dimecres, 31 de juliol del 2013

Ángela Bachiller ja és la primera regidora amb síndrome de Down

La jove ha pres possessió a l'ajuntament de Valladolid arran de la renúncia de Jesús García Galván


L'Ajuntament de Valladolid s'ha convertit en el primer d'Espanya que compta amb una regidora amb síndrome de Down. Es tracta d'Ángela Bachiller, que treballa com a auxiliar administratiu a la regidoria de Benestar Social i que aquest dilluns ha pres possessió de la butaca de regidora.

Bachiller, que va ocupar el lloc número 18 en la candidatura del PP en les últimes eleccions municipals, substitueix Jesús García Galván, un dels 17 regidors amb què comptava la formació popular a l'ajuntament de la caiutat, que va deixar el lloc fa gairebé un mes al ser acusat per delictes de suborn i prevaricació urbanística en el judici de l'anomenat 'cas Arroyo de la Encomienda'.

NORMALITZACIÓ 
La inclusió d'Ángela Bachiller en la llista amb què l'alcalde, Francisco Javier León de la Riva, va concórrer a les passades eleccions municipals va ser molt ben rebuda per les associacions de persones amb discapacitat, que ho veuen com un pas més en el camí de la normalització.

El gerent de Down Espanya, Agustín Matía, considera "paradoxal" que una dona amb síndrome de Down es converteixi en regidora de l'Ajuntament de Valladolid "quan hi ha joves de la seva mateixa edat i mateixes condicions que no tenen dret a vot". No obstant, ha ressaltat que "és una notícia positiva i molt bona, perquè és un gest de normalitat que hi hagi una persona amb síndrome de Down que s'incorpori com a representant en una regidoria d'un ajuntament".

"És el primer cas que coneixem. No és una cosa habitual, però ho veiem com una cosa simbòlica i com a gest de reconeixement a la incorporació de persones amb discapacitat a la participació social, civil i política", ha assenyalat.

Així mateix, Matía no confia que el cas d'Ángela Bachiller fomenti la incorporació de més persones amb síndrome de Down a càrrecs polítics i, en aquest sentit, va manifestar que "pensem que ha estat un cas bastant excepcional, però també ho veiem interessant, perquè el fet que s'hagi donat és una forma de trencar clixés i de donar normalitat".


Servimedia
29/07/13

dimarts, 30 de juliol del 2013

El casal permet continuar la feina

El SIE va atendre 271 infants en risc d'exclusió el curs passat
En el casal es continua treballant aspectes bàsics

Classe de fusteriade Mn Ignasi Anzizu a Palol d'Onyar - Vilarroja Foto: C. D. G.
L'atenció a la infància en risc d'exclusió és una de les prioritats de Càritas a la diòcesi de Girona. Tots els projectes que es desenvolupen tenen com a objectiu treballar amb els infants els hàbits, les actituds, els coneixements i les habilitats que els ajudin a trencar el cercle de l'exclusió. D'aquí neix el programa de suport a l'ensenyament, que reuneix diferents projectes i serveis educatius, entre els quals, el servei d'intervenció educativa (SIE), que en el curs escolar 2012/13 va atendre 271 infants i joves.

Aquest espai també s'ofereix durant l'estiu per pal·liar el llarg període no lectiu. Són activitats per als infants i joves que han estat atesos pel SIE durant el curs escolar, però en algunes poblacions està obert a altres col.lectius.

Al casal Cooperatiu, a Banyoles, es duen a terme activitats conjuntes per tal de potenciar les competències en cooperativisme, treball en equip i autonomia. Al casal El Vostre Espai, de la Bisbal d'Empordà, els 12 alumnes de primària han organitzat el seu propi casal. Al casal del Pont Major es fan treballs amb els alumnes als qual els cal reforçar aspectes bàsics per continuar el curs vinent. A Roses, el casal Una Vida Saludable pretén fomentar la creativitat i la imaginació. El casal Sintonitza't amb l'Estiu, del sector est de Girona, ofereix un espai lúdic socioeducatiu a través de la descoberta de diferents entorns. El casal Aprenem Jugant, que es fa a Salt, vol aprofundir i consolidar els aprenentatges adquirits al llarg del curs en l'àrea de matemàtiques. El casal Cap Estiu sense Moviment, de Santa Cristina d'Aro, ha organitzat un seguit d'activitats lúdiques i educatives que mancaven a la població.


M. Tornis/P. Lanao
27/07/13

dilluns, 29 de juliol del 2013

Internet impedeix oblidar com fan els humans i, per tant, també perdonar


El presitigiós psiquiatra Luis Rojas Marcos publica en 'Eres tu memoria', convida d'una manera amena i propera a endinsar-nos en la nostra capacitat de recordar. L'obra explica, entre altres qüestions, com podem distingir entre una pèrdua lògica de memòria a causa de l'envelliment o bé que tenim un cas de demència.

Luis Rojas Marcos estipula en aquest llibre que els humans disposem de quatre memòries diferents. La primera és la memòria de la pròpia història, que ens porta records d’experiències que hem viscut. La segona és la memòria de significats, que actua de manera similar a un gran diccionari i que ens permet entendre les paraules i reconèixer objectes. La tercera és una memòria d’activitats, gràcies a la qual podem fer de manera automàtica accions com conduir o muntar en bicicleta. Per últim gaudim d’una memòria d’operacions, que ajuda a fer càlculs com multiplicar o dividir però també a valorar els avantatges o inconveniets d’una decisió determinada.

Escrita en to divulgatiu, aquesta obra ens descobreix també que la memòria té tendència a emmagatzemar aquelles informacions que estan impregnades d’una càrrega emotiva, així com objectes determinats que tenen la capacitat de traslladar-nos a una situació concreta. També afirma que la memòria té molta càrrega subjectiva i que, amb el pas del temps, adaptem els records a la nostra manera de viure i de pensar en el moment en què els volem recuperar.

Luis Rojas Marcos, que durant la infantesa es va veure afectat per un rendiment acadèmic baix, alerta de la necessitat que pares i professors sàpiguen distingir entre els possibles problemes de memòria o bé d’atenció dels alumnes, que es poden tractar amb diferents medicaments. ’Eres tu memoria’ ens crida a reflexionar sobre els riscos que comporten les noves tecnologies, que enregistren de manera permanent la informació i trenquen amb la capacitat que tenen els humans d’oblidar i, per tant, també de perdonar.


dissabte, 27 de juliol del 2013

La defensora del poble alerta de la fam infantil

Assegura que la gestió de les ajudes va a un ritme lent a causa de les nombroses sol·licituds i la manca de liquiditat

La defensora del poble, Soledad Becerril, va instar ahir les comunitats autònomes a engegar programes específics per atendre l'alimentació infantil, després d'observar que la tramitació d'ajudes va a un ritme lent, a causa de l'increment de sol·licituds i la manca de pressupost. Segons un comunicat de l'entitat, les rendes d'inserció no arriben a tots aquells que la necessiten, motiu pel qual demanen mesures ràpides i efectives.

En aquest sentit, ja fa mesos que des de la Generalitat es treballa al voltant d'accions que permetin una alimentació en condicions per als infants en situació de vulnerabilitat, sobretot a través del lleure. Durant les vacances, el programa L'estiu és teu proporcionarà fins a 827 places becades d'activitats en la xarxa d'albergs de Catalunya, a més de garantir la correcte atenció de totes les seves necessitats bàsiques. Es destinaran vora 3,5 milions d'euros al foment d'actuacions de caràcter social, cívic i associatiu per a nes i joves de famílies en situació de risc social, que asseguren, també, la cobertura de necessitats alimentàries.

En aquesta línea, la campanya Jugar i llegir, que es desenvolupa als casals cívics de la Generalitat de Catalunya, ofereix esmorzar i berenar en els seus tallers a més de 650 infants d'entre 4 i 12 anys arreu del país.


27/07/13

divendres, 26 de juliol del 2013

Arrogància: el pes d’un contravalor.

“Es necessari tenir valor per a aixecar-nos i parlar. És necessari tenir-lo per asseure’ns i escoltar.” Winston Churchill

L’arrogància és un contravalor present en les nostres relacions personals, en les nostres relacions laborals, en la nostra realitat col.lectiva. Es caracteritza per mostrar un excessiu orgull cap a un mateix i sobretot per creure que es pot exigir més privilegis dels que es té dret.

Qui exerceix l’arrogància està immers en aquell paradigma de pensament en el que s’oblida que es forma part d’un ens més ample de relacions entre iguals i que per tant , la resta de persones que hi són, també tenen drets, anhels i aspiracions que volen ser exercides. L’arrogant contempla els valors contraris, l’empatia i la humilitat com a valors tous, dèbils i inconsistents. Són a l’extrem oposat de la seva manera d’obrar.

Hauria preferit parlar més des de l’òptica d’un valor que la d’un contravalor, però la realitat és tossuda i persistent i estem assistint a contínues mostres desacomplexades de l’arrogància més castissa.

L’arrogància educativa es dóna a diferents nivells: és arrogant l’ actitud dels docents que volen fer prevaldre determinats drets que consideren adquirits per criteris d’antiguitat, oblidant que hi poden haver companys de feina que també poden fer el mateix que ells, però han nascut més tard; és arrogant l’actitud dels equips directius que no són atents als senyals de malestar que emeten els docents, als estats emocionals dels seus claustres i obvien aquests paràmetres tot imposant formes de treball poc compartides i gens argumentades. Són arrogants les actituds dels docents que fan valer el seu poder amb els seus alumnes a través de les seves notes i són arrogants els alumnes que amb les seves actituds impedeixen exercir l’aprenentatge a l’aula als seus companys i professors.

És arrogant l’administració quan des de freds despatxos es decideix retallar plantilles minvant inexorablement la possibilitat de fer una bona tasca educativa als centres afectats, i és una expressió de màxima arrogància, veure a un ministre que per aprovar una polèmica llei educativa que vulnera els més elementals drets a la igualtat d’oportunitat dels nostres nens i joves, ha de titllar d’ignorants a la seva abrumadora oposició.

Arrogant és qualsevol exèrcit que mata criatures del bàndol contrari com si els fills d’un costat tinguessin un preu diferent al del propi. La imatge que publica avui el diari Ara del nen mort en braços d’un adult a Síria resumeix aquesta idea de la manera més punyent i colpidora possible.

En totes aquestes actituds , ni la empatia ni la humilitat hi són presents . En l’exercici educatiu n’haurien de ser els seus pilars . L’exercici de l’educació vol de l’empatia que observa contínuament, vol d’una mirada atenta al pols i al respirar de tots els agents implicats, de la visió a llarg termini que mira a l’horitzó cap al que es vol adreçar i que s’hi encamina cada dia, rectificant quan cal i reconeixent-se el que ha sortit bé. Vol de la humilitat de l’aprenent d’ofici, mai se’n sap prou, sempre s’ha de fer un pas més per aprendre més, no hi ha un final de camí. Sempre es fa camí quan hi ha aquesta actitud humil en l’aprenentatge.

L’arrogància educativa pressuposa que el que s’expressa en les aules, en els claustres, en els despatxos de l’administració per part dels diferents interlocutors, són noses a les que fer front, a les que combatre perquè fan d’obstacle al camí d’uns interessos particulars considerats superiors i sovint reformulats com a interessos del bé comú. No es creu que en l’expressió de totes les altres veus, al darrera hi hagi altres opcions tan legítimes com la de l’arrogant.

Però l’arrogància és un contravalor que malgrat ser tossut, no és consistent, no té la força de la convicció i el compromís que contenen els seus valors oposats. I en el fons tothom ho sap, encara que determinades actituds arrogants persisteixin ja sigui per desconeixement o per por, però que en ser modificades , evitarien l’ús de l’exercici del poder malentès i de retruc servirien perquè la resta de persones rebessin la consideració d’iguals.

Unes paraules de l’amic i poeta Ricard García em serveixen, de nou, per a desitjar-vos un bon i merescut descans estiuenc.

El mastego aquest aire que et frega els llavis,
amb les puntes dels dits me’l duc a la boca
per empassar-me tota la vida que exhales
en cada alenada. I mastego, també, la llum
amb què mires, la cullo primer i l’escampo
després, vivíssima, en les crestes de l’aigua.

