dilluns, 20 de juliol del 2015

Un Hospital sense Por

Sant Joan de Déu es transforma perquè els nens malalts s’hi sentin bé 

El pas per l’hospital, ja sigui per un trau al cap, perquè es dispara la febre o per un càncer, deixa una profunda empremta en els pacients petits. Per això és tan important pels gestors de l’infantil Sant Joan de Déu que cada transformació que es faci a les instal·lacions –un pla de deu anys– tingui com a objectiu que nens de qualsevol edat s’hi puguin estar sense por.

A l’hospital de dia les columnes semblen troncs d’arbres i una gelosia que representa una pineda esmorteeix l’entrada de llum exterior És una pretensió que va molt més enllà del confort i la seguretat professional. “Intentem que el pacient se sorprengui, que passin coses sempre que vingui”, resumeix l’arquitecta Rosa Clotet. És la responsable, juntament amb Joan Llongueras i els grafistes Rai Pinto i Dani Rubio, que hi hagi un tobogan per passar d’un pis a altre, que hi hagi matalassos perquè els més petits saltin sense parar mentre s’esperen per entrar a la consulta sense que ningú no es queixi, que la llum de les habitacions de l’hospital de dia, on pacients en quimioteràpia passen molt de temps, estigui tamisada no per unes persianes, sinó per una espècie de gelosia que sembla una pineda, que el TAC sigui una nau espacial o que la nova unitat de cirurgia ambulatòria hagi de tenir el sostre ple d’estels.

A la capçalera del llit de l’hospital de dia hi ha esquirols. Als passadissos nous, els animals representats a mida natural per cilindres de colors van començar sent un entreteniment per a la vista i la imaginació, però ara també ho són per a les orelles: algun nen va tenir la pensada de posar una moneda sobre els cilindres que, quan baixa d’un a l’altre, produeix una melodia. “Amb això no hi comptàvem”, reconeix M. Josep Planas directora de planificació de l’hospital. “Però cada canvi s’ha estudiat a fons i hem rebut l’opinió de totes les professions que intervenen a l’hospital i de les famílies, perquè ells també són aquí dins”.

I els seus suggeriments s’atenen. Per exemple, al nou hospital de dia hi ha, a petició de les famílies, dos seients al costat del malalt, no un, i també una habitació amb microones i nevera (hi passen moltes setmanes tan- cats). I un lloc on es pot plorar i estar tot sol. També van demanar emportar-se el plafó de fotos de l’hospital de dia antic al nou. “Es creen forts llaços sentimentals”, aclareix M. Josep Planas. A l’àrea d’oncologia, on les estades són llargues, hi ha dues habitacions sacrificades per als pares.

Cada transformació, una cosa que es va fent a poc a poc perquè no es pot tancar ni un dia, busca millores que no tenen res a veure amb la tecnologia punta i la seguretat professional, que això ja es dóna per descomptat. Per exemple, a la nova UCI, que estarà a punt a finals de l’any que ve, els llits estaran en un espai amb parets, no cortines, i amb lloc per dormir els pares. A la maternitat, els arquitectes van dissenyar una superfície per a cada habitació on s’inclou tot el que és necessari per explorar i rentar el nadó, de manera que des del llit de la mare.

Esperes Entretingudes

Anar a un hospital no és agradable. N’hi ha a qui no els agrada ni anar-hi de visita. Però es fa encara més costerut quan està relacionat amb la malaltia d’un nen. L’angoixa en una sala d’espera i la por abans d’un diagnòstic es converteixen en moments difícils d’oblidar. No hi ha pares que no retinguin a la memòria haver passat una llarga nit asseguts a urgències amb el nen als braços o la sensació de desesperació quan te l’arrenquen d’aquests mateixos braços per portar-lo al quiròfan o fer-li una prova. I què passa després? Doncs que el nen veu una bata blanca i surt corrents; una agulla a cinc metres i es posa a plorar. Un trauma difícil de superar quan només tens set anys, però en què l’entorn i les formes al final hi tenen molt a dir.

Sí, sí, les formes. Perquè si el metge o la infermera van vestits de colors alegres la reacció del re sempre sigui visible. “Perquè pugui aprendre i preguntar el que vulgui Més car? No necessàriament, però segur que el pediatre triga més a passar visita”, explica la directora de planificació. I sempre buscant llum natural, “per ajudar a orientar-se”.

Els canvis no sempre han estat ben rebuts pels professionals. Com quan van proposar que entressin els pallassos al quiròfan fins que el pacient s’adormís. Ara és una rutina, com també posar l’anestèsia local en braços de la mare i no tombats a la llitera. Els nens estan absolutament distrets, i fins i tot quan els posen la màscara els pallassos els ensenyen a inspirar jugant. Així que ara els anestesistes reclamen el seu pallasso de quiròfan.

La qüestió dels gossos va costar una mica més. Gossos a l’hospital! Són uns autèntics professionals que inciten el nen a camimenor és diferent. La desconfiança es mitiga. I si quan entra a l’hospital Sant Joan de Déu descobreix un tobogan gegant pel qual pot lliscar una vegada i una altra, fins que la mare li talla el rotllo i li diu que s’ha llevat a dos quarts de set del matí per fer-li una anàlisi de sang i no per jugar, és senyal que ha aconseguit oblidar-se de la temuda agulla.

Aquesta intenció de diluir la forta càrrega emocional que pot provocar anar a un hospital, ja sigui de manera puntual o periòdica, és la que està transfornar una vegada i una altra a rehabilitació, encara que els faci una mica de mal. Gossos que asserenen el nen angoixat per la por del que li espera i d’un patiment que no entén. I el súmmum va ser l’entrada de músics a nounats. L’espai estèril per excel·lència, envaït primant el Sant Joan de Déu en una gran ludoteca. Els nens hi juguen i l’espai s’ha dissenyat pensant en ells.

Les esperes en consultes externes es fan més entretingudes si es poden esgotar saltant en matalassos o admirant un gran escenari de Playmobil amb drac i castell. Fins i tot resulta divertit seguir l’itinerari que condueix als diferents serveis marcats al terra de l’hospital. Se segueix la línia de l’ovella, el gat, l’ànec, l’abella... La duresa de l’hospital es dilueix, hi continua sent però fa de més bon suportar. mer per les mares i ara pels músics. “I de sobte, així que sona la música, es fa el silenci, ja no hi ha veus ni plors i tot queda en calma i amb cares somrients”, descriu M. Josep Planas. Els pallassos, els gossos i els músics costen entre 80.000 i 100.00 euros a l’any. “Són uns diners que demanem als donants. No podem encomanar aquesta tasca a voluntaris, perquè els necessitem cada dia, no ens poden fallar”.

És més car? “Cada canvi l’estudiem i el preparem molt prèviament. I el nostre compromís és que sigui una obra sostenible en tots els sentits. Per exemple, que generi menys despesa energètica”, defensa l’arquitecta. Per exemple: el filtre tèrmic que suposa la gelosia del bosc a les vidrieres de l’hospital de dia redueix un 35% l’aire condicionat.

Ana Macpherson/Silvia Angulo 
20/07/2015