dimarts, 30 de desembre del 2014

Què és la síndrome d´Asperger?

La Síndrome d'Asperger és un trastorn del neurodesenvolupament que es troba dins dels trastorns de l'espectre autista (TEA). Dins del continu dels TEA, aquesta síndrome suposaria una major adaptació i funcionalitat però amb importants problemes de relació i comunicació amb altres persones així com una restricció patològica d'interessos i conductes rígides i restringides davant determinats estímuls.

Segons explica a Infosalus José Antonio Peral, psicòleg clínic del departament tècnic de la Federació Espanyola d'Associacions de Síndrome d'Asperger, el trastorn té un fort component genètic i és un tipus d'autisme d'alt funcionament en el qual no hi ha retard mental i el quocient intel·lectual està dins de la mitjana o fins i tot en alguns casos per sobre de la mitjana, tot i que no en la major part dels afectats/des.

El llenguatge també és funcional a diferència de l'autisme més clàssic encara que pot presentar un parla en to pla o prosòdies o més elaboració que fins i tot pot donar la sensació de pedanteria. Poden existir intoleràncies digestives o hiperacusias derivades d'una major sensibilitat davant les percepcions auditives.

Els interessos restringits poden ocupar gran part del temps dels afectats/des per la síndrome i és fàcil que envaeixin moltes àrees de les seves relacions socials i poden donar lloc al seu aïllament social derivat de la manca de comprensió per part dels altres d'aquesta actitud com un símptoma del trastorn.

A això s'uneix la seva conducta rígida en la qual hi ha una necessitat excessiva de planificació del temps i de rutines personals que segueixen de forma fixa i que els converteix en persones inflexibles a les quals els imprevistos poden afectar emocionalment en gran mesura.

Als més joves se'ls 'pengen' així etiquetes d''estranys' i 'friquis' o són assenyalats pels altres per tenir un comportament estrany lligat a aquest interès malaltís en algun tema o rutines obsessives.

Evolució vital incerta
El diagnòstic té caràcter clínic i està basat en patrons de comportament que es detecten a través d'una entrevista realitzada per un especialista que integra la utilització de determinats qüestionaris específics per detectar informació definitòria del trastorn.

"Fins que no es desenvolupin noves tècniques més precises i directes, el diagnòstic té caràcter clínic no-analític i està basat en patrons de comportament que es detecten a través d'entrevista clínica realitzada per especialistes que integra la utilització de determinats qüestionaris específics, tests i altres instruments per detectar informació definitòria i sensible del trastorn".

S'avaluen així el perfil cognitiu, la funció executiva com en la planificació de la conducta o en l'anticipació de conseqüències i elements de la comunicació verbal i no verbal, entre d'altres.

"Hi intervenen: el moment de diagnòstic, la intervenció primerenca, el desenvolupament personal, la intensitat de la simptomatologia, la funcionalitat dels afectes i conducta, la seva inserció o no en el món laboral, etc. La majoria d'afectats/des necessitarà tutorització i suport permanent tota la seva vida", assenyala Peral.

Des de la Federació d'Associacions d'Asperger assenyalen que "la problemàtica a la qual s'enfronten aquestes persones és immensa, amb poques unitats especialitzades en l'àmbit educatiu per a la inclusió dels nens / es i escasses unitats de referència clíniques, sense l'existència d'una veritable sensibilitat social davant la neurodiversitat d'aquestes persones que a més pateixen assetjament escolar i laboral ".

Les associacions d'afectats financen, amb grans dificultats, als professionals clínics especialitzats i l'atenció pública sanitària a les aomunidades autònomes presenta una situació heterogènia en la qual no totes compten amb unitats de referència en autisme i professionals prou formats.

Una síndrome invisible
Els afectats presenten diferent grau d'afectació i funcionalitat, per aquest motiu hi hagi casos que arriben fins a l'edat adulta sense ser diagnosticats ja que aquestes persones que poden tenir un menor grau del trastorn troben la manera de compensar el seu dèficit.

A més, a diferència d'altres trastorns del continu dels TEA en què s'observen els símptomes ja en els diferents moments evolutius, la síndrome d'Asperger s'evidencia sobretot en l'alteració de la conducta social, un aspecte que en els nens comença a ser més evident a partir dels 3 anys i mig o els 4 anys.

"A aquesta edat ja hi ha un interès social més rellevant en el nen i les possibles dificultats socials podrien ser més observables. No obstant això, en l'experiència clínica el diagnòstic pot realitzar-se bastant més tard, cap als 7, 8 o 9 anys i ha adults d'entre 35 i 40 anys que després de conèixer les nostres accions de divulgació s'han vist reflectits i en buscar diagnòstic han resultat patir la síndrome", explica Peral.

Es coneix també com el 'síndrome invisible' atès que és desconegut per la població general i fins i tot pels professionals de l'àmbit de la salut, tot això porta a una situació de subdiagnòstic entre les persones que el pateixen.

Quant a la seva prevalença, és també controvertida l'existència de dades sobre quin nombre de casos es donen en la població general encara que sí està clar que en els últims temps han augmentat els TEA. El 1975 s'estimava que es donava un cas de TEA per cada 5.000 naixements, el 2008 aquesta xifra es movia fins a un cas per cada 150 naixements i el 2012 es maneja la possibilitat d'un cas per cada 88 naixements.

Per a aquest augment de prevalença hi ha múltiples teories i factors en estudi, des de la Federació Espanyola d'Associacions d'Asperger es planteja que la millora en la sensibilitat dels instruments diagnòstics i la major formació dels especialistes en la detecció i diagnòstic han permès una progressió positiva en la identificació de nous casos.

La família, un pilar bàsic
El diagnòstic diferencial que rep l'afectat suposa un tractament que s'ha d'adaptar a les característiques personals que donen forma a la síndrome. "L'abordatge des del punt de vista clínic i terapèutic ha de ser individualitzat i el seu objectiu és flexibilitzar les conductes rígides, treballar en l'anticipació de respostes i en els elements del llenguatge convencionals en els que poden existir problemes", aclareix Peral.

No hi ha fàrmac específic per als TEA encara que sí per als símptomes i signes dels trastorns. "Coincidim des de les confederacions d'associacions d'autisme que les persones amb TEA a Espanya estan molt medicades. Les persones amb Síndrome d'Asperger pateixen molt estrès derivat de relacions socials difícils de tractar per a ells, el que suposa que poden arribar a prendre ansiolítics o antidepressius receptats des d'Atenció Primària que només poden dirigir-se a la simptomatologia ".

La teràpia psicosocial ha de generalitzar a les activitats quotidianes, d'oci i laborals, en què es participa dins del grup d'iguals i, sobretot, en la dinàmica familiar i més proximal.

"Treballem ara més en la generalització dels resultats a l'ambient familiar ja que de no ser així els avenços són més difícils. Es treballa la comunicació en la família amb perspectives sistèmiques perquè tingui un paper més actiu en el coneixement del trastorn i siguin facilitadors del procés de canvi ", apunta Peral.

EP
29/12/14

dilluns, 29 de desembre del 2014

El govern espanyol promet 6.000 tractaments d'última generació contra l'hepatitis C el 2015

Malalts d'hepatitis C demanen que els tractaments només depenguin del metge 

El Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat estima que el proper any entre 5.000 i 6.000 malalts d'hepatitis C seran tractats amb els nous medicaments, una xifra que podria arribar fins als 7.000 pacients amb l'entrada d'altres fàrmacs innovadors. Segons ha explicat el secretari general de Sanitat, Rubén Moreno, en una roda de premsa per abordar aquesta problemàtica després de reunir-se amb el director de Farmàcia, Agustín Rivero, i la directora de l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris, Belén Crespo, des del 2013 s'han tractat 700 persones amb el 'sofosbuvir', un d'aquests fàrmacs d'última generació.

Moreno ha assegurat que el cost que comportarà el tractament dels pacients no suposarà una càrrega addicional per a la despesa de les comunitats autònomes, i ha explicat que Espanya és un dels primers països de la Unió Europea a finançar tots els medicaments disponibles contra aquest virus. El 'simeprevir' va ser el primer a finançar-se, a partir de l'agost passat, mentre que el 'sofosbuvir' va entrar al sistema públic el passat mes de novembre. De fet, els 700 pacients que l'han rebut des del 2013 -200 el 2013 i uns 500 aquest any- ho han sigut com a "medicació d'ús compassiu" o en assajos clínics.

El virus de l'hepatitis C va descobrir-se el 1989, i per això la majoria dels casos es van originar entre el 1970 i el 1980 mitjançant transfusions sanguínies, quan encara no es coneixia. Es calcula que a Espanya hi ha uns 480.000 pacients infectats, tot i que només 50.000 estan diagnosticats, segons el ministeri. La malaltia no produeix símptomes en un principi, i es només en estadis avançats quan es manifesta. L'aparició de nous medicaments va fer pensar els malalts que podrien superar la malaltia, però l'elevat cost ha complicat la seva introducció en la cartera pública de serveis. De fet, els criteris per poder prescriure els fàrmacs d'última generació inclouen només els trasplantats de fetge i els casos de cirrosis més avançada.

També aquest dilluns, la Federació Estatal de Malalts i Trasplantats Hepàtics (FNETH) i el Grup de Suport als Malalts d'Hepatitis C (GAEHC) han exigit que els tractaments contra l'hepatitis C només depenguin de la prescripció del especialista, sense limitacions econòmiques "infundades". En un comunicat, les dues organitzacions plantegen que la decisió mèdica de disposar lliurement dels fàrmacs finançats per la sanitat pública no estigui condicionada per "directrius restrictives basades en termes econòmics infundats" i assenyalen que "un tractament en fases inicials evitaria costos molt més alts".

Així mateix, la federació i el grup de malalts, compost per divuit associacions de malalts hepàtics de tot Espanya, insten els pacients a no pressionar l'especialista sol·licitant determinats fàrmacs, ja que el professional ha de decidir el tractament més adequat per a cada cas. Les dues entitats destaquen que, de moment, no hi ha un medicament "miraculós" per curar l'hepatitis C, que no s'aconsegueix amb un sol fàrmac per molt eficaç que sigui, sinó que és necessària la combinació d'almenys dos.

EFE
29/12/14

diumenge, 28 de desembre del 2014

Si vols millorar la teva vida, posa-la en escena.

 Pax Dettoni Serrano, dramaturga i directora del teatre de consciència

Tinc 36 anys i sóc llicenciada en Polítiques, Antropologia i Empresarials, però continuo aprenent a estimar. Vaig néixer a Vielha, i des d’Aran a l’univers. Qui no és amo de si mateix no és lliure, i el teatre ajuda a aconseguir aquest domini. Si no t’ajudes, no podràs ajudar els altres.

Per què teatralitzar problemes ens ensenya a corregir-los?
Perquè és una manera de distanciar-te d’aquests problemes per veure’t millor a tu mateix. 

De quina manera? 
Només ets capaç d’escenificar emocions si has aprofundit en les teves fins a entendreles. Així també aprens que no et dominin i, a la fi, a dominar-les. Marquier o Goleman ho anomenen desidentificació, o presa de consciència.

En què consisteix?
A convertir-te en actor. Així et vas transformant també en el mirall de les teves emocions i vas prenent consciència de com es transformen en actituds i després en actes.

Una mena de catarsi emocional?
És un retorn als orígens del teatre, sí, que també va néixer com una reflexió personal i alhora col·lectiva sobre els valors, passions, errors i terrors humans. 

Tothom representa per a tothom?
El teatre de consciència no sempre el protagonitzen actors professionals, per la qual cosa, a més d’un espectacle, esdevé una forma de teràpia per als qui s’enfronten al desafiament d’actuar. Per a l’audiència també és un mètode d’autoconeixement que els permet millorar com a persones.

Qui les escriu, les obres?
Les escric i dirigeixo jo, buscant que els actors reflexionin sobre la seva persona a través del seu personatge en connexió amb la seva realitat immediata. Per això, Teatre de Consciència va néixer a la Val d’Aran en aranès, amb Persones d’Aran enta toti.

Ja han fet alguna gira?
Qui sóc jo va ser la primera representació teatral en aranès que es va fer a Barcelona. També vam actuar a Guatemala en espanyol, i convido aquí els lectors que actuïn amb nosaltres (Teatrodeconciencia.org).

Qui no sap actuar no sap viure.
Treballem les emocions per adonar-nos que no són bones ni dolentes; el que és bo o dolent són els actes que en deriven, i per això és tan important saber gestionar-les. Recordem Epictet: “Qui no és amo de si mateix no és lliure”. I ens esforcem per ser lliures.

Quines emocions treballeu?
La ràbia, la tristesa, la por, la sorpresa i l’amor, per mostrar que les emocions, si tu no ets present, t’arrosseguen. També és una manera de mostrar el segrest emocional. L’amor, segrestat o no, sempre és present.

Woody Allen em va dir aquí que l’amor és “sobretot una qüestió de sort”.
L’enamorament potser sí. Però l’amor, no. L’amor és qüestió de voluntat, de voler estimar: si tu vols estimar, trobes com. Així que no es tracta de tenir sort, sinó de voler sentir-ho i fer-ho possible, i això depèn de tu.

Vostè l’anomena intel·ligència del cor.
És aprendre a posar les nostres emocions i pensaments al servei de la confiança, la seguretat, la gratitud, l’acceptació i la bondat: això és estimar. Però de forma autèntica, no hipòcrita. Només així serem capaços de donar més bon exemple als nostres joves.

I les altres emocions?
Norberto Levy explica l’enuig, la por, la gelosia o l’enveja. Jo converteixo aquestes emocions en personatges perquè els actors les puguin encarnar i aprendre sobre elles i, amb el públic, sobre si mateixos.

Calderón també convertia les virtuts i els vicis en personatges.
Amb les meves obres i la posada en escena provo d’ajudar els actors i l’espectador a comprendre i poder actuar sobre complexos processos interns que no són visibles.

Per exemple...
Una actriu, esportista reconeguda, havia d’interpretar la Por; però només identificava el temor físic, fins que va provar d’encarnar altres temors i llavors va descobrir que eren precisament els que la feien patir, a ella. I, en reconèixer-los, va saber superarlos: “Coneix-te, accepta’t i supera’t”, diu sant Agustí...

“Fes teatre”.
A Per donar explorem l’emoció de l’odi en una relació mare-filla. L’odi en si mateix no és bo ni dolent, però si deixem que ens arrossegui, ens arrossega a la violència. En canvi, si el convertim en una ocasió per aprendre a perdonar, ens pot portar la pau. Per tant, la bondat o la maldat no rau en l’odi, sinó en tu.

La violència comença on acaba el domini sobre un mateix.
Per això tenim un projecte de teatre per a l’educació emocional de 120 joves a Guatemala. Els ensenyem a gestionar els conflictes externs i interns i prevenir la violència mitjançant el diàleg, el respecte i la tolerància: eduquem la seva empatia. I els resultats es transformen en pedagogia.

Com ho aconseguiu?
Amb mètode: el Departament d’Ensenyament i la Universitat de Barcelona reconeixen Qui sò jo com a recurs pedagògic per a l’empatia i l’educació emocional. I avui dia el teatre de consciència ja és present en molts centres com a eina educativa.

Vostè també en deu haver après.
Avui sé que el creixement no és un procés lineal, sinó espiral: de vegades avances i després retrocedeixes per tornar a avançar. Aquesta és l’aventura de la vida.

Lluís Amiguet
27/12/14
La Vanguardia

divendres, 26 de desembre del 2014

Aceh reviu 10 anys després del tsunami

A Lampulo, un barri marítim de Banda Aceh, un carreró estret desemboca en una plaça on hi ha les restes d’una casa que sostenen una barca de pescadors d’uns 16 metres. Ara fa just 10 anys que hi va quedar clavada, arrossegada per la segona de les tres onades del tsunami que va seguir el terratrèmol de 9,1 graus i que va afectar tot l’oceà Índic el dia de Sant Esteve. La regió indonèsia d’Aceh, al nord de l’illa de Sumatra i la més pròxima a l’epicentre, va ser la que més en va patir els efectes, amb uns 170.000 dels 230.000 morts i desapareguts, i més de 800 quilòmetres de litoral completament arrasats.

 Nicolas Asfouri / AFP
La terra va tremolar cap a les 8 del matí i molts van quedar ferits i atrapats a la runa, recorda la Mariana, que va ser a temps d’enfilar-se a un turó abans que, mitja hora més tard, arribés el tsunami. “La primera onada era molt gran. La segona ho va destrossar tot. La tercera va ser la pitjor. Des del turó vèiem com s’enduia els morts mar endins”, relata.

Als baixos de la casa de Lampulo, conservada com a museu, hi ha penjades dues pancartes que recullen els noms dels 982 veïns del barri que van morir aquell dia. Els dos primers de la llista són els avis de la Hardiyanti, de 24 anys, que visitaven per primer cop la ciutat. Els set següents inclouen la mare, germans i cosins. El seu pare va ser un dels 59 veïns que es va salvar pujant al terrat de la casa i saltant dins de la barca que venia a la deriva. A la resta, en canvi, no els ha trobat mai i per això cada any, en l’aniversari de la catàstrofe, resa per ells a les dues fosses comunes de la ciutat, on es van enterrar unes 72.000 víctimes. “Si són vius potser ens tornarem a veure. Si no, espero que Déu els hagi acollit”, diu.

Superació del trauma
La Hardiyanti, que aquell dia era en una residència escolar lluny del mar, diu que explicar el que va viure aquells dies l’ajuda a ser més forta. La superació del trauma provocat per la terrible experiència i la pèrdua de familiars ha sigut un camí llarg i difícil per als supervivents, molts dels quals han trobat consol i refugi en la fe religiosa.

La voluntat de Déu i diverses profecies populars també han servit a molta gent per donar sentit a la monstruosa destrucció que va patir Aceh, una de les regions més conservadores d’Indonèsia i l’única on és vigent la xaria o llei islàmica. Alguns van pensar que era un càstig diví o que havia arribat la fi del món, anunciada en alguns textos religiosos, quan van veure aquella enorme onada negra que s’aproximava engolint-ho tot, passant per damunt de cocoters i pals de la llum.

El Buchari, que va ser escollit alcalde d’Aceh Besar just després del tsunami, ho resumeix així: “No tinc cap queixa perquè no va ser res planejat ni provocat per algun enemic. Va ser obra de la mà de Déu”.

Deu anys després, el rastre físic de la destrucció es gairebé imperceptible, i només la recorden les restes d’alguna paret o pilar conservats en solars aïllats. Des del terrat de la casa de Lampulo, el color vermell viu de les teulades del voltant revela la construcció recent de tot el veïnat, una situació que es reprodueix a altres zones de Banda Aceh, com la del mercat, atrafegada de nou amb l’habitual bullici del trànsit i l’activitat comercial.

La reconstrucció d’Aceh va ser obra d’una colossal operació d’ajuda humanitària de més de 6.700 milions de dòlars procedents de donacions de tot el món, coordinada per una agència creada pel govern indonesi que va acabar el seu mandat el 2009. El seu llegat més visible són els barris de nova planta escampats per tot Aceh, fets de petites cases idèntiques aixecades a corre-cuita per allotjar els 560.000 desplaçats que havien perdut la casa o, fins i tot, el solar. Moltes d’elles, però, estan buides. La raó és que se’n van construir més de les que s’havien destruït, en una mostra de les deficiències que va tenir la resposta d’emergència a una magnitud sense precedents.

El tsunami va atreure tot el sector de la cooperació internacional i la competència entre organitzacions i donants va debilitar la recuperació d’Aceh, segons admeten activistes que hi van participar. “Hi havia molta pressió dels donants per gastar els diners quan encara no havíem fet les avaluacions i no sabíem què necessitàvem”, explica el Buchari. Amb tot, l’exalcalde considera que la reconstrucció d’Aceh va ser un èxit i que la regió i la seva capital, Banda Aceh, estan en més bones condicions avui que abans del tsunami: “Tenim carreteres noves, cases noves. Sense oblidar que la gent ho va perdre tot, crec que les condicions de vida, de salut, l’economia, l’educació, en tot, hi ha hagut un gran canvi. A millor”.

Jordi Calvet
26/12/2014

dimecres, 24 de desembre del 2014

Eradicar la malaltia del pian és viable amb una pastilla

Oriol Mitjà, metge que està a punt d'eradicar la malaltia infecciosa del pian.

Tinc 34 anys. Sóc de Barcelona i visc a Lihir, una illa de Papua Nova Guinea (Melanèsia). Sóc metge, especialista en malalties de la pobresa, com el pian. Tinc nòvia, no tinc fills. Política? Treballar pel bé comú, sense fronteres. Creences? Sóc científic, més racional que espiritual.

Què hi fa vostè, a Papua?
Combatre una malaltia infecciosa, una de les malalties de la pobresa: el pian.

Pian?
No havia sentit a parlar mai d’aquesta malaltia. Ulceracions a la pell, papil·lomes, deformacions als dits, els canells, les cames, pèrdua del nas..., com en la lepra.

Carai.
I el pitjor és que afecta sobretot nens de 5 a 15 anys. Juguen, es fan una ferida a la pell, no la netegen i... per allà entra el bacteri.

Amb quines conseqüències?
Deformacions físiques, marginació social, dolors forts, coixesa, discapacitat...

“Malaltia de la pobresa”, en diu?
Perquè perdura en llocs remots, amb poc accés a la higiene i la medicina. Discapacita i margina els nens, frena el desenvolupament econòmic de les famílies... El pian neix de la desigualtat, de la pobresa, i la perpetua.

On està implantat, el pian?
Afecta dos milions de persones en una dotzena de països tropicals, i sobretot en tres països: Papua Nova Guinea, les illes Salomó (Melanèsia) i Ghana (Àfrica).

Papua Nova Guinea està situada...
Entre Indonèsia i Austràlia: jo visc en una de les seves illes, Lihi, a la Melanèsia. Vaig anar a treballar a un hospital, i hi vaig veure el meu primer cas de pian.

Quan?
Fa cinc anys. Va venir una mare amb un nen de 7 anyets, en Max, amb els dits de la mà inflats que li feien molt de mal, desesperat...

Fa molt mal?
Moltíssim, ulcera la carn, deforma l’os, destrueix la massa òssia.

Quin patogen causa el pian?
Un bacteri, el treponema: trepana i penetra als ossos com un filaberquí...

I d’on surt, el treponema?
Sempre hi ha estat: en un fòssil d’homo erectus de fa 1,5 milions d’anys, a Kènia, ja veiem una tíbia deformada per la malaltia del pian.

I com es tracta, el pian?
Fins als cinquanta no es va poder atacar amb injeccions de penicil·lina..., però van quedar reservoris en aquests llocs, pel clima tropical, l’aïllament i la desigualtat.

I què va fer vostè per en Max?
Tractar-lo amb penicil·lina, com es feia fins ara... Però les injeccions són doloroses, són cares i difícils d’administrar, perquè necessites un practicant. Per això em vaig proposar
d’investigar a fons... No puc pas fer el desentès, si veig un problema!

I què ha descobert?
Que el pian es pot eradicar. Atenció, és important, no dic només eliminar, eh? Dic molt més, dic eradicar!

Quina diferència hi ha?
Elimines una malaltia si en desapareixen tots els casos d’un país. I l’eradiques si poses fi a tots els casos que n’hi hagi al món!

I això s’ha aconseguit mai?
Es va aconseguir amb la verola: està eradicada! En un laboratori dels Estats Units conservem una soca de verola, i una altra a Rússia... I també hem eradicat dues malalties més: poliomielitis i dracunculosi.

I pot eradicar el pian?
Ho afirmo, sí! Amb una sola pastilla.

Una pastilla de què?
Azitromicina. Un sola pastilla antibiòtica d’azitromicina guareix la malaltia.

L’ha testat?
Sí. Amb una sola pastilla d’azitromicina, el malalt deixa de ser infecciós en un sol dia. I a cap de tres dies comença a curar-se... i al cap d’una setmana està del tot curat!

És una notícia històrica, entenc.
Ho és, i ja ha estat publicada per la prestigiosa revista científica The Lancet.

En deu estar orgullós.
Sí, perquè ja tenim l’eina, la pastilla. I ara toca fer la campanya d’eradicació, per a la qual cal desenvolupar una estratègia eficaç amb l’OMS.

Què necessita?
Recursos. Ja tenim un test rapidíssim: amb una gota de sang sabem si la persona està infectada o curada, i ja hem provat la campanya a la meva illa de Lihir.

Amb èxit?
Sí! El pian ja és una malaltia que només comença on s’acaben les carreteres. Amb el meu equip hem carregat pastilles en un camió i hem caminat de poble en poble amb motxilla, a peu i amb barca per la jungla...

És així, Papua Nova Guinea?
Un paradís natural, oceà, palmeres de vint metres, jungles humides i denses, llogarrets neolítics sense llum ni aigua corrent on cuinen amb llenya... Gent hospitalària, alegre, pacífica, constructiva.

I ara què?
Hem d’estendre la campanya als països on perviu el pian. La salut no ha de tenir fronteres, la salut ha de ser global! No em perdonaria poder eliminar una malaltia i no haver-ho fet.

Serà costosa, l’eradicació del pian?
El que paguem per un futbolista: amb 80 milions d’euros podríem distribuir la pastilla i eradicar el pian abans de l’any 2020... M’exaspera veure com malgastem recursos! És a les mans de tots.

I un cop eradicat el pian, què?
Buscaré un altre problema per resoldre. 


Víctor-M. Amela
19/12/14
La Vanguardia

dimarts, 23 de desembre del 2014

Nadal sempre suma

És divertit descobrir que l’antecedent de Santa Claus prové d’una tradició catòlica encara vigent a Montserrat.

Gira la roda de l’any i ja torna a ser Nadal, la festa més carismàtica i comercial, però també la més odiada pels que no suporten les trobades familiars, el consum compulsiu o l’amor obligatori. Una cosa no se li pot negar, al Nadal: la persistència, la capacitat de perdurar. Per agregació, perviu: a mesura que passen les generacions, a mesura que canvien les visions de la vida i les maneres d’encarar-se al món, aquestes festes van sumant ingredients. Nadal va agregant capes de simbolisme i sentit, va sumant formes de celebració i de cultura. Per això no és mai com era, però no deixa de ser com va ser.

El Nadal remot celebrava una de les poques alegries segures que la vida arcaica oferia: la llum. Els arcaics celebraven que, a finals de desembre, la llum reprèn la iniciativa. A poc a poc el dia s’allargarà. Cada jornada serà més clara. En els temps arcaics, aquest canvi de llum anticipava, en començar l’hivern, les alegries de la primavera i les felices collites de l’estiu. Sobre aquesta celebració arcaica de la llum es desenvolupa la festivitat romana del solstici d’hivern, festa de la reialesa sagrada de l’emperador, ampliada amb la Libertates Decembris.

Una de les llibertats del desembre més típiques del món medieval eren les processons paròdiques presidides per un nen-bisbe en les quals hi havia el costum de ridiculitzar els usos clericals. D’aquesta paròdia, que té relació amb la llegenda de sant Nicolau (un bisbe que va fer ressuscitar tres nens als quals un hostaler havia esquarterat i convertit en carn de conserva), prové el mite de Santa Claus, protector dels nens. A l’escolania de Montserrat encara avui dia es representa la llegenda d’aquest sant i un escolà elegit com a bisbetó té durant un dia el poder de capgirar l’ordre establert. La llegenda de sant Nicolau és la cristianització de mites més antics (hi ha qui parla de Posidó, el déu grec del mar; hi ha qui apunta a una llegenda germànica). Nadal sempre suma.

És divertit i curiós, en tot cas, descobrir que l’antecedent directe de santa Claus prové d’una tradició catòlica encara vigent a Montserrat. No sabem ben bé com va passar de la tradició catòlica a la protestant, però sabem que Sinterklaas va arribar als Estats Units amb els holandesos fundadors de Nova Amsterdam (després coneguda com a Nova York). A la segona meitat del XIX, el ninotaire Thomas Nast, segurament sense tenir consciència del canvi que introduïa, va fer unes postals reproduint el Pare Noel com un gnom gras, barbut i bon jan, que omple de regals els mitjons dels nens, vestit d’una manera vagament inspirada en els ornaments dels bisbes medievals.

Remodelat per encàrrec de Coca-Cola, el personatge, ja definitivament convertit en patró del diluvi nadalenc de regals, es va popularitzar a tot el món, impulsat pels potentíssims instruments de la nova cultura de masses americana. Però el seu triomf no ha arraconat altres llegendes, poc o molt concomitants, de personatges que protegeixen els infants amb regals i llaminadures: la Befana italiana, els nostres tres Reis (un dels quals és negre com Pere, l’ajudant de Sinterklaas) i, sobretot, del francès Bonhomme Noël, amb qui es va acabar fusionant. Nadal sempre suma.

Qualsevol fil de Nadal que estiréssim ens donaria el mateix resultat. L’eufòria consumista connecta amb la narració evangèlica dels tres Reis que porten or i encens al nou nat: una narració que procedeix de mites més antics. I els grans tiberis nadalencs també tenen origen remot. Els tiberis de Nadal es preparen i se’n parla molt, abans de fer-se. I aquesta preparació equival a l’Advent, que és el temps que en el calendari litúrgic catòlic es dedica a la preparació del naixement de Crist. El temps d’Advent, d’altra banda, coincideix, en les societats europees tradicionals, amb la preparació de les provisions del rebost. En efecte, els mesos de novembre i desembre són els que es destinaven a matar el porc i a preparar conserves, dolços i melmelades. Les provisions espirituals i les materials es confonien. Nadal sempre suma.

Ara bé, la llum del Nadal cristià és molt singular. Un déu que es fa home (i home pobre: fill de pares sense sostre) no té equivalent històric o antropològic. La identificació del petit déu amb els desvalguts de la terra va fer néixer una religió revolucionària que, si bé ha traït tot sovint, al llarg de la seva història, els valors que teòricament encarna, també ha estat motor històric del combat per la dignitat i la igualtat dels humans. Sense el motor del cristianisme els drets humans no tindrien el valor social que tenen. Per això també, quan arriba Nadal, fins i tot en aquelles societats que, com la nostra, han abandonat en massa la tradició religiosa, perviu l’esperit de la caritat cristiana a través d’iniciatives com el banc d’aliments o les maratons televisives. Nadal sempre suma.

Antoni Puigverd
22/12/14
La Vanguardia

dilluns, 22 de desembre del 2014

El pes dels morts

Sobre el perdó es pot construir una comunitat; 
però sobre l’amnèsia i el desvergonyiment, no. 

Sense pena ni glòria ni gràcia hem vist sortir Santi Potros de la presó. Anys enrere, quan no pentinàvem cabells blancs i no teníem por del futur econòmic, Santi Potros va ordenar amb una fredor tan estúpida com inútil, tan fanàtica com glacial, l’atemptat d’ETA més sagnant d’Espanya, la tragèdia més important de la Barcelona democràtica. Hipercor. 19 juny 1987: 21 morts, 42 ferits, moltes famílies trencades, un ampli entorn familiar condicionat per sempre més, un enorme impacte emocional en què el dolor es barrejava amb el fatalisme i, finalment, una certa perplexitat ideològica entre aquells que, pocs dies abans, com ha recordat Lluís Bassets, havien votat Herri Batasuna, la coalició proetarra. En efecte, les primeres eleccions europees, poc després de la nostra adhesió a l’anomenada Comunitat Econòmica Europea s’havien celebrat el 10 de juny anterior. L’eslògan d’Herri Batasuna, en una època en què ETA era fortíssima i matava amb desacomplexada aplicació, eficàcia i regularitat, deia: “Vota HB. Lo que más les duele”. No pocs catalans van votar pegant, en aquelles eleccions. També van votar pegant molts esquerrans de la resta de Espanya. Nou dies després es va produir la barbàrie d’Hipercor. De cop, el lema “Lo que más les duele” agafava un sentit literal i tràgic. Funeral.

Al dolor i a la tragèdia que les víctimes d’Hipercor van patir, cal sumar-hi l’estranyesa que els ha acompanyat des d’aleshores. Els va costar Déu i ajuda cobrar les indemnitzacions que els corresponien i aconseguir la protecció pública. Afecte públic en van tenir en els primers moments, sí, però de seguida aquella gent trencada va desaparèixer del nostre mapa sentimental. Van ser oblidats per la política i la narrativa moral catalanes. Anys enrere, vaig entrevistar-ne uns quants, els més actius de l’associació de víctimes. Em van citar al seu local: atrotinat, amb mobles d’al·luvió, sense cap rastre de l’aleshores celebradíssim disseny barceloní. Un local situat als baixos d’un modestíssim edifici en un barri on Barcelona perd el seu nom glamurós. Els meus entrevistats, entre els quals destacava Robert Manrique, van resultar ser gent d’una sola peça, que lluitava com podia per la protecció de totes i cadascuna de les víctimes. Lluitaven, però estaven sols.