Amb voluptat la mastego, la vida que em dónes,
i amb tu mastego cada mil·límetre de l’ànima,
cada nafra dels anys, cada avenc de la carn
i els plecs que dibuixa la pell, alhora teva i meva,
en un mar fet dels cossos nostres onejant,
la mastego, tanta vida, i m’empasso oceans…


Teresa Terrades
18/07/13
Blog Ara.cat

dijous, 25 de juliol del 2013

El 10% de les lesions medul·lars ja són degudes a esports de risc

Baixa el nombre de trencaments per accidents de trànsit
Un lesionat medul.lar fa xerrada a estudiants de Viladecans. Joan Cortadellas
Les lesions medul·lars afecten cada any a Catalunya 150 persones, la majoria afectades per traumatismes causats per accidents de trànsit, caigudes i, cada vegada més, sinistres durant la pràctica d'esports de risc, segons s'ha donat a conèixer en el III Congrés de Reparació de la Medul·la Espinal que se celebra aquest divendres a l'Hospitalet de Llobregat. Segons un estudi recent de la Federació Nacional Aspaym (Associació Lesionats Medul·lars i Grans Discapacitats Físics) el 10% de les lesions medul·lars traumàtiques ja són degudes a accidents esportius.

"Cada setmana hi ha dues o tres persones que pateixen una lesió medul·lar a Catalunya", ha explicat Frederic Crespo, president de la Fundació Step by Step, organitzador d'aquest congrés, que ha estat inaugurat pel conseller d'Economia de la Generalitat, Andreu Mas-Colell, i per l'alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat, Núria Marín.

Les lesions medul·lars poden tenir una causa mèdica com ara tumors o infeccions, o una causa traumàtica, com accidents de trànsit, laborals, esportius, caigudes i capbussades. Les causes traumàtiques són les més freqüents i, fins fa uns anys, la majoria eren per accident de trànsit "però ara s'ha reduït molt l'impacte del cotxe perquè els vehicles són més segurs i la gent és més conscient; en canvi, han augmentat bastant les lesions per esports de risc", ha explicat Crespo.

El Congrés Internacional de Reparació de la Medul·la Espinal reuneix els principals experts en aquest camp que donaran a conèixer els avenços en la recerca biomèdica per a la cura de la lesió medul·lar. Segons Crespo, els investigadors "han arribat a la conclusió que les cèl·lules mare no seran la solució única, sinó que haurà d'anar acompanyada de la nanotecnologia i dels fàrmacs".

EUROPA PRESS

dimecres, 24 de juliol del 2013

Dipsalut garanteix el funcionament de la clínica dental solidària de Girona durant tres anys

Des que es va posar en marxa el servei a l'octubre del 2011, s'han atès 350 persones


El Dipsalut aportarà 114.000 euros per garantir el funcionament de la clínica dental solidària de Girona, situada al Mercat del Lleó de Girona, durant tres anys. Amb aquests diners, es permet pagar les despeses del personal administratiu i auxiliar -els dentistes treballen de manera altruista- i també la compra de part del material. Des que es va posar en marxa la clínica, a l'octubre de 2011, s'han atès 350 persones amb dificultats econòmiques, totes derivades per Serveis Socials. En total s'han fet 2.259 visites. Els tractaments més freqüents han estat els empastes de càries (927), seguides de les pròtesis (309), les higienes (147) i les endodòncies (102).

El projecte 'Somriures Solidaris' és una iniciativa de l'associació Dentistes Solidaris que va arrencar a l'octubre del 2011. Consisteix en donar atenció odontològica a persones de les comarques gironines en situació de pobresa. A banda de prevenir, detectar i tractar les malalties bucodentals entre la població més desfavorida, també busca promoure bons hàbits en salut bucodental.

Per aconseguir-ho, dentistes de l'associació ofereixen de forma altruista serveis odontològics bàsics com reparació de càries, higienes dentals o col·locació de pròtesis. Els pacients sempre han d'estar derivats pels Serveis Socials de la demarcació de Girona, que s'encarreguen de filtrar quines persones, per la seva situació socioeconòmica, necessiten l'atenció odontològica que es presta a la clínica solidària. Després, els usuaris han de passar una primera revisió amb el dentista del seu CAP o ABS de referència, que determina els tractaments que caldria realitzar al pacient.

Entre els requisits marcats per poder accedir al servei, hi ha que la persona no sigui consumidora de cap droga i que assumeixi el compromís de mantenir uns bons hàbits d'higiene bucodental durant i després del tractament.

Amb l'aportació econòmica del Dipsalut, es garanteix el funcionament del projecte aquest 2013 i fins el 2015. L'organisme autònom de la Diputació de Girona col·laborarà econòmicament amb aquest projecte amb 113.953,27 euros.

El perfil dels atesos
El perfil dels pacients atesos fins el moment han estat, majoritàriament, persones d'entre 30 i 60 anys (76%), seguits pels menors de 20 anys, que han suposat un 5,4% i només tres pacients tenien més de 80 anys. Pel que fa al gènere de la població atesa, un 54 % han estat dones i un 46% homes.

En relació a la residència, la meitat d'ells viuen al Gironès (50%) i l'altra meitat es reparteix pel territori de la manera següent: un 16 % són de la comarca de La Selva, un 12,8% del Baix Empordà, un 7,1% de l'Alt Empordà, un 4,5 % del Pla de l'Estany, un 2% de la Garrotxa i el Ripollès i un pacient de la comarca de la Cerdanya.

Des que es va posar en marxa la clínica, a l'octubre de 2011, s'han atès 350 persones, totes derivades per Serveis Socials. En total s'han fet 2.259 visites. Els tractaments més freqüents han estat els empastes de càries (927), seguides de les pròtesis (309), les higienes (147) i les endodòncies (102).


ACN
24/07/13

dimarts, 23 de juliol del 2013

Compartir. Una exploració conceptual.

En sentit estricte, l’activitat de compartir no es pot considerar, en si mateixa, com un valor, sinó com una activitat que, en ser exercida, expressa valors com la generositat, la solidaritat, la tolerància i, fins i tot, la bonhomia. Els valors s’expressen en les nostres formes de viure, en els nostres hàbits col·lectius, però no tan sols en el que fem, sinó també en el que deixem de fer. Acció i omissió són àmbits expressius dels valors que realment tenim.

