La pobresa que porta la fam

"Totes les persones tenen el mateix dret als béns que són necessaris per a l'existència. Per tant, tot ésser humà té dret a viure i, consegüentment, a tenir els mitjans per alimentar-se, vestir-se i tenir una casa. Un bon criteri per comprovar la bona marxa d'un país no és el nombre dels seus milionaris, sinó el fet que ningú no passi fam" (Gandhi)

En llegir aquest pensament de Gandhi m'he revingut de les persones que darrerament veiem per Girona remenant contenidors d'escombraries a la percaça de quelcom per menjar. 

Aquestes persones, la veritat, passen força desapercebudes, potser perquè veure-les ens molesta èticament i estètica. En repassar informacions recents sobre el tema veig coses que em criden l'atenció:

• El regidor de Serveis Socials de Girona es reuní amb diverses cadenes de supermercats per aconseguir que el menjar que és a punt de caducar no es llenci, sinó que es col·loqui en prestatges a fi que les persones necessitades puguin retirar-lo. El mateix regidor proposa que aquests aliments se situïn en locals adjacents als establiments per tal de no destorbar-ne la venda normal. Pregunto: els supermercats, disposen de locals adjacents que no utilitzin? És una bona idea però, no és el mateix Ajuntament qui hauria de recollir els aliments i fer-los arribar a l'economat de Pedret que és, em sembla, l'únic que hi ha a Girona? No és funció primordial de l'Ajuntament vetllar perquè totes les persones que viuen a la ciutat disposin dels aliments suficients i no passin gana?
• El Banc dels Aliments i Càritas demanen que aquest material es distribueixi a través dels economats que gestionen. Això podria evitar la picaresca que qui retira els aliments no sigui qui realment els necessita.
• Una cadena catalana de supermercats ja ha arribat a un acord amb el Banc dels Aliments, a nivell de tot Catalunya, i aquesta entitat recollirà i repartirà els aliments retirats de la venda. Mentre que una altra cadena, de marca alemanya, ja ho lliura a entitats que es dediquen a donar-ho a la gent necessitada.
• Alguns supermercats han contractat un servei d'escombraries que recull aquests productes i, segons tinc entès, el mateix camió ja els trinxa directament. La solució més còmoda, més fàcil i menys solidària i responsable.
• Hem sentit moltes vegades que no hem de donar diners a les persones que en demanen a la via pública perquè l'Ajuntament no permet que, a Girona, ningú passi gana ni visqui a la intempèrie. Això, ara mateix, encara és així?

Algunes dades sobre productes alimentaris malbaratats que se'ns faciliten fan escruixir les consciències: amb el menjar que es llença als EUA es podrien alimentar mil milions de persones; a Europa es destrueix gairebé el 50% del menjar que es produeix; a l'Estat espanyol uns tres milions de tones anuals de productes alimentaris es desaprofiten; a Catalunya, el 58% del menjar que es llença procedeix de les llars.

Recomano informar-se amb la lectura del llibre de Tristram Stuart, Alianza Editorial, juny 2011, Despilfarro. El escándalo global de la comida.

Aquesta informació ens pot portar a una reflexió individual profunda per veure com va la nostra sensibilitat (o la nostra consciència, com vulgueu), envers les persones necessitades del nostre entorn que, per causes que no se'ls poden atribuir, no tenen prou ingressos per proveir-se del menjar necessari ni per tenir un sostre digne. Hem pensat mai en el deure ètic o moral de -en un sistema econòmic injust i ple de desigualtat- portar una vida més austera, menys consumista, i compartir amb els necessitats part del que nosaltres tenim i a ells els manca? En aquests dies de fred intens, ens podem quedar tranquils a casa, ben peixats i calentons, i oblidar-nos dels qui no tenen sostre o l'aliment necessari?

La crisi, provocada pel sistema econòmic global, colpeix a tort i a dret sense mirar a qui fa mal. A més d'ajudar els qui ho necessiten ens cal cercar mesures per combatre la injustícia social i la desigualtat que impera.

