diumenge, 30 de gener del 2011

Els jocs

Quan parlem de jocs, sembla que ens referim bàsicament els de la mainada, o bé els que són considerats com entreteniment de la gent gran, i no es fa cap menció a la capacitat d’adaptació i socialització que comporten, així com també les múltiples formes en que es desenvolupen. Tot comença i acaba en competir, ja que d’alguna manera la selecció natural de les espècies, consisteix en demostrar-se més valent i més capacitat, en concret, per damunt dels altres.

Des del primers temps de la civilització, l’home va cercar la mecànica del joc, tan a nivell individual com col•lectiu i així van aparèixer els jocs de dames, escacs, els olímpics, etc. Fins i tot, parlaven ja dels jocs de guerra, per que tenien unes regles d’actuació, que per els dirigents, eren semblants a qualsevol competició. Per tan hem de deduir que són consubstancials a l’espècie humana.

Si ens mirem els infants és evident que jugar els motiva: reprodueixen situacions del seu entorn, els fa participatius i s’adapten en el món social que els envolta. Quan ens fem grans, seguim jugant d’altres maneres: esportives, socials, econòmiques. Al cap i la fi seguim jugant.

No és estrany doncs, que també es valori ara la possibilitat de continuar promovent entre la gent gran, diversos tipus de jocs d’entreteniment, per ajudar-los a mantenir la ment desperta, fer-los més participatius i mantenir la seva socialització i relació amb els altres, més activa. Això els permet no sentir-se sols, i evadir-se dels problemes personals, que els puguin angoixar o preocupar.

Probablement sigui una bona teràpia, perquè, com he dit abans, forma part de la nostre manera de ser i de fer. Anar a fer la partida, per molta gent gran, els hi crea uns mecanismes d’obligació i compromís, que els organitza, i els hi dona un sentit de responsabilitat en vers els altres. Això els allunya de sentir-se aïllats i troben un sentit en el que fan, i accepten la mecànica de pertinença al grup.

Un dels problemes, més angoixats dels jubilats, sigui probablement aquest desarrelament, que li comporta perdre el seu rol professional, perquè deixa de pertànyer a un entorn social, que d’una manera subtil i indirecte el margina a un compartiment estanc i el joc el retorna a l’idea de grup.

De tota manera, voldria fer una matisació, i és que cal distingir entre dos tipus de jocs:  
  1. els que tenen unes normes que cal conèixer, per tenir possibilitats de competir amb èxit
  2. els que són simplement d’atzar (rifes, bingos, etc.)
 Els primers suposen un esforç de comprensió, molts d’ells es juguen aparellats, permeten una participació activa en el seu desenvolupament i donen resposta als objectius que plantejava abans. Mentre que els altres, la participació és passiva i moltes vegades frustrant, per tant poc recomanables, per les persones que puguin ser propenses a la depressió o socialment inestables.

Al fet de jugar, sol donar unes emocions de satisfacció o de frustració, que indubtablement afecten l’estat anímic dels que hi participen; aquest motiu a sigut causa d’addiccions, i molts problemes personals.
La moderació ha de ser la base sobre el que s’ha de realitzar qualsevol activitat humana.

Josep Majó i Vila
Professor d’ensenyament i President del Centre Cívic Onyar-Montilivi


dimecres, 26 de gener del 2011

L'assetjament moral: "El pervers destrueix amb somriures". Entrevista a Marie-France Hirigoyen

Tinc més de 50 anys. Vaig néixer a una petita ciutat de província de França i visc a París. Estic divorciada i tinc dos fills. Sóc d'esquerres i em preocupa el patiment dels individus. Vaig néixer en la religió catòlica, però només crec en l'home. Treballo massa. El meu primer llibre, "L'assetjament moral "(Paidós), va per la tercera edició.

Sóc psiquiatra, psicoanalista i psicoterapeuta de família especialitzada en teràpia d'assetjament moral o assetjament psicològic.


Molts anys de consulta veient gent psicològicament anul•lada em van portar a percebre l'error de moltes teories: "La psicoanàlisi només considera el que passa al cap d'un individu, i si aquest es deixa agredir mentalment és un còmplice masoquista. Però això no és cert, hi ha un agressor real que ha fet miques l’assetjat".

Marie-France adverteix: "Compte!, amb el pretext de la tolerància ens tornem indulgents". En aquests temps on el més admirat és el que sap gaudir més i patir menys, proliferen els perversos, gent sense escrúpols que es fa gran destruint als altres.

Individus àvids d'aprovació i admiració, manipuladors nats que primer sedueixen i després vampiritzen. "Seguiu el meu consell: apartin-los de la seva vida. No tenen remei "



Es pot destruir a algú només amb paraules?
Sí, amb burles, sarcasmes, rumors, mirades i insinuacions... és el que s'anomena "assetjament moral", i es dóna a la família, l'empresa i la parella.

Qui són els assetjadors?
Els perversos són gent que vol poder i que no té escrúpols en utilitzar als altres, ja que per a ells no són més que objectes.

I com són les víctimes?
Persones que senten compassió pels altres i que són molt dinàmiques. A poc a poc perden el seu dinamisme i entren en la confusió i el desequilibri quan no entenen el comportament del pervers.