La paraula compartir significa, etimològicament, dividir, fragmentar, parcel·lar una realitat per distribuir-la entre diferents persones. En sentit originari, significa partir-amb-l’altre i té la mateixa arrel que altres verbs com repartir, impartir, encara que el prefix llatí cum, que és el mateix de compassió (cumpatior) es refereix a l’altre; indica una obertura a l’altre, invoca una espècie de vinculació afectiva amb un altre ésser humà. Una cosa és, per exemple, partir un tros de bronze i una altra, de molt diferent, és compartir el pa. El cum de compartir indica obertura a l’alteritat i en aquest sentit és una activitat que, per definició, ens projecta cap als altres i ens allibera de les nostres tendències egocèntriques. El verb compartir, però, no té solament un sentit material, sinó també es pot referir al terreny dels sentiments, de les creences i al camp de les idees. De fet, en el llenguatge col·loquial, diem que compartim, amb els altres, idees i sentiments, a més a més d’objectes materials, de coses i propietats.

Compartir idees no significa tenir les mateixes idees que els altres, sinó tenir idees semblants respecte una qüesti., participar d’un cert esquema de nocions. Les idees es poden compartir, perquè, en sentit estricte, no pertanyen a ningú, sinó que, com Plató diria, existeixen de manera permanent i els éssers humans, en pensar, les captem i, posteriorment, les enraonem i les comuniquem als altres.

Les creences també poden ser compartides i, de fet, una comunitat religiosa està vertebrada per persones que, d’una manera o altra, comparteixen un conjunt de creences, encara que només cadascun dels membres sap exactament què creu. La comunitat està, doncs, integrada per persones que participen d’una mateixa fe, però cadascuna d’elles hi participa segons el seu carisma personal.

Els sentiments també es poden compartir. Podem compartir, per exemple, un sentiment de tristesa per una desgràcia col·lectiva, però també un sentiment d’eufòria com a conseqü.ncia d’un triomf que afecta tota la comunitat. Els sentiments són viscuts diferentment en cada persona i, com passa amb les idees i les creences, tampoc no els compartim exactament de la mateixa manera, sinó que els compartim analògicament.

La possibilitat de poder compartir els sentiments, les creences i les idees és el que humanitza les societats, el que, pròpiament, les fa humanes. En una societat en la qual fos impossible compartir amb els nostres semblants allò que creiem, que pensem i que sentim, no tindria massa sentit viure-hi. Jo, com a mínim, no voldria viure en un món d’aquestes característiques. De fet, no podria qualificar-se d’humana una societat d’aquest tipus.

Pot ocórrer que tinguem més o menys capacitat expressiva i que necessitem educar-nos en l’art de compartir, però l’activitat de compartir és el que, de fet, dóna sentit a les comunitats humanes. La dificultat en l’activitat de compartir pot ser causada per una manca d’expressivitat o bé per una tendència possessiva desorbitada. Ambdues possibilitats, però, no són excloents.

Hi ha persones que senten el desig de compartir el que pensen, el que senten i creuen, però els manca llenguatge verbal i no verbal per poder exterioritzar tot això que porten a dins. En aquest cas, l’activitat de compartir falla per problemes comunicatius que, en certa manera, es poden pal·liar. Però, hi ha persones que, tot i tenir la capacitat expressiva i comunicativa molt desenvolupada, prefereixen no fer extensible als altres allò que senten, creuen o pensen. De vegades, per vergonya; altres, per por. Aquestes dificultats, que també poden pal·liar-se, obstaculitzen greument aquest procés. En contextos molt competitius, ja sigui en l’ordre acadèmic o laboral, no és estrany que no es comparteixi allò que es té, perquè cada individualitat cerca el seu propi benefici i la seva cota de prestigi personal i no està disposada a cedir-la en benefici dels altres. La gran assignatura pendent és com potenciar l’activitat de compartir en contextos d’aquesta naturalesa. És una utopia? Cal canviar els contextos? Cal donar contraprestacions a qui estigui disposat a compartir el que té? Però, si es donen contraprestacions, aquesta activitat es pot considerar gratuïta?

L’activitat de compartir és el que fa possible l’existència d’una comunitat. Una comunitat és un conjunt de persones que comparteixen quelcom, ja sigui d’ordre material o immaterial. Podem compartir creences, idees polítiques, sentiments nacionals o altres coses materials, però tan sols hi ha comunitat si entre les persones hi ha disponibilitat a compartir. El que es posa de manifest en societats de tipus individualista és una certa dificultat en l’exercici del compartir, una tendència gasiva a no donar el que es té, ni tan sols un petit fragment del que es té. Aquesta tendència a tancar-se, a cloure’s sobre un mateix respon a un sentit molt possessiu de les coses, de les creences i de les idees, a un excés d’ego que té, com a conseqü.ncia, la ruptura de les comunitats i a la fragmentació i dispersió de les societats, dels pobles i dels barris.

El que, de fet, no es pot compartir, és allò que és indivisible, el que té una constitució tan dura que no es pot fragmentar en diferents bocins. Pot passar, per exemple, amb alguns materials. Els atomistes grecs, Demòcrit i Leucip, creien que la partícula més petita que no es podia dividir en d’altres era l’àtom que, precisament, en grec, significa l’indivisible. Molt temps després, en el segle XX, vam descobrir que l’àtom està fet d’altres partícules subatòmiques i que, per tant, encara es pot esmicolar més. Amb tot, però, l’activitat de compartir no es pot atribuir igualment a totes les realitats, sinó tan sols a aquelles que, per definició, es poden dividir, fragmentar.

La persona, per exemple, que és una unitat de moltes dimensions, una singularitat històrica i única en el món, que no pot partir-se. Sí que pot, naturalment, compartir amb els altres allò que pensa i que sent, també pot compartir els objectes que té i les seves propietats, però ella, com a tal, no pot dividir-se, ni fragmentar-se, perquè, en fer-ho, deixaria de ser el que és. No pot compartir-se a si mateixa, però només pot créixer i desenvolupar-se si està disposada a donar i rebre, a compartir tot allò que sap amb els altres i a aprendre dels altres. La persona físicament no es pot partir, però només si comparteix el que sent, el que creu i el que pensa es construeix com a persona.