Xavier Merino i Serra

Membre de Justícia i Pau

27/02/2012 

Diari de Girona

Joves i adolescents amb càncer, malalts en terra de ningú

Al conjunt de l'Estat no hi ha hospitals de referència per a un grup molt vulnerable que necessita respostes

Foto: CBC Canadà

Si descobrir que tens càncer és un dels cops més durs que es poden rebre en la vida, fer-ho quan ets jove o adolescent ho fa pràcticament incomprensible, agreuja encara més la situació i, automàticament, et situa en terra de ningú.


A Espanya no hi ha hospitals de referència, especialistes, tractaments o assaigs clínics per a aquest segment poblacional anomenat "adolescents i adults joves", que engloba a pacients d'entre 14 i 34 anys, aproximadament, i que en països com els EUA, França, Alemanya o Anglaterra ja compten amb unitats específiques i protocols integrals d'actuació.


Diversos estudis i investigacions científiques demostren que la taxa de supervivència d'aquests joves és més gran si són tractats amb protocols pediàtrics que si reben tractaments d'adults.


No obstant això, "aquesta dada no vol dir que aquests pacients no estiguin atesos a Espanya", subratlla en una entrevista amb Efe el cap d'Onco-Hematologia pediàtrica de l'Hospital Niño Jesús de Madrid, Luis Madero, sinó que potser no estiguin rebent el tractament que millor s'adapta a la seva malaltia, el seu hàbitat o moment vital.


200 casos per milió
A Espanya, la incidència de càncer en la població adolescent (d'entre 15 i 19 anys) és de 200 casos per milió d'adolescents a l'any, xifra que augmenta fins a 350 casos per milió entre els de 20 i 25 anys.Els tumors més freqüents són limfomes, tumors del sistema nerviós central, melanomes, sarcomes de parts toves, leucèmies agudes i tumors gonadals i de la tiroide i suposen la primera causa de mort per malaltia en adolescents i adults joves.El sistema sanitari espanyol estableix que els pediatres dels centres de salut tracten als nens fins als 14 anys i quan detecten un problema oncològic els remeten a un hospital amb unitat oncològica pediàtrica, on són avaluats fins als 18 anys.
A partir d'aquesta edat, passen al metge de capçalera i aquest els sol remetre a una unitat oncològica d'adults.


Aquí és on sorgeix el primer problema ja que la histologia dels seus tumors sol ser característica dels nens i els oncòlegs d'adults no estan tan familiaritzats amb aquestes patologies com els pediàtrics. "No estic defensant que hagin de ser tractats per oncòlegs pediàtrics", alerta Madero, "sinó que hi hagi especialistes-oncòlegs, hematòlegs, cirurgians, infermers, anestesistes, psicòlegs -amb especial dedicació a aquest col·lectiu, que afrontin la malaltia d'aquests xavals amb protocols i tractaments específics ".


A més, tant Madero, com Alvaro Lassaletta, oncòleg de l'Hospital Nen Jesús especialitzat en adolescents, insisteixen que hi ha evidències científiques que els joves tractats amb protocols pediàtrics "viuen més" que amb els tractats dels d'adults. El segon problema és la relació amb el propi pacient donat el seu moment vital, explica Madero.Es tracta de xavals amb peculiaritats específiques "molt marcades" pròpies de la seva edat als quals un càncer els implica trencar amb la seva trajectòria acadèmica, amb els seus inicis universitaris o amb les seves primeres experiències sexuals.


Entre nens i pallassos o entre adults
"Estan en plena rebel·lia i no es poden plantejar tenir un càncer", insisteix. I resulta que, segons l'hospital al qual siguin remesos, "passen de ser tractats com nens amb dibuixets a les parets i pallassos, a estar envoltats de persones de 60 anys amb una problemàtica completament diferent", indica Madero. No tenen un centre de referència adaptat a les seves necessitats, on puguin relacionar-se entre ells, amb accés a Internet i a les xarxes socials, amb personal especialitzat en les seves malalties, amb psicòlegs formats per ajudar-los perquè, explica, en la taxa de supervivència no només influeix el tractament, sinó també l'hàbitat i l'estat anímic del pacient.


Aquests pacients són molt grans per entrar en els assaigs clínics pediàtrics i massa joves per als assajos en adults, el que impedeix disposar de dades estadístiques sobre característiques epidemiològiques i biològiques dels seus tumors.


Davant aquesta manca d'informació, Lassaletta ha recollit dades dels països amb hospitals i unitats especialitzades en adolescents i adults joves i els ha comparat amb la situació espanyola mitjançant una enquesta realitzada entre els quaranta hospitals espanyols que tenen una unitat oncològica pediàtrica.


Les dades són reveladores. La taxa de supervivència de joves quan es tracten amb protocols pediàtrics duplica en alguns casos a l'aconseguida amb tractaments d'adults.

Diari de Girona

20/2/2012

Abandó dels abandonats

Aquesta setmana, en un petit requadre de la premsa, s'informava que, a Catalunya, en aquests darrers deu anys, han sigut abandonats més de setanta nens que havien sigut adoptats. En altres rotatius es deia que aquesta és la situació en que es troben una seixantena de nens, cada any, en el territori estatal. Plou sobre mullat. A tot el drama que suposa l'abandó, segueix un drama encara més gran del rebuig de part d'una nova família i, tanmateix, el fracàs d'un projecte de vida.

Què passa? Fa anys que hem anat incidint en que cal conèixer més el que succeeix quan un nen és abandonat i roman una llarga temporada en una institució, per ben muntada que estigui. Les mancances en el desenvolupament que van lligades a la manca de vinculació afectiva són molt greus. Ja fa més de seixanta anys, Spitz, pediatre i psiquiatre de nens, publicava unes dades observades als camps de concentració nazis que eren esgarrifoses. En aquelles paupèrrimes condicions, els nadons que seguien al costat de les seves mares (amb tota la misèria que això significava), vivien i tiraven endavant. Escarransits, però amb un deler per la vida. Les estructures cerebrals del vincle afectiu s'havien construït amb normalitat. En canvi, aquells nadons que eren separats de llurs mares i eren atesos en "nurseries" ben muntades, per personal qualificat, emmalaltien amb facilitat i desenvolupaven, ben aviat, quadres depressius.

Més endavant, Rof Carballo va definir una mena d'"ordit afectiu", com una xarxa neurològica, vital, que només es podria desenvolupar en el cervell del nen gràcies al contacte amb la figura materna durant els sis primers mesos de vida. Quan no es desenvolupava aquest "ordit", les conseqüències eren greus en la vida emocional i afectiva del nen. I s'ha associat una vinculació afectiva inestable i insegura amb l'augment de les conductes agressives en el nen. Avui, gràcies a la neuroimatge, s'ha pogut identificar aquest "ordit afectiu" a les àrees prefrontals del cervell. La manca de vincle i les privacions afectives impedeixen que es desenvolupin estructures. Les conseqüències són greus i s'associen a quadres de hiperactivitat, impulsivitat, manca d'atenció, i agressivitat més o menys manifesta. No es tracta d'un senzill quadre de nens hiperactius. Hi ha molt més. Això no vol dir que l'adopció sigui impossible. 

L'adopció és possible i desitjable. Però cal que els pares adoptants coneguin aquestes característiques i tinguin la capacitat suficient per fer-hi front. En el fons, l'adopció és com un trasplantament social i cal controlar totes les possibles reaccions de rebuig. Només així serà un benefici per a tots.

Josep Cornellà i Canals

23/02/2012

Font: Diari de Girona

L’autoritat dels que no són cap autoritat

El poder, les ànsies de poder, travessa i contamina, implícitament i explícitament, tota relació humana: entre germans, entre amics, en el treball, en els tribunals i, en general, en tota la vida social. Poder equival a control, a submissió, a discrecionalitat, a arbitrarietat... A vegades s’expressa amb la porra, amb la força bruta, però també ho pot fer utilitzant formes més subtils i elaborades: desarticulant les defenses dels individus, anestesiant les persones, comprant les voluntats, és a dir, delimitant estrictament el terreny de joc dins del qual fins i tot ens podem arribar a sentir lliures!