Els perversos utilitzen els febles?
No.
Les seves víctimes solen tenir una forta personalitat i intel•ligència, per això queden atrapades en les xarxes del joc del pervers que gaudeix amb la destrucció moral.

Un assetjador moral neix o es fa?
Solen ser persones que en la seva infància han estat tractades com a objectes: o bé maltractats, o bé idolatrats per la mare.

Són malalts?
No, mentre tenen una víctima on descarregar la seva perversió ells estan perfectament equilibrats.

Són feliços?
Són cruels, no tenen emocions, només els interessa l'aparença i en el fons mai estan contents. Necessiten als altres.

Com “vampirs”?
Exacte, prenen la vida, la força i l'alegria dels altres perquè per ells mateixos no són feliços, ni capaços de desenvolupar-se.

Quin és el procediment d'un pervers?
És la destrucció sistemàtica d'una altra persona durant un llarg període mitjançant sobreentesos, al•lusions, desqualificació, menyspreu, buit. Una subtil estratègia per confondre l'altre. I si l'altre es queixa, el pervers l'acusa de susceptible. Sempre neguen el conflicte. Si no hi ha culpa, no hi ha patiment.

Per què es cau en les seves xarxes?
A més de ser molt seductors, es mostren febles, sensibles i necessitats, i ens bolquem per ajudar-los. Utilitzen hàbilment el llenguatge per confondre l'altre.

Com?
Donen missatges contradictoris, no acaben les frases i són plens d'insinuacions, de manera que l'altre mai està segur del que senten. Sovint menteixen.

I són conscients?
No, actuen així per sobreviure, perquè tenen la impressió que estan en perill. Però saben quan excedeixen els límits. Mai usen un comportament violent si saben que els observen.

Són envejosos?
Molt, aquest sentiment els fa avançar: la sensació que l'altre posseeix el que ells no tenen. Però la seva intel•ligència és estratègica i destrueixen amb somriures.

Són pilotes?
Sempre es sotmeten a l'autoritat. Són submisos amb el poder encara que ho critiquin.

Tenen sentit de l'humor?
Són més aviat sarcàstics i poden ser molt àcids. I tenen fòbia al compromís, a tot el que els pot vincular a un altre: matrimoni, fills ... Tenen por a ser envaïts.

Pobres, tenen cura?
No. Mentre tenen una víctima no es deprimeixen i no tenen problemes de consciència, així que mai van a un especialista.

Són tenaços amb les seves víctimes?
Molt tenaços, els interessa que la víctima estigui al costat d'ells perquè la necessiten. Si els abandona es senten malament, però tendeixen a buscar-ne ràpidament una altra.

Quina és la visió del món del pervers?
Només li interessa el poder i el reconeixement social, però ho dissimula, es queixa sovint de la vida i és molt negatiu.

Si llegeixen aquesta entrevista, es reconeixeran?
No, hi veuran d’altres reflectits. Però la gent del seu entorn si els reconeixerà.

Com treure-se'ls de sobre?
És molt difícil perquè l'agressor no abandona a la seva víctima, i quan aquesta intenta marxar la culpabilitza.

I si és un inevitable company de treball. Com conviure?
Entenent que el seu comportament és patològic i que no canviarà. Si no pot apartar-se d'ells, utilitzeu la política de l'ànec.

L'ànec?
Que tots els insults i humiliacions et rellisquin. Mai s'ha d'entrar en el seu joc: l'escalada de violència. L'agressor pretén que la víctima es converteixi també en agressor. Intenta invertir aparentment la situació i demostrar que l'altre és el violent.

Molt dolents!
Un altre plaer dels perversos és fer perdre la víctima el seu sentit moral.

Com curar a una víctima?
Normalment cal que una altra persona li faci veure quin tipus de relació té; que perdi el sentiment de culpa i recuperi la confiança en si mateixa.
L'agressor s'ha dedicat a fer-li sentir que no és ningú, que és un incompetent, i les persones queden molt malmeses en el seu amor propi. Així que si percep actituds perverses, denunciï.

Cal un especialista?
Si, perquè és molt important mostrar a la víctima quin és el seu punt feble, això és el que l’ha fet caure en mans de l’ assetjador.

I quin sol ser el punt feble?
Una falta de confiança en un mateix per una ferida de la infància. El pervers és molt hàbil percebent la fragilitat de l'altre.

Com defensar-se legalment?
El més important és educar a dir no i formar especialistes que puguin intervenir. En el món laboral s'ha de crear una llei contra l'assetjament moral i estem en això.

Entrevista a Marie-France Hirigoyen Per: Imma Sanchís
La Vanguardia
Traducció: Olga Cruz Garriga

divendres, 14 de gener del 2011

“El copagament només era oportú amb l'abundància”

Entrevista a Boi Ruiz, Conseller de Salut
Per: Marta Ciércoles
  
El conseller ha passat de visitant
a amfitrió al pavelló de la Maternitat
que acull la conselleria de Salut
Foto: O. DURAN.

“Disposem de 1.200 euros per ciutadà; per tant, qui no els utilitza bé els està traient a una altra persona” mal ús dels serveis · “S'ha passat de la confiança en el metge a la confiança en la tecnologia i tothom vol sortir de la consulta amb una prova” nous hospitals · “Revisarem els projectes i farem un calendari nou”

Amb un pressupost anual de més de 10.000 milions d'euros, el Departament de Salut haurà de front aquesta legislatura a una dràstica política de contenció de la despesa. Al nou conseller, Boi Ruiz, li ha tocat liderar el vaixell en època de vaques magres i, en lloc d'estrenar-se amb noves promeses, les circumstàncies l'obliguen a parlar de sacrificis i contenció.

La màxima del govern és fer més amb menys recursos. Com s'aconsegueix això en salut?
   No seria acceptable que proposéssim una altra cosa. Amb el que tenim hem de mantenir la qualitat dels serveis. No hi ha alternativa. I hem de cercar les maneres de fer-ho, perquè és possible. S'han de fer un seguit de canvis organitzatius que no es van fer quan tocava perquè, al final, sempre arribaven diners i ningú s'atrevia a fer cap reforma. Farem canvis, però no en veurem resultats fins l'any vinent.

Si s'inverteix menys, no hi ha risc de perdre qualitat?
   El risc és que la gent no entengui que tots haurem de fer sacrificis. Aquests sacrificis no passaran per reduir prestacions, ni perquè la gent es quedi sense cobertura, ni per incrementar exponencialment les llistes d'espera. Però els pacients tindran alguna incomoditat. Per exemple, haurem de concentrar serveis i els usuaris s'hauran de desplaçar més. Coses que estan acostumats a resoldre ràpidament a urgències, les hauran de resoldre a l'atenció primària i tenir paciència.

Això generarà queixes...
   Jo tinc l'obligació de dir-ho i d'explicar per què ho fem. El gran problema de la nostra sanitat és que l'economia del país ha caigut i els ciutadans han d'entendre que el sistema es finança amb els impostos de les empreses, amb l'IRPF, l'IVA... El pressupost sanitari és de 1.200 euros per persona, i, per tant, hi ha gent que no hi posa ni un euro i n'hi ha que els posen tots. Tenim un sistema solidari gràcies a la fiscalitat progressiva solidària. Si aquests 1.200 euros que posem entre tots no els utilitzem bé, els estem traient a una altra persona.

Quins canvis notarà l'usuari de la sanitat a partir d'ara?
   El màxim que notarà és que un servei que fins ara rebia molt a prop potser el rebrà una mica més lluny. Hem de reforçar més que mai les aliances entre centres i garantir que cap ciutadà hagi d'anar a buscar resposta fora de la seva regió sanitària. Una altra cosa és que potser ja no li podran resoldre tot dins de la seva localitat. Els centres sanitaris hauran de compartir serveis i professionals per treure més rendiment i estalviar despesa. També estem disposats a aprimar l'estructura administrativa del Departament de Salut, del Servei Català de la Salut i de l'Institut Català de la Salut (ICS), perquè ara la prioritat és atendre la gent i no burocratitzar les estructures.

Què aporta la introducció de criteris de gestió privada als centres sanitaris?
   Els hospitals i els centres d'atenció primària han de tenir capacitat i instruments per gestionar-se amb flexibilitat. I això no és privatitzar. Cada centre té una realitat pròpia i unes necessitats i cal dotar-los de flexibilitat perquè facin el que necessiten. No podem tenir un model organitzatiu únic. Hem d'introduir elements d'autonomia de gestió, que ha d'anar acompanyada de responsabilitat.

Presentar la factura dels serveis a cada pacient és la manera de començar a fer pedagogia de la necessitat de contenció?
   El ciutadà ha de saber el que val una primera visita o una TAC. També és fonamental la pedagogia que facin metges i infermeres. Hem de recuperar la confiança en el metge, en lloc de la confiança en la tecnologia. Ara si el pacient no surt de la consulta amb una radiografia, una analítica o amb la prova que demostri allò que li ha dit el metge, sembla que no l'hagin atès bé. El doctor Google no sap tant com el metge, i això està avorrint molts professionals. Els usuaris han d'entendre que han de respectar el metge. És bo que el malalt estigui informat, però el metge és l'únic capaç d'interpretar els seus símptomes. Hem d'aixecar l'autoestima dels professionals i recordar que un metge no és dolent perquè no recepta. Hi ha tota una cultura de consum, que no és tant un abús com de mal ús dels serveis. La pèrdua de respecte al metge ens costa molts diners.

Així doncs, es fan més proves de les necessàries?
Sí, però no se'n fan més de les que el malalt exigeix. El pacient vol tenir evidències del que té. I s'ha passat de la confiança en el metge a la confiança en la tecnologia. Aquesta cultura s'ha de canviar i hem de donar més seguretat al metge.

La despesa farmacèutica suposa el 24% del pressupost sanitari. També es recepten massa medicaments?
   Els preus dels medicaments a l'Estat espanyol són els més baixos d'Europa, però tenim una despesa farmacèutica de les més altes. La conclusió és simple: prenem més medicaments que la resta o almenys en gastem més. Hem de veure per què passa això i si és bo o dolent.

