divendres, 30 de setembre de 2016

Famílies trencades per les audiències judicials dels Testimonis de Jehovà

JUSTÍCIA PARAL·LELA

Enrique Carmona explica com l'expulsió d'aquell credo ha minat la relació de quatre generacions
Portaveus de la confessió admeten que s'ha de mantenir una relació "de mínims" amb els repudiats

El 14 d’abril de 1988 la Wachtower, la cúpula que dirigeix des dels EUA els vuit milions i mig de testimonis de Jehovà que estan repartits per tot el planeta, va comunicar una nova ordre als membres de la seva comunitat. A Espanya va arribar a través de la publicació Atalaya –el seu canal de comunicació habitual–. L’article es deia Disciplina que pot donar fruit pacífic. Enrique Carmona el recorda bé perquè aquesta decisió, presa des de l’altre costat de l’Atlàntic, li va canviar la vida.

La família dels Carmona, més de 60 membres, pertanyia a aquesta confessió. El seu pare, però, n’havia sigut expulsat el 1964 per beure massa. «Ho va superar i va ser un bon pare, però no va voler tornar amb els Testimonis», explica Enrique. A partir del 1988, li van demanar al jove, que llavors tenia 30 anys, que «deixés de parlar» amb el seu progenitor, seguint la nova directriu. Enrique va mirar de resistir-s’hi i va intentar convèncer la seva dona que «la família» era «més important» que aquella norma. No va tenir èxit. El 2002, ell també en va ser expulsat. «Hi ha molts clubs amb normes internes que expulsen els socis que no les compleixen. Però no li prohibeixen a la teva família que parli amb tu», evidencia per subratllar el preu que suposa l’expulsió sentenciada per un comitè judicial d’aquest credo.

El casament d'una filla
Un dels episodis més durs d’aquesta restricció familiar el va viure el dia del casament de la seva filla. Esperava al consistori de Lugo l’arribada de la núvia, amb la videocàmera a punt. Va aparèixer del braç d’un altre home, un desconegut, membre de la comunitat, que la va conduir fins a l’altar perquè així es va decidir. Tampoc va poder entrar a la cerimònia celebrada al Saló del Regne –el local de la congregació de la seva filla– ni participar en el banquet nupcial.

El 2014, el pare d’Enrique va morir. Durant els mesos que va passar hospitalitzat, no va rebre cap visita de les seves nétes. I últimament, Enrique també veu amb resignació com la seva exdona pressiona ara els seus descendents perquè tampoc parlin amb ell. «Som quatre generacions trencades per culpa d’aquesta secta», acaba dient.

Josep Morell, delegat a Catalunya dels Testimonis Cristians de Jehovà (el nom espanyol d’una confessió internacional), reconeix únicament que les relacions que una família ha de mantenir amb un membre expulsat és «de mínims». «Si falten al respecte a Jehovà tampoc em respecten a mi», raona. Ho compara amb un pare que aparta un fill que «roba» o que «agredeix un dels seus germans».

Subratlla també que aquesta decisió no es va prendre el 1988, sinó que prové del segle I. Cita la Bíblia (Corintis, capítol 5, versicle 11: «… us vaig escriure que no anéssiu en companyia de ningú que, dient-se germà, és una persona immoral, o avara, o idòlatra, o difamadora, o borratxa, o estafadora; amb aquest, ni tan sols hi mengeu» i 13: «Però Déu jutja els que són fora. Expulseu d’entre vosaltres el malvat»).

Un vídeo de producció interna de la confessió penjat a Youtube, que es va projectar en assemblees regionals aquest estiu, mostra que efectivament ha d’allunyar-se el parent expulsat. En la gravació es narra la història d’una noia que, al complir la majoria d’edat, és expulsada de casa. «El meu pare em va explicar que no podia seguir vivint amb ells. Perquè jo no volia canviar el meu estil de vida. Em va dir que jo era una influència negativa per als meus germans petits», explica la veu en off de la protagonista.

"Et fa molt mal"
El vídeo fins i tot convida a rebutjar el contacte telefònic: «Ells m’estimaven i desitjaven que jo tornés a Jehovà. Vaig mirar de comunicar-me amb ells. (...). Ells també pensaven acostar-se a mi. Però sabien que si tornaven a tenir contacte amb mi, encara que fos només una mica per saber com estava, amb aquella petita dosi n’hauria tingut prou. M’hauria fet creure que no necessitava tornar a Jehovà». Marta Herrera va ser batejada –moment a partir del qual una persona entra en el credo– als 13 anys i es va casar als 22. «El matrimoni era una pantomima. Érem simples companys de pis», explica. Amb 40 anys, a l’abandonar l’organització i iniciar una nova relació, va ser expulsada. Sortir-ne no va ser tan fàcil com pot semblar. «Em vaig sentir perduda, tot el que havia cregut va deixar de tenir sentit per a mi –diu entre llàgrimes–, psicològicament és molt complicat, perquè els teus et giren l’esquena, et fa molt mal». 
Pràctiques fosques en els testimonis de Jehovà
Els testimonis de Jehovà són una entitat religiosa que reuneix els requisits marcats per l'Estat, està registrada des de 1970 i té el reconeixement legal de Notori Arrelament, atorgat per la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa, des de fa 10 anys. No es pot parlar estrictament, doncs, de problemàtica sectària en relació amb les seves actuacions, encara que el cert és que podem tenir dubtes raonables a partir de determinades pràctiques. Una de les més notòries és la prohibició als adeptes de rebre transfusions de sang, un detall que sempre és qüestionable i encara més quan es tracta de menors.
Una altra, potser menys coneguda, és l'existència de tribunals paral·lels als estatals, uns comitès judicials interns que vetllen pel manteniment de les normes morals que regeixen aquesta organització teocràtica. La incidència d'aquest tipus de judicis -opacs, secrets i inquisitorials- en les persones que els pateixen suposa per a elles una humiliació personal que fins i tot arriba fins al desarrelament familiar.
Alguns casos recents de corrupció i acusacions d'abusos; la disciplina i l'estructura religiosoempresarial centralitzada en una multinacional amb seu a Nova York; i exemples com el que publica EL PERIÓDICO referits a una pressió gairebé sectària, insistent, arcaica i amb pinzellades d'homofòbia, ens han de posar en alerta contra tota conculcació de la llibertat dels ciutadans, siguin o no creients.


