dijous, 12 de juliol del 2012

La nostra fe


La nostra fe no és la dels nostres pares; no és la del carboner; la nostra fe no es fonamenta ni en grans veritats universals, ni en dogmes indiscutibles. La nostra fe és molt més petita, molt més fràgil, molt més voluble; molt més d'avui; és una fe fonamentada en una esperança difusa, distant, a voltes incongruent i sovint contradictòria; és una esperança inspirada en la confiança en la bondat dels homes i dones, i el potencial que aquesta bondat unida a la saviesa i a la bellesa pot oferir al món. No creiem en la bondat, la bellesa i la saviesa de la humanitat abstracta, sinó en la dels homes i dones concrets. 

No és una espera passiva sinó una esperança que es va construint, cada dia, cada moment. És una esperança que es conjuga amb el verb estimar en la seva funció activa, «jo estimo», i en la seva possibilitat recíproca, «jo sóc estimat». Estimem amb devoció els pares que ens han dut al món, ens han educat i han tingut cura de nosaltres; estimem encaridament els marits, les mullers i les parelles, perquè compartim amb ells un projecte i un camí de vida; estimem amb passió els fills i filles que amb la seva existència allarguen la nostra i ens fan durar més enllà de la mort; estimem amb amor els amics i les amigues que són en la nostra vida el pebre i la sal, el sucre i la mel. 

La nostra fe en els homes i dones, en llur bondat, saviesa i bellesa, en l'amor, és, en el fons, el motor principal de la nostra esma, del nostre tarannà; la raó d'aixecar-se i mirar de cara el mirall; el motiu d'anar a treballar, de tornar a casa, d'abraçar la família... 

Que no ens parlin d'economia; que s'ho estalviïn, que ens ho estalviïn. Cal renovar en profunditat la política, treure-la del segle XX, on està ancorada, i de la partitocràcia, on està atrapada; cal humanitzar-la, dotar-la de valors ètics i morals, d'ideals i d'esperances. Cal una política més a l'abast de tothom; una política a l'alçada de la nostra fe.

Jordi Vilamitjana
12/07/2012