Francesc Torralba

dilluns, 22 de juliol del 2013

Recullen prop de 60.000 kg d'aliments al litoral gironí

El Banc dels Aliments de Girona organitzava aquest divendres i dissabte una recollida a setze poblacions de la Costa Brava

L'organització confia que ha triplicat els donatius de l'any passat


El Banc dels Aliments de les comarques de Girona calcula que entre aquest divendres i dissabte es poden haver recollit prop de 60.000 kg d'aliments entre els setze municipis que participaven en el recapte de la costa. A l'hora de tancar aquesta edició –tot i que encara no s'havia fet el recompte exacte de les quantitats recollides– el president del Banc dels Aliments de la demarcació, Frederic Gómez, confiava que es podria triplicar la quantitat d'aliments recollida l'any passat, la primera edició d'estiu del recapte i que va ser de 20.000 kg d'aliments.

Prop de tres-cents voluntaris repartits en uns quaranta-cinc establiments comercials han participat en la recollida d'aquests dos dies als municipis de Llançà, Cadaqués, Roses, l'Escala, Castelló d'Empúries-Empuriabrava, Torroella de Montgrí-l'Estartit, Pals, Begur, Palafrugell, Calonge, Platja d'Aro, Sant Feliu de Guíxols, Tossa de Mar, Lloret de Mar, Blanes i Figueres (a Palamós, la recollida es farà els dies 2 i 3 d'agost).

La iniciativa gironina de recollir aliments a l'estiu és pionera a Catalunya i s'ha organitzat amb l'objectiu d'aprofitar que hi ha més presència de turistes per continuar les campanyes de recollida de menjar. A cada establiment hi havia un cartell de la campanya en sis idiomes –català, castellà, anglès, francès, alemany i rus. Els aliments es repartiran a les entitats i centres de distribució més propers dels punts de recollida. “Les 128 entitats de la demarcació sempre van curts i tenen més demanda del que poden donar” explica Gómez.

La Frase
Les 128 entitats de la demarcació sempre van curts i tenen més demanda del que poden donar Frederic Gómez
PDT BANC DELS ALIMENTS GIRONINS


Esteve Carrera
21/07/13

dissabte, 20 de juliol del 2013

La introducció d'un gen podria evitar la síndrome de Down

Una manipulació del genoma humà va ser capaç de silenciar la tercera còpia addicional del cromosoma 21 que causa l'anomalia.

Foto per Albert Bertran
La introducció dins del genoma humà d'un únic gen, anomenat XIST, podria corregir la trisomia del cromosoma 21, l'anomalia genètica que provoca la síndrome de Down, segons informa la revista científica britànica Nature.

La investigació ha estat portada a terme per un equip de científics de la Universitat de Massachusetts (EUA) i suposa un gran avanç en el desenvolupament de teràpies, basades en cromosomes, que corregeixin aquest tipus de desordres genètics.

Els científics van introduir una gran quantitat del gen XIST, procedent del cromosoma X dels mamífers placentaris, dins de cèl·lules mare cultivades in vitro d'una persona amb síndrome de Down.

Vuit enfocaments
Segons els resultats, aquesta manipulació del genoma humà va ser capaç de silenciar la tercera còpia addicional del cromosoma 21 que, en lloc de les dues habituals, causa la síndrome de Down.

Per a això, van comparar les cèl·lules abans i després que el gen XIST cobrís i silenciés el cromosoma extra, i van descobrir que, al fer-ho, el gen ajudava a corregir els patrons inusuals de creixement de les cèl·lules en una persona amb síndrome de Down.

Després de comprovar els resultats per vuit enfocaments diferents, l'equip va arribar a la conclusió que la investigació facilita noves claus per estudiar tant els canvis cel·lulars en aquestes patologies com la desactivació d'un cromosoma corrent.

Tot i que encara queda un llarg camí per a una aplicació clínica, segons els científics, aquesta investigació demostra que corregir els desordres genètics en cèl·lules vives es podrà arribar a fer.


EFE
18/07/13

divendres, 19 de juliol del 2013

El nombre de pacients d'autisme es quadriplica en els últims sis anys

El Gironès acull auqest 2013 una de les proves pilot per millorar la detecció precoç i l'atenció individualitzada d'aquest col.lectiu.

Foto per Laura Roma/ACN
A Catalunya, l'any 2012 es van atendre des dels Centres de Salut mental Infantil i Juvenil 3.876 casos d'autisme, que suposen una taxa de 26,5 casos per cada 10.000 menors de 18 anys. Aquesta dada suposa un increment del 340% entre els anys 2006 i 2012 en el nombre de pacients amb TEA atesos en aquests centres. La directora general d'Educació Infantil i Primària del Departament d'Ensenyament, Alba Espot ha explicat que degut a aquest "creixement en progressió geomètrica" la Generalitat ha decidit impulsar un Pla d'atenció integral a les persones autistes i a les seves famílies que coordinarà esforços del Departament de Salut, Benestar Social i Família i Educació.

Els pacients atesos en els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) amb TEA l'any 2006 eren 881, mentre que l'any 2012 es van atendre un total de 3.876 casos. Això suposa un increment del 340% entre els anys 2006 i 2012 en el nombre de pacients atesos amb aquest trastorn.

Pel que fa als casos atesos en els CDIAPS, d'un total de 9.875 infants que han iniciat l'atenció, un 6,77%, 669 casos suposen trastorns de la relació i la comunicació on s'hi engloba el TEA. I les dades aportades pels EAPs constaten que l'any 2012 van estar escolaritzats un total de 2.173 alumnes amb Trastorn generalitzat del desenvolupament, dels quals 745 en Centres Ordinaris i 1.428 en Centres d'Educació Especial.

Segons la Generalitat, les causes d'aquest increment poden atribuir-se a diferents factors, entre els quals possiblement hi ha una millor detecció, tant per part dels professionals sanitaris com de les mateixes famílies. També cal destacar l'avenç important en les tècniques de diagnòstic i la posada en marxa el 2004 del programa específic d'atenció als trastorns mentals greus.

És per això que el Departament de Salut, el Departament de Benestar Social i Família i el Departament d'Educació sumaran esforços per impulsar un Pla d'atenció integral a les persones amb trastorns de l'espectre autista (TEA) i a les seves famílies. El Pla estableix un circuit per millorar la detecció precoç de l'autisme, el tractament especialitzat, el model organitzatiu assistencial, el sistema de derivació i el treball amb les escoles. També crea un marc d'actuació per facilitar la cohesió i complementarietat entre els diversos serveis de què disposa la Generalitat.

La peça fonamental del Pla seran les unitats funcionals que es crearan a cada territori on hi treballaran conjuntament professionals dels diferents àmbits: salut, social i educatiu, per afavorir el diagnòstic interdisciplinari. S'espera, d'aquest manera, millorar la detecció precoç, establir un diagnòstic pluridimensional i pluriprofessional i millorar l'atenció i garantir la continuïtat assistencial.

Amb els mateixos recursos
"No estem posant més recursos humans sinó que els hi demanem que facin un valor afegit" ha especificat Carmela Fortuny. En aquest sentit Alba Espot també ha remarcat que no s'afegiran recursos sinó que es tractarà de coordinar d'una millor manera els que ja es tenen. Seran els millors professionals especialitzats en autisme els encarregats de donar una millor atenció a aquests pacients i a les seves famílies en cada un dels territoris corresponents. Els directors han remarcat el benefici que suposarà pels pacients i les famílies el fet d'ajuntar professionals dels tres àmbits diferents. D'aquesta manera, els infants seran tractats conjuntament des d'una perspectiva social, educativa i sanitària.

Inici de les proves pilot
Aquest 2013 s'han iniciat proves pilot d'aquest Pla a 7 territoris: Gironès, Tarragonès, l'Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Cerdanyola, Terrassa i districtes de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona. En la posada en marxa d'aquesta prova pilot hi participen 89 professionals dels diversos recursos dels tres departaments que s'encarregaran d'elaborar un pla d'atenció integral individualitzat per a cada infant.

Amb aquestes proves pilot es cobreix una població, menor de 18 anys, de 203.574 persones, que representa un 14,5% de la població total de Catalunya.

17/07/13

dijous, 18 de juliol del 2013

Vuit casos de nenes gironines amb risc de patir l´ablació

L'any 2008 és el pitjor amb 89 nenes ateses per mutilació genital a les comarques de Girona 

La sotsinspectora Rosa Negre, al seu despatx de la comissaria de Vista Alegre de Girona, seu de la Regió Policial. diari de girona


Els Mossos i els serveis socials han detectat aquest 2013 vuit casos de nenes residents a les comarques gironines que corrien risc de patir l'ablació. En algun d'aquests, el protocol específic per lluitar contra la mutilació genital femenina s'ha activat perquè les menors tenien germanes a qui ja se'ls havia extirpat el clítoris.

Per evitar que les nenes puguin ser mutilades aprofitant un viatge al país d'origen, policia i agents socials fan un seguiment periòdic a les famílies i els intenten convèncer perquè abandonin la pràctica o bé no agafin l'avió. Això ha passat, per exemple, amb una mare que ha decidit no retornar a viure a l'Àfrica davant el perill que les seves tres filles patissin l'ablació.

Des de l'any 2002, les comarques gironines compten amb un protocol per prevenir i lluitar contra els casos de mutilació genital femenina. Tot i que a Catalunya no hi ha constància que es facin ablacions, les ètnies que la practiquen -totes, subsaharianes- sí que aprofiten les vacances per tornar als seus països d'origen i, allà, marcar de per vida les nenes.

Cada vegada que es detecta que hi ha risc evident que una menor sigui mutilada, s'activa el protocol. Segons explica la cap de la Unitat Regional de Proximitat i Atenció al Ciutadà (URPAC), la sotsinspectora Rosa Negre, depenent de cada cas, s'actua d'una o altra manera.

Si es detecta que el viatge de les menors és imminent, l'afer es posa en coneixement dels jutjats i la fórmula que se sol adoptar és prohibir que la nena agafi l'avió. Hi ha altres casos, però, en què no cal adoptar mesures urgents. Això passa, per exemple, quan hi ha membres de la família que han patit l'ablació fa temps, i que ja han arribat mutilades a Catalunya.

Aleshores, policies i agents socials fan un seguiment periòdic a les menors -que sovint inclou revisions ginecològiques- i intenten convèncer els pares perquè abandonin la pràctica. Allò que es fa és, doncs, actuar de forma preventiva.

Aquest 2013, des de principis d'any, s'han detectat cinc famílies residents a comarques gironines on les filles. En concret vuit menors corrien risc de patir l'ablació. I en algun d'aquests casos, com precisa Rosa Negre, s'ha activat el protocol "perquè les petites tenien germanes grans que ja havien estat mutilades".

Entre els casos d'aquest 2013, n'hi ha un de paradigmàtic i que, com concreta la sotsinspectora, ha servit per posar de relleu "la tasca de prevenció" que fa la xarxa.

Es tracta del cas d'una dona subsahariana que viu a la comarca del Gironès i que té diversos fills, dels quals tres són nenes. La mare pateix una situació econòmica precària i havia decidit retornar a viure a l'Àfrica. La dona fins i tot ja tenia els bitllets comprats. I segons relata Rosa Negre es van "posar en contacte amb ella per plantejar-li què podria passar quan arribés al seu poblat i si hi havia risc que mutilessin les nenes".

De fet, la mare pertany a una ètnia que practica l'ablació més cruenta de totes: la infibulació. Aquesta pràctica consisteix no només a extirpar el clítoris sinó també els llavis de la vagina. Ella mateixa n'havia estat víctima. La cap de la Unitat Regional de Proximitat i Atenció al Ciutadà dels Mossos afegeix que la mare els "va respondre que realment tenia por, perquè creia que no podria protegir les nenes i que, fins i tot, la més gran seria obligada a casar-se".

Finalment, gràcies al suport rebut per part de Mossos d'Esquadra i agents socials, al final la mare va decidir quedar-se aquí amb els seus fills i seguir intentant sortir-se'n. Això al parer de Rosa Negre "demostra que, en el si de les comunitats subsaharianes que viuen a la demarcació, s'ha fet una bona feina a l'hora de combatre la mutilació genital femenina".


ACN/DDG
18707/13

dimecres, 17 de juliol del 2013

Cada dia repetim el 90% dels nostres pensaments

Joe Dispenza, científic i autor del llibre: Deixa de ser Tu (Urano)

Foto per Marta Pérez
Omple les sales de conferències dels Estats Units i d'Europa i la versió castellana del seu llibre ‘Deixa de ser tu' (ara editat en català per Urano) ha ocupat durant setmanes el rànquing del més venuts. Dispenza predica ara el que ha experimentat en carn pròpia: el poder de la ment per crear la realitat que volem amb la neuroplasticitat

Si deixo de ser jo, qui sóc?
Sempre seré jo, el que passa és que ens tornem massa còmodes en ser nosaltres mateixos i als 35 anys som programes memoritzats de conductes, creences, reaccions emotives... El 95% del que som són hàbits que biològicament s'han convertit en el nostre hardware, i per canviar hem de trencar l'hàbit de ser un mateix i crear un altre jo.

I com es fa això?
Coneixement i informació sense l'experiència és filosofia. Quan apliquem el coneixement passem a tenir una nova experiència, que ens produeix noves emocions i llavors incorporarem un nou coneixement. La recerca ens diu que el 90% dels pensaments que tenim avui són els mateixos que vam tenir ahir, de manera que els mateixos pensaments ens porten a les mateixes eleccions. Això crea un bucle: unes mateixes eleccions vol dir unes mateixes conductes, que crearan les mateixes experiències, que produiran les mateixes emocions, que ens conduiran als mateixos pensaments. Així creem la personalitat i, biològicament, si tenim els mateixos circuits neuronals a partir de comportaments, experiències i emocions que identifiquem com el nostre jo, aquests sentiments assenyalen els mateixos gens, i així acabem determinant el nostre destí genètic. El primer pas per canviar és ser conscients dels nostres pensaments inconscients, observar els nostres hàbits i conductes per ser conscients dels nostres sentiments. Llavors, quan observem el que hem estat deixem de ser aquell programa i biològicament estem canviant.

Això és la teoria, però la pràctica...
Vaig escriure el llibre Deixa de ser tu per desmitificar el procés de la meditació i ensenyar a la gent que perquè puguin canviar han de ser millors que el seu entorn, que el seu cos i que el temps. Aplicar-ho a la teva vida és l'art. Primer cal entendre com funciona el cervell i el cos, quins estats de ment hi ha i com ens afecta viure en un món ple d'estrès. A partir d'aquí, quan entenem com funciona correctament el cervell, estem més sincronitzats per dominar aquesta comprensió i amb la pràctica fem que esdevengui automàtic i fàcil.

Com es cuida el cervell?
Els pensaments són el llenguatge del cervell i els sentiments són el llenguatge del cos. Com penses i el que sents crea l'estat del ser. Si penses sentiments d'inseguretat aleshores et sentiràs insegur. En el moment que el teu cos se sent insegur, aleshores tindràs més pensaments d'inseguretat perquè tindràs les mateixes connexions cerebrals que et faran sentir més insegur. Hi ha persones que fan això durant 20 anys i quan la ment i el cos estan treballant conjuntament estàs en un estat del ser que et farà dir: jo sóc insegur. El que la majoria de la gent no sap és que el teu cos no coneix la diferència entre l'emoció que genera una experiència i l'emoció que crea un pensament per si mateix. Així que, si canviem el que nosaltres sentim i pensem, canviem el nostre estat del ser i la nostra biologia es reorganitza per reflectir una nova ment. Deixem de viure en el passat i passem a crear futur, i si una persona canvia el seu estat del ser pot fer desaparèixer malalties com ara la diabetis o l'esclerosis múltiple, perquè estaven a la vella personalitat i no en la nova.

A mi això em sona a miracle...
Què és un miracle? No és una cosa que passa fora del normal, d'una convenció? El meu interès és canviar els límits del que és comú, de les conviccions, perquè darrere d'aquestes hi ha els miracles. Caldria una ciència dels miracles!

I el cervell en seria el Déu?
No, tu ets el déu. L'inconscient utilitza el cervell per produir diferents nivells de la ment. Molta gent pensa que Déu està fora d'ell però Déu està dins nostre, és personal però també universal i tot està dins del mateix concepte. L'invisible ens omple de possibilitats, el model quàntic de la realitat fa que la ment i la matèria estiguin unificats. I quan apliquem aquests principis podem crear noves experiències a la nostra vida que estan fora del que és comú i familiar, perquè hi ha un matrimoni entre el material i l'immaterial, entre el cervell i la consciència, entre la partícula i l'ona...

Molts qüestionaran que no hi ha una base científica al darrere.
I tenen raó. Tots tenim raó perquè si no t'ho creus no funciona, però ha arribat un moment que no m'importa el que puguin pensar altres científics. Jo he vist com ha canviat la vida de moltes persones, i això és una veritat irrefutable.

Així que per vostè l'impossible no existeix?
Si, l'única cosa que crec que és impossible és una ment tancada.


Mercè Ribé
19/06/13

dimarts, 16 de juliol del 2013

Benestar manté l'ajust als discapacitats que es poden emancipar

Les germanes Sandra i Laura Torrejón, beneficiàries del programa de suport a l'autonomia a la pròpia llar, dijous passat al bloc on viuen de Barcelona. CÈLIA ATSET
Hi ha voluntat de diàleg, però la tisorada no es podrà suavitzar. És una de les conclusions extretes de la trobada que van mantenir ahir els representants de la federació Dincat (Discapacitat Intel·lectual Catalunya) amb la cúpula del departament de Benestar Social i Família, una cita presidida per la consellera Neus Munté, i en la qual també era present la directora general de l'Institut Català d'Assistència i Serveis Socials (ICASS), Carmela Fortuny. Sobre la taula hi havia el malestar de les entitats per la retallada del 20% al programa de suport a l'autonomia a la pròpia llar (PSALL), que garanteix l'emancipació de les persones amb discapacitat que volen i poden viure soles, en parella o amb alguna amistat, però que requereixen suport. Munté va recordar que no hi ha marge per mantenir la dotació del programa.

La tisorada en les subvencions que perceben les entitats per prestar el servei en pisos de suport -les ajudes es concedeixen als usuaris, però les gestionen les associacions per pagar el monitor que supervisa i assisteix els discapacitats en la vida diària- ha neguitejat el sector. Tal com va avançar divendres passat l'ARA, la tisorada ja es va aplicar en el pagament de les quotes corresponents al maig i la mesura es materialitzarà amb efectes retroactius, des del gener. "No podem enganyar les entitats. Difícilment podrem mantenir el preu de les subvencions", va explicar ahir la presidenta de l'ICASS. El programa de suport a l'autonomia a la pròpia llar, que atén 873 persones amb discapacitat, estava dotat amb 626,35 euros mensuals per usuari, una quantitat rebaixada ara fins als 500 euros. I Benestar ha començat a descomptar cada mes de la subvenció una part dels recursos de més que les entitats han percebut des del gener.

La conselleria que lidera Munté argumenta que l'ajust també permetrà ampliar la nòmina de beneficiaris. "Hem fet un esforç per poder obrir la convocatòria i fer entrar més gent al programa, i alhora poder mantenir les ajudes que ja havíem atorgat", va raonar ahir Fortuny, que va recordar que aquesta era "una de les prestacions més ben dotades". Benestar va destinar l'any passat uns 7,28 milions d'euros al programa que permet als discapacitats viure sols, una quantitat rebaixada en aquest exercici fins als 5,5 milions. La convocatòria d'aquest 2013 per poder ampliar la nòmina de beneficiaris té un pressupost de 350.000 euros -quantitat afegida als 5,5 milions previstos enguany-, una xifra que segons els càlculs de la conselleria possibilitaria atendre 170 persones més en el marc d'aquest programa.

Inquietud de les entitats
Benestar només es va poder comprometre ahir a estudiar una "flexibilització" de l'horari d'atenció que els educadors presten a determinats discapacitats que viuen en pisos amb suport. La conselleria suavitzarà els requeriments a les entitats per les hores que els professionals han de dedicar als usuaris que viuen sols o en parella. "Entenem que no afectarà la qualitat del servei", va afirmar Fortuny.

Les entitats van expressar la seva decepció pel fet que Benestar no permeti matisar la retallada. "No hem trobat perspectives de solució. Està decidida la retallada i també la retroactivitat", va admetre Rosa Cadenas, presidenta de Dincat. La federació que agrupa les entitats que atenen discapacitats intel·lectuals -amb 650 beneficiaris del programa i 44 associacions que presenten el servei- estudiarà ara accions reivindicatives. També es beneficien del programa malalts mentals i, en menor mesura, discapacitats físics.

Joan Serra
16/07/13

dilluns, 15 de juliol del 2013

Un fill entendrà que té una malaltia rara si l'hi expliques

Foto per Andreu Puig
La Xènia Cid ha escrit un llibre molt especial en què el seu fill és el protagonista i es pregunta sobre la malformació genètica incurable que té i que afecta el funcionament de la medul·la. Les vendes del conte es destinaran a finançar la investigació de l'anèmia de Fanconi, una malaltia de les classificades com a rares i que té una incidència d'un cas per cada 350.000 naixements. El conte es diu: "L'Arnau té una malaltia amagada". Per a més informació: www.malaltiaamagada.com

D'on neix la idea d'escriure un conte per explicar la malaltia que té el seu fill?
De la necessitat de trobar un mitjà fàcil i entenedor perquè l'Arnau es pogués conscienciar que estava malalt i que això comportava un seguit de canvis que havia d'assumir i de normalitzar.

Què és l'anèmia de Fanconi?
És una malaltia genètica greu de les considerades rares. Es manifesta principalment en infants i afecta el sistema hematològic amb la desaparició progressiva de les cèl·lules de la sang: plaquetes, glòbuls blancs i glòbuls vermells. Els afectats tenen una gran predisposició a desenvolupar càncer, especialment leucèmia.

Com condiciona la vida diària del seu fill?
L'Arnau s'ha de sotmetre a controls continus per garantir que els nivells sanguinis estan equilibrats. Ha d'evitar al màxim situacions de risc o activitats que li demanin massa esforç i que puguin ocasionar-li contusions o talls. Però ell és un nen normal que viu el dia a dia, que va a escola i que pot jugar amb els seus amics.

Quan l'hi van diagnosticar?
Sempre havia tingut la sensació que hi havia alguna cosa que no anava bé. Quan va néixer va tenir una malformació, però els metges van considerar que es tractava d'un cas aïllat i no el van vincular a l'anèmia de Fanconi. A mesura que passava el temps i s'anava fent gran, veia que cada cop estava més cansat i vaig insistir perquè el pediatre em fes una analítica. Els valors en sang que van trobar eren molt baixos i em van enviar directament al servei d'urgències de l'hospital Sant Joan de Déu.

Com va reaccionar quan li van confirmar que es tractava d'aquesta malaltia?
Va ser molt difícil acceptar el diagnòstic. Estem parlant d'un nen de només 5 anys! La primera reacció és la de llençar la tovallola i la de pensar que tot s'ha acabat. Però de mica en mica vam haver d'assumir la nova situació. Era imprescindible normalitzar la situació, per dura que fos, perquè ens calia afrontar-la amb serenitat i amb ànims suficients perquè ens esperava un camí molt costerut.

I com va reaccionar l'Arnau?
Explicar-li la malaltia a través del conte va resultar una bona pensada. Ell n'era el protagonista, feia preguntes i rebia respostes adequades a la seva edat. Va entendre que l'estimàvem tal com és. Vam anar a l'escola a presentar el conte i els seus companys han assumit que l'Arnau hi ha coses que no pot fer i li donen suport. L'acompanyen i el protegeixen per evitar que caigui.

Tenir una malaltia rara estigmatitza?
Dificulta molt més la situació, perquè estem parlant d'una afecció que, a banda de no tenir cura, no té els mateixos mitjans per ser investigada que d'altres de més habituals, com per exemple el càncer. Falten molts recursos i si no formes part d'un col·lectiu prou nombrós que justifiqui destinar-hi diners tot es complica molt. Indigna i frustra.

Va sentir que tenia el suport dels metges?
Els professionals de l'hospital Sant Joan de Déu s'han comportat de forma excepcional. Des del primer moment ens han donat molta informació i ens han aconsellat com actuar. La major preocupació, però, és saber com poder anar més enllà, com buscar un tractament definitiu contra la malaltia.

Quan s'adona que l'Arnau és conscient de la seva malaltia?
Va ser per un fet molt concret. Un amic de l'escola va caure i es va trencar el braç, i no podia jugar a futbol. Quan érem al cotxe li vaig dir: “Veus, Arnau? A aquest nen el metge li ha dit que no pot jugar a futbol, perquè té una pupa com tu.” I ell em va respondre que el nen només s'havia trencat el braç, i que no era una pupa com la seva. Aquest matís em va fer veure que ho havia entès perfectament.

Teresa Màrquez
13/07/13