Guillem Sànches/Roger Pascual
28/09/2016

dijous, 29 de setembre de 2016

Una família siriana destapa els errors de l’asil a Espanya

L’ Estat va denegar els ajuts a un matrimoni amb set fills menors i establert a Catalunya perquè no va voler anar a un centre de Sevilla
 
Don Quixot ha tornat a lluitar contra els molins de vent i ha guanyat. Tard, però ha guanyat. Les persones que van acollir una família siriana –un matrimoni i set fills, tots menors de edat– han destapat les incongruències de la política espanyola d’asil i del “sistema d’acollida i integració per a sol·licitants i beneficiaris de protecció internacional”. Després d’una llarga batalla i d’estavellar-se contra la burocràcia, la secretaria general d’ Integració dels Immigrants i la Defensora del Poble els ha donat la raó.

Els amfitrions de la família han pledejat contínuament perquè els seus hostes gaudeixin de tots els ajuts a què tenen dret i que no rebien perquè es van negar a anar a un centre de refugiats. El centre era a Sevilla i l’anunci del trasllat va arribar tres mesos i nou dies després de la seva arribada, quan ja s’havien instal·lat a casa seva i havien començat a normalitzar la seva vida. L’Estat, tanmateix, entenia que si renunciaven al centre, tot i que fos perquè ja tenien un allotjament digne, també renunciaven a la resta d’ajuts.

Ara el Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, del qual depèn la secretaria general d’ Integració dels Immigrants, fa marxa enrere. Tot i això, la victòria, que ja no servirà de res, arriba quan els reclamants han aconseguit, entre altres èxits, que la Generalitat faciliti a la família un habitatge social a Vilafranca del Penedès i una ocupació en una fàbrica per al pare. Però aquest exemple pot ajudar d’altres i fer que no hagin de recórrer el mateix laberint.

L’expedient ministerial 949/16 explica que van sortir de Síria el 16 d’octubre del 2012 amb destinació a Jordània, on van estar fins al 7 de setembre del 2014, quan van arribar amb avió al Prat. Aquí els esperaven amb els braços oberts una advocada navarresa establerta a Catalunya i el marit, que treballa per a una multinacional d’assegurances. Tots dos els van conèixer en un viatge a Síria i els van cedir una casa al Vendrell.

Els amfitrions els van tractar com a parents. Els fills van ser escolaritzats i els més petits van rebre beques menjador. Ells i els seus pares estaven empadronats en aquesta localitat del Baix Penedès, tenien carnet de família nombrosa i targetes sanitàries, rebien ajuts de Càritas i feien cursets de castellà i català. Ja havien començat a teixir relacions socials quan el 16 de desembre del 2014 Accem els va comunicar que havien d’anar a un centre per a refugiats de Sevilla. Accem és la sigla de l’ Associació Comissió Catòlica Espanyola de Migració, una de les entitats que mantenen convenis amb l’ Estat per ajudar aquestes persones. N’hi ha d’altres, però les més importants són la mateixa Accem, la Creu Roja i l’Acnur.

El programa espanyol d’asil preveu tres fases (una d’acollida, una altra d’integració i una tercera d’emancipació). L’ Estat, amb competències exclusives en aquesta matèria, té quatre centres –a més dels subvencionats de les oenagés– “per garantir la cobertura de les necessitats bàsiques dels refugiats” i iniciar tot el mecanisme. Un és a Sevilla, n’hi ha un altre a Mislata ( València) i dos més a Alcobendas i Vallecas (Madrid).

Malgrat que la llei 12/2009 del dret a l’asil preveu que els ajuts “podran ser diferents quan ho requereixin les circumstàncies dels sol·licitants”, a la pràctica la burocràcia espanyola no admet excepcions i entén que si una família renuncia a anar a un centre d’acolliment renuncia també a la resta d’ajuts previstos.

Les reclamacions van xocar contra una paret. La contestació invariable era que la “renúncia voluntària” a traslladar-se a Sevilla “implicava l’exclusió de la resta d’avantatges”, com ara l’ abonament d’una petita assignació. Les respostes obviaven que fins i tot els documents oficials del ministeri preveuen la possibilitat, en casos justificats, de “renunciar al centre sense que per això decaiguin els drets restants”.

I si hi ha un cas justificat és aquest, diu ara la secretaria general d’ Immigració i Emigració, que per fi ha emès un dictamen a favor dels àngels de la guarda de la família. Ni ells ni els qui van rebre la seva hospitalitat durant gairebé dos anys no volen focus a sobre. Mentre lluitaven contra els molins de vent no els va importar donar la cara (l’hemeroteca d’aquest diari en té la prova), però d’ençà que han vist acceptades les seves raons volen l’anonimat.

Recursos, decepcions... Aquesta batalla ha tingut un alt cost sentimental per al matrimoni navarrès del Vendrell. “La renúncia a entrar en un centre –els deia el correu d’una oenagé– suposa la renúncia a les fases d’acollida següents. No es pot sol·licitar la possibilitat d’excloure la primera fase i accedir directament a la segona” perquè així ho estableix “el procediment”, i les oenagés “no són òrgans de l’ Administració i no poden modificar els procediments”. Procediments, procediments. Cada vegada que llegien la paraula, l’advocada i el seu home pensaven en El procés, de Kafka.

Domingo Machena
28/09/2016

dimecres, 28 de setembre de 2016

“Per actuar amb dignitat cal tenir valentia”

Sakyong Mipham, lama del llinatge budista Shambhala, corredor de maratons

Tinc 53 anys. Vaig néixer a l’India i visc a Colorado. Casat, tinc tres filles. Encapçalo el llinatge budista Shambhala i una àmplia xarxa de centres de meditació. Considero la humanitat bona, íntegra i digna, però hi ha una tendència a abandonar la idea d’humanitat.  Hem de confiar en la nostra pròpia vàlua

El meu pare, Chögyam Trungpa Rimpoché, va ser un cèlebre mestre tibetà, erudit i governant.

Custodi dels ensenyaments més sagrats.
...I més antics. Era clarivident, va predir la ­caiguda del Tibet, la qual cosa li va permetre preparar la fugida de centenars de persones. Travessant l’ Himàlaia va tenir la visió de crear una societat humana il·luminada que donés pas a una xarxa de saviesa i bondat.

No deu ser fàcil estar a la seva altura.
Teníem una potent connexió, érem amics molt íntims.

Vostè també creu en la possibilitat d’una societat il·luminada?
Si podem confiar en la nostra pròpia bondat, aquesta il·luminarà la nostra vida, les nostres llars, llocs de treball, hospitals, escoles, polítics..., i tota la societat.

Sembla utòpic.
Tota persona vol ser respectada, estimada i cuidada. Els conflictes i la violència neixen quan dues persones no es reconeixen.

Persones que han estat cuidades i estimades només pensen en elles mateixes.
Necessiten introspecció. En aquell moment aparentment insignificant en què sentim la nostra pròpia bondat, té lloc un moviment ­sísmic.

Quin és el principi fonamental de la filosofia Shambhala?
Per actuar amb dignitat cal tenir valentia, viure en el desafiament, però les persones temem i dubtem.

La covardia és producte del dubte?
Sí. Els covards s’oculten darrere de la negativitat que escampen al seu pas. Vivim immersos en continus desafiaments externs i interns. Ens debatem entre el dubte i la confiança.

Confiança és una paraula molt gran.
Es tracta de conquerir una ment prou relaxada per confiar en l’il·limitat de la seva saviesa i compassió inherents.

Difícil creure-s’ho si mires al teu voltant...
Podem riure amb equanimitat de quant ens esforcem a intentar mantenir les nostres presses i baralles. En lloc de queixar-nos podem riure i oferir paraules amables. Tot el que ens surt al pas és una oportunitat per triar la confiança.

Confiança en un mateix?
Sí. Però quan ens sembla que som deficients ens maltractem, i després maltractem d’altres de la mateixa manera. Si això es prolonga en el temps l’estat depressiu i agressiu es converteix en la norma.

...I anem clavant morrades.
Si confiem en la nostra pròpia vàlua, la ment té més fortalesa, flexibilitat, intel·ligència i magnanimitat respecte als seus propis sentiments i opinions. Ens hem d’oblidar de la preocupant sensació que som culpables d’algun tipus d’error fonamental.

Això sustenta la nostra cultura.
Apreciar on ens trobem ara mateix és un antídot contra la depressió el resultat del qual és l’alegria. Animar-se i estar alegre estabilitza la confiança. Necessitem compassió i connexió perquè la societat sigui saludable.

Tal com és dins és fora.
Exacte. El problema és que la influència de la societat és omnipresent i som incapaços de distingir els nostres propis valors i pensaments. Repetim el socialment acceptat.

Cal qüestionar?
Cal deixar anar pensaments i emocions, és a dir: deixar d’aferrar-se. Meditar sobre això, i després sortir al carrer amb un objectiu: ser amable.

Què és l’amabilitat?
És una energia que et permet sentir l’altre com una cosa teva. Ningú no sap el que passarà en la vida, hi estem junts plens de por i esperança. Amabilitat és reconèixer la vulnerabilitat pròpia i aliena.

Ser valent davant la incertesa.
La covardia és com estar congelat, no deixar que flueixi l’energia. La valentia sempre mirarà el potencial de les coses. Cal estar obert al que passi en el moment, viure en la immediatesa amb fortalesa i sensibilitat.

I la tendresa?
És aquí dins, hi hem de connectar, amb el no saber, amb la vulnerabilitat, amb la teva pròpia solitud. Si no ho fas, t’endureixes i deixes de sentir la vida. Tendresa vol dir sentir.

Una societat il·luminada, comença en un o en dos?
En dos, però cadascuna de les persones parteix del seu propi valor.

Les relacions són l’aspecte més difícil.
Però la felicitat està precisament en la connexió amb els altres. El problema és que ens dediquem a lluitar contra nosaltres mateixos; entretinguts amb qui volem ser, no sabem qui som. Cal apreciar en comptes de conquerir. Si la felicitat és un objectiu, no succeeix.

Aquesta claredat és esmunyedissa.
Quan em sentia desconcertat, el meu pare em deia: “Simplifica. Treballa en el moment, senzillament i adequadament, amb molta sinceritat. Sigues qui ets profundament. Així el que és simple pot comprendre el que és complicat.

...
Cada moment té la seva energia, o se’ns emporta o la conduïm. De vegades el meu pare m’agafava de la mà i em deia: “Siguem”. Així em mostrava que si podem sentir, llavors podem simplement ser.

El dubte
Encapçala el llinatge budista tibetà Shambhala que va heretar del seu pare i mestre, una comunitat global de més de 200 centres de meditació els ensenyaments dels quals es basen en la contemplació i el nodriment de la bondat fonamental que habita en cada ésser humà, una suma que ens encamina cap a una societat il·luminada. Reencarnació de Mipham el Gran, també és corredor de maratons i té diversos llibres publicats. Ediciones La Llave ha traduït Correr y meditar, ensenyaments per entrenar el cos i la ment, i El , basat enels diàlegs espirituals que pare i fill van mantenir sobre la bondat fonamental i la possibilitat d’aconseguir una societat il·luminada i com el fill vadissipant els seus dubtes.

Ima Sanchís
24/09/2016

dimarts, 27 de setembre de 2016

Cinc medicaments per a nens que també han estat restringits

El Dalsy no és el primer producte farmacèutic infantil que es posa en el punt de mira de consumidors, pares i metges. Diversos medicaments han hagut de ser retirats o restringits recentment després d'haver arribat a les farmacioles de les llars.

Repassem algunes medicines per a nens que no eren ni tan bones ni tan innòcues com deien els seus prospectes.

Ibuprofen
L'any passat l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS) va retirar un lot de ibuprofèn Kern Pharma, de Farmasierra Manufacturing. Va prendre la mesura per un "un resultat fora d'especificacions" detectat en els controls rutinaris. En aquests estudis, el xarop presentar un nombre de llevats superior al límit, encara que la companyia va assegurar que "es tracta de llevats no patògens ni nocius per al consum humà".

Al gener de 2013, Sanitat va paralitzar també la venda d'un lot del xarop Junifen (el principi actiu és també ibuprofèn), en concret el G07. Només es va justificar com a "mesura de precaució".

Codeïna
També el 2015 es va limitar l'ús de medicaments amb codeïna per alleujar la tos lleu o moderada. Sanitat va prohibir la seva ingesta a nens menors de 12 anys i dones lactants, ja que els efectes secundaris poden resultar molt greus en els nens que metabolitzen aquest analgèsic en gran quantitat o ràpidament. Prèviament s'havien detectat diversos casos greus, alguns fatals, de menors que havien patit intoxicació per morfina després de prendre codeïna.

Supositoris amb terpènics
La seva eficàcia contra la tos i afeccions bronquials no està demostrada del tot i, no obstant això, el risc que pugui induir convulsions i epilèpsia és elevat. Aquests derivats de plantes es comercialitzen com a supositoris a través de marques com Pilka i Brolla, contraindicats en menors de 30 mesos.

Metoclopramida
Continguda en el conegut Primperan contra els vòmits, aquest compost va quedar desaconsellat fa tres anys en nens i adolescents, alhora que contraindicat en menors d'un any tant per l'Agència espanyola com per la seva homòloga europea pel seu elevat risc de provocar reaccions cardiovasculars adverses .

Domperidona
Des de fa sis anys, diversos estudis vinculen la domperidona amb l'aparició d'arítmies ventriculars greus o mort sobtada d'origen cardíac. S'ha comercialitzat al nostre país amb les marques Motilium, Domperidona Gamir i Domperidona Pensa. Des de llavors, l'Agència recomana el seu consum en nens i adults en la menor dosi eficaç possible. Segons alguns pediatres, el seu escàs impacte en l'alleujament de vòmits i les seves reaccions el fan un medicament a evitar.

DdG
20/09/2016

dilluns, 26 de setembre de 2016

Descobertes les neurones que preparen el cervell per agafar el son

L’avenç obre la via al desenvolupament de millors fàrmacs somnífers

Un petit grup de neurones situat en el centre del cervell ens pot mantenir desperts fins i tot en ­situacions en què ens hauríem de quedar adormits. Però quan aquestes neurones s’apaguen, el son s’inicia de manera inevitable.

El descobriment d’aquest grup de neurones, en una investigació liderada pel neurocientífic català Luis de Lecea a la Universitat de Stanford ( EUA), obre la via al desenvolupament de nous fàrmacs per tractar l’insomni. En lloc d’actuar a gran escala en tot el cervell com els somnífers ac­tuals, aquests fàrmacs podrien incidir de manera precisa sobre les regions que controlen el son.

Segons els resultats presentats a la revista Nature Neuroscience, les neurones que regulen el manteniment de la vigília i l’inici del son es localitzen a l’àrea tegmental ventral (vegeu gràfic). Es tracta de cèl·lules que produeixen ­dopamina, un neurotransmissor involucrat en el sistema de recompensa del cervell que respon a estímuls gratificants.

Estudis anteriors han observat que les drogues que incideixen en aquest sistema, com les amfetamines i la cocaïna, augmenten l’activitat de la dopamina i provoquen un estat d’alerta que impedeix d’agafar el son. Però “fins ara hi havia controvèrsia sobre el paper de la dopamina en l’inici del son”, declara De Lecea. “El nostre treball demostra que hi té un paper decisiu”.

L’avenç explica per què costa d’agafar el son quan es realitzen activitats estimulants abans d’anar a dormir. Aquestes acti­vitats estimulen precisament les neurones de l’àrea tegmental ventral que han d’estar inhibides perquè s’iniciï el son.

De Lecea desaconsella consultar correus electrònics o jugar a videojocs abans de ficar-se al llit. “Sembla bastant plausible que l’estimulació sensorial i emo­cional associada a activitats de pantalla alteri el to de les neurones que alliberen dopamina i, en conseqüència, l’arquitectura del son”, declara. A més, afegeix, el tipus de llum de les pantalles incideix en les cèl·lules de la retina d’una manera que confon el cervell fent-lo creure que és de dia, la qual cosa també dificulta l’inici del son.

La nova investigació s’ha realitzat en ratolins, que tenen uns sistemes de recompensa i de regulació del son similars als del cervell humà. Els experiments han demostrat que activar les neurones de l’àrea tegmental ventral és suficient per despertar el cervell d’un son profund i per mantenir-lo alerta fins i tot en hores en què normalment estaria dormint.

En canvi, quan s’inhibeixen aquestes neurones, el cervell desconnecta. Fins i tot si es tempta els ratolins amb menjar apetitós o amb una femella receptiva, o si se’ls intenta terroritzar amb orina de guineu, no poden evitar seguir dormint.

Si se situa els ratolins en una gàbia nova que no els és familiar, i se’ls inhibeixen les neurones de l’àrea tegmental ventral, el primer que fan és construir-se rà­pidament un niu per poder dormir com més aviat millor. L’àrea tegmental ventral, per tant, no només controla l’inici del son, sinó també la preparació per adormir-se en els minuts anteriors.

Aquesta fase de preparació està en l’origen de gran part dels trastorns del son en persones que recorren a somnífers, observa De Lecea. No és l’única causa, ja que hi ha persones que no tenen dificultat per agafar el son però sí per mantenir-lo i es desperten amb freqüència a meitat de la nit.

Però un fàrmac que inhibeixi les neurones de l’àrea tegmental ventral que alliberen dopamina “podria ajudar les persones amb insomni a agafar el son i induir un son d’alta qualitat”, assenyala l’investigador. “Ja existeixen molts fàrmacs que contraresten la dopamina. Potser donar una dosi adequada en el moment precís d’un fàrmac que actuï al lloc correcte del cervell funcionaria molt millor que benzodiazepines com el vàlium que apaguen tot el cervell”.

Josep Corbella
25/09/2016

dissabte, 24 de setembre de 2016

Una molècula atura l'Alzheimer en els ratolins

Frena l'acumulació d'una proteïna tòxica i millora les facultats cognitives
L'han creat entre el CSIC i la UAB
Un investigador del CSIC treballant amb ratolins en un laboratori Foto: JOAN COSTA / CSIC.
Amb un nom molt menys interessant que les seves possibilitats, la molècula ASS234 s'ha demostrat capaç d'aturar el desenvolupament de la malaltia d'Alzheimer i, a la vegada, de millorar la capacitat cognitiva dels pacients amb aquesta malaltia degenerativa. Ho ha demostrat, amb ratolins, un estudi dut a terme per investigadors del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) i de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Les proves es van fer amb ratolins transgènics que eren portadors de gens humans tractats per provocar la malaltia i les característiques d'aquesta nova molècula suggereixen que es podria utilitzar per tractar el deteriorament cognitiu i la neurodegeneració associada a l'Alzheimer, segons publiquen els investigadors a Journal of Psychiatry and Neuroscience.

“L'acció d'aquesta nova molècula és doble, perquè d'una banda bloqueja l'acumulació en el cervell de la proteïna tòxica amiloïdea, implicada en la malaltia d'Alzheimer, i de l'altra incentiva la transmissió colinèrgica i monoaminèrgica, que a la vegada genera una millora notable dels símptomes associats amb la cognició”, explica Ricardo Martínez Murillo, investigador del CSIC.

La nova molècula ASS234 ha estat desenvolupada i patentada per investigadors del CSIC i la UAB. El seu disseny s'ha fet a partir d'un híbrid de dues molècules que ja es coneixien. La primera és la donepezil, que actualment s'administra a malalts d'aquesta malaltia per tractar els dèficits cognitius sota el nom comercial d'Aricept. La segona és un inhibidor de l'enzim monoaminooxidasa de tipus B. Aquest enzim es troba actiu en pacients diagnosticats amb Alzheimer i genera un estrès oxidatiu que s'evita en ser desactivada.

Així doncs, l'efectivitat d'aquesta nova molècula en arribar al sistema nerviós central fa pensar als investigadors en el seu potencial per tractar la malaltia, si bé caldrà seguir fent proves durant temps.

LA XIFRA
2
molècules
existents són les que s'han hibridat per aconseguir aquest nou compost, anomenat ASS234.


Uns 120.000 malalts diagnosticats a Catalunya
Amb motiu del Dia Mundial de l'Alzheimer, que es commemora avui, la Federació d'Associacions de Familiars de Malalts d'Alzheimer de Catalunya demana un pla per atendre també els cuidadors dels malalts, que a Catalunya són uns 120.000. Segons aquesta associació, les atencions que requereix un malalt costen entre 25.000 i 30.000 euros, motiu pel qual en molts casos algun familiar deixa de treballar per fer-se'n càrrec, amb l'exclusió econòmica, laboral i social que això comporta. Segons la Societat Estatal de Neurologia, el 40% de les persones majors de 90 anys pateixen Alzheimer. Aquesta patologia és la principal causa de discapacitat en persones grans i també la que genera una despesa social més elevada, que es preveu que es duplicarà en els pròxims anys a causa de l'increment en l'esperança de vida. Segons dades de la mateixa entitat, l'Estat és un dels capdavanters del món pel que fa a la incidència de la malaltia entre els més grans de 60 anys. Es creu que a hores d'ara entre el 30 i el 40% dels casos no estan diagnosticats i que només el 20% dels lleus han estat advertits.

X.A.
21/09/2016


divendres, 23 de setembre de 2016

“Molta gent no té ningú amb qui parlar, ningú!”

Maria Rosa Buxarrais, presidenta del Telèfon de l'Esperança
Tinc 54 anys. Vaig néixer a Mollet i visc a Barcelona. Sóc catedràtica d’Ètica i Educació Moral (UB). Sóc casada i tinc quatre fills (de 17 a 26 anys). Sóc de centreesquerra. Sóc catòlica no practicant. L’any passat ens van trucar 21.370 persones i aquest any n'hi haurà moltes més.

Existeix el Telèfon de l’Esperança? 
Sí, esclar. Des de fa 47 anys. No és gaire conegut, encara que se’n fa broma... És un servei telefònic altruista i anònim. Hi van trucar 21.370 persones el 2015! I des de començament d’any ja hem igualat les trucades del 2015.

Per a què truquen?
Per parlar.

De què?
Del que sigui. La desesperació per no tenir ningú que t’escolti és tan anguniosa... I molta gent la sent...

Hi ha tanta incomunicació?
Ens avergonyeix reconèixer que necessitem parlar amb un altre... i de vegades ningú no escolta. Ho ridiculitzem, i és molt cruel i injust, perquè hi ha gent que no té ningú amb qui parlar. I un dia... podries ser tu.

Sembla impossible.
És una veritat terrible. Ahir va trucar una senyora: “Avui he fet un estofat i m’ha quedat boníssim”.

Va trucar només per dir això?
Sí.

No tenia una veïna, un fill, un...?
No. El Telèfon de l’Esperança són 180 voluntaris que fan torns per prestar el servei cada dia, 24 hores ininterrompudes.

A canvi de què?
De la satisfacció anònima d’alleujar qui truca, que tampoc no revela la seva identitat.

Quina mena de persona truca?
De més de 45 anys (un 80%), i homes i dones (elles, el 70%) truquen pel mateix: la desesperació per la solitud, l’atur, una separació o desamor, conflictes amb la parella, els fills, els pares, els caps...

Hi ha amenaces de suïcidi?
Sí. “M’he pres un tub de pastilles i vull morir escoltant la veu d’una persona...”: això ho va sentir fa poc un voluntari.

Buf. I què va fer?
Escoltar el presumpte suïcida, parlar-hi...

I no s’hi pot fer res més?
Si el comunicant ho accepta, el transferim al 061. Si aconseguim que s’identifiqui i considerem que està en alt risc, truquem al 112.

I com va quedar el voluntari que va atendre aquella trucada?
Afectat, esclar. Nosaltres comptem amb la col·laboració d’un psicòleg per alleujar-los... I proporcionem una acurada formació prèvia als voluntaris.

Quina formació?
Formació en escolta activa.

En què consisteix l’escolta activa?
A saber fer sentir a qui truca que l’escoltes amb summa atenció i tot l’interès. Que l’escoltes amorosament, sense condemnar-lo, sense jutjar-lo, amb afecte i comprensió.

I com s’aconsegueix, això?
Pots repetir de vegades l’últim que t’ha dit, assentir, fer-hi algun apunt, però no el jutgis mai! Per això qualsevol no serveix per fer de voluntari al Telèfon de l’Esperança...

Per què no?
Si tendeixes a emetre consells i opinions, no serveixes. Si et penses que pots arreglar la vida de l’altre, no serveixes. Has de saber callar i escoltar, deixar que parli l’altre, t’agradi o no el que sents. I això no és fàcil!

Procuro fer-ho en cada entrevista.
Podries ser bon voluntari... llevat que pretenguis aprofitar aquella funció per alleugerir-te dels teus propis problemes.

Per a això, els amics.
Ja està inventat, exacte: amics! Per això volem ser “la veu amiga”, el nostre lema és: “Sempre hi trobaràs algú”. I algun psiquiatre ho recepta als pacients: “Truca-hi i parla”.

I si algú s’aficiona a trucar-los cada dia?
N’hi ha algun que truca molt, sí... Amb dolçor, el voluntari li diu que hi ha una altra trucada en espera...

Expliqui’m alguna altra trucada.
Una persona truca i anuncia el seu propòsit de suïcidar-se. Durant la breu conversa, voluntari i suïcida descobreixen que comparteixen un mateix gust musical: Bartók. Un atzar molt afortunat!

Per què?
El voluntari va expressar la seva passió per aquella música i va acabar sentint això: “M’ha fet venir ganes de tornar a escoltarla”, i el comunicant va penjar. Dies després arribava aquí una caixa plena de CD de Bartók, “per a qui m’ha salvat la vida”.

Una història bonica.
Algun divendres ens truca un jovenet o joveneta desconsolats per un desengany amorós... Però també una dona a qui un fill ha pegat...

I algun bromista, suposo.
Inevitable. O algun malalt mental, en bucle amb la seva paranoia... Certes notícies també propicien trucades.

A què es refereix?
L’eclosió mediàtica de casos antics de pederàstia ha remogut per dins traumes a molts homes que ens truquen per explicar abusos amagats durant decennis... El simple fet d’explicar-los els alleuja molt.

Doncs els animo a continuar escoltant.
Escoltem l’altre per infondre-li esperança. L’esperança és consubstancial a la vida humana: sense esperança, estàs mort.

Doni’m el telèfon...
Anoti: 93-414-48-48.

Parla amb algú
La trucada s’acaba quan el comunicant es tranquil·litza: algú l’ha escoltat. N’hi sol haver prou amb deu, vint minuts de conversa. “Tristesa, depressió...? Parla amb algú!”, em va aconsellar aquí una vegada el psiquiatre Rojas Marcos. El Telèfon de l’Esperança ajuda des que el va fundar el sacerdot i psicòleg Miquel Àngel Terribas el 1969, a Barcelona. Avui el porten sis persones i ho gestiona la Fundació Ajuda i Esperança, el patronat de la qual presideix la Maria Rosa, que fa 27 anys que hi col·labora: “Aquí vaig aprendre a aplicar a la pràctica les classes teòriques d’ètica”. Necessiten formar voluntaris (candidats: 93-202-02-60). App: esperança.cat. I web: telefonoesperanza.com

Víctor-M. Amela
20/09/2016

dijous, 22 de setembre de 2016

El Trueta ha derivat 1.474 pacients a la privada per buidar els seus quiròfans

Les comarques e Girona registren més de 2.000 derivacions de pacients entre gener i juny - La Clínica Girona va operar 947 persones provinents de la sanitat pública

Durant els sis primers mesos de l'any, el Departament de Salut va derivar 2.031 pacients gironins del seu centre de referència a un altre per passar pel quiròfan i descongestionar així les llistes d'espera. El 84% d'aquests pacients van ser intervinguts en un dels dos centres privats de la Regió Sanitària de Girona que formen part de la xarxa pública de salut, la Clínica Girona i la Salus Informorum de Banyoles, que tenen un conveni amb el Servei Català de la Salut (CatSalut) per absorbir una part de l'activitat quirúrgica d'altres centres, com l'hospital Trueta.

Dels 1.715 pacients de la sanitat pública que van ser traslladats a la privada, 947 van ser operats a la Clínica Girona mentre que 768 més van ser atesos a la Clínica Salus de Banyoles, segons les dades de la conselleria.

En el cas de la Clínica Girona, 706 pacients provenien de l'hospital Josep Trueta de Girona, mentre que 241 hi van arribar derivats dels hospitals Sant Jaume de Calella i el de Blanes.

Pel que fa a la Clínica Salus, el 100% dels pacients intervinguts eren originaris del Trueta, el centre gironí que més deriva: 1.766 persones entre gener i juny. I és que, a part dels usuaris que va derivar a les dues clíniques, des del centre de referència de les comarques gironines també se'n van traslladar 292 més cap al Santa Caterina de Salt.

Per la seva banda, 23 pacients de l'hospital saltenc van fer el camí invers i van ser operats en un dels quiròfans del Trueta, mentre que un altre va ser intervingut a Blanes.

En el conjunt de Catalunya, van ser 7.820 els pacients atesos en un hospital que no era el seu.

Entre els centres que van rebre pacients derivats n'hi ha diversos amb afany de lucre integrats a la xarxa pública, com la Clínica de Ponent, que va atendre 1.180 persones; l'Hospital General de Catalunya, amb 137 derivacions; el Sagrat Cor, amb 104, i la Clínica del Vallès, amb 1.800 operacions.

Precisament, aquesta darrera clínica va acabar el contracte amb el Servei Català de la Salut el 15 d'agost i ha estat objecte d'un procés de desprivatització que ha traslladat l'activitat que s'hi derivava de nou cap al Parc Taulí de Sabadell i al Consorci Sanitari de Terrassa.

El conseller de Salut, Toni Comín, ha destacat aquesta setmana que el procés ha estat un "èxit", que s'ha fet "sense cap treballador al carrer", sense afectar l'assistència al pacient i sense repercutir en els pressupostos públics. De fet, ha assegurat que "no només no costa més diners a la Generalitat sinó que n'estalvia perquè fer la mateixa activitat al Taulí costa menys recursos", tot i que no ha concretat la quantitat.

El Departament treballa ara en el segon procés, el de l'Hospital General de Catalunya, i està analitzant quins centres públics podrien absorbir les 2.000 altes que ara es deriven al General i que s'hauran de deixar de fer el 31 de desembre.

En el cas de les comarques gironines, segons va explicar en arribar al càrrec el nou gerent del CatSalut a Girona, Miquel Carreras, l'objectiu és reduir les derivacions quan el Trueta pugui assumir més operacions amb una ampliació de l'àrea quirúrgica.

Alba Carmona
19/09/2016

dimecres, 21 de setembre de 2016

Més de 300.000 immigrants han travessat el Mediterrani aquest 2016

L'ACNUR alerta que, al ritme actual, aquest any pot registrar el nombre més alt de naufragis i morts al mar 


El nombre de persones que han creuat el Mediterrani per buscar protecció a Europa ja puja a més de 300.000 en els nou primers mesos del 2016. "El nombre de refugiats i immigrants que han arribat a les costes europees ha superat avui la barrera dels 300.000", ha declarat William Spindler, portaveu de l'Alt Comissionat de l'ONU per als Refugiats (ACNUR), aquest matí a Ginebra.

