OBJECTIU COMÚ “Hem de declarar la guerra a la por i als qui volen fer por”
VALENTIA MORAL “No ens ho podem empassar tot; ara hi ha rebuig a ser còmplices per omissió”
El filòsof i pedagog José Antonio Marina (Toledo, 1939) s’afronta a les pors infantils i juvenils amb la confiança que es poden superar. Per a l’alma màter de la Universidad de Padres (www.universidaddepadres.es) en aquest projecte hi ha les armes amb què ajudar els infants a vèncer els temors; n’hi ha prou amb recórrer-hi. I així ho explica en el llibre
Los miedos y el aprendizaje de la valentía (Editorial Ariel), publicat recentment.
És preocupant tenir por?
Hi ha pors bones, les que ens ajuden, i pors dolentes, les que ens perjudiquen. Totes les grans emocions tenen una utilitat; però les pors dolentes es generen davant coses que no són perills realment, que duren massa en el temps o ens paralitzen, i en alguns casos s’acaben convertint en patologies.
I els nens?
Experimenten pors evolutives que tenen tots els infants (a la solitud, la foscor, els estranys). Acostumen a tenir un recorregut normal: apareixen i amb el pas del temps se’n van. Tot i això, el risc és que hi ha alguns nens en què no marxen i acaben patint altres de nous.
Què es pot fer?
En primer lloc, detectar-los; després provar que evolucionin, que vagin desapareixent a l’edat que toca; s’han d’anar desprenent de les pors que estan fora de lloc. En la primera infància hi ha un moment crucial per adquirir seguretat en un mateix, el sentiment que poden enfrontar-se als problemes.
Com es detecten indicis de sobreprotecció per part dels pares?
El nen ha de progressar pel que fa a la manera d’afrontar els problemes. L’alarma sona quan repeteix la mateixa petició d’ajuda als adults, sense fer res davant la situació. Els nens han d’entendre que han de passar males estones, que han de tenir emocions negatives a la seva edat (no sempre et faran cas, de vegades tindràs males notes...). Protestaran, però han d’aprendre a tolerar la frustració. Si no, tindran problemes.
I si una criatura és tímida?
És un comportament que només resulta preocupant quan li impedeix de desenvolupar qüestions importants, com ara tenir amics, jugar, comunicar-se amb els altres... A partir dels tres anys, es tracta d’ajudar-los perquè vagin perdent aquesta timidesa. En primària, l’objectiu és aconseguir que disposin d’habilitats socials. Animar-los, aclamar qualsevol progrés. Pels volts dels onze, dotze anys és un moment crític, perquè si passen a l’ensenyament secundari arrosegant aquest problema, se’ls acumularà la feina.
Com han d’actuar els pares?
Disposen de tres eines: la tendresa, l’exigència –perquè si els nens no saben quins són els límits, senten por– i la comunicació.
De vegades no és gens fàcil mantenir uns bons canals de comunicació, sobretot en l’etapa de l’adolescència.
Cal deixar que expliquin molt bé els seus sentiments (la solitud, la tristesa, la por...), demostrar que entenem fins a quin punt ho estan passant malament i, quan estan més tranquils, aconsellar-los. És imprescindible parlar de les pors. El silenci, l’aïllament, és el millor aliat de la por. Lluitar sol contra la por és molt difícil, perquè ataca amb armes molt subtils, treu la força i, quan s’escampa el desànim, el problema encara és més gran. En tenim tots, de por; és un enemic comú: hem de declarar la guerra a la por i als que volen fer por.
Al seu llibre parla de l’aprenentatge de la valentia des de una perspectiva concreta.
La valentia es pot ensenyar, una valentia entesa com a optimisme i capacitat per no abandonar un objectiu, una meta valuosa, per més dificultat, esforç o risc que comporti. Abans semblava que tot això formava part del caràcter, però ara sabem que és possible aprendre a ser valent.
I poder afrontar les situacions difícils, com l’actual.
A partir de la crisi econòmica, als Estats Units es parla molt de la valentia moral davant la covardia de tots els que no van tenir el valor de denunciar el que estava passant. Crec que aquí també està canviant la situació i es comença a denunciar la falta de vergonya. No ens ho podem empassar tot, mirar cap a una altra banda. Sorgeix l’actitud que rebutja ser còmplice per omissió, i això forma part d’una valentia moral que tots necessitem.
A. Rodríguez de Paz
16/07/14
La Vanguardia