L’autoritat, però, és tota una altra cosa, i el primer que ens caldrà fer és justament deslligar-la del poder, si volem –com ho vull fer jo- rehabilitar-la. L’autoritat en l’àmbit jurídic és, efectivament, aquella persona a qui s’ha atorgat un determinat poder i que l’exerceix; això no obstant, en l’àmbit social i cultural, l’autoritat és la persona que dóna testimoni, que es mostra tal i com és, que actua en primera persona, sense impostacions artificials, ni revestiments estranys. Una autoritat és una persona la presència o el tracte amb la qual ens interpel·la, ens fa reaccionar, ens fa prendre consciència... Una persona que ens mostra maneres de fer, independència en la presa de decisions, humilitat en els comportaments, saviesa en les paraules, llibertat de criteri i estimació pels homes i dones de carn i ossos. L’autoritat se’ns ofereix –mai s’imposa o es postula- com a estímul, com a inspiració, com a desencadenant, com a catalitzador, com a possibilitat... sense demanar cap contraprestació econòmica, sense cap exigència d’adhesió.

Al poder li interessa ser temut, evidentment, però aspira també a ser tan penetrant i omnipresent que es deleix per la invisibilitat. I en aquesta aspiració s’ha apropiat indegudament de l’autoritat, de manera que avui se’ns fa realment difícil dissociar l’autoritat del poder. I, joves com hem estat tots els que ja no ho som, hem caigut en el parany i, en el procés de fer-nos grans, de construir-nos com a subjectes, hem combatut tots els poders (polítics, religiosos, culturals, familiars, econòmics...) i, en fer-ho, hem prescindit també de les autoritats. Un error descomunal que hem pagat car: perquè ens hem quedat sense referents, sense fars, sense alternatives, sense llibertat davant la potència abassegadora dels poders que, avui més que mai, s’exerceixen sense límit ni aturador.

Per això ens cal reconèixer de nou les vertaderes autoritats, les noves i les antigues, les anònimes i les que tenen anomenada: per salvar l’esperança, per fer front als neguits del present, per tornar a ser, individualment i col·lectiva, amos de nosaltres mateixos. Potser Jesús de Natzaret o Mohandas Gandhi o Martin Luther King o Gregorio López Raimundo... Potser l’àvia que, amb la seva pensió, es fa càrrec de fills i néts en l’atur; o la jove que s’indigna davant totes les injustícies, siguin properes o siguin llunyanes; o la funcionària que perd la vida per mirar de socórrer un nàufrag; o la mestra que s’esforça cada dia perquè els seus alumnes siguin millors persones i aprenguin; o la botiguera que aixeca cada dia la persiana del seu establiment i que mira de ser amable amb tots els seus clients, comprin o no comprin; o la jubilada que posa totes les seves hores al servei de la comunitat; o la catedràtica que, a les ràdios o als ateneus, desfà amb claredat i valentia les mentides i paranys del nou déu “mercat”...

Autoritats sense poder, autoritats contra els poders; autoritats que il·luminen, autoritats que acompanyen...

Xavier Besalú

Professor de Pedagogia de la Universitat de Girona  

Vicepresident de l’associació GRAMC

La crisi. Solidaritat evangèlica i sense vedetisme

Foto: Jordi Lliterri Boix
Director de CatalunyaReligio.cat

1. La solidaritat evangèlica i sense vedetisme és una via efectiva per lluitar contra la crisi econòmica i les seves conseqüències socials. Episodis de vedetisme, fins i tot algun episcopal, es donen també dins l’Església. Patètic. Però abunda més la solidaritat evangèlica feta amb senzillesa i discreció.