De tot el que diu, es dedueix que, de noves prestacions, ni parlar-ne.
   Si no podem pagar les que tenim, no podrem incloure'n de noves. Ja tenim un dels catàlegs de prestacions gratuïtes més amplis del món, i no està previst, ni a Catalunya ni espero que a l'Estat, introduir-ne d'altres.

L'anterior govern va aprovar diversos projectes de nous hospitals encara pendents d'execució. Què passarà amb aquests projectes?
   Tots aquests projectes estan plantejats segons un calendari que respon a una realitat econòmica que ara no tenim. Per tant, tots els hospitals que, encara que siguin necessaris, no milloren l'atenció clínica, sinó factors com ara l'accessibilitat, hauran de ser reprogramats en el temps. El problema és que si creem un nou hospital en un moment en què no tenim diners, augmentarem la despesa i tindrem l'efecte contrari al que volem: com que ens costarà molt el funcionament, haurem de tractar menys gent. De moment, revisarem els projectes i farem un nou calendari.

Des de la seva anterior posició vostè havia estat partidari del copagament i, fins i tot, l'anterior consellera l'havia posat sobre la taula. Per què l'ha descartat el nou govern?
   Ho hem fet després d'analitzar l'impacte que avui tindria la mesura en determinats nivells de renda. El copagament hauria estat una mesura oportuna quan hi havia abundància. Llavors hi havia tota una capa social que hauria pogut fer front al copagament i, alhora, s'haurien pogut protegir les rendes més baixes. Però ara hi ha 600.000 aturats i, com que el copagament té un efecte dissuasiu, moltes persones no utilitzarien els serveis fins que no en tinguessin més remei. Llavors, vindrien en pitjors condicions de salut. Per tant, no ens ha semblat prudent introduir cap mena de copagament aquesta legislatura.

Què poden esperar els professionals després de la retallada del 5%?
   No podem crear falses expectatives, però tampoc podrem fer millores en l'organització sense la col·laboració de metges i infermeres. Volem suggerir als hospitals que incentivin tota millora que s'aconsegueixi a través de la implicació dels professionals. Si metges i infermeres fan propostes i se n'obtenen bons resultats, aquesta implicació s'ha d'incentivar a través del sistema retributiu que ja existeix actualment. Però, insisteixo, no podem crear falses expectatives ni satisfer demandes basades en drets adquirits que es podien sostenir en una altra època. S'hauran de revisar tots els acords laborals per veure si ara això és sostenible.

Falten metges o cal reordenar els que tenim?
   Tenim una taxa de metges per habitant per sobre d'altres països on no els falten professionals. Per tant, el problema el tenim en el model organitzatiu. El límit del creixement del sistema no depèn només de tenir o no tenir diners per fer inversions, també cal tenir capital de coneixement per fer funcionar els serveis. El model expansionista té un límit. Nosaltres anem a un model reduccionista.

Tenim els metges massa dispersos al territori?
   Tenim un model que consumeix molts metges. A cada punt de guàrdia hi ha almenys cinc metges. Hem d'anar cap a un model reduccionista en què es puguin prestar els mateixos serveis amb menys metges. No parlem de fer fora ningú, sinó de racionalitzar la situació a cada territori.

Per què un conseller de Salut recomana als ciutadans que es facin una assegurança privada?
   La recomanació té un sentit molt clar. Sempre que la raó no sigui que la sanitat pública funciona malament, jo recomano als ciutadans que, solidàriament, es facin una assegurança privada. Si aquestes persones continuen pagant els impostos, però no utilitzen el servei públic, el sistema suportarà menys despesa. Quantes més persones es paguin una pòlissa, més gent podrà participar dels diners públics.

Això no seria crear dos circuits paral·lels en funció de la renda?
   Els que es poden pagar la sanitat privada ja se la paguen de la seva butxaca, i quanta més gent ho faci, més diners públics hi haurà per atendre els que no se la poden pagar. Benvingut sigui el senyor que es pot pagar una mútua perquè beneficia la majoria. Seria un desastre carregar-se això.

S'han compromès que les aportacions desgravin fiscalment.
   Nosaltres podem incidir en el tram autonòmic i ho farem en funció de l'evolució de l'economia. Ara mateix no podem deixar d'ingressar impostos, però està previst per a aquesta legislatura i mirarem d'introduir-ho quan el conseller d'Economia ho cregui oportú.

A l'altra banda
Durant més de setze anys, Boi Ruiz (Barcelona, 1964) va estar, primer com a director general i després com a president, al capdavant de la Unió Catalana d'Hospitals, la principal patronal sanitària del país. Ara, el destí i la voluntat del president Mas l'han col·locat a l'altra banda, des d'on posarà en pràctica molt del que ha après en la gestió privada.

Font: El Punt

dijous, 13 de gener del 2011

La violència domèstica i el sus efectes en els nens

 ¿Qué es la violencia doméstica?
   La violencia doméstica es el abuso físico, sexual o emocional infringido en un hombre o mujer por su compañero. Las mujeres son normalmente las víctimas, pero no siempre.
 
¿Con qué frecuencia ocurre?
  Posiblemente tan frecuente como que una mujer de cada cuatro sufre el abuso de su pareja. La violencia de las mujeres hacia sus compañeros hombres es poco frecuente, pero ocurre. La violencia es más probable si hay niños en la familia. Con frecuencia comienza durante el embarazo o tras el nacimiento. La violencia doméstica está presente en la mitad de las separaciones que ocurren cada año.
 
¿Cómo están implicados los niños?
   En las familias donde se da violencia doméstica, los niños presencian aproximadamente dos tercios de los incidentes de abuso. Alrededor de la mitad de esos niños han sido golpeados duramente. El abuso sexual y emocional es más frecuente en estas familias.
 
¿Cómo afecta a los niños?
   Los niños se sienten muy alterados cuando ven a uno de sus padres abusando o atacando al otro. Normalmente muestran signos de gran angustia.
   Los niños más pequeños pueden desarrollar ansiedad, quejas de dolores de barriga o pueden comenzar a mojar la cama. Pueden encontrar difícil dormir, tener arrebatos de mal genio, y comenzar a comportarse como si fueran mucho más pequeños de lo que son. Los niños más mayores reaccionan de otra manera.
   Los niños mayores parecen expresar su dolor de una forma más “hacia fuera”. Pueden volverse más agresivos y desobedientes. Algunas veces pueden ser violentos para intentar solucionar sus problemas, como si hubieran aprendido esta conducta de la forma en que se comportan los adultos en su casa. Los chicos más mayores pueden comenzar a hacer novillos y a usar alcohol y drogas.
   Las chicas es más probable que se guarden la angustia. Pueden aislarse de otras personas y desarrollar problemas de ansiedad o depresión. Pueden pensar mal sobre sí mismas o quejarse de síntomas físicos. Las chicas tienen más posibilidades de desarrollar un trastorno de conducta alimentaria o de autolesionarse tomando sobredosis de medicamentos o autolesionandose.
   Los niños con estos problemas con frecuencia comienzan a tener un peor rendimiento en la escuela. También pueden desarrollar síntomas de trastorno por estrés postraumático, como tener pesadillas y ser fácilmente asustadizos.
 
Los niños sufres daño emocional si :
  • sufren abusos.
  • ven a otros de su familia sufrir abusos.
  • tienen que defender a alguien de la familia, o se les increpa a que se unan en el abuso.
  • no están siendo cuidados adecuadamente, especialmente si la madre se deprime o comienza a beber demasiado.
  • otras personas evitan la familia porque saben lo que está pasando, los niños pueden perder amigos resultarles difícil hacer nuevos.
  • pierden un padre debido a la separación o incluso por muerte.
  • la madre se va de casa con ellos. Pueden entonces tener problemas económicos, tener que mudarse, perder amigos y tener que empezar en una nueva escuela.
  •  Los padres se separan y las discusiones empeoran siendo los niños utilizados como moneda de cambio en las batallas legales sobre el dinero y el contacto con ellos.
¿Existe algún efecto a largo plazo?
   Si. Los niños que han sido testigos de violencia tienen más posibilidad de ser abusadores o víctimas de nuevos abusos. Los niños tienden a copiar la conducta de sus padres. Los niños aprenden de sus padres a ser violentos con las mujeres. Las niñas aprenden de sus madres que la violencia es inevitable y es algo con lo que tienen que vivir.
   Los niños no siempre repiten el mismo patrón de conducta cuando crecen. Muchos niños no les gusta lo que ven, e intentan duramente no repetir los errores de sus padres. Incluso así, los niños de familias violentas con frecuencia crecen sintiéndose ansiosos y deprimidos, y tienen dificultad para tener relaciones con otras personas.
  
¿Quién puede ayudar?
  • Todo el mundo en la comunidad necesita saber que tal violencia es frecuente y está mal. La gente necesita reconocer lo dañina que es la violencia para los niños. Esto puede ayudar a las personas víctimas de violencia doméstica a darse cuenta de que eso no debería estar pasando y que pueden pedir ayuda. 
  • Posters en centros públicos de la comunidad, escuelas, y centros de salud pueden dar información y guía de cómo actuar.
  • Los profesionales trabajando con niños, incluyendo médicos, enfermeros, profesores, psicólogos, y trabajadores sociales, deberían averiguar dónde pueden encontrar consejo y ayuda, tanto local como nacional.
  • Asociaciones de mujeres maltratadas, organizaciones nacionales que pueden dar información y apoyo.
  • El consejo legal es con frecuencia importante. Las leyes se están modificando facilitando órdenes de alejamiento del supuesto abusador y acosador y la mujer ahora no debe abandonar su casa si no lo desea.
 ¿Debe ser denunciado?
   Si una mujer te confiesa que esto está pasándole, puede ser más importante ayudarle a cambiar su situación, si decide hacerlo. No parece una gran ayuda, sin embargo puede ayudar a la mujer tener una sensación de mayor control en su vida, que tiene alternativas a esa situación. Si alguien te cuenta que le está pasando, puedes tener la sensación de que debes decirle al hombre involucrado lo que ella te ha dicho. NO. Esto puede poner a la mujer y los niños en un gran peligro.

