Si haguéssim de fer una llista amb les menges més suculentes de la nostra cultura gastronòmica cap de nosaltres renunciaria a citar la caldereta de llagosta, l’arròs amb llamàntol, el pollastre amb escamarlans, els cargols (o caragols) a la llauna.
Sempre m’he preguntat quina sensació devia tenir el primer congènere que es va cruspir una d’aquestes bestioles crustàcies de fesomia monstruosa o aspecte bavejant. Sempre m’he preguntat això i sempre m’he respost que el primer que ho va fer devia passar molta gana per gosar acostar-se a les pinces d’un bou de mar o tenir la pensada d’obrir un eriçó de mar, o garoina, per xuclar-ne l’incomparable gust de mar. Podria mencionar el pop o el calamar, éssers igualment repulsius.
Ara ens diuen des de la FAO que, com ja fan en altres racons del món, haurem de menjar formigues, cucs, escarabats, etcètera, per tal que hi hagi prou teca disponible. Estic segur que si convé ho farem. Si no és per ganes, serà per gana.
Segons les dades d'aquests profetes de l'apocalipsi gastronòmic, al 2030 caldrà alimentar 9.000 milions de boques al conjunt del planeta i, com que l'expansió agrícola no és sostenible, cal buscar fórmules imaginatives.
Posats a imaginar, però, no costa gaire adonar-se que en el moment precís en què decidíssim incorporar aquest tipus de suposades suculències exòtiques a la nostra taula, automàticament se'n dispararia el preu per omplir les butxaques fondes dels de sempre. Actualment 79 milions de tones d'aliments de persones no tenen prou recursos per fer tres àpats al dis, i alhora, 89 milions de tones d'aliments van a parar a les escombraries cada any. Mentre no resolem això, els insectes quedaran per als paladars excèntrics dels qui mai no passen gana.
Xevi Sala
26/05/13
Presència