2. Un exemplar cas de discreció és el del monastir de  Poblet. Des de fa mesos hi ha un cartell  a la porta en que està escrit: “Des d’aquest mes, les col·lectes de les misses dels diumenges i festius seran destinades a Càritas. Novembre del 2011”.

3. El periodista Jordi Llisterri recorda  que el caps de setmana es quan els donatius son més quantiosos perquè més gent visita Poblet. Comenta a www.catalunyareligió.cat: “Es un signe més de les coses que està fent la gent d’Església. Els darrers anys no he anat a grup o trobada eclesial on es parli de la crisi i on no es plantegi també què ha de fer personalment cadascú amb el que té a la butxaca. I molts ho fan. Discretament, com opció personal o de grup. Però és que a més, no ho fan ara. Ho han fet sempre (…) La resposta a la crisi es concreta amb el treball de Càritas a cada parròquia, amb les ONG i fundacions de les ordes religioses, o amb les escoles cristianes que deixen de cobrar quotes però sobretot, amb el que fa cadascú amb la seva consciència. I no per la crisi, sinó perquè fa anys que en molts ambients eclesials es treballa i es planteja la necessitat de concretar també la paràbola deñ Bon Samarità en el compte corrent”

 4. Un altre exemple de solidaritat sense vedetisme es el del monestir de Sant Cugat del Vallès. El seu rector Blai Blanquer acaba de complir 50 anys de sacerdoci. Amb motiu de la seva festa jubilar va dir que no volia regals i va demanar als feligresos que pensessin en  Càritas. Els fidels hi han destinat 21.910,96 euros. I per la jornada de “Mans Unides”, hi han destinat 8.594 euros, un 60% mes que l’any passat malgrat la mala època que passen molts ciutadans.

5. Podrien posar-se molts exemples. Com el cas d’una noia batejada d’adulta. Es va quedar sense feina. Va cobrar indemnització. Va tornar a trobar feina al cap d’un mes. I va decidir donar una part de la indemnització a una entitat social. Amb discreció. Sense vedetisme.

Oriol Domingo 

21/02/2012

Blogs la Vanguardia

A falta d'una vacuna contra la sida, prevenció

Un centenar d'estudiants de secundària van assistir ahir a la xerrada a càrrec de l'investigador i expert en el VIH Julià Blanco

L'objectiu del programa de La Caixa és disminuir el risc de contagi entre els joves

Prevenció, prevenció i prevenció. Aquest va ser el missatge que l'investigador de l'Institut Germans Trias i Pujol Julià Blanco va repetir insistentment ahir al centenar d'alumnes de 3r i 4t d'ESO d'instituts gironins que van assistir a la xerrada sobre la sida organitzada per l'Obra Social de La Caixa. I és que mentre no es descobreixi una vacuna que protegeixi de contraure el VIH, ara per ara només es pot recórrer a les mesures profilàctiques, com ara l'ús del preservatiu en les relacions sexuals.

El doctor Blanco, investigador també d'Irsi Caixa, a banda d'explicar i aclarir diversos conceptes sobre el VIH i la sida, va interactuar amb els joves passant-los un test perquè es poguessin fer una autoanàlisi sobre el grau de risc al qual podien estar exposats. És possible infectar-se amb un petó a la boca quan tens ferides sagnants o les genives encetades? Si et fessis un tatuatge, el tatuador hauria d'utilitzar estris estèrils? Deixaries de fer servir el preservatiu si una persona et digués que no té cap malaltia sexual? I així fins a tretze qüestions que els joves van respondre bé a excepció d'una: molts no saben on haurien d'anar si es volguessin fer la prova del VIH. Però l'objectiu d'aquest tipus de xerrades és precisament detectar els buits d'informació que hi ha entre els adolescents i cobrir-los i d'aquesta manera intentar abaixar el risc de contagi per VIH a què els alumnes podrien estar exposats. I és que algunes dades continuen sent preocupants: anualment hi ha el mateix nombre d'infectats pel virus que fa vint anys. Un total de 700 a Catalunya. I el còctel de fàrmacs no curen.