¿Quién puede ayudar más adelante a las madres y los niños?
   La ayuda es necesaria con frecuencia durante mucho tiempo. La supervivencia tiene prioridad, estar a salvo del abusador, un lugar donde vivir y dinero con el que vivir. Después los niños pueden tener citas de contacto con la escuela y asistir más tarde. La madre es probable que se encuentre muy estresada y puede necesitar apoyo, psicoterapia o tratamiento para la depresión o la ansiedad. Los niños que muestren dificultad en la escuela con frecuencia necesitan ayuda extra de sus maestros. Si los niños continúan teniendo problemas emocionales, es necesario ir a un centro de salud mental infanto-juvenil.
 

Bibliografía
Carr, A. (ed.) (2000) What Works with Children and Adolescents? A Critical Review of Psychological Interventions with Children, Adolescents and their Families. London: Brunner-Routledge.
Rutter, M. & Taylor (eds) (2002) Child and Adolescent Psychiatry (4th edn). London: Blackwell.
Scott, A., Shaw, M. & Joughin, C. (2001) Finding the Evidence: A Gateway to the Literature in Child and Adolescent Mental Health (2nd edn). London: Gaskell.
 
© 2009 The Royal College of Psychiatrists

dilluns, 10 de gener del 2011

I ara què fem?

Acabo de veure passar la cavalcada dels Reis d’Orient. Davant del rei Negre (un gironí blanc pintat de negre) hi anava una comparsa de timbalers rítmics formada també per gironins blancs pintats de negre. Significativament seguint el ritme de la música, barrejats entre la gent que mirava i cantava el pas dels Reis hi havia adolescents gironins negres. Perquè de gironins negres ja n’hi ha. Com n’hi ha d’altres colors i llengües i nacionalitats i cultures i religions...


És un fet que la nostra ciutat i la nostra societat ha canviat, i molt!, els darrers anys. Som plurals, amb un bon percentatge de persones procedents d’altres llengües, cultures i països. I això és una riquesa, malgrat algunes veus públiques que ens espanten davant d’aquest canvi innegable.

Estem vivint en una societat en crisi. Una crisi econòmica profunda provocada fa pocs anys pels bancs i que, ara, els governants fan pagar de manera injusta als treballadors; mentre alguns que s’han enriquits escandalosament amb els diners dels altres continuen enriquint-se sense ser sancionats.

I també vivim una crisi política. I ja se sap que quan hi ha crisi econòmica les proclames polítiques –en general- es tornen conservadores per no perdre els vots. I sovint fan crides a la por i es tornen més exigents amb els de fora que amb els de casa. I també es busquen culpables. I ara reben els immigrants.

Em sembla que aquest no és un bon camí. No es tracta de lamentar-nos i de buscar caps de turc: el immigrants pobres, sinó d’obrir i consolidar camins d’incorporació. Un d’aquest camins és el de l’escola i l’educació.

En l’àmbit escolar voldria destacar que –en general- s’està fent un treball esplèndid que –estic segur- donarà bons resultats amb el pas del temps. Educar, ja ho sabem, no és una feia d’hores sinó que els mestres treballen a llarg termini i no pas per períodes electorals. La dedicació de molts mestres –homes i dones- mereix un reconeixement públic, no pas que se’ls blasmi i se’ls hi exigeixin coses que no els pertoquen i que pertanyen més a l’àmbit familiar que no pas a l’escolar.

De totes maneres en el camp del magisteri i al costat d’aquesta actuació dels mestres –en general positiva- hi ha un aspecte preocupant: la poca flexibilitat dels programes de formació inicials. En una societat plural com la nostra encara no hi ha establertes de manera general i obligatòria, en els plans formatius de les escoles Normal, aquelles matèries que necessiten els futurs mestres per poder treballar amb eficàcia amb nens i nenes de procedència diversa.

I em pregunto si aquesta obertura de formació tant necessària (i a l’hora de la veritat tan escassa en els programes oficials) es dóna en altres àmbits com poden ser la formació dels futurs infermers/es i dels metges i metgesses. L’escola i la sanitat són dos àmbits que, a casa nostra, viuen intensament i de manera ben directa la pluralitat de la nostra societat i, per tant, necessiten una formació adient.

Igual que com passa en el camp educatiu, també en el camp sanitari cal destacar la dedicació i els esforços positius que fan la majoria dels que hi treballen i que acullen persones de cultura i tradicions diferents de les nostres i que necessiten els seus serveis. I que, possiblement, amb el pas del temps acabaran essent uns més de la nostra ciutat i de la nostra societat.

Una societat que ha d’aprofundir en la pràctica de la democràcia. No n’hi ha prou d’anar a votar. La democràcia és molt més que això. Els demòcrates treballen perquè sigui realitat la Declaració dels Drets Humans del 1948. A propòsit d’aquesta declaració hi ha un acudit molt dur i, al mateix temps, ben sincer. Es veuen dues persones parlant i una diu a l’altre: -Totes les persones són iguals. L’altra li contesta: –Sí, però n’hi ha que són més igual que altres!

