
Soc bretó i Bretanya és un país d’emigrants, marins i missioners. A casa eren molt catòlics, però tenien por de la modernitat. Llavors va començar el concili Vaticà II i jo vaig voler saber-ne més.

Com?
Vaig llegir molt i vaig veure que els dominics sempre havien estat en el centre dels debats sobre la fe. Així que, als 18 anys, em vaig fer dominic, perquè per aprendre cal debatre.

No podia aprendre en cap altre orde?
Quan els monestirs encara estaven al camp, allunyats de tot, els dominics ja estaven discutint amb els grans intel·lectuals a Oxford, Salamanca, Bolonya o París, perquè la fe no té mai por de la intel·ligència.

També els dominics van ser els paladins de la Inquisició.
Greu error, sí. Perquè només és violent qui no està segur del que és. Quan la teva identitat i la teva fe són fermes, no tens por i, per tant, no tens necessitat d’agredir ni prohibir res a ningú.

Per què va triar els països àrabs?
L’exèrcit els va escollir per mi. Com que no vaig voler agafar les armes al servei militar, em van enviar a Algèria de cooperant estranger.

Què el va atrapar del món musulmà?
Qui busca la veritat sempre està en minoria, per això sempre m’ha agradat ser als països musulmans, on un monjo cristià està en franca minoria sempre.

A Algèria en van assassinar molts.
Entre ells el meu amic el bisbe d’ Orà, monsenyor Claverie, el 1996. Va ser terrible.

Per què els integristes van iniciar aquella fosca guerra civil algeriana dels noranta?
Després de la independència, Algèria es va endinsar en un període socialista que va deixar els ciutadans en precari. Després de Boumédiène, el règim no va saber satisfer les demandes de la ciutadania i, mentrestant, els països del Golf havien enviat i finançat professors wahhabites que van capitalitzar el descontentament i van començar la guerra.

Per què les monarquies del Golf donen suport una vegada i una altra als integristes?
En aquells deserts vivien tribus beduïnes i, quan els britànics se’n van retirar, la visió d’ Ibn Saud, el patriarca saudita, va ser unir-les mitjançant la religió, el wahhabisme, una versió rigorista de l’islam. I ho va aconseguir.

Per què va aconseguir exportar-lo?
Si no haguessin trobat petroli, els wahhabistes serien avui quatre beduïns de qui ningú no parlaria. Però amb el petroli i el seu pacte de mantenir l’aixeta oberta per a Occident es van convertir en una plutocràcia que va finançar els Germans Musulmans i els altres integristes.

I així fins a Bin Laden?
Aquesta contradicció d’ Occident, que necessita els saudites, però pateix els integristes que financen, explica la nostra història recent. El 1917, les potències europees van liquidar els seus imperis traçant fronteres arbitràries. L’integrisme va trobar terreny adobat per expandir-se en el malestar subsegüent.

I vostè què va fer després d’ Algèria?
Vaig viure a Egipte, potser la nació àrab amb més identitat pròpia; el Marroc també en té, i Algèria, però més insegura. La resta: Iraq, Líbia, Síria... només es podien unificar amb poders autoritaris. El Líban és un cas a part: són pròspers ciutadans del món.

Què feia vostè a Egipte?
Custodiar la nostra gran biblioteca de l’ Institut d’ Estudis Orientals al Caire. Recordo que va venir un estudiant musulmà amb un amic a demanar-me un llibre sobre protestantisme. Tenim 155.000 volums, així que li vaig dir que algun hi havia d’haver per a ell. I va entrar, però li va dir a l’amic que si no tornava al capvespre, truqués a la policia. Avui és un respectat imam i teòleg doctorat a la Sorbona i som amics.

Va continuar vivint al món musulmà?
I també vaig treballar en les grans crisis humanitàries a Ruanda, l’ Afganistan, Haití, l’ Iraq...

Ha passat por?
No, perquè evito el perill en la mesura possible i els meus germans m’ajuden a no arriscar-me.

I por intel·lectual?
D’aquesta, moltíssima. Les cultures musulmana i cristiana avui s’allunyen o s’enfronten.

Tristament: en plena era digital.
És una tragèdia per a tothom. Hi va haver moments en què vam saber entendre’ns. A Egipte, per exemple, Taha Hussein el 1920 va ser un ministre que llegia els clàssics àrabs i occidentals, per això avui els integristes l’odien.

Maalouf em va dir que els àrabs es van tancar quan es van veure superats per Occident.
Els més avançats van iniciar la Nahda, un moviment àrab regeneracionista per unir-se al progrés occidental, però es va estancar per falta de llibertat per al debat intel·lectual.

I ara com viu vostè a Jerusalem?
Trobo a faltar les rialles del Caire, on tots es riuen dels dictadors i de tot. Jerusalem és una ciutat trista i cada dia em veig obligat a passar tres vegades per un control militar.

El futur?
Si s’apliquessin els acords d’Oslo i hi hagués, per fi, dos estats i se’n creés un de palestí –l’israe­lià no es discuteix–, els occidentals podríem recuperar el diàleg amb els musulmans, però la dreta israeliana ha aconseguit que el que es va pactar sembli impossible de fer-se.

Tan important és Jerusalem?
És el nus de totes les tragèdies i esperances per a les tres religions.

El nus diabòlic
La fe no tem la intel·ligència; se’n nodreix. I el pare Pérennès és creient perquè es savi en bon castellà, esquitxat d’acudits en àrab, francès i anglès. S’ha convertit així, des de Jerusalem, en impulsor d’un diàleg informal entre musulmans, cristians i jueus. És només un símbol, però esperançador davant del desplegament de tropes, terrorismes i filats en què s’ha convertit la ciutat tres vegades santa. Pérennès creu que el nus diabòlic per desfer és allà a Jerusalem, i que no hi haurà diàleg interreligiós fins que la dreta israeliana i els palestins, avui escindits, apliquin, per fi, els acords d’Oslo i acceptin la creació d’un Estat palestí que reconegui el dret a viure en pau d’Israel i el de tots a conviure junts.


Lluís Amiguet
13/04/2017