Núria Astorch

Febrer de 2012
El Punt Avui

"El que vull ara" d'Ángeles Caso

Serà perquè tres dels meus més estimats amics s'han enfrontat inesperadament aquest Nadal a malalties gravíssimes. O perquè, per sort per a mi, el meu company és un home que no té res material però té el cor i el cap més sans que he conegut i cada dia aprenc d'ell una cosa valuosa. O potser perquè, a hores d'ara de la meva existència, he viscut ja suficients hores bones i hores dolentes com per a començar a posar les coses al seu lloc. Serà, potser, perquè algun beneït àngel de la saviesa ha passat per aquí a prop i ha deixat arribar una bocanada del seu alè fins a mi. El cas és que tinc la sensació -almenys la sensació- que començo a entendre una mica de què va això anomenat vida.

Gairebé res del que creiem que és important m'ho sembla. Ni l'èxit, ni el poder, ni els diners, més enllà de l'imprescindible per viure amb dignitat. Passo de les corones de llorers i dels afalacs bruts. Igual que passo del fang de l'enveja, de la maledicència i el judici aliè. Aparto als gemegaires i malhumorats, als egoistes i ambiciosos que aspiren a reposar en tombes plenes d'honors i comptes bancaris, sobre les quals ningú vessarà una sola llàgrima en què càpiga una partícula minúscula de pena veritable. Detesto els cotxes de luxe que embruten el món, els abrics de pells arrencades d'un cos tebi i palpitant, les joies fabricades sobre les penalitats d'homes esclaus que pateixen en les mines de maragdes i d'or a canvi d'un tros de pa.

Rebutjo el cinisme d'una societat que només pensa en el seu propi benestar i es desentén del malestar dels altres, a base del que construeix el seu malbaratament. I als maleïts indiferents que mai es fiquen en embolics. Assenyalo amb el dit els hipòcrites que dipositen una moneda en les guardioles de les missions però no comparteixen la taula amb un immigrant. Als que t’aplaudeixen quan ets reina i t'abandonen quan et surten pústules. Als que creuen que només és important tenir i exhibir en lloc de sentir, pensar i ser.

I ara, ara, en aquest moment de la meva vida, no vull gairebé res. Només la tendresa del meu amor i la gloriosa companyia dels meus amics. Unes quantes riallades i unes paraules d'afecte abans d'anar-me'n al llit. El record dolç dels meus morts. Un parell d'arbres a l'altra banda dels vidres i un tros de cel on treguin el cap la llum i la nit. El millor vers del món i la més bella de les músiques. D'altra banda, podria menjar patates cuites i dormir a terra mentre la meva consciència estigui tranquil·la.

També vull, això sí, mantenir la llibertat i l'esperit crític pels que pago amb gust tot el preu que hagi de pagar. Vull tota la serenitat per suportar el dolor i tota l'alegria de gaudir d’allò bo. Un instant de bellesa cada dia. Trobar desesperadament a faltar els que hagin de marxar perquè vaig tenir la sort d'haver-los tingut al meu costat. No estar mai de tornada de res. Seguir plorant cada vegada que alguna cosa s'ho mereixi, però no queixar-me de cap tonteria. No convertir-me mai, mai, en una dona amargada, passi el que passi. I que el dia que em toqui esfumar-me, un grapadet de persones pensin que va valer la pena que jo caminés una estona per aquí. Només vull això. Gairebé res. O tot.

Ángeles Caso

19/01/2012

La Vanguardia

Mujeres en el infierno

El caso de Susana Trimarco, una madre coraje que lleva 10 años intentando encontrar y liberar a su hija de la red de prostitución que presuntamente la secuestró, está conmocionando a la opinión pública argentina. Un país que ha encarado con determinación los crímenes de la dictadura militar comprueba ahora, a través del juicio que se celebra en San Miguel de Tucumán, que cada año hay decenas de jóvenes desaparecidas que caen en manos de redes mafiosas de explotación sexual. Es una realidad social que los medios, gracias a la valiente iniciativa de Trimarco, están descubriendo a su vez y que se nutre del tráfico de mujeres, de esclavas sexuales y el uso general de métodos atroces para doblegarlas. La investigación realizada por Trimarco en busca de su hija María de los Ángeles Verón (Marita), así como los hechos que están desvelando los medios apuntan, además, a la presunta connivencia de policías, jueces y políticos.