Abandonats pels dos corrents polítics que durant aquells anys dominaven Catalunya. En el relat del cosmopolitisme barceloní aquelles víctimes no quadraven; i tampoc quadraven en el relat del nacionalisme pujolià. D’altra banda, mai van voler les víctimes d’Hipercor (a diferència d’altres víctimes d’ETA) deixar que el seu dolor fos utilitzat com a arma de batalla política. Mai no van voler imposar els seus criteris en el pla polític. Encara que, tal com explicava l’altre dia Robert Manrique a Lídia Heredia a TV3, sí que van lluitar per canviar el codi penal amb l’objectiu d’evitar que els malvats que tant de mal els van causar poguessin abusar de la reducció de penes. Les víctimes d’Hipercor no volien i no volen res més que justícia i protecció. Es resignen amb gran dignitat democràtica a la visió d’uns assassins que es van aprofitar de les facilitats de la democràcia per matar i ara se’n beneficien per reduir les penes.

La justícia que les víctimes d’Hipercor han aconseguit és francament relativa: els més de 2.000 anys que li van caure a Santi Potros pels seus sanguinaris atemptats han quedat reduïts a menys de trenta. Aquell jove de cabell negre, ulls vius i celles prominents que li donaven un aire atrevit i viril, és ara un tipus calb, desnerit, devastat, de mirada perplexa. No li ha servit de res matar els sants innocents d’Hipercor. Les seves gestes salvatges i els anys de presó tampoc no han servit a la seva causa. Em va semblar veure als ulls espantadissos de l’envellit Santi Potros una lluentor estranya: si diuen que l’esforç inútil provoca malenconia, la matança inútil d’uns innocents desconeguts què ha de provocar en el cor d’un home que ha penat mitja vida a la presó?

Ara que la democràcia espanyola està en fase de revisió crítica (Podem parla d’iniciar un procés constituent, el PSOE parla de reforma federal, el nacionalisme català impulsa un procés de ruptura i no pocs constitucionalistes proposen fórmules per regenerar la carta magna), seria bo afrontar el gran tema pendent de la transició: la qüestió del dolor i les víctimes. Si els etarres no demanen perdó és perquè, amb anterioritat, tampoc ho van demanar les desenes de milers d’espanyols (catalans inclosos) que van participar de l’aparell repressiu en temps de Franco (polítics, jutges, funcionaris, policies, militars). Girar full per evitar repetir el gran mal de la guerra no necessàriament havia d’haver evitat un procés de reconeixement de culpa i de revisió moral del passat.

Revisar els 40 culposos anys del franquisme, els tres anys de barbàrie bèl·lica i les matances del 36 a la zona republicana és essencial per reconstruir una comunitat política. Sobre el perdó pot construir-se una comunitat; però l’amnèsia i el desvergonyiment, no. El pes mort de la nostra democràcia són les víctimes del terror anterior i posterior, i del color que siguin, ja que no van ser reparades. Més que reformes jurídiques, es necessita una reparació general. Una reparació de la qual, per descomptat, els màrtirs d’Hipercor haurien de formar part en lloc destacadíssim. Són víctimes sense relat. Mai no han format part d’un quadre d’honor comunitari.

Antoni Puigverd
15/12/14
La Vanguardia

diumenge, 21 de desembre del 2014

La pederàstia topa amb Francesc

“Amb els nens no s’hi juga”. Així de rotund es va expressar, fa uns mesos, el papa Francesc, després d’una emotiva trobada amb víctimes d’abusos sexuals de sacerdots quan eren menors. Una política, la de tolerància zero, que va arrencar amb Benet XVI -després d’anys de silenci i pactes privats-, però que ha agafat força en els últims mesos. El cas del Daniel-nom fictici-, víctima d’abusos sexuals a Granada, marca un abans i un després en el paper de l’Església davant aquest mal perquè el Papa s’hi ha implicat personalment. I suposa un desafiament per a l’Església espanyola, que es juga bona part del seu tocat prestigi en aquest tràngol.

El 10 d’agost Francesc va agafar el telèfon i va trucar personalment al Daniel per demanar-li perdó pel dany causat per alguns sacerdots de Granada -una desena, entre imputats i investigats, així com un parell de laics-, coneguts com el clan dels Romanones, i per comprometre’s que el pes de la llei cauria sobre els culpables. Una postura radicalment nova, ja que per primera vegada era el líder de l’Església catòlica qui capitanejava directament la denúncia davant d’aquests delictes, no només pecats.

El prestigi de l’Església, en joc
No obstant això, la postura de l’Església espanyola continua sent, si més no, una mica més tèbia que la del Papa. Els bisbes espanyols, que van assegurar que havien conegut els fets a través de la premsa, van condemnar amb duresa els abusos, alhora que avalaven, almenys en públic, la reacció de l’arquebisbe de Granada, Francisco Javier Martínez -un polèmic prelat a qui les víctimes acusen de no haver actuat amb prou diligència-. El secret de sumari, que conclourà ben aviat, aclarirà totes les ombres que pengen tant sobre els investigats com sobre el paper de l’arquebisbe.

Mentrestant, i per voluntat expressa del Papa, la Congregació per a la Doctrina de la Fe enllesteix una recerca que compta -aquesta vegada sí- amb el suport de la Conferència Episcopal. I és que els bisbes espanyols han pres consciència que, si aquest cas es tanca en fals, “qui quedarà en evidència serà el Sant Pare, que s’hi ha implicat personalment”, segons afirma un bisbe espanyol coneixedor de les accions. La futura visita de Francesc a Espanya depèn, entre altres factors, de la resolució del conflicte de Granada.

Sigui com sigui, resulta evident que Bergoglio ha decidit no fer marxa enrere en la denúncia eficaç, i en la prevenció, dels casos de pederàstia a l’interior de l’Església. Així, al costat de la seva implicació personal, el Papa ha endurit les condemnes eclesiàstiques per als sacerdots implicats en aquests casos, al mateix temps que ha implantat l’obligació de col·laborar amb la justícia civil a tots els nivells.

Aquesta mateixa setmana, Francesc ha designat nous integrants de la Comissió per a la Tutela dels Menors, un organisme d’alt nivell que treballa en la lluita contra als abusos sexuals i que està compost per 17 especialistes. Establerta inicialment al març amb el nomenament de vuit membres, el grup n’ha afegit nou més de diverses nacionalitats, “per tenir una àmplia representació de diverses cultures”, segons el Vaticà. Són vuit dones i nou homes.

La comissió, presidida pel cardenal Sean O’Malley i coordinada pel jesuïta Robert Oliver, compta amb dues víctimes d’abusos: la irlandesa Marie Collins, que va col·laborar en el desenvolupament de les polítiques de protecció a la infància de l’Església catòlica al seu país, incloses en el document Els nostres nens, la nostra Església, i l’anglès Peter Saunders, de qui tres sacerdots van abusar sexualment. Ell va crear l’Associació Nacional de Persones Abusades en la Infància per ajudar els supervivents.

L’objectiu d’aquesta comissió és impulsar activitats i programes encaminats a prevenir els abusos sexuals contra els menors dins l’Església catòlica al món. La pròxima reunió tindrà lloc del 6 al 8 de febrer, moment en què, com està previst, el cas del Daniel serà molt més clar, així com les actuacions que hagin d’assumir els responsables eclesiàstics implicats, renúncia d’arquebisbe inclosa.

Jesús Bastante
21/12/14

divendres, 19 de desembre del 2014

La nova "Bona Nova"

"El papa Francesc ha estat un missatger creïble perquè s'ha apropat a la realitat de la gent amb paraules, però sobretot amb gestos sincers i accions autèntiques"

La intervenció del papa Francesc al Parlament Europeu a Estrasburg, el passat mes de novembre, ha estat com una nova "Bona Nova" que ha enfervorit i impressionat quasi tot l'ampli ventall parlamentari. "¡Bien, Bergoglio! ¡Bravo!", deia entusiasmat Pablo Iglesias, líder de Podem. Mentrestant, Jean-Claude Juncker, President de la Comissió Europea, membre del Partit Popular Social Cristià (PCS), manifestava estar impressionat amb el discurs, tot dient: "Ha estat positiu escoltar una sèrie de reflexions sobre la pobresa i la necessitat de protegir els sectors més vulnerables... Els nostres discursos públics i declaracions no han de reduir-se a qüestions financeres".

Llàstima que els sis eurodiputats d'Esquerra Plural (IU, Alternativa Galega de Esquerda i ICV) abandonessin l'hemicicle del Parlament Europeu durant la intervenció del papa Francesc, per protestar per la invitació al pontífex a parlar en el ple de l'Eurocamara. Amb aquests prejudicis varen deixar constància d'estar ancorats en un passat anticlerical, subordinats a la intolerància del dogma laïcista i mancats de memòria. No recorden quan en temps d'en Franco es trobaven a redós d'un campanar per fer les seves reunions? No recorden que l'esperit fundacional europeu està basat en els valors d'escoltar tothom? Estic convençut que si ara tenen la humilitat i valentia de llegir el discurs, el subscriuran en un tant per cent molt elevat. Potser ho faran, però difícilment ho diran, almenys així ho crec jo.

Al marge d'aquesta banal anècdota d'Esquerra Plural, fóra bo que tothom interessat per Europa i la justícia social llegeixi aquest discurs, si més no l'extracte que s'ha difós en 20 paràgrafs. Tant el text sencer com l'abreujat es poden trobar a Internet (http://www.catalunyareligio.cat/articles/64955). Hi ha "perles" intel·lectuals, però sobretot espirituals, que com a nova "Bona nova" fan somoure les consciències i estimulen l'acció vers la construcció d'un món més humà. Tan necessari ara que vivim un devessall d'anhels i afanys per construir una nova Catalunya.

Tanmateix, m'avanço a dir que de "nova" "Bona Nova", no en té res. El discurs del Papa no té res de nou. Tot el que ha dit està extret de l'Evangeli que configura la Doctrina Social de l'Església i els documents del Vaticà II, especialment la constitució pastoral Gaudiium et Spes. Bona part del seu contingut també el trobem en el pensament d'intel·lectuals cristians de totes les èpoques. Citaré només dos noms que són plenament vigents i clarividents en diagnosticar la problemàtica que avui ens tenalla. Es tracta de Jacques Maritain (1892-1973) i Emmanuel Mounier (1905-1950), impulsors de d'un moviment humanista, anomenat Personalisme Comunitari. Aquest moviment pretén alliberar la persona de la societat de consum, del control ideològic de les masses, de la despersonalització, de la manca de comunicació, de l'explotació econòmica, de l'armamentisme i altres flagells que esclavitzen la humanitat.

Per què els partits amb vocació humanista i sobretot els que es denominen cristians, han negligit aquests ensenyaments? Què ha fallat? El missatge? No! Sempre ha estat clar i contundent en favor de la dignitat i transcen?dèn?cia de la persona. Així, no hem de pregun?tar-nos "què ha fallat", sinó "qui". És evident que ha fallat el missatger. O sigui, les persones, partits, sindicats i institucions que en els seus estatuts fundacionals s'erigeixen en dipositaris dels valors que defensen la centralitat de l'home en una societat regida per la llibertat i la justícia social, però, com diu l'aforisme castellà... "del dicho al hecho, hay mucho trecho". En canvi, el papa Francesc ha estat un missatger creïble perquè s'ha apropat a la realitat de la gent, sobretot dels més febles, amb paraules, però sobretot amb gestos sincers i accions autèntiques, en plena sintonia entre el "dir i el fer", que infonen fiabilitat, tant al missatge com al missatger.

Vull fer una proposta als amables lectors. Una proposta potser nostàlgica, però per a mi vigent i necessària. Per què no recuperem la lectura i traiem la pols d'autors que fa unes dècades ja parlaven sense embuts de la decadència d'Occident i s'ocupaven intel·lectualment dels problemes de la condi?ció humana i dels models de societat proposats? Només a títol indicatiu i sense ànim d'excloure, esmentaré: Entre els filòsofs, a més dels esmentats Maritain i Mounier, tenim Gabriel Marcel i Karl Jaspers. Entre els teòlegs, Karl Barth, Karl Rahner i el profètic Leonardo Boff, que ens interpel·la dient: "Tot va començar a Grècia... Acabarà tot amb el que succeeix a Grècia?". Rellegim, una i altra vegada, Albert Camus, Julien Greene, Georges Bernanos, François Mauriac i Charles Péguy, per esmentar alguns literats.

Tots aquets autors i molts d'altres que l'espai d'aquest article no em permet relacionar ens commouen i ens mouen a treballar per un món millor. Comencem per fornir la nostra ment de pensaments sòlids, sobre els quals es pugui edificar una estructura social acollidora, farcida d'humanisme i transcen?dència, vàlida per poder créixer amb la dignitat consubstancial a tota persona. Vull acabar aquest treball amb dos pensaments trets del discurs del papa Francesc al Parlament Europeu: 
  • "El lema de la Unió Europea és Unitat en la diversitat, però la unitat no vol dir uniformitat política, econòmica, cultural o de pensament. En realitat, tota autèntica unitat viu de la riquesa de la diversitat que la compon: com una família, que està més unida quan cadascun dels seus membres pot ser més plenament si mateix sense por. Considero que Europa és una família de pobles" (crec que aquest pensament ens convida a veure Catalunya dins d'Europa, com a poble i nació que som des d'anys i panys).
  • "Ha arribat l'hora de construir junts l'Europa que no giri al voltant de l'economia, sinó a la sacralitat de la persona humana, dels valors inalienables; l'Europa que abraci amb valentia el seu passat, i miri amb confiança el seu futur per viure plenament i amb esperança el seu present. Ha arribat el moment d'abandonar la idea d'una Europa atemorida i replegada en si mateixa, per suscitar i promoure una Europa protagonista, transmissora de ciència, art, música, valors humans i també de fe. L'Europa que contempla el cel i persegueix ideals; l'Europa que mira i defensa i tutela l'home; l'Europa que camina sobre terra segura i ferma, preciós punt de referència per a tota la humanitat."

