dimarts, 22 de setembre de 2015

Una emoció va emmalaltir la meva filla i una altra la va curar

Concha García Jiménez, pionera de la teràpia emocional, que aplica a la seva filla.
Tinc 45 anys, però em sento més bé que als 20; lluitar al costat de la meva filla Sofía em fa créixer sense envellir. Vaig néixer a Còrdova i visc a Sitges. Estic casada amb la Marisa i tenim dues filles meravelloses. Crec que hi ha més del que veiem i ens expliquen. En política prefereixo sumar que dividir.

Vaig conèixer la meva dona, la Marisa, ara fa 19 anys, i -des­prés de set de relació- vam deci­dir casar-nos i formar una famí­lia.

Per què van triar que fos vos­tè la mare?
De mares en som les dues, però vam elegir que jo fos la biològica, perquè la Marisa és deu anys més gran que jo i, a més, té responsabilitat empresarial i viat­ja molt.

Com van escollir el pare?
El meu cunyat es va oferir com a do­nant, però ens vam estimar més que ens el brindés la clínica sense arribar a coneixe'l mai. I encara pensem que va ser la millor deci­sió.

Per què?
No sents el que igno­res i si les nostres filles no conei­xen el seu pare biològic, tampoc no el trobaran a faltar. Vam in­tentar una inseminació tres vega­ des sense tenir èxit i, després, una d'in vitro, i amb aquesta, a la primera, vam aconseguir tres em­brions: me'n vaig implantar un i vam congelar els altres dos. I, per fi, va néixer la María...

Enhorabona.
... Guitart, perquè també estàvem d'acord que portés el cognom de la Marisa. La María és una nena formidable, que ara farà tretze anys.

...Fantàstic.
Tant, que la Mari­sa i jo vam decidir tenir un altre fill amb un -no vam voler besso­nada- dels altres dos embrions. Però aquesta vegada el part no va ser gens fàcil. Vaig tenir pèrdues i vaig patir molt fins que va néixer la Sofía.

Per què va ser tan complicat?
I encara ens faltava l'ensurt se­riós. El vaig tenir quan la cardiò­loga va diagnosticar a la Sofía una tetralogia de Fallat, una cardiopa­tia congènita, que, en el seu cas, es va manifestar en desplaçament de l'aorta i comunicació -un fora­det, li dic a la nena- entre els dos ventricles.

De qui la va heretar? Del pa­re?
Suposem que sí, perquè jo no tinc cap antecedent familiar, pe­rò, en els problemes de la meva vida, jo no he buscat mai culpa­bles, sinó solucions.

Les va trobar?
La doctora va voler esperar tres mesos i operar i nosaltres vam decidir no espe­rar patint de braços plegats. Jo havia llegit molt sobre teràpia emocional i vaig voler ajudar la meva filla sense deixar de seguir, a més, totes les instruccions mèdi­ques. L'hi vaig consultar a la nos­tra doctora de Sant Joan de Déu, i a ella li va semblar bé.

En què va consistir la teràpia?
Les cardiopaties estan relaciona­ des amb el sentiment de rebuig. Vaig deduir que tota l'angoixa de l'embaràs i els meus comentaris negatius havien estat somatitzats per la Sofia durant la gestació en resposta a aquest rebuig. Recordi, a més, que havia estat congelada durant vuit anys.

Però llavors era només un embrió...
Era un ésser viu. Crec que, en qualsevol cas, aquesta emoció havia acabat per afectar­ la fins a manifestar-se en la car­diopatia.

No deu ser que vostè se sent culpable?
Del que estava segura era que faria tot el possible i l'im­possible per salvar-li la vida a la meva filla. La seva altra mare i jo fèiem torns per parlar-li amb tot el nostre amor nit i dia: "T'esti­mem, Sofia, ets una nena molt desitjada i molt estimada, ets la nena més sana i forta del món". A més, la visualitzàvem com una nena sana.

...
Al cap de només dos mesos, vam poder comprovar que el seu quadre havia millorat enorme­ment i que ja no s'havia d'operar.

Potser el diagnòstic no havia estat exacte o potser hi va haver altres factors...
En qualsevol cas, vam continuar donant-li i expres­sant-li el nostre amor contínua­ment. La Sofia va anar millorant, però, un any després, va tenir un esvaniment, li van diagnosticar la síndrome de Jarcho-Levin: li faltaven quatre costelles dretes i tres d'esquerres.

La Sofia patia?
Respirava ma­lament, però no la vam tractar mai com una nena malalta, sinó com una personeta, la nostra filla, amb qui afrontaríem els seus pro­blemes. Seguíem amb la teràpia emocional: estimar-la a dojo i dir­ l'hi a tota hora. Per fi, la van ope­rar -no hi havia cap altra opció- i li van corregir l'artèria subclàvia i li van posar un pedaç a l'orifici in­terventricular, que ja s'havia anat estrenyent per si sol.

Com està ara la Sofia?
En les últimes proves, la doctora li va dir afectuosa: "Sofia, no sé què t'està fent la bruixa de la teva ma­re, però que ho continuï fent". Als tres anyets, és alegre i xerraire i fa una vida normal. I jo la veig millorar cada dia, però conti­nuem amb la teràpia emocional perquè no l'afecti la síndrome de Levin.

Té unes mares molt lluitado­res.
L'actitud per si sola no elimi­na els problemes, però és el prin­cipi de la solució. Crec que les emocions ens influeixen i no no­ més en la nostra psique, sinó tam­ bé de manera directa al nostre cos.

Les seves no poden ser més positives.
Amb la Sofia he après i he llegit moltíssim: hem crescut juntes davant la malaltia. Per ai­xò, vaig escriure El parche magi­co, on explico la nostra història. Va ser tot un repte per mi. Jo no vaig poder anar a la universitat, perquè a casa érem set germans de família humil a Còrdova. Ara vull escriure millor i aprendre i ensenyar al costat de la meva filla.


El pedaç màgic
Si la petita Sofía ha heretat la determinació de les seves mares, ens oferirà dies de glòria. Perquè la mama Concha, dolça i empàti­ca, és una dona de les que primer estimen i després pregunten. Vol créixer, però per poder donar-se més, cosa que la converteix en senyora de múltiples lectures i cultura autodidacta, tan original com desacomplexada. Amb ella i tones de fe planta cara a les greus malalties congènites de la Sofía, que millora gràcies a l'afecte de les seves mares administrat en te­ràpia emocional juntament amb bones cures mèdiques. La seva cardiòloga, Georgia Sarquella Brugada, prologa El parche mágico, llibre solidari en què la força de l'amor no acaba sent un conte.


Lluís Amiguet
19/09/2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies