Jorge Campamà, especialista en malalts crítics
Tinc 52 anys. Casat, dues filles. Vaig treballar a l’hospital de Bellvitge, a la Quirón i la Teknon. Tinc la meva pròpia consulta i sóc guitarrista. És urgent fer un món més solidari i més feliç. M’he convençut a través de la ciència que el Déu de la bondat i la compassió existeix.
El seu dia a dia són els malalts crítics...
Sí, i he entès com n’és d’important agafar la mà, sense guants, als pacients; mirar als ulls i ser conscient que el que es veu al fons de les pupil·les humanes és bestial. ... I que això s’ha d’estimular, perquè correm el risc que entre les generacions modernes de metges la capacitat d’empatitzar no sigui un actiu important, i és el fonamental.
Ha acompanyat molts pacients fins al final de les seves vides.
Sí, he conegut les seves famílies, casa seva; i he necessitat moltes vegades armes de consol quan la medicina ja no pot donar-les. Avui la medicina ens allarga la vida, però només és una prorroga: al cap d’uns anys tornem a tenir els peus penjant a l’abisme.
I llavors?
Fa uns anys vaig decidir buscar en les diferents disciplines de la ciència i l’humanisme alguns pilars per donar l’esperança d’una continuïtat més enllà de la realitat que coneixem. En l’exercici de la medicina, ciència i espiritualitat no es poden separar.
Utilitza la transcendència amb els seus pacients?
Amb prudència, però sí, la utilitzo, perquè penso que, al marge de les drogues vasoactives o els antibiòtics, oferir una visió transcendent de l’existència humana, intel·ligible, vertebrada i amb base científica, ajuda a arribar al final del camí d’una altra manera.
Però al final és una qüestió de fe.
D’acord, però transmetre aquest consol a qui el necessita em sembla un complement fonamental en l’exercici de la meva professió. Jo he manejat l’avantguarda més absoluta quant a mitjans, fàrmacs i tècniques, he vist sobreviure molts trasplantats...
És esperançador.
Però també he vist com, quan no hi ha solució, es blasfema, s’abandona o fins i tot hi ha qui es llença des de l’últim pis de l’hospital. En canvi, si el malalt rep l’analgèsia adequada, l’afecte necessari i un missatge d’esperança, sempre respectuós i obert amb cada manera de pensar, és capaç de recórrer el final del camí amb dignitat, fins i tot pot arribar a concloure somnis, obres, afectes, comiats..., i creuar el llindar amb una serenitat gairebé màgica.
És la seva experiència?
Sí. Un pacient ben tractat i estimat no et demana de morir. El trist és que són pocs els metges que volen fer-se càrrec d’aquestes persones, però per a elles el sol continua sortint cada dia el temps que els queda, i a més passa a un ritme molt diferent.
Destorben, els malalts terminals?
Els metges acabarem administrant la mort amb fredor. De fet, ja està passant: hi ha persones que no volen viure amb determinada malaltia i que van a una clínica suïssa, seuen en una sala, els donen un còctel mortal i moren. Aquest és el nostre futur, i no m’agrada.
Així explicat, sona terrorífic.
Ho maquillen de modernitat, però és l’alternativa a l’afecte, suport i analgèsia administrats amb dedicació i entrega 24 hores al dia. I jo intento transmetre’ls, a més, que no caminem cap al final, ja que si t’ho diu un metge és consolador. I hi ha tants indicis que la consciència continua com que no continua.
Quina mort no ha pogut oblidar?
La d’una suïcida de 14 anys. He tractat moltes nenes de bona posició que davant el primer problema, el primer “no” generalment d’un noi, han preferit intentar fugir amb una sobredosi de psicofàrmacs (que moltes vegades ja consumien les seves mares) que afrontar la realitat.
No tenien altres eines.
En aquests casos un rentat gàstric a temps sempre té èxit, perquè en realitat no volen morir.
Poca tolerància a la frustració.
I mala educació: ho vols, ho tens. Però aquella pobra nena, d’un entorn social humil, acorralada per les frustracions escolars, va ingerir el primer que va trobar: colquicina, un medicament antic per a la gota que prenia el seu pare, i no vam poder salvar-la.
Com actua el que sí que vol morir?
El suïcida per precipitació, el que es tira per la finestra o al tren, curiosament es treu les sabates, i deixa la roba ordenada i plegada en un banc de l’andana. M’agrada pensar que mai no arriba a tocar a terra, que encara que vegem com s’estavella, una forma d’àngel el recull abans de l’impacte.
Ja hi està avesat?
A la Teknon, quan els donava la notícia de la mort d’un ésser estimat, la gent serrava les dents, però a Bellvitge sovint es tiraven a terra i s’estiraven els cabells.
Que dur.
Del que més m’he penedit a la vida ha estat d’haver intentat que això no em commogués. No vull pagar el preu de deshumanitzar-me per ser capaç de treballar.
No sé si creure’l.
Em sembla estúpid reprimir aquestes emocions (l’empatia, la compassió...) que em fan ser el millor que puc arribar a ser. Un bon metge es distingeix en la seva lluita per arribar a ser un bon ésser humà.
Ima Sanchís
27/01/14