Pere Reixach
13/12/14

dijous, 18 de desembre del 2014

Sor Lucía Caram para els peus a Miguel Ángel Rodríguez

La mediàtica monja dominica discuteix amb l'excap de comunicació d'Aznar sobre la crisi i la pobresa infantil

Bernat Vilaró La mediàtica monja dominica Sor Lucía Caram ha matingut una tensa discussió amb l'excap de comunicació d'Aznar, Miguel Ángel Rodríguez, durant el programa 'Un tiempo nuevo' de Telecinco. En la picabaralla, la monja ha parat els peus a Rodríguez, en un debat que ha començat a partir de les declaracions del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, que ha afirmat que "aquest Nadal serà el primer de la recuperació econòmica".

Lucía Caram ha dit que "una cosa és l'Espanya de Mariano Rajoy i de les seves il·lusions, i una altra és l'Espanya real". "Jo no necessito que Rajoy em digui que estem sortint de la crisi quan veig que se'm duplica la gent en un banc d'aliments", ha afegit. Tot seguit Rodríguez ha contestat que "caldria matisar bé el que ha dit Rajoy. Ha dit que viurem el millor Nadal des que fa bastants anys, i crec que és veritat.

I Sor Lucía ha respost: "T'asseguro que la realitat que jo veig cada dia és pitjor que la que hi havia el 2008, el 2009, el 2010 i fins l'any passat. "No és possible...", li ha replicat Rodríguez. "Com que no?", s'ha escandalitzat la monja. "No tens ni punyetera idea de com està la gent!", ha afegit Lucía Caram.

A això, l'excap de comunicació d'Aznar ha reblat: "És més fàcil dir que hi ha cinc milions d'aturats que dir que hi ha 17 milions i mig que treballen, que és un rècord històric". "S'ha donat una primera passa, Sor, i cla reconèixer-ho", ha assegurat Rodríguez.

Pobresa infantil
Per al·lusió, Lucía Caram ha etzibat: "Això són les disfresses de la transparència a les que ens vol acostumar el president del govern espanyol i el seu equip. A més, al maig d'aquest any els informes de Càritas i Unicef diuen que hi havia 2.306.000 nens en situació de pobresa i exclusió".

En dir això, Rodríguez ha afirmat que les dades són del 2012 i no del 2014, i la monja li ha dit fins a tres vegades: "Ets un mentider compulsiu", insistint que els informes als quals ella es refereix són del 2014. "És una falta de respecte als ciutadans", ha criticat a l'excap de comunicació d'Aznar. "Estem recollint els cadàvers que heu sembrat vosaltres", ha conclòs Lucía Caram.

Bernat Vilaró
14/12/14

dimecres, 17 de desembre del 2014

Manipulacions

En el meu món de la reflexió a estones vaig ben perdut en el terreny de les manipulacions. Aquest tema de les manipulacions és un tema tan generalment monstruós que em depassa totalment. Ho enflairo, ho veig però no acabo de precisar d'on venen les garrotades. Sé que visc en un món i en unes coordenades totalment manipulades. Per no perdre la carta de navegar em limitaré al món de l'ecologia, tot i que la hipòtesi Gaia no l'acabo d'entendre, però em resulta plausible.

Primer problema: els transgènics i els aliments modificats genèticament. Són aliments que l'enginyeria genètica ha modificat. Hi ha introduït elements de laboratori perquè siguin més resistents a les plagues i al deteriorament. Jo em pregunto si són innocus, si són segurs des del punt de vista de la salut humana. He vist que hi ha opinions per a tots els gustos. N'hi ha una que em preocupa especialment: els aliments transgènics poden fer-se resistents als virus i bacteris. Això els faria especialment perillosos pel que fa a les infeccions en la salut humana. Cada dia hi ha més virus i bacteris més resistents als antibiòtics. La penicilina ja no és la panacea.

Segon problema: l'aigua potable. És un recurs natural que no és infinit. Algun dia s'acabarà. Les explotacions sense massa control dels recursos acuífers, la despesa excessiva d'aigua potable (piscines, dutxes, aigua de regar, embotelladores...) fan que malgastem un bé tan preuat. A Girona hi ha un piló de plantes embotelladores d'aigua potable, d'aigua de taula, d'aigua que es va a cercar a mil, dos mil o més metres a l'interior de la terra. És el que anomenem aigua mineral natural. Aquesta aigua algun dia s'acabarà.

Tercer problema: l'energia elèctrica. En fem una despesa tan gran que ja no tenim més recursos per extreure'n de l'aigua i els seus saltants. Ja hem d'acudir a alternatives: al aparells fotovoltaics i les perilloses centrals nuclears. A més, s'ha afegit a la necessitat el consum d'energia dels automòbils elèctrics. L'electricitat és un bé preciós que es va esgotant. Si no arribem -cosa gairebé impossible- a amagatzemar l'energia dels llamps de les tampestes!

Quart problema: l'explotació massiva dels derivats del petroli. La gasolina, gas oil, fuel, i altres derivats emprats massivament i sense control, a més de produir un nivell altíssim de contaminació atmosfèrica esgotaran aviat les reserves de la terra. Els milers i milers de pous de petroli extreuen cada dia milions de tones d'aquest recurs. I això s'acabarà. El negoci del petroli és el que ha produït més guerres en aquests darrers cent anys.

Cinquè i darrer problema (per ara): les tallades massives de fusta dels nostres boscos. Els boscos del Brasil són el pulmó a través del qual respira la terra. Una bona part ja s'han tallat. I s'han convertit en terreny de cultiu. Al film “El Senyor del Anells” els arbres són éssers vivents que es queixen dient que els humans els tracten molt malament. Potser és veritat.

Amb aquests exemples ja en tinc prou, i de sobres, per retratar les grans manipulacions de la societat de consum i del neocapitalisme. Sigui com sigui, cada dia estic més a prop de la hipòtesi Gaia i des seu maltractamnent pels humans. I de com ens manipulen perquè creiem que ens estan ajudant.

O, si voleu, cada dia estic més a prop de la teoria del “decreixement”, que predica i practica, a Guatemala i Honduras, un claretià espanyol, el “Padre Elías Ruiz Virtus”, que procedeix de Burgos. Tots, rics i pobres, hem de renunciar a allò sobrer de la nostra vida, viure amb més moderació i estalvi, perquè uns i altres poguem viure una vida digna sense depredar la “mare terra”, els béns de la qual són de tots i no només d'uns quants.

Joaquim Pla i Gallart
16/12/14