No cal ser gaire despert per veure la certesa de l’acudit. Penso que aquest és el repte que tenim, entre d’altres, aquest any de comença. Treballar a favor d’una societat més justa, més solidària, més acollidora, més participativa, més crítica, més oberta, en la que tots aprenguem de tots (els nou vinguts poden aprendre de nosaltres i nosaltres d’ells).

Una societat, una ciutat, que amb el nostre esforç elimini les diferències; trenqui les barreres culturals; sigui més hospitalària, aculli els nous vinguts i els incorpori amb plenitud de drets i de deures, sense por. Que es faci xarxa i no pas com passa en moments de crisi que cada un va per ell fomentant les desigualtats.

Pel que conec el món escolar i el sanitari són dos bons exemples del que dic. Que sigui per a molts anys.


Salomó Marquès
Pedagog

dilluns, 3 de gener del 2011

L’ insomni : un problema freqüent a la nostra societat

L’ insomni és una malaltia del son on expressem incapacitat per tenir una bona qualitat i quantitat de son .

És una queixa molt freqüent, ja que afecta a un 16% de les persones. Un 40% de tots nosaltres ha tingut, te o tindrà insomni en el algun moment de la seva vida i un 13 % sol•licitarà consell professional per solucionar el seu insomni.
Durant la nit observem dificultat per adormir-nos, problemes per mantenir-nos dormits, despertem mes aviat del normal, o expliquem un son de mala qualitat.

Aquest mal dormir pot expressar-se durant el dia de diferents maneres: fatiga, pèrdua de atenció, concentració, motivació i memòria, mal estar general, canvi de caràcter, somnolència diürna, facilitat per fer errors o tenir accidents i símptomes orgànics (mal de cap, cremor...)

Hi ha alguns factors que faciliten la possibilitat de tenir insomni: sexe femení, embaràs, menopausa, vellesa, divorci, viudetat, solteria, una mala estructura de treball, atur, ambient del dormitori no adequat, malalties mèdiques o psiquiàtriques .

Quan busquem el motiu del insomni moltes vegades no el trobem i l’etiquetem de insomni primari, altres el motiu es psicofisiològic però també hem d’esbrinar si hi ha una malaltia del son relacionada (síndrome de apnea en la son, moviment periòdic de les cames durant el son, alteracions del ritme circadia ...), o una malaltia cardíaca (angina de pit), respiratòria (asma bronquial, malaltia pulmonar obstructiva crònica) digestiva (reflux gastroesofagic), urològica ( problemes de pròstata), neurològica (epilèpsia nocturna) i psiquiàtriques (estres post-traumàtic).

Una vegada tenim problemes de insomni, aquest es pot agreujar o cronificar si ens quedem en el llit en situació d’inactivitat i sense dormir, si ens exposem a la llum en períodes equivocats o l’horari de treball no és adequat (treball a torns o treball nocturn)

Si patim d’insomni és aconsellable procedir d’una forma ordenada.
No automedicar-se, a vegades pensem en prendre un sedant o hipnòtic que ens han aconsellat, però no sabem els seus efectes perjudicials (si el motiu és un síndrome d’apnea en la son empitjoren les apnees al disminuir el to muscular durant el son, estan contraindicats en pacients respiratoris crònics si tenen insuficiència respiratòria) , o bé no coneixen les propietats, si volem conciliar el son més ràpidament potser el producte que prenem actua en un període de temps diferent al que nosaltres desitgem.
És aconsellable en l’insomni :

1.- Establir un horari regular de son, tan si és festiu com no.
2.- Augmentar l’exposició a la llum solar durant el dia. Però mai en les hores prèvies de anar a dormir.
3.- Establir una rutina d’activitat diària.
4.- Fer activitat física regular al matí o a la tarda, però mai abans d’anar a dormir.
5.- Establir un ambient confortable de son (controlar la temperatura ambiental, soroll, llum...)
6.- Oblidar-se de les preocupacions a l’anar a dormir.
7.- Fer una activitat relaxant abans d’anar a dormir .
8.- Dutxar-se amb aigua calenta.
  
Evitarem en el insomni :

1.- Les migdiades, excepte en el treballadors a torns.
2.- L’alcohol.
3.- La cafeïna, nicotina i altres estimulants.
4.- Exposició a la llum brillant durant la nit.
5.- Activitat física 3 hores abans d’anar a dormir.
6.- Begudes o menjars abundants 3 hores abans d’anar a dormir. 
7.- El soroll 
8.- Excessiva calor o fred al dormitori.
9.- Fer servir el llit per altres coses que no siguin dormir o el sexe.
10.- Mirar el rellotge durant les hores de dormir.

Si no aconseguim millorar l’insomni seguint aquests consells seria millor posar-nos en mans d’un especialista, per estudiar-s’ho potser ens farà fer una agenda de son durant 2 setmanes (indican les activitats durant el dia o la nit, quan anem a dormir, quan ens llevem durant la nit o pel matí ...) si cal fer alguna prova la polisomnografia o l’actimetria poden ajudar en alguns casos .

