dissabte, 11 de febrer del 2017

“La planta d’oncologia infantil és un lloc alegre, ple de vida”

Paco Arango, productor i director de cinema, creador de la Fundació Aladina
 
Tinc 50 anys. Vaig néixer a Mèxic. Solter. Llicenciat en Art Dramàtic i Filologia Francesa. En la política hi veig caos, i això del mur de Mèxic em sembla surrealista. No és que tingui fe, sinó vivències: sé que hi ha un més-enllà

Vostè era músic, què va passar?
Sí, dels 25 als 32 anys vaig ser cantant, vaig gravar cinc discos. Però un dia corrent pel parc, trist perquè acabava de trencar amb la meva nòvia, un nen que m’assenyalava va dir: “Mira, mama, aquest és un famós!”, no va dir un cantant.

Per ser fill de qui és?
Sí, el meu pare és un empresari d’èxit. Jo volia una vida al marge de l’entorn de la fama.

Va crear una productora de cinema i te­levisió.
Em vaig posar darrere les càmeres i va ser tot un encert. I vaig començar un voluntariat a l’hospital del Niño Jesús, a oncologia infantil. Conscient de la meva vida privilegiada vaig voler tornar alguna cosa del que se m’havia donat.

I el va absorbir.
Sí. Em vaig dedicar als adolescents, que eren els pacients oblidats. Hi havia molta activitat per a nens, però no per a ells. Els vaig crear un espai propi prohibit per a metges i pares. Em vaig entestar que el càncer no fos un impediment per a la diversió.

I què van fer ells per vostè?
Jo era un addicte a la feina, aquells nens m’han ensenyat que hi ha alguna cosa més important que jo, aleshores em perdono i m’estimo més. Conviure amb nens amb càncer és el mes dur que es pot experimentar, però he entès el que realment és important en la vida.

I va crear la seva fundació.
Si un vol veure el que és la felicitat, que vingui amb mi a un hospital; lluny de ser un lloc tràgic, és un lloc alegre, ple de vida.

Què és el més dur?
Als EUA quan un adolescent s’ha de morir al primer a qui informen és a ell, i ell els ho diu als pares. A Espanya i a molts països se’ls diu als pares i a l’adolescent se li sol mentir, però ells ho saben... i això crea molta incomunicació i solitud, aquesta és la part més dura.

Per als nens i per als pares.
Sí. Molts nens no es deixen anar pels pares. És important que els pares entenguin que cal ajudar els fills a partir, parlar sense por, expressar-ho tot... Hi ha pèrdues amb pau.

Vostè es permet plorar?
Només vuit segons: hi ha altres nens i famílies que necessiten el teu humor i la teva alegria.

Això deu apujar les defenses.
Jo els dic als adolescents que mirin la quimioteràpia com una amiga, que li diguin literalment al seu cos: “Ve una senyora que es ficarà dins de mi amb sabates de golf i em destrossarà, però és la meva convidada d’honor”. Si un adolescent fa aquest exercici els efectes secundaris de la quimioteràpia es redueixen un 30%.

El 80% ho superen.
D’entrada cal un tractament de xoc. Els pares em preocupen més que els fills, que acaben trobant el seu espai i els seus recursos.

Els nens porten la mort amb més natu­ralitat?
Sí, perquè no hi són un dilluns o un divendres, a les nou o a les cinc, simplement hi són. És un ­viatge cap a l’acceptació i la seva manera de portar la malaltia acostuma a ser molt sàvia. El pitjor dia és el del diagnòstic, és com la loteria però al revés. Sap què és més nociu?

No.
El nom: càncer espanta molt, té massa connotacions, per això a la meva última pel·lícula l’adolescent explica que el metge va decidir dir-li regalèssia. Jo el que faig és fer parlar aquells pares que acaben de rebre aquesta paraula amb altres pares veterans.

Són un consol?
Una dosi de realitat, els expliquen que els seus fills, malgrat les circumstàncies, s’ho estan passant bé, i que ells s’han de cuidar perquè la seva coherència psicològica és essencial.

Els fills són els que ho porten més bé?
Sí, ens necessiten més les famílies. No acostumo a parlar-ne, però on soc més útil és en la mort. M’ocupo de tots els tràmits funeraris i durant un any acompanyem els pares juntament amb altres pares que ho han viscut.

A la seva primera pel·lícula ja abordava aquest tema.
Li vaig prometre a l’Antonio, un adolescent, que en seria el protagonista. Quan vaig escriure el guió ell m’anava fent peticions: “Vull tenir nòvia, al teu guió”. Es va curar del càncer, però el va acabar matant un virus: el guió es va complir.

Escoltiiii!
Ho sé, és molt dur, però amb els diners que va recaptar la pel·lícula vam crear un centre de trasplantaments i vam poder salvar 2.000 nens. I la pel·lícula és un cant a la vida.

M’està confonent.
He perdut més de 400 nens a peu de llit, però tinc proves inequívoques que hi ha alguna cosa més. S’ha de viure la vida com un regal, ajudant el proïsme; som tots al mateix planeta, tots som del mateix equip, i tothom té problemes.

Agredolç, com les seves pel·lícules...
Vull explicar que hi ha una altra manera de viure, que cal estar obert i atent perquè contínuament la vida et posa davant d’oportunitats de saber, d’ajudar; vull dir que la màgia existeix.

...?
La meva primera pel·lícula es diu Maktub, que significa “el que està escrit”, a Mèxic en diuen diosidencias. La causalitat és constant i aclaparadora en la meva vida. Hem de deixar la porta oberta a la possibilitat que hi ha una vida millor de la que ens permetem viure, una vida basada en l’amor.

100% positiva
El 17 de febrer s’estrenarà Lo que de verdad importa, una pel·lícula cent per cent benèfica i “cent per cent positiva”, afegeixel seu autor i director. La seva fun­dació, Aladina ( www. aladina.org), compleix deu anys i ja ha ajudat uns 12.000 nens, amb nom i cognom, malalts de càncer, ha realitzat grans millores hospitalàries, una UCI infantil en un hospital públic... Amb la recaptació de Maktub la fundació va fer un centre de trasplantaments de medul·la òssia per a nens. Amb aquesta segona pel·lícula internacional, Lo que de verdad importa, aplaudida pel públic en la preestrena, donaran el 100% dels beneficis als cam­paments internacionals per a nens greument ­malalts que va fundar Paul Newman.

Ima Sanchís
08/02/2017