Trimarco ha logrado liberar a 200 mujeres, pero sigue sin encontrar a su hija. La última pista que se tiene sobre ella es que fue enviada a España en 2009. Esta es una conexión en modo alguno extraordinaria. Las redes de tráfico de mujeres no conocen fronteras y Europa es el destino al que llegan cada año unas 500.000 atrapadas por estas redes mafiosas. El juicio celebrado en Madrid a principios de febrero contra uno de los proxenetas más importantes del continente, el rumano Ioan Clamparu (Cabeza de Cerdo), pone de manifiesto hasta qué punto es universal la crueldad de los métodos utilizados para esclavizar a sus víctimas en un negocio que resulta tan lucrativo. Algunos cálculos hablan de un movimiento anual a nivel mundial de entre 4.000 y 6.000 millones de euros.

Pero lo más llamativo de este infame negocio no es solo su dimensión, sino la falta de una respuesta contundente a nivel social y político. España, que se dotó hace tres años de un plan contra la trata de seres humanos para su explotación sexual, ha hecho avances, pero son insuficientes. La gran dificultad en la persecución de los graves delitos que se cometen en este ámbito está en la delimitación de la prostitución forzada de la libremente ejercida. Pero lo cierto es que esta última, según todos los expertos, es ya una actividad muy marginal frente a una explotación masiva y generalizada de la que cada día hay más pruebas.

El País

20/02/2012

Per més informació de la batalla de Susana Trimarco; us deixem aquest enllaç al País: aquí.

Diagnosi Vital

Dr Josep Puig
Hospital Dr Trueta Girona

La recuperació d'un pacient que pateix un infart cerebral es juga en els minuts i segons previs a l'arribada al servei d'urgències hospitalàries. D'aquesta capacitat de pronòstic i reacció de l’entorn familiar en depèn el seu futur, que pot anar des d'una recuperació total fins a la pèrdua de la mobilitat, de la parla o de la part cognitiva del cervell. L'Institut de Diagnòstic per la Imatge (IDI) de l'hospital Josep Trueta de Girona ha descobert un nou mètode que és capaç de predir l'efectivitat del primer tractament que s'aplica en aquest tipus de pacients. Un avenç mèdic de vital importància, ja que permet guanyar temps en la diagnosi i evitar, o minimitzar, les possibles seqüeles als pacients.

Al servei d'urgències del Josep Trueta entren cada any una mitjana de setanta pacients amb ictus o infart cerebral. A tots aquests pacients se'ls trac-ta, tal com estableix l'actual protocol, amb l'rt-PA, un tracta-ment que s'aplica per via endovenosa i que permet alliberar l'artèria cerebral que està obstruïda per un trombus.