Una vegada orientat el diagnòstic podrà establir-se un tractament de l’insomni, que es pot moure en tres camps:

  1.- Tractament psicològic-conductual (restricció de son, control de l’estímul de son, relaxació, teràpia cognitiva..)
  2.- Tractament farmacològic
  3.- Teràpies alternatives: en aquest punt posaríem el tractament amb herbes (la més coneguda és la valeriana), sols podem dir que no està comprovat el seu efecte científicament però te pocs efectes secundaris.

Si l’insomni és un problema ocasional, seguir els consells indicats ens pot ajudar. Però si l’insomni és crònic, no hem d’autotractar-nos sinó posar-nos en mans d’un especialista que valorarà de forma més acurada:
  1. Els factors predisposants, precipitants i perpetuants
  2. El diagnòstic de les malalties responsables de l’insomni
  3. El tractament més ajustat al nostre insomni
  
Anton Obrador i Lagares
Pneumòleg Unitat de Son
Hospital Universitari Dr. Josep Trueta de Girona

diumenge, 2 de gener del 2011

La tercera edat i la seva problemàtica

Avui dia, degut als problemes econòmics i de l’expectativa de vida per la gent gran, han comportat un protagonisme, molt interessat, en aquest camp social; i el que hauria de ser un acte de justícia i de reconeixement, per la feina de molts anys, s’ha convertit en un mal de cap, per uns governants, que no varen planificar bé els recursos dels que disposaven, ni tampoc l’ordre de prioritats que realment necessita una societat ben estructurada. Varen creure, com ara passa amb la Natura, que els recursos eren il•limitats i que el temps tot ho arreglaria. Hem comprovat que això no era així, que tard o d’hora s’ha de pagar la factura i això ho complica tot.
Algú podrà pensar que abans no existien tants serveis i no passava res, evidentment, les formes de vida eren molt diferents, el grau de compromís ciutadà, no tenia la complexitat dels hàbits, que un teixit industrial i burocràtic comporta. Pensem, que fa cinquanta anys, la vida rural absorbia més del cinquanta per cent de la població i avui dia, els nostre mon agrícola és pràcticament residual. Certament que els jubilats dels nostres pobles petits tenen, en general, una forma de viure la seva sortida del mon laboral, molt més profitosa i no traumàtica, que els de les ciutats: un petit hort, unes cases espaioses, l’entorn familiar, etc. donen un encaix molt més agraït al manteniment físic i mental, dels qui viuen en aquesta situació, tot i l’escassetat de serveis i les assistències de que disposen. La tranquil•litat de l’ambient, el silenci i la quasi absència de compromisos, fan la vida molt més plàcida i adaptada a l’entorn.
Si tot això ho traslladem a la ciutat, les coses es compliquen: els pisos són petits, comporten moltes despeses, sortir al carrer, llevat de algunes zones adequades, és perillós, són vulnerables a qualsevol abús, etc.
Es veritat, que les coses han millorat, introduint tot un teixit de serveis socials, sanitaris i de casals que han sabut planificar, interessar i socialitzar als usuaris, que troben en aquests llocs, moltes activitats profitoses, que mantenen viu l’esperit de superació, davant la davallada física que l’edat comporta.
Hi ha però, alguns aspectes que encara no s’han resolt de manera satisfactòria, un, és la creació d’uns encasellaments en funció de l’edat o jubilació que oficialment passen a ser, en la denominació oficial “ Clases Pasivas ”, en tot lo que comporta aquest qualificatiu en la percepció ciutadana, posant moltes dificultats per poder tenir unes relacions inter-generacionals, ben estructurades en profit d’uns i altres. L’ambient i l’entorn familiar, també es complicat, quant els fills treballen lluny i les ocasions de conviure en família es troben limitades, l’afecte que professen als pares cap als fills i a viceversa, condicionen molt la part afectiva de les persones grans.
És cert que la saturació de feines i ocupacions, fan que molts avis es converteixin en auxiliars de primera mà en la atenció a la infància, fins i tot per sobre de les seves possibilitats físiques i econòmiques, però l’estima que comporta aquesta relació els compensa, i troben en ells aquell lligam familiar que abans he esmentat.
Indubtablement per anar donant resposta a aquestes qüestions, i a moltes d’altres, els casals ofereixen variades activitats, que permeten un manteniment físic i mental als seus usuaris com són: gimnàstica, pintura, tallers, ordinadors, tertúlies, manteniment de la memòria, classes, etc. Vull, però destacar, el que mi en sembla, que més respon als desitjos bàsics que necessitem, em refereixo al Taller d’Autoestima, sinó valorin els seus objectius generals:
  1. Coneixement i consciència d’un mateix.
  2. Encarar les etapes de la vida amb responsabilitat i autonomia.
  3. Tenir confiança amb nosaltres mateixos. 
  4. Saber trobar lo positiu que te la vida.
  5. Entendre que ningú és perfecte.
  6. Ser coherents en la nostre vida personal. 
  7. Saber controlar les emocions.
  8. Valorar l’influencia de l’educació rebuda i les creences.


Si podem assolir aquest objectius, no hi ha dubte que la nostra qualitat de vida millorarà, i la nostra vellesa serà més útil i profitosa.


Josep Majó i Vila
Professor d’ensenyament i President del Centre Cívic Onyar-Montilivi