Segons l'ACNUR, més de 3.000 persones han mort o han sigut declarades desaparegudes en l'intent de travessar el Mediterrani aquest any. Dades preocupants per a Spindler, perquè "si els naufragis i les xifres segueixen a aquest ritme, el 2016 serà l'any més mortal al mar Mediterrani", ha afirmat.

Gairebé tots els refugiats i immigrants arriben a Europa per les costes d'Itàlia i Grècia. Itàlia ja ha registrat més de 130.000 arribades aquest any i les peticions d'asil s'han duplicat amb relació al 2015.

Sobre els orígens de les persones que arriben, l'ACNUR ha explicat que del total registrat a Grècia, el 48% té nacionalitat siriana, el 25% provenia de l'Afganistan, el 15% de l'Iraq, el 4% del Pakistan i el 3% de l'Iran. Del total de persones que han arribat a les costes d'Itàlia, crida l'atenció que el 60% prové de països africans, principalment de Nigèria, Eritrea, Gàmbia, Guinea, el Sudan i Costa d'Ivori.

L'acord amb Turquia
Segons l'ONU, l'acord firmat entre Ankara i Brussel·les el març d'aquest any ha col·laborat al descens d'arribades a les illes gregues de l'Egeu oriental, pròximes a les costes turques, que van arribar a registrar milers de refugiats per dia, sobretot sirians, el 2015.

Amb relació al pla europeu de repartiment dels refugiats entre els 28 països membres de la UE, adoptat el setembre del 2015, de les més de 160.000 demandes d'asil registrades, només se n'han portat a terme menys de 5.000.

Només promeses (i espera) per als refugiats a l'ONU

No és per falta d’aspiracions, ni d’importants paraules, però una vegada més les bones intencions de les Nacions Unides queden embolicades en les complexitats d’un organisme supranacional dominat pels interessos dels seus estats membres i tendent a veure com molt grans projectes queden empantanegats. En aquesta ocasió, les víctimes d’aquest desequilibri entre metes i realitats són els 65,3 milions de persones desplaçades a tot el món, incloent-hi més de 21 milions de refugiats, protagonistes del moviment forçós humà més important des de la segona guerra mundial, als quals l’ONU ha dedicat per primera vegada expressament una cimera d’alt nivell.

De ben poca cosa ha servit que la trobada, que va obrir ahir la 71a reunió de l’Assemblea General, s’iniciés amb els ambiciosos objectius marcats pel secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon: «Protegir els drets humans de tots els refugiats i immigrants, sense que importi el seu estatus; incrementar el suport als països més impactats; assistir persones desesperades en crisis prolongades; assegurar que els nens obtenen una educació; millorar les operacions de recerca i rescat i elevar el finançament humanitari i el reassentament de refugiats». Perquè s’ha acabat amb la firma d’un document, batejat com la Declaració de Nova York per a Refugiats i Migrants, que tindrà escassa rellevància.

El text és una versió descafeïnada d’esborranys anteriors, dels quals es van anar eliminant propostes com per exemple el compromís de reubicar fins al 10% de la població de refugiats cada any o el de no detenir mai menors d’edat. Per acabar-ho d’adobar, no és legalment vinculant per als 193 països membres de l’ONU, es dóna un termini d’un parell d’anys per elaborar i aprovar dos nous pactes en matèria de refugiats i migrants i, a més a més, no inclou compromisos concrets immediats.

Per tot això la «decepció» ha sigut la reacció unànime d’actors de la societat civil que treballen amb refugiats, migrants i drets humans, des d’Amnistia Internacional fins a Oxfam o Metges Sense Fronteres i Human Rights Watch, que recorden les discrepàncies entre el que es diu i el que es fa. L’ONU, per exemple, únicament ha rebut el 39% del finançament requerit per prestar ajuda en aquesta crisi, en la qual el 86% dels refugiats es troben en països en vies de desenvolupament.

Intervenció del Rei
A Espanya tampoc hi falten els contrastos. Amb el compromís d’acollir un total de 17.000 refugiats, la realitat és que de moment se n’han establert al país menys de 500. I és una discrepància que resta pes a les vigoroses paraules que Felip VI va pronunciar en la cimera de l’ONU. «Molta gent truca a les portes d’Europa. La nostra responsabilitat és acollir-los, en la mesura de les nostres capacitats, perquè puguin gaudir d’una vida digna», va dir el Rei, que va assegurar també: «Els espanyols aspirem a ser un actor rellevant en una qüestió d’enorme contingut ètic i humanitari». I va definir la trobada com «un punt d’inflexió en un assumpte de transcendència vital» amb dimensions morals i polítiques que «exigeixen especial determinació, generositat i perseverança».

Les esperances, en Obama
Amb el decebedor resultat de la cimera de l’ONU, les mirades (i una cosa semblant a l’esperança) passen ara a una cita complementària de líders que va organitzar per avui a Nova York el president dels Estats Units, Barack Obama. I és en aquesta reunió on s’espera que 45 països participants sumin 3.000 milions de dòlars (gairebé 2.700 milions d’euros) a les arques d’ajuda humanitària i garanteixin educació per a un milió de nens refugiats i dret a l’ocupació per a un altre milió d’adults. Serien alguna cosa més que paraules i bones intencions.

Idoya Noain
20/09/2016

dimarts, 20 de setembre de 2016

El Papa alerta que la corrupció és tan addictiva com les drogues

“Es comença per poc i lentament es perd la pròpia llibertat”, diu Francesc 

Francesc no desaprofita mai el ritu dominical de l’àngelus, davant els milers de fidels i turistes que es reuneixen a la plaça de Sant Pere, per abordar temes d’actualitat i llançar el seu missatge moral. Ahir el Papa va tornar a tractar un dels problemes que més el preocupen, la corrupció, sobre la qual va alertar que pot resultar tan addictiva com les drogues.

Jorge Mario Bergoglio es va servir de la paràbola de l’administrador infidel, de l’Evangeli de sant Lluc, per reflexionar sobre “l’astúcia mundana” i contraposar-la a l’“astúcia cristiana, que és un do de l’ Esperit Sant”. “Es tracta d’allunyar-se de l’esperit i dels valors del món, que tant plauen al dimoni, per viure segons l’ evangeli”, va subratllar el Pontífex.

Segons Francesc, “el curs de la vida comporta necessàriament l’elecció entre dos camins, entre honestedat i deshonestedat, entre fidelitat i infidelitat, entre egoisme i altruisme, entre el bé i el mal”. El Papa va advertir de la impossibilitat de moure’s entre les dues actituds, perquè es basen en lògiques divergents. Va citar llavors el profeta Elies en la seva admonició al poble d’Israel perquè no continués caminant sobre les dues vies. “Coixegeu dels dos peus”, els va dir. “És una imatge bonica”, va comentar Francesc.

El Pontífex argentí va animar a seguir el magisteri de Jesucrist, a descartar “la lògica de la corrupció, de l’ atropellament i de l’avidesa”, i a assumir la lògica “de la rectitud, la temprança i la solidaritat”. “Alguns es comporten amb la corrupció com amb les drogues –va afegir Francesc–. Creuen que poden utilitzar-les i abandonar-les quan vulguin. Es comença per poc, una propina aquí, una comissió allà... I entre l’una i l’altra, lentament es perd la pròpia llibertat. També la corrupció provoca addicció i genera pobresa, explotació i patiment. Quantes víctimes hi ha avui al món! Quantes víctimes d’aquesta estesa corrupció! Si, al contrari, intentem seguir la lògica evangèlica de la integritat, de la limpidesa de les intencions i dels comportaments, de la fraternitat, ens convertim en artesans de justícia i obrim horitzons d’esperança per a la humanitat”.

En la salutació final als fidels, abans de desitjar-los, com sempre, “bon dinar” i de demanar-los que preguin per ell, Francesc va anunciar que es desplaçarà demà a la ciutat d’ Assís per participar en la pregària anual per la pau, de caràcter interreligiós, que va instaurar Joan Pau II fa trenta anys. El Papa va convidar totes les parròquies i associacions eclesials a afegir-se a l’oració. “Més que mai necessitem avui pau en aquesta guerra que es lliura per tot el món”, va afegir Francesc, que en els seus anys a la cadira de Pere ha encunyat el concepte de “tercera guerra mundial per capítols” per descriure les múltiples situacions de conflicte i violència que assoten el planeta.

Eusebio Val
19/09/2016

dilluns, 19 de setembre de 2016

L'Índia, la farmàcia dels països pobres

Les grans ONG s’abasten de medicaments genèrics indis per tractar malalties globals, però la pressió de grans companyies i governs com el dels EUA amenaça el subministrament a baix preu 

Clicar damunt la fotografia per ampliar l'imatge
L’Índia és inacabable en molts sentits, un vast subcontinent apassionant i sorprenent alhora. Les cultures, les llengües i les religions s’hi barregen com ho fan l’agricultura tradicional i la indústria puntera en el camp tecnològic. Un lloc de contrastos permanents que juga, entre moltes altres cartes, la de l’especialització en medicaments genèrics. I així és com el país s’ha guanyat la fama de ser “la farmàcia dels països pobres”.

La legislació índia ho afavoreix històricament i diferents fons mundials per a les vacunacions o el tractament de malalties globals i organitzacions com Metges Sense Fronteres (MSF) obtenen genèrics en aquest país per als seus programes. En total, dos terços de les medecines que MSF fa servir per tractar malalties com la tuberculosi, el VIH i la malària són genèrics indis, i el percentatge s’amplia fins al 97% en el cas del VIH o el 77% en el de la malària.

“L’Índia és un país amb una gran tradició sanitària de vocació pública i és per això que aplica amb la màxima flexibilitat les lleis de protecció intel·lectual sobre els medicaments, amb l’objectiu d’estimular la fabricació de genèrics i reduir-ne el preu”, explica l’indi Rohit Malpani, un dels responsables de la campanya que, dins de l’organització MSF, aborda específicament aquesta qüestió.

“El gran exemple en positiu és el tractament del VIH, el preu del qual s’ha reduït un 100% en 15 anys gràcies als genèrics”, assegura la catalana Judit Rius Sanjuan, que també està al capdavant de la campanya. Una tendència semblant segueix el tractament de l’hepatitis C, que té un cost exorbitant quan es comercialitza als EUA i un preu molt més assequible quan es tracta del genèric indi, que és el que compra MSF per als pacients que tracta als països pobres. “Al final es tracta d’aconseguir un equilibri entre la necessària inversió en recerca i l’accessibilitat dels medicaments en termes econòmics”, afegeix aquesta advocada catalana des de Nova York.

Un model amenaçat
Però la farmàcia dels països pobres viu sota amenaça per la pressió que exerceixen les grans companyies farmacèutiques i governs com el dels EUA. “Fins que l’Índia va entrar a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) el 1995 els seus genèrics permetien tractar malalties a un preu molt baix. Però des del 2005, quan va expirar el període transitori, el grau de flexibilitat que permetia la fabricació de genèrics s’ha anat reduint”, alerta Malpani, que reclama un compromís global per evitar que el preu no sigui una barrera per tractar els malalts dels països pobres. Com ho veu tot plegat el govern del primer ministre Narendra Modi? “El problema és que envia missatges contradictoris sobre la qüestió. Una part del govern pensa d’una manera i l’altra sembla que ho faci en el sentit contrari”, lamenta Rohit Malpani.

Si la retallada del preu del tractament del VIH és una història d’èxit -i el de l’hepatitis C segueix aquest camí-, la cara negativa són els preus de les vacunes que s’administren als països pobres. En aquest cas, el preu d’immunitzar una criatura segons el que fixa l’OMS s’ha multiplicat exponencialment, sobretot pel fet que les més noves encara no tenen genèric i el seu preu és artificialment alt, molt allunyat del preu real de fabricació. La lluita per la sensibilització continua.

El preu dels medicaments
Per què alguns medicaments són tan cars? Les grans companyies farmacèutiques ho justifiquen assegurant que així es finança la investigació sobre nous tractaments, però Metges Sense Fronteres (MSF) denuncia en un informe titulat Lives on the edge que no sempre és així. D’entrada perquè no tots els avenços farmacèutics tenen lloc en el marc d’aquestes companyies, però, a més, perquè les xifres mostren que els gegants farmacèutics nord-americans van invertir en recerca el 2010 només el 8% del que van obtenir per les vendes. “Senzillament no és veritat que el que procedeix de les vendes es reinverteixi en innovació. Les xifres indiquen que es paga molt més del que seria necessari per recuperar la inversió”, alerta l’informe de MSF, que posa la mirada en els obstacles que suposa tot plegat per als països pobres.

Marc Vidal/Eduard Forroll
11/09/2016