L'objectiu és, per tant, que aquest fàrmac arribi al punt que obstrueix la vena i desfaci la bo-la. No obstant aixà, si l'ictus o infart cerebral és hemorràgic, el tractament que s'ha d'aplicar ja no és el mateix. El doctor Josep Puig, que ha liderat la investigació, explica que el tractament amb rt-PA té una efectivitat de només un 3O. En el cas que no s'aconsegueixi desfer el trombus, aleshores els pacients es deriven a Can Ruti, on se'ls injecta per l'engonal un catèter que puja amunt com una guia fins arribar al trombus, “Si el tractament establert amb rt-PA només té una efectivitat en el 30% dels casos, què faig amb el 70% restant?, es pregunta el doctor Puig, Partint d'aquesta premissa, reconeix que hi ha un "problema clínic per resoldre" perquè "Hi ha una gran part de pacients amb ictus que no responen". La importància de la seva investigació rau, doncs, en la necessitat de saber d'entrada quan serà, o no, efectiu aquest primer tractament en els pacients que arriben a urgències amb un infart cerebral. El doctor de l’IDI, que depèn a la vegada de l'IDIBGi (Institut d'Investigació Biomèdica de Girona), ha aconseguit discriminar a través de la radiologia quins tipus de tumors són efectius a l’rt-PA i, de la mateixa manera, determinar d'on prové l’infart. És a dir, si s'ha originat des de les articles de les artèries caròtides (zona del coll) o del cor. "Com més ràpida és la resposta i més ràpidament es recuperi el flux sanguini al teixit cerebral menys, discapacitats i seqüeles li quedaran al pacient”, apunta el Dr Puig.

L’origen d’aquesta investigació va començar en una jornada de guàrdia del doctor  Puig al servei d’urgències de l’hospital Josep Trueta. Explica que un dia li van arribar, en poc temps, dos pacients amb símptomes evidents que patien un infart cerebral "Van arribar amb dos trombus visualment molt similars però un es va destapar amb l’rt-PA i l’altre no". "Què està passant?", es va preguntar. Aleshores va pujar al servei de “valors quantitatius de l’un i de l’altre eren diferents”. És a dir, que tenien una composició diferent. "Poden tenir més o menys greix o globus vermells, per exemple", apunta. I, per tant, l’efecte de l’rt-PA també serà diferent", afegeix.

A partir d’aquí, el responsable d'aquesta investigació va establir un rang de valors amb un punt de tall a partir del qual és capaç de preveure si un trombus serà vulnerable al tractament. "Ens permet discriminar d'entrada quin trombus serà més efectiu i en quin no amb l’TPA. I si és que no, ens permet avançar i ajudar-nos accelerar tot el procés".

Aquesta investigació tot just acaba d'obtenir els primers resultats i continua en marxa. El doctor Puig espera poder creuar els resultats de la seva recerca amb els d’un altre investigador per continuar millorant la predicció i atenció mèdica als pacients que pateixin infarts cerebrals. No obstant això, les seves investigacions van més enllà dels propis resultats ja que la seva recerca està aportant el seu granel de sorra cap un nou concepte de la radiologia que fins ara estava basada només en diagnosi.

“La possibilitat de fer  la predicció basada en un TAC, en imatge, i veure si el tractament serà efectiu o no en un trombus és d’una importància tremenda. Primer, per la poca resposta que té el tractament en si i, en segon lloc, perquè als pacients que saps que no els funcionarà els has d'oferir alguna cosa més i accelerar els tràmits per al trasllat”, conclou.

A banda d'aquesta investigació, de la qual s'ha fet ressò la prestigiosa revista American Journal of Neurology, Puig treballa amb d'altres investigacions de les quals espera obtenir resultats aquest 2012. D'una banda està analitzant quin és el factor determinant que en un termini més llarg permeti saber si un pacient tindrà una incapacitat important amb independència de la seva rehabilitació. "Hem trobat que el que més potencia predictiva té és l’anàlisi del dany de les fibres al cap d'un mes d'haver patit un infart. Aquests resultats ens marquen el pronòstic del pacient a dos anys vista", afirma. El coneixement d'aquestes variables, segons argumenta, "ajudaran en un futur a planificar millor les teràpies de rehabilitació i a monitoritzar el seguiment d'aquests pacients".

Hi ha una segona recerca en marxa també per aquest 2012 els resultats de la qual permetran als metges saber si un infart s’ha produït fa més de quatre hores i mitja o menys. Aquesta investigació, de moment, es troba en la seva fase inicial. L’investigador de l’IDI diu que els resultats “preliminars apunten que es podrà acotar el temps d’evolució” d’un infart cerebral.

I és que, en aquests casos, el temps és més que or. És salut.

Jofre Sáez

17/02/2012

La Vanguardia Girona