dijous, 24 de setembre de 2015

Urbanitat i bones maneres

Demà, després d'uns dies a Cuba, el papa Francesc arri­ba a Washington. Al Capi­toli s'adreçarà a una reunió conjunta del Senat i la Cambra de Re­presentants. En tota la història dels Es­tats Units no ho ha fet mai cap pontífex. Per això, i en previsió que els congres­sistes no es pensin que és un polític qualsevol, els líders del Congrés els han advertit que no s'han de saltar el proto­col específic per a aquest cas. Els dema­nen que, quan el Papa entri pel passadís central, s'estiguin de fer una cosa que els encanta: encaixar la mà del visitant a mesura que avança. (No diuen res de, a més d'encaixar-li la mà, clavar-li un amigable cop al braç o a l'esquena per subratllar-ne l'efusivitat, com fa molta gent que conec). L'avís també diu que res d'abraçades ni de donar-li conver­sa, cosa que també els agrada molt, so­bretot si hi ha càmeres de televisió al davant i els congressistes poden fer-se notar i sortir als telenotícies.

Aquesta prevenció per no saltar-se el protocol contrasta amb la que diumen­ge passat hi va haver a l'Havana. El pa­ pa Francesc va oficiar missa a la Plaza de la Revolución i tot seguit se'n va anar a visitar Fidel Castro a casa seva. Se­gons el portaveu del Vaticà, Federico Lombardi, la trobada -que va durar prop de tres quarts- es va desenvolu­par en un ambient "molt familiar i in­formal".

I tant que ho va ser. Fidel Castro el va rebre en xandall. Un xandall blau amb ratlles blanques i negres i una gran marca Adidas damunt del mugró dret. Des que va deixar de banda les camises militars, de color verd oliva, ha passat a vestir xandalls de manera exclusiva. En certa mesura, els xandalls s'han convertit per a ell en la peça proto­col.lària, com la sotana i el -solideu ho són per al pontífex. També el xandall formava part del protocol dels ministres del PSOE Rafael Vera i José Barrionuevo quan van passar una temporada a la presó i cada cop que sortien al carrer se'n posaven perquè els fotografiessin així, la gent s'hi iden­tifiqués i es cregués que eren uns ange­lets. Qualsevol trencament de les nor­mes indumentàries tradicionals acaba convertint-se en norma al cap d'un temps. Quan Antoni Gutiérrez era con­seller del Govern, Josep Tarradellas s'esgarrifava de veure que no portava mai corbata. Molt de temps després, durant el tripartit, Josep Bargalló va ser el líder del sense corbatisme polític. Ara, en aquesta campanya electoral, anar sense corbata ja és gairebé la norma, sobretot des que les samarretes rei­vindicatives de Compromís, primer, i de la CUP després, han esporgat el sensecorbatisme de connotacions rebels. A casa em retreuen que vagi en pijama i no me'l canviï ni quan ve algú de visita però, si molta gent fes el mateix, aviat es convertiria en una tan acceptada socialment com la samarreta reivindicativa, l'absència de corbata, la sota­na o l'esmòquing. Ves si l'encertava Hugh Hefner quan, per assistir a les se­ves festes a la Mansió Playboy, et feia anar vestit de rigorós Pijama.

Quim Monzó
23/09/2015
La Vanguardia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies