“Les catalanes ja són les dones europees que viuen més”

Manel Esteller, oncòleg genetista; avui rep el premi Nacional de Recerca 2015

Foto per Kim Manresa

Tinc 47 anys: calculo que la meva generació en viurà 100. Investigar em rejoveneix perquè em continua divertint. Vaig néixer a Sant Boi. Casat i tenim un fill. Barcelona és un gran centre biomèdic europeu: donem-li suport; no tot és Barça, tot i que sóc culer. Cada cop la nostra edat física divergeix més de la cronològica.

Quant espera viure, doctor?

Calculo que la meva generació arribarà als 100 anys de mitjana tret de catàstrofe o crisi imprevisible.

Pagarà la pena c0mplir-los o seran de trista dependència?

Viurem més i amb més qualitat que ara, i les marques químiques que regulen el genoma poden ser decisives per aconseguir-ho.

Endavant: 100 és un nombre rodó!

I treballem amb hipòtesis de 120 o 130 anys de vida. Ara mateix les catalanes ja són les europees que viuen més: 87 anys.

Enhorabona, noies, per sobreviure’ns!

Tenim una sanitat eficient i bons hàbits en general comparats amb altres països. I a més cada dia observo més casos de grans diferències entre edat cronològica i física: veig septuagenàries que semblen de quaranta anys perquè han tingut sort genètica i, a més, se saben cuidar.

Però cada vegada hi ha més càncers.

Precisament per això, perquè els curem cada vegada més, hi ha més persones que sobreviuen i que augmenten l’estadística. La veritat és que un de cada tres de nosaltres emmalaltirà de càncer.

Això és fatal.

No ho serà, perquè gairebé tots els malalts el superaran. Pensi que cada any es cura un 2% més del percentatge total de càncers.

A poc a poc l’anem vencent.

No tan a poc a poc. En realitat, ha estat molt ràpid. Quan jo vaig començar a exercir d’oncòleg, no es curava ni un de cada quatre. La majoria dels malalts morien en dos o tres mesos. Els supervivents eren una llegenda.

Feia por només de dir la paraula.

En canvi, avui el 60% dels càncers se supe­ren. I així ha sorgit aquesta figura en la qual pensem poc, però que és essencial: la del supervivent. Hi ha desenes de milers al nostre voltant i fan una vida normal.

Doncs per molts anys a tots.

Són exmalalts de càncer que tornen a treballar durant dècades; es casen; tenen fills... Vostè passa pel seu costat cada dia en mil llocs. I sovint ningú no sap al seu entorn que han estat malalts.

Vostè és mes aviat prim: es cuida?

Menjo, menjo i de vegades massa, però en això la genètica m’ha tractat bé.

Quant de genètica hi ha en un càncer?

No confongui genètics i hereditaris: només el 10% dels càncers són hereditaris, i l’altre 90% són genètics, però no hereditaris.

Gairebé tot és bona sort o mala sort?

Cada dia juguem centenars de vegades a la gran rifa de la divisió cel·lular. Com més anys tens, més cops l’has jugada i la possibilitat que la pròxima et surti malament va augmentant.

És la loteria babilònica de Borges.

Però no tingui por, perquè ja li dic que els acabem curant gairebé tots. En canvi, avancem molt poc contra les malalties degeneratives, en especial les demències, que ara proliferen precisament perquè curem més càncers.

Algun consell?

Divertir-se. Jo em llevo cada dia encantat d’anar a treballar. M’encanta el que faig. Això és mitja vida i una font de salut.

Descobrir investigant és cosa de sort?

Els grans eurekes només et passen una o potser dues vegades a la vida. La normalitat és anar fent petits descobriments cada dia: de mica en mica. I el dia que no avancem una miqueta, doncs no me’n vaig content a casa.

A més, avui investigar ja no és cosa d’un geni, sinó d’una xarxa genial.

L’últim gran avenç –i li dono una gran notícia– és que hem creat amb investigadors de Cambridge una enciclopèdia universal mundial on hi ha tots els factors moleculars dels tumors que es relacionen amb tots els fàrmacs existents.

Quants n’hi ha?

Parlem d’un miler de mostres i de més de 500 fàrmacs. Qualsevol la pot consultar i saber el seu tumor i el seu gen i el seu fàrmac. Nosaltres des d’aquí Barcelona hem elaborat la part epigenètica.

Aquesta enciclopèdia és important?

Molt. Perquè és el primer vademècum molecular on es relaciona tot: tumor, gen, molècula, fàrmac. I estarà obert a tothom. Això és formidable. Un gran progrés.

Els fàrmacs també?

Alguns són d’empreses i d’altres de lliure accés, però la informació hi serà per a tothom. És un gran avenç per personalitzar els tractaments i la seva eficàcia a tot arreu.

Què hi posaria i què en trauria, en la nostra gestió de la investigació?

En trauria gestors. N’hi ha massa. Podríem aconseguir més resultats amb menys diners si retalléssim en alts càrrecs.

Una retallada sanitària però saludable.

Icrea a Catalunya ha estat un excel·lent model: tres o quatre gestors han portat a treballar a Barcelona moltíssims i excel·lents investigadors de tot el món. Si la comparem amb el CSIC, veurem que la ràtio ges­tors-cien­tífics del segon és molt pitjor.

A la nova Agència Estatal d’ Investigació hi ha nou alts càrrecs i dos científics.

És un altre error greu que llasta l’eficàcia investigadora: tenim massa gestors que no són científics.

La càrrega dels càrrecs

A la investigació espanyola hi ha massa alts càrrecs que no són científics i no aporten cap valor a la nostra xarxa d’investigadors. Esteller ho denuncia i també Carlos Sebastián ho apuntava l’altre dia aquí mateix amb un exemple demolidor: a la flamant –es va crear el novembre passat– Agència Estatal d’ Investigació manen nou alts càrrecs i dos científics. La Generalitat catalana ha copiat els vicis de l’administració espanyola massa sovint, però cal reconèixer que la trajectòria d’ Icrea, on molt pocs gestors han fitxat alguns dels millors investigadors internacionals, és ara per ara exemplar. Sobretot si la comparem amb el burocratitzat i carregat de càrrecs Centre Superior d’ Investigacions Científiques (CSIC).

Lluís Amiguet

10/05/2016

La Vanguardia

La caiguda demogràfica s'acarnissa amb l'escola concertada, que perd el 6% d'aules

• Ensenyament calcula que els col·legis privats podrien tancar el curs vinent unes 60 classes de P3, enfront de les 42 d'aquest any

• La caiguda de preinscripcions a la pública ha sigut inferior al que es preveia, després que no s'anunciessin supressions d'aules per endavant

Albert Bertran

La caiguda demogràfica, però també la crisi econòmica i la incorporació de projectes pedagògics innovadors a l'escola pública, amenacen de passar factura a la concertada a Catalunya. De moment, a l'espera que el 17 de maig vinent es concreti on estudiaran P3 els alumnes que s'han preinscrit per al curs 2016-2017, tot apunta que els centres de titularitat privada (subvencionats amb fons públics) perdran "una mica més de 60 grups o classes en conjunt", ha assenyalat aquest dilluns Lluís Baulenas, director general de Centres Públics de la Conselleria d'Ensenyament de la Generalitat.

Això significa que el setembre vinent, en la concertada, s'obriran el 6,3% menys d'aules que aquest any. Una vintena, a la ciutat de Barcelona, segons estimacions del Consorci d'Educació. Aquest curs 2015-2016, l'escola privada ja ha perdut a Catalunya 42 grups de P3 respecte a l'any anterior, quan, al seu torn, també va haver de tancar una trentena més d'aules. Les dades definitives no se sabran, en aquest cas, fins que es completi la matrícula, a finals de juny.

A l'escola pública, en canvi, on en un principi es preveia un tancament massiu de classes per motius demogràfics (Ensenyament havia calculat, abans de la preinscripció, que haurien de suprimir 106 grups), hi desapareixeran finalment 54 aules. En contrapartida, la redistribució de la població i l'augment de sol·licituds per anar a la pública en algunes zones han portat la conselleria a obrir 63 grups addicionals.

La Generalitat diu que és aviat per extreure conclusions i adverteix que encara no es pot parlar d'una tendència favorable a la pública, perquè el fenomen es concentra sobretot a Barcelona ciutat. Sí que esmenta la "cohesió que hi ha entre els professors de la pública" i recorda que aquest any les escoles situades als barris més desafavorits tindran menys alumnes per aula. Però el cert és que el fet que moltes poblacions no anunciessin per endavant en la preinscripció escolar quants tancaments d'aules de P3 hi hauria, ha acabat beneficiant els centres públics.

És el cas, per exemple, de Berga, on la pressió popular i l'ajuntament de la ciutat van acabar per convèncer Ensenyament perquè les escoles públiques i les concertades de la localitat concorreguessin a la preinscripció escolar en igualtat de condicions, és a dir, sense que la conselleria decidís per endavant quin col·legi havia d'assumir la desaparició de la línia de P3 que sobrava a la ciutat. Finalment, després del procés, les famílies han decidit que les escoles públiques de Berga mantinguin tots els grups d'infantil (i, per tant, també el nombre de mestres) el pròxim curs.

El problema a Berga era que els 122 alumnes del municipi que han de començar P3 l'any que ve eren insuficients per omplir les més de 175 places que fins aquest curs havien estat oferint les escoles locals. Finalment, "més de la meitat de les famílies han escollit la pública respecte a la concertada, una xifra superior a la d'anys anteriors", assegura Mònica Garcia, regidora d'Educació. Així, la que amb tota probabilitat es veurà afectada és l'escola concertada Vedruna.

Escoles innovadores

Una situació semblant es pot donar, a falta de conèixer les llistes definitives d'alumnes, a l'àrea de Girona i a la del Maresme-Vallès Oriental, on, segons ha indicat Baulenas, tampoc es van anticipar tancaments d'aules abans de la preinscripció. En el cas gironí, es desconeix quina serà l'afectació en l'escola concertada, però les dades que té Ensenyament mostren que als col·legis públics s'hi obriran nou nous grups de P3 (però també en tancaran quatre en altres poblacions).

Però on més evident ha sigut l'aposta per la pública és a la ciutat de Barcelona, com ja va avançar el Consorci d'Educació fa uns dies, quan va presentar les dades provisionals de la preinscripció i va assenyalar que aquest any, per primera vegada, les peticions per estudiar a la pública han igualat les de la concertada. A la capital catalana ha sigut determinant l'atractiu que estan exercint algunes de les escoles denominades innovadores, amb projectes pedagògics que incorporen noves formes d'implicar els alumnes en l'aprenentatge.

No sembla que aquest hagi sigut el motiu en el conjunt de Catalunya, on "el projecte educatiu de les escoles encara no és un factor significatiu", ha precisat el director general de Centres Públics, que ha indicat que el curs vinent començaran l'escola a Catalunya 66.888 alumnes nascuts l'any 2013, el 5,4% menys que els de la promoció anterior. A Barcelona, però, sí que hi ha pares que trien escola pel projecte educatiu. "I estem segurs que els que escullen la pública, ho fan perquè estan convençuts de la seva qualitat", va subratllar la responsable del consorci. 

El Pas a l'Institut 

1. Un augment segons el que es preveia Malgrat que el procés de preinscripció per a primer d'ESO sol ser, des del punt de vista de l'Administració, molt més complex que el de P3, la veritat és que aquest any, "la previsió inicial d'augment s'ha complert", indica el subdirector Lluís Baulenas.
2. Gairebé el 4% més d'alumnes de primer A diferència del que passa en l'educació infantil, la població escolar de primer d'ESO creixerà el pròxim 2016-2017 el 3,8% respecte a aquest any. La preinscripció s'ha repartit a parts gairebé iguals: la pública tindrà un augment del 3,84% i la concertada, del 3,59%.
3. Facilitar un procés gens fàcil "Un dels criteris que regeixen l'assignació de places, en el pas de primària a secundària, és garantir la coordinació i facilitar la continuïtat del procés educatiu", diu el responsable de l'escola pública. La transició no és sempre fàcil, pel canvi que suposa per als adolescents.
4. Una ràtio més baixa per a l'any que ve El subdirector s'ha compromès a estudiar, de cara al curs 2017-2018, la possibilitat de reduir el nombre d'alumnes per aula, la ràtio, en els centres de secundària de més complexitat, com s'ha fet aquest any a primària. "S'ha de veure si disminuïm a 27, en comptes dels 30 actuals", apunta.

Maria Jesús Ibáñez

09/05/2016

El Periódico

Sempre desperts, la mort més cruel.

El testimoni de dos germans australians que pateixen insomni familiar letal dóna visibilitat a una malaltia que, tot i que molt poc comú, és devastadora. 

Els germans Webb

Hi ha moltes coses a la vida que semblen segures, que no ens qüestionem mai. Dormir és una d'elles. La majoria ens queixem que no dormim tantes hores com voldríem, i són molts els que pateixen trastorns del son i tenen problemes d'insomni. Però d'una manera o una altra, més o menys hores, amb l'ajut de pastilles o sense, tothom dorm. Tothom? No. Al món hi ha unes 40 famílies que pateixen insomni familiar letal (IFL), una malaltia que, un cop es desenvolupa, els fa impossible tornar a dormir. I el que passa aleshores és extraordinàriament cruel.

Són molt poques, però el seu sofriment és difícil d'imaginar. El problema de les persones que pateixen IFL ha saltat al primer pla de l'actualitat arran del testimoni de dos germans, Lachlan i Hayley Webb, que han explicat el seu cas en un reportatge emès fa uns dies en un canal de televisió australià. Els dos germans van descobrir que la família tenia el gen de la malaltia quan ells eren adolescents i la seva àvia va deixar de dormir. Sis mesos després va morir. Més tard, moririen també la seva mare, una tieta i un oncle.

L'IFL és una malaltia neurodegenerativa, semblant a la de les vaques boges. Però mentre que la de les vaques boges s'adquireix en menjar carn contaminada, l'IFL s'hereta, sense que els que la pateixen puguin fer res per evitar-ho. No es declara de sobte sinó que apareix de forma gradual. Hi ha qui pateix els primers símptomes amb 20 anys, d'altres en tenen 70. Els que pateixen la malaltia comencen a mostrar-se confosos i, amb el temps, deliren, seguint un quadre que es pot confondre amb la demència. En algun moment deixen de dormir. Com a molt experimenten una sensació de son incomplet, però en cap cas arriben a tenir un son profund. Entre sis mesos i dos anys després de patir els primers símptomes moren.

"Estar despert els últims sis mesos de la teva vida"

De moment, no hi ha cap tractament per a l'IFL. Un equip de científics italians han desenvolupat un fàrmac encara en període de proves i a la Universitat de Califòrnia es treballa en una teràpia experimental. Els germans Webb s'hi han apuntat de forma voluntària, amb l'esperança que la ciència trobi la cura per a la seva malaltia abans que sigui massa tard. La doctora Sonia Vallabh, coresponsable de la nova teràpia, explica que patir IFL "és una manera increïblement ràpida i brutal de morir". Un dels pacients ho descriu així: "És com estar despert durant els últims sis mesos de la teva vida".

Els motius pels quals Vallabh es dedica en cos i ànima a trobar una cura són del tot personals: fa cinc anys va ser testimoni de la mort irremeiable de la seva mare, una lenta agonia durant la qual va quedar colgada en uns llimbs, a mig camí entre estar desperta i estar adormida. "Estava prou lúcida com per saber que era víctima d'alguna cosa horrorosa". La doctora ha donat positiu en les proves per detectar la malaltia, cosa que vol dir que tard o d'hora la desenvoluparà i morirà. Per evitar-ho, cal que algú trobi la cura, que de moment no existeix. Potser serà ella qui la trobarà. Els germans Webb hi confien, i ella també. L'edat mitjana a la qual es presenta la malaltia és de 50 anys. Ara en té 31. Els germans Webb, 28 i 31.

Què passa quan no dormim

L'insomni familiar letal és una malaltia extrema, motivada per la degeneració del tàlem, la part del cervell que regula com responem de forma automàtica a l'entorn. Per imaginar l'infern que viuen els que la pateixen només cal tenir presents els símptomes que experimentem després de no descansar prou: cansament, irritabilitat, mal de cap… Després de 24 hores sense dormir es veuen afectades la capacitat de discernir i decidir. L' atenció baixa, falla la memòria, hi ha problemes de concentració i l' audició disminueix. Amb aquests problemes, les possibilitats de patir un accident greu s'incrementen de forma notable. 36 hores sense dormir provoquen un daltabaix emocional i puja molt la tensió arterial.

Després de 48 hores, el cos comença un procés de compensació provocant microepisodis de son, d'una durada que pot anar de 0,5 a 30 segons. La desorientació és total. 72 hores sense dormir i la capacitat de pensar de forma lúcida i concentrar-se és pràcticament inexistent. Fins i tot una conversa normal és un repte i es comencen a patir al·lucinacions, on es veuen coses que en realitat no hi són o no existeixen.

La importància de dormir

Tot això passa perquè, òbviament, dormir és molt important. Alguns càlculs estadístics apunten que un home que mori amb 80 anys s'haurà passat 50 dies sencers de la seva vida practicant sexe, 95 dies al vàter, 9 anys mirant la tele… i 26 anys dormint. Dormir és tan important que no podem decidir no fer-ho. Fins i tot els que, per algun motiu, intenten no aclucar l'ull troben la tasca impossible. Res, ni tan sols menjar, és tan important. Randy Gardner, un estudiant de 17 anys dels Estats Units, va decidir comprovar quant podia aguantar sense dormir; onze dies després, aconseguia un rècord mundial.

La ciència no acaba de saber per què tenim una necessitat peremptòria de dormir. Sap, això sí, quins són els beneficis de dormir bé: renovar les cèl·lules, mantenir sa el sistema immunològic, fer que el metabolisme funcioni de forma correcta. I també sap els problemes derivats de no fer-ho: més risc de patir tota mena de malalties, des de la diabetis fins als infarts de miocardi, passant per la depressió i l'obesitat. Una perspectiva preocupant, tot i que si l'episodi d'insomni és puntual no cal patir, perquè els danys que es generen no són irreversibles.

Isidre Estévez

09/05/2016

Ara.cat

Un repte per a tothom!

Davant els casos d'abusos sexuals en col.legis catalans que s'han conegut en els últims mesos, Escola Cristiana de Catalunya demana perdó i es declara avergonyida. En aquest article es compromet a dedicar tots els seus esforços a evitar que torni a succeir.

Fa unes setmanes va acabar el procés de preinscripció per als ensenyaments obligatoris a les escoles del Servei d’Educació de Catalunya. Un significatiu nombre de famílies ha aconseguit que els fills o filles obtinguin plaça a l’escola desitjada. És bo que sigui així, que es pugui exercir en llibertat democràtica el dret d’escollir segons el propi capteniment educatiu i les pròpies conviccions. La nostra felicitació a tots els qui han obtingut plaça a l’escola pública o concertada desitjada. Des de Escola Cristiana de Catalunya volem manifestar, també, agraïment als pares i mares que han fet confiança en els nostres centres.

La tradició educativa del nostre país, l’estructura del sistema que la història ha confegit amb l’esforç de les diverses iniciatives, la continuada inquietud pedagògica dels seus educadors i la vàlua de les iniciatives innovadores actuals –que són una realitat reeixida i prometedora–, de ben segur que contribuiran a enfortir un diàleg pedagògic constructiu i enriquidor al servei dels alumnes i professors, lluny d’enfrontaments estèrils que aporten ben poc a la millora qualitativa de l’ensenyament.

La voluntat d’entesa i el diàleg són dos elements que sempre han guiat el camí de moltes ­institucions, professionals de l’educació, polítics i persones interessades en l’ensenyament; també de les més de quatre-centes escoles cristianes d’arreu de Catalunya. Som escoles que eduquem en el compromís, en la confiança en les persones, la ­responsabilitat, el diàleg, l’esperit de servei, el respecte, la solidaritat, la justícia i la convivència. Som escoles que eduquem en un seguit de valors i actituds basats en els ensenyaments de Jesús. La nostra qualitat educativa és, per damunt de tot, qualitat humana, i entenem l’educació com un servei a tothom.

En les escoles cristianes, l’alumne i l’educador són el centre del procés educatiu, com no podria ser d’una altra manera. Apostem per l’educació integral, des del primer dia d’escola­rització, fins que s’arriba a la universitat o als cicles de for­mació professional qualifica­dora. Apostem per metodologies d’aprenentatge i enfocaments pedagògics innovadors. I ho fem adaptant-nos a les necessitats educatives de cada escolar i donant molta importància a l’atenció a la diversitat. És una educació personalitzada, en la qual els mestres i professors potencien el millor de cada alumne.

Bo i que aquest plantejament general abasta totes les escoles cristianes i es desenvolupa en el seu dia a dia, hem viscut i vivim amb vergonya, indignació i tristesa els casos d’abusos a menors que s’han denunciat en els darrers mesos a diferents escoles del nostre col·lectiu. Ho lamentem, ens avergonyeixen profundament i demanem perdó a les víctimes i les seves famílies. Estem al seu costat. Les escoles afectades s’han posat a disposició de les víctimes per intentar reparar els danys i donar el suport psicològic i jurídic necessari. Solidàriament, també ho fem totes les escoles cristianes.

Els abusos a menors són una xacra de la societat i el 80% dels casos es produeixen en l’entorn familiar. Sovint els mitjans de comunicació també es fan ressò de casos que han succeït en altres entorns (escolars, esportius, de lleure...) Vetllarem i esmerçarem tots els nostres esforços perquè cap més abús torni a passar en una escola cristiana, però el cert es que ni la societat, ni les escoles poden garantir que no tornarà a succeir. Els protocols actuals permeten detectar i denunciar amb agilitat casos d’aquestes característiques i centrar els esforços convenients a generar i desenvolupar una cultura de la prevenció. En aquest context, l’escola cristiana de Catalunya fa una crida a totes les institucions implicades i els diferents agents socials per buscar plegats totes aquelles solu­cions que permetin acabar amb aquest greu problema que afecta a tota la societat. No oblidem, com ja hem esmentat més amunt en aquest article, que el 80% dels casos es produeix en l’àmbit familiar.

En continuïtat amb el treball fet fins ara, les escoles del Servei d’Educació de Catalunya seguiran oferint el seu servei en el marc de la Llei d’Educació. Per a moltes famílies, l’escola cris­tiana continua sent l’opció preferent, tal com s’ha posat de ­manifest en el procés de preinscripció. Heus ací el nostre agraïment. Això ens encoratja a encarar el futur amb humilitat i optimisme i amb el convenciment que seguirem formant bones persones i professionals competents i preparats per construir amb els altres nois i noies la Catalunya del futur; una Catalunya justa, integradora, equitativa... i atenta a ajudar les persones més desafavorides. Un repte per a tothom!

Enric Puig Jofra

05/07/2016

La Vanguardia

“La societat moderna necessita créixer per romandre igual”

Hartmut Rosa, filòsof i sociòleg

Foto per Xavier Cervera

Tinc 50 anys, alemany: vaig néixer a Lörrach i sóc catedràtic de Sociologia a la Universitat de Jena. Visc sol. No tinc fills, però a l’estiu organitzo campaments per a nens amb talent. Democràcia és donar veu a tothom i que totes les veus siguis escoltades. Crec en una realitat que respon, podem anomenar-la Déu.

Sóc un hàmster a la seva roda?

Jo sí que ho sóc.

... la veritat.

D’acord..., crec que vostè també, tots vivim atrapats en una enorme roda d’hàmster.

L’acceleració és el mantra.

Sí, innovar-avançar-produir o perdre. Fixi’s en l’economia: o creixes o entres en crisi. És absurd i una traïció, perquè la promesa de la modernitat era que sent eficients hi hauria riquesa per a tothom.

N’hi ha en quantitat, però cada vegada per a menys gent.

Però tots estem atrapats. Les elits han interioritzat els mecanismes d’optimització i acceleració, de manera que duen incorporada l’ansietat; d’altres han de córrer perquè ho exigeix l’empresa, i els caps, pressionats.

I els aturats, han caigut de la roda?

Sí, i queden desconnectats de qualsevol lògica, no tenen feina, ni diners ni reconeixement. Ets a la roda o a fora.

Com més urbana, moderna i avançada és una ciutat, més ràpidament s’hi camina.

Efectivament. És com una perversió, tenim les tecnologies més ràpides, de manera que hauríem de tenir més temps, però cada vegada en tenim menys; i no somriem més que a l’ Àfrica, on van a un ritme més lent.

A les enquestes som els més feliços.

Perquè responem a aquesta pregunta amb una visió que té a veure amb els nostres recursos (casa, mòbil, cotxe, aire condicionat...), però això no vol dir que tinguem una vida millor.

N’està segur?

La societat capitalista moderna necessita créixer per romandre igual. No aturarem aquesta roda si no canviem l’ordre polític i econòmic per assolir un estat en el qual no necessitem accelerar per conservar l’ statu quo. Jo defenso uns ingressos bàsics.

Només pel fet d’existir?

Sí, però també hem de canviar la nostra idea del que és una bona vida. Creiem que tenir més ens farà més feliços (més recursos, coneixement, millor aspecte, més amics, més salut...). Creiem que més és millor.

I quina és la seva proposta?

La meva idea és que la bona vida s’obté ressonant amb el nostre entorn, vivint connectats amb el món. En les relacions, en l’art, en la naturalesa... busquem estar en contacte amb l’existència, que ens emocionin i emocionar els altres. Les experiències de connexió sempre tenen una qualitat transformadora.

Necessitem sentit.

La mala vida és una vida alienada, pots tenir molts diners i relacions, però si perds la ressonància acabes cremat.

Aquest moment polític, és la conseqüència o la resistència a l’acceleració?

Totes dues. Crec que les persones ens sentim alienades, atrapades en un món que canvia constantment i sobre el qual no tenim control. El que anomenem globalització no és més que acceleració permanent, tot viatja rapidíssim: els diners, les dades, la informació...

L’acceleració no té final?

Estem a punt de fusionar la biologia amb la tecnologia, no sembla que hi hagi límits.

Potser ens col·lapsarem, abans.

El sistema continuarà fins que hi hagi una catàstrofe ecològica, un ensorrament econòmic total o una resistència política radicalitzada. Heus aquí l’ EI, que vol congelar la societat.

Cada vegada introduïm els nens en el “corre, tingues pressa” a una edat més primerenca.

I això augmenta les desigualtats perquè les elits, que són les que corren més ràpid, no esperen ni que neixi el nadó, li posen Bach per accelerar les connexions neuronals.

Això no els farà més feliços.

Quan a les enquestes preguntem a la gent quina va ser l’última vegada que es va sentir feliç, solen explicar-nos una història que acaba: “...això realment em va emocionar”: connectivitat.

Però anem darrere els diners.

Al món modern neoliberal no hi ha cap refugi on puguem dir “ja en tinc prou”. Tan aviat et quedes al mateix esglaó, te’n vas avall, perds la teva posició.

Cal moure les potetes sense parar...

Vostè ho ha dit: l’energia que mou aquesta enorme roda prové del mateix sistema, però també de nosaltres. Cal comprendre com funciona el capitalisme.

Comprendre per canviar?

Sí. El nostre desig bàsic de connexió s’ha emmascarat en un desig de béns i objectes. Vull un mòbil per estar connectat amb els meus amics, però acabo atrapat en el consum de l’últim model..., per això els objectes sempre ens deceben.

L’aigua embotellada no ens connecta amb la naturalesa per més flors que li dibuixin.

Exacte, però així funciona el capitalisme: ens hem de sentir prou decebuts per no estar satisfets, però no tant per deixar de comprar. Si ho entens, hi podràs fer alguna cosa.

Hi ha una solució individual?

Podem triar entre augmentar la nostra predisposició a l’alienació ( ficar el cap al mòbil i consumir) o obrir-nos a la possibilitat de la connexió, atents al que passa al voltant. Però la solució és col·lectiva, i podem remodelar el món treballant junts des de la UE, una potència econòmica i política, i amb una veu moral; però si comencem a competir entre nosaltres, aquesta possibilitat s’esfumarà.

Amb ulls d’alienígena

Em proposa d’observar el capitalisme amb ulls d’alienígena. Des d’aquesta distància no hi ha dubte que el capitalisme ha portat riquesa i avenços increïbles, som una societat molt eficient, la nostra capacitat de produir béns no té comparació a la història, però el preu és viure atrapats en l’acceleració: o creixem o entrem en crisi, presoners d’un ritme de vida frenètic que ens fa infeliços. “A la meva universitat tenim un projecte d’investigació enorme: la societat postcreixement. La idea és inventar un ordre social modern que s’estabilitzi en modalitat d’adaptació a través de la democràcia econòmica, uns ingressos bàsics i una nova concepció de la bona vida”. Ha dissertat al CCCB.

Ima Sanchís

03/05/2016

La Vanguardia

"Avui omplim la ciutat de gràcies i esperança"

María José Meseguer, psicòloga de formació i entusiasta voluntària, és una de les mil persones que avui recullen fons per investigar el càncer.

Foto per: Àlvaro Monge

L'investigador Manel Esteller, en un passeig per Sant Gervasi, comentava a les nostres pàgines de Districtes fa uns mesos que cada dia ens creuem pel carrer amb molts exmalalts de càncer per als quals 20 anys enrere no hi havia cap tractament. Ho deia qui pilota un dels viatges de la ciència més esperançadors: el que persegueix curar el càncer. Els mil voluntaris de l'AECC-Catalunya contra el Càncer amb armilles verdes que avui són pels carrers de Barcelona recullen donatius perquè aquest viatge no s'aturi fins a complir la seva missió. María José Meseguer (Sabadell, 1971) serà a les Corts.

És la seva primera col·lecta amb l'AECC?

La tercera. L'any passat, i l'anterior, vaig estar a la porta del mercat d'Horta.

Què la va portar a fer-se voluntària?

Jo ja feia un altre voluntariat, al Telèfon de l'Esperança, i tenia ganes de fer alguna cosa més. Com que vaig viure algun cas de càncer a la família, i coneixia la tasca de l'AECC, fa tres anys vaig contactar amb ells, vaig fer la seva formació per a voluntaris i n'estic encantada.

En què més col·labora amb ells?

De moment, he estat sis mesos visitant setmanalment una senyora que tenia càncer i vuit mesos al servei de radiologia de l'ICO (Institut Català d'Oncologia).

Què hi feia allà?

A consultes externes, un company voluntari i jo muntàvem un lloc amb revistes perquè els pacients que van a fer-se el tractament es distreguin. Repartíem caramels, aigua, infusions i donàvem conversa a qui en demanava.

Molts voluntaris acostumen a dir que reben més del que donen; ho comparteix?

Sí. Quan et mous des del cor i l'interès sincer a ajudar, quan dónes, sents que, fent-ho, sumes alguna cosa, i aquesta satisfacció d'aportar és per a tu.

A què es dedica professionalment?

Ara estic a l'atur, he treballat a recursos humans i com a auxiliar tècnica educativa, la cuidadora de tota la vida, amb persones amb diversitat funcional. Això m'agrada molt. I la gent em diu: 'Amb tantíssimes coses que fas amb la gent com a voluntària, no et serà difícil trobar feina'. Però ja fa temps que estic així, i no és fàcil. Mentre dono veus, tota l'ajuda que dedico a campanyes puntuals, o als meus voluntariats habituals, em fa sentir que el meu temps no està perdut, i anímicament, encara que tinc estones baixes, vaig rebent molts moments de gratificació.

El dia de la col·lecta per a la investigació -avui- deu tenir moments d'aquests.

Sí, és quan penso: avui omplim la ciutat de gràcies i esperança. Al mes de gener ens van reunir a Castelldefels a tots els voluntaris i ens van posar al dia de l'avanç en investigació. Llavors t'adones que l'esperança i la investigació van de bracet. Per això, cada moneda que entra a les guardioles suma esperança, i també el gràcies teu i el de qui et diu: gràcies a vosaltres per la tasca que feu. Saben, i jo la primera, que ningú està lliure del càncer, directament o indirectament.

Hi ha altres activitats previstes per al dia de la col·lecta, a més de la seva feina?

A la carpa de l'AECC (passeig de Gràcia- Aragó) s'hi recrea un laboratori que els científics donen a conèixer. I es reparteixen iris blancs, la flor de l'esperança, com aquesta que porto a la solapa (a la foto).

Envoltada de tanta esperança, trobarà feina de seguida. La seva tasca al Telèfon de l'Esperança, quina és? 

Escoltar. Som escoltes actius cada hora de l'any. Per a mi, que no he treballat la psicologia en ambient clínic, és molt enriquidor. I sóc a l'associació Tots vàlids, a la Taula de Discapacitats, i en projectes de millora de l'educació a Cerdanyola. I a tot arreu veig esperança.

Carme Escales

05/05/2016

El Periódico

Combatents a l'ombra

La reportera Anna Teixidor explica la història personal de gihadistes sorgits de Catalunya

Un home és detingut pels Mossos d'Esquadra durant una operació policial contra presumptes gihadistes a Terrassa

El maig del 2014, un policia veterà li va comentar, com si fos el més normal del món, que a l'Àrea Metropoli­tana de Barcelona s'havien produ­ït homenatges a joves màrtirs de la guerra a Síria. Llavors va desco­brir també que a YouTube circulava un muntatge d'un tal Moha­med al-Magribi, suposat propie­tari d'una botiga de queviures de Barcelona, pronunciant primer una arenga en una plaça a Síria i a continuació enterrat amb tots els honors després de la seva mort en combat. Va ser així com se li va acudir a Anna Teixidor, periodis­ta de TV3 i doctora en Comunica­ció Social per la UPF, proposar un reportatge al programa 30 minuts sobre els joves que abandonen Ca­talunya per anar a lluitar per la causa gihadista.

Fruit d'aquesta investigació va sorgir el programa televisiu A la recerca del paradís, emès fa poc més d'un any, i ara arriba Comba­tents en nom d'Al·là. De Catalunya al gihad (Ara Llibres), un volum que té dues parts: primer, una introducció on l'autora aporta les dades, poques i incertes, i el perfil dels gihadistes que des de Catalu­nya i des de tot Espanya se n'han anat a l'Iraq i Síria a combatre; i en segon lloc, aborda aquesta desco­neguda realitat a través de quatre casos reals. Per raons gairebé obli­gades es tracta de quatre testimo­nis que amaguen la seva persona­litat per no ser identificats. Són un combatent que lluita a Síria des de fa tres anys, amb qui durant un any i mig va mantenir contacte per correu electrònic, Facebook i WhatsApp; una dona espanyola, conversa i vídua d'un màrtir a qui continua enaltint malgrat el seu tèrbol passat; una jove musulma­na que es va convertir en confi­dent de la policia però va acabar a la presó per culpa d'una descoordinació entre cossos de seguretat, i una altra dona que se'n va voler anar amb el seu nòvio allistat a l'Estat Islàmic però a detinguda a la frontera de Tur­quia, va passar cinc mesos a la pre­só turca i ara està pendent de judi­ci a Espanya.

"No m'he inventat res en aquest llibre, encara que he suprimit co­ses. Crec que era important do­nar-los veu per coneixe'n les his­tòries, les contradiccions amb què viuen, com justifiquen les seves accions i quines són les motivaci­ons que els- impulsen a un viatge sense retorn. Però també estic se­gura que no m'ho van explicar tot, tot i que es van obrir molt", explica Anna Teixidor. La falta d'estudis en profunditat sobre les causes del procés de radicalització de certs joves, el funcionament de les xarxes de captació i la problemàti­ca dels qui tornen de la guerra són aspectes que justifiquen aquesta investigació. I més quan Catalu­nya "es manté com un dels punts més importants de reclutament de combatents a l'Estat espanyol" Aquesta afirmació s'explica pel major pes de la immigració mu­sulmana a Catalunya (hi ha més de mig milió de persones censades) i la proliferació d'oratoris salafistes en diverses comarques. Segons Anna Teixidor, una part d'aques­tes entitats salafistes asseguren que estan en contra de la violèn­cia, "però defensen i difonen creences incompatibles amb els va­lors democràtics". I la veritat és que des que van començar les ope­racions policials contra cèl.lules gihadistes vinculades amb la guerra a Síria, "gairebé un terç de les detencions s'han concentrat a Catalunya".

El primer testimoni i el més re­velador és el d'en Tarek, "el pri­mer jove de Catalunya que va viat­jar a Síria per fer la gihad l'octubre del 2012". El Govern central ad­met que 139 homes i dones han vi­atjat a Síria des d'Espanya -dels quals uns 30 ja haurien mort-, pe­rò la xifra real sembla superior. A escala europea es parla de 5.000 combatents que han marxat cap a l'Iraq i Síria. En Tarek es va allistar al grup Jabhat al-Nusra, sucursal siriana d'Al-Qaida, que agrupa vo­luntaris sunnites, aliats teòrics de l'Estat Islàmic en la lluita contra el règim d'Al-Assad, però enfrontats a la pràctica. "No estic amb ells (...) Estan bojos aquests d'Estat Islà­mic (...) El món té una imatge molt dolenta de nosaltres per culpa de l'Estat Islàmic".

"El primer que li vaig preguntar a en Tarek va ser si estaria dispo­sat a atemptar aquí si l'hi ordenes­sin i ell va dir que no, però també em va dir que no podia respondre pel grup del qual formava part", explica l'autora. En Tarek se'n va anar un dia sense dir res ni als seus familiars ni als seus amics. Va agafar un vol de baix cost fins a Istan­bul que no li va costar ni 200 dò­lars. "La nit abans es va afaitar la barba, es va tallar els cabells ben curts i es va vestir amb texans i sa­marreta per occidentalitzar el seu aspecte. Aparentment se n'anava de vacances amb una bossa de mà". Una vegada allà es va traslla­dar fins a Gaziantep, a la frontera amb Síria. "Les recomanacions de les cèl.lules de captació són explícites: no us connecteu a internet més d'una vegada des del mateix punt, compreu un mòbil de targe­ta per comunicar-vos i no confieu en ningú". Un passador els porta fins a la frontera a peu, on els espe­ren els enviats pels gihadistes que els portaran als camps d'entrena­ment. "Allà han de deixar en dipò­sit la documentació i el mòbil i donar el número de telèfon d'aquelles persones amb qui el combatent vol que es contacti si, finalment, s'adorm, un eufemis­me per assenyalar si mor en combat".

En Tarek té 24 anys. "Sempre he estat immigrant, tant al Marroc com a Catalunya", li explica des de Síria. Abans de viatjar-hi va es­ tar dos anys a Londres i probable­ ment allà va començar el seu pro­cés de radicalització."Ens equivocaríem -escriu Teixidor- si atribuíssim la radicalització d'aquests joves únicament a fac­tors socials i econòmics". I encara que reconeix que bona part d'aquests combatents europeus han sorgit de guetos com Príncipe a Ceuta, Canal de Hidum de Melilla, els suburbis de Birmingham o de les grans ciutats franceses, també assenyala altres condicio­nants socials, culturals i d'identitat que afavoreixen aquests pro­cessos. En especial, internet com a vehicle de propaganda. L'autora recull les investigacions de l'an­tropòloga francesa. Dounia Bou­zar, que explica com els captadors arriben a persuadir aquests joves de segona i tercera generació de la immigració que viuen en un món corromput, excessivament mate­rialista i dominat per certes for­ ces.Els reclutadors posen l'èmfasi en les teories conspiradores, en les societats secretes que gover­nen el món i en el fet que amb la fi del món arribarà el combat defini­tiu entre el veritable islam i els in­fidels. D'aquesta manera s'aconsegueix, seguint el modus operandi de les sectes, que aquests joves es considerin uns elegits, que trenquin amb la seva vida anterior i els seus amics per incorporar-se a la gran comunitat musulmana, l'umma.

A Espanya, el Ministeri de l'In­terior admet que la presó s'ha convertit en un focus de radicalitza­ció. Alguns joves que eren entre reixes, multireincidents per petits robatoris sense interès per la reli­gió, sense recursos ni oportuni­tats, han deixat les drogues i l'al­cohol i busquen una nova vida com a mujahidins.

Un altre testimoni és el de la Maryam, una espanyola conversa de 35 anys que tenia un marit vio­lent que la maltractava i la com­partia amb una altra dona al Marroc. Ell se'n va anar a Síria i al cap de poc va morir en combat. Sense suports familiars, sense un psicò­leg, sola i amb tres fills, ha idola­trat la mort del seu marit, a qui considera un màrtir. ''Va anar a lluitar per la causa d'Al·là. Estava escrit així", diu, mentre manifesta el seu desig d'anar a viure al Marroc.

Anna Teixidor ja es planteja una altra-investigació: "Tant si són víctimes com culpables, retornats de la guerra o frustrats per no ha­ ver-hi anat, són necessaris pro­ grames de desradicalització. A Europa, en països com Dinamarca o Anglaterra, hi comença a haver programes de reeducació per con­trarestar la narrativa gihadista, per contraargumentar les xarxes socials". El llibre el tanca citant Dounia Bouzar en una ponència al Parlament Europeu: "L'Estat Islàmic pot destruir el cervell i el cor, però no l'inconscient. La idea per recuperar els que tornen [de la guerra] és posar-los en contacte amb els sentiments de la seva in­fantesa. Només així els podrem recuperar" .

Josep Playà Maset

01/5/2016

La Vanguardia

“El metge em va dir que patir Crohn és tenir un volcà a dins”

Tanit Tubau, presidenta del Consell de Joves de l’Hospital Sant Joan de Déu i malalta de crohn 

"A veces puta y otras maravillosa", així és com Tanit Tubau defineix una vida que no sempre li ha posat les coses fàcils però que ha après a gaudir al màxim i amb valentia. I aquest és literalment el títol del seu llibre: un relat en primera persona de la malaltia de Crohn. Tubau té 26 anys i és presidenta del Consell de Joves de l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. Als 21 va fundar Crohn-ik, un projecte que es proposa recaptar fons per a la recerca sobre la malaltia, un trastorn intestinal que perjudica l’aparell digestiu però que pot causar complicacions fora del tracte gastrointestinal. “El sistema immunitari del teu propi cos ataca per error i destrueix el teixit corporal sa”, relata. Actualment es troba millor gràcies a un trasplantament de cèl·lules mare.

Al llibre reculls la teva pròpia experiència amb el Crohn.

Sí. "A veces puta y otras maravillosa" és un llibre biogràfic, epistolar. Cada capítol és una carta, un correu electrònic o una sèrie de missatges instantanis, explicant a algú concret un moment de la meva vida. No he volgut parlar només dels mals moments, de les èpoques que he passat a l’hospital, sinó que també he escrit sobre els bons moments, ficcionant certs aspectes, per tancar la narrativa. La vida pot ser molt puta però també t’ho passes superbé.

Al text, veiem com et fas gran i a la vegada t’enfrontes a la malaltia.

És la malaltia precisament qui m’ha fet gran. Si no la tingués, seria una altra persona.

Et van diagnosticar Crohn amb 9 anys. Vas entendre què passava?

No. Em preocupava poder fer la comunió amb les companyes de classe. I també vaig pensar: “Que guai, dormiré a l’hospital”. No era conscient de com canviaria tot. El meu metge de Sant Joan de Déu em va dir que tenia un volcà a dins, i que a vegades estaria adormit i a vegades es despertaria. I així ha sigut.

El Crohn és encara un trastorn poc conegut?

Per sort o per desgràcia cada cop som més els que el patim. I això comporta que hi hagi més recerca i també més gent que n’ha sentit a parlar.

Vas fundar Crohn-ik amb la intenció de recaptar diners per a la recerca sobre la malaltia.

Amb Crohn-ik he organitzat activitats de divulgació i cinc concerts. Tres a la sala Luz de Gas, un a Madrid i un a Berga, d’on és la meva família. Amb gent com Manel Fuentes, Bruno Oro i Txarango. Al primer concert vam recollir 17.000 euros. Feia un mes que m’havien operat. M’acabaven de donar d’alta i els meus metges i cirurgians van venir a veure-ho. Ara, amb el llibre, un euro de cada exemplar va destinat a l’Hospital Clínic per a recerca. Dóna visibilitat a la malaltia. Els que em coneixen saben de memòria què és i què significa [somriu]. Però jo he tingut Crohn en un grau molt alt, no sempre es presenta amb tanta intensitat.

Morfina, coma induït, quimioteràpia i alimentació parenteral, entre d’altres. Sent tan jove, com ha sigut conviure amb tractaments i hospitals?

Hi ha moments en què m’he perdut moltes de les coses que podien fer les meves amigues. A batxillerat va coincidir que estava una mica millor i, de sobte, em compensava més viure l’adolescència que estudiar. Després vaig empitjorar. Un any sabia que hauria de passar el Cap d’Any a l’hospital, així que vaig fer la revetlla a l’octubre. O una vegada a Eivissa vaig pujar dalt d’un roc enorme i no sabia què fer: plorava perquè quan tornés a Barcelona m’havien de tornar a ingressar, però allà tenia les meves amigues, per convèncer-me que baixés. Hi ha hagut èpoques en què he estat ingressada cinc o sis mesos, amb la meva mare sempre al costat. Moments en què li van dir que ja no hi havia res a fer. Tant a Sant Joan de Déu com al Clínic, metges i infermeres són part de la meva família. Han cantat i han rigut amb mi, m’han vist enfadada i tirar endavant.

Hi ha algun fragment del llibre que haguessis d’escriure sí o sí?

Sí. Després d’haver estat en coma, quan vaig posar-me bona me’n vaig viatjar expressament a l’Havana a donar les gràcies a unes persones que no coneixia. Eren coneguts d’una amiga meva que sé que van voler pensar en mi, resar per mi, enviar-me la seva energia. Tenen una empatia, una solidaritat cap als altres, que aquí ens és estranya.

Pilar Màrquez Ambròs

04/05/2016

Ara.cat

Tres avis són maltractats cada dia a Catalunya

La Taula d'Entitats del Tercer Sector demana recursos per protegir les persones grans i presenta un decàleg de propostes, com un telèfon d'atenció personalitzada

D'esquerra a dreta, Albert Solé, cap de Societat de l'ARA; Pilar Rodríguez, representant de la Federació d’Organitzacions Catalanes de Get Gran, Dones i Família (FOCAGG); Enrique Peidro, representant de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC); i Montserrat Falguera, presidenta de la Federació d'Entitats d'Assistència a la Tercera Edat (FEATE) / FRANCESC MELCION

La Federació d'Associacions de Gent Gran de Catalunya (FATEC) registra cada any més de 1.000 denúncies per part de persones grans que han patit algun tipus de maltractament. Són, segons explica Enrique Peidro, representant de la federació, al voltant de tres casos cada dia. Aquests, però, són només els casos visibles. Segons l'informe 'Maltractaments a les persones grans. Una realitat oculta que exigeix respostes', presentat aquest dimarts a l'Ateneu Barcelonès per la Taula d'Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya, el 90% de les víctimes no denuncien les agressions, i la meitat callen per por. "El maltractament a la gent gran no afecta només les persones grans, també afecta els seus veïns, familiars, les persones que les cuiden i, en definitiva, la societat en general", ha assenyalat l'autor de l'informe, Jordi Muñoz, advocat i president d' EIMA, l'associació per la investigació del maltractament a les persones grans.

La por de denunciar sorgeix del fet que els maltractadors solen ser persones molt properes a la víctima, com ara els fills, els néts, els veïns o els cuidadors. "Moltes vegades els maltractaments vénen de famílies que han claudicat i que en un moment determinat perden el nord", ha indicat la presidenta de la Federació d'Entitats d'Assistència a la Tercera Edat (FEATE), Montserrat Falguera. "De vegades aquest maltractament és per omissió: són famílies que s'han quedat sense recursos personals per fer front al canvi de rol de les persones grans, que abans podien ser un sustent i que ara són un col·lectiu vulnerable de qui s'han de fer càrrec", ha subratllat. "En les societats occidentals les persones grans han deixat de ser símbol de la saviesa i l'experiència per convertir-se en persones marginades. Cal que fomentem una cultura del bon tracte i del respecte a la dignitat, un dret que abasta totes les etapes de la vida", ha afegit la representant de la Federació d'Organitzacions Catalanes de la Gent Gran, Dones i Família (FOCAGG), Pilar Rodríguez.

Educar els nens en el respecte i crear programes per a maltractadors

Per posar-hi remei, Muñoz ha presentat un decàleg de propostes per fer front a aquests maltractaments. Una de les propostes que apareixen en el decàleg és la creació d’un telèfon de consulta i suport especialitzat per a les víctimes, com el que existeix en els casos de violència domèstica, que permetria que les víctimes puguin rebre un primer suport i un assessorament especialitzat de professionals que coneguin les particularitats dels maltractaments a persones grans i que siguin especialment sensibles amb aquestes actuacions. La resta de propostes de la Taula del Tercer Sector inclouen fomentar polítiques educatives de sensibilització per a infants i joves, proporcionar habitatges per a persones grans maltractades, crear programes per a maltractadors, agilitzar els processos judicials o potenciar la coordinació de professionals amb protocols signats i d'obligat compliment per a serveis socials, salut, cossos de seguretat, jutjats i fiscalia, entre d'altres. 

Els avis, les víctimes silenciades

Quan el marit de la Teresa (un nom fictici) va morir, l’agost del 2013, un cosí llunyà de la família es va fer càrrec d’ella. Aquest familiar ja havia demanat diners anys abans al matrimoni, però amb la mort de l’home van començar a desaparèixer joies i diners en efectiu que, com moltes persones d’edat avançada, la Teresa tenia guardats a casa. Tot i que ella ho sospitava, no va dir res. El nivell de vida del cuidador, de 48 anys, anava augmentant mentre ella es quedava desatesa.

La Teresa va tenir sort i una altra cosina va acabar assumint-ne la tutela, malgrat que no han recuperat tot el que l’home es va endur. Ella no en vol ni parlar. A Catalunya milers de persones grans pateixen algun tipus de maltractament, tot i que fins ara s’han fet pocs estudis del fenomen. L’any passat es van atendre 722 ancians per violència domèstica i aquest any, fins al juny, se n’han atès 490. El maltractament als ancians, però, va molt més enllà: desatenció, aïllament, abusos econòmics...

Les xifres creixen i els professionals alerten que la majoria de maltractaments continuen amagats. Amb aquests indicadors, la conselleria d’Interior prepara un pla específic de seguretat, que presentarà les pròximes setmanes i que comprèn totes les àrees. També des del departament de Benestar Social i Família s’han engegat diversos programes per desplegar el protocol elaborat l’any 2012 contra els maltractaments. “És un problema que està despuntant molt, potser perquè la crisi ha accentuat algunes situacions”, explica la secretària de família del departament de Benestar Social, Dolors Gordi.

L’advocat Jordi Muñoz, president de la comissió de gent gran del Col·legi d’Advocats de Barcelona i membre de l’associació per a la investigació del maltractament a persones grans EIMA, explica que el més habitual són les situacions de “deixadesa i abandonament per part dels familiars” i els assumptes econòmics. “Les actuacions van des de deixar-los sense propietats o buidar-los un compte corrent fins a no atendre la persona, no cuidar-la, aïllar-la i no deixar-la participar de les decisions familiars”, afegeix Mario Cugat, president de la Federació d’Associacions de Gent Gran de Catalunya (Fatec).

Segons alguns experts, entre el 15% i el 20% de la població d’edat avançada pateix algun tipus de maltractament i, amb l’augment de l’esperança de vida, el nombre d’afectats s’incrementarà. “Els ancians importen poc dins de la societat i es protegeix més altres col·lectius”, lamenta Muñoz. 

Els agressors, a les famílies

La majoria dels maltractaments provenen de la mateixa família. “El que menys es veu és el que passa a les cases”, diu Cugat. Eva Cabanillas, de l’equip de dependència dels serveis socials de l’Ajuntament del Prat de Llobregat -que col·labora amb EIMA-, explica que molts dels casos es detecten a través de l’ajuda a domicili. A banda de la família més pròxima, els ancians també són víctimes d’altres cuidadors que, segons Muñoz, aprofiten “la soledat i la dependència emocional” per enganyar-los. L’advocat identifica un tercer tipus d’agressors: “Hi ha gent que s’adona que determinats ancians estan sols i necessiten suport, es guanyen la seva confiança i els prenen els béns o els diners. La crisi esmola l’enginy”.

Un dels grans problemes és que la víctima no denuncia. “El primer que pensa és que perdrà la persona que el cuida, i per això es denuncia tan poc”, diu Gordi. Aquestes persones, segons explica Cugat, són “febles” i, per culpa del maltractador, queden “aïllades de l’entorn”. És fonamental, per tant, preparar l’entorn per poder detectar els maltractaments. L’any 2012 Benestar va elaborar un protocol per abordar el problema, amb la Diputació, l’Ajuntament de Barcelona i la conselleria d’Interior. Per desenvolupar-lo han creat un programa en tres nivells, amb l’Obra Social La Caixa, que finança part del projecte, i l’EIMA i han creat una comissió nacional interdepartamental de seguiment. “El més important és informar i formar tant els professionals que treballen amb les persones grans com els que en algun moment es poden trobar en aquesta situació”, apunta Gordi. “Tots tenim la responsabilitat social de denunciar”, afegeix el president de la Fatec, que ha impulsat un sistema de denúncies anònimes a través de la seva web conservant l’anonimat. “La denúncia d’una persona externa és, segurament, l’única possibilitat de defensa que tindrà la víctima”, expressa Cugat.

Des de Benestar s’està treballant per formar professionals -l’any passat van ser 900 i aquest any acabarà amb 1.200- perquè coneguin el protocol. Es tracta de personal de seguretat (Mossos, Guàrdia Urbana, personal de Justícia), de l’àmbit social (personal de residències, centres de dia, assistents socials i fins i tot farmacèutics), personal de l’àmbit sanitari i notaris.

Tenir clars els drets

La formació s’ha acompanyat d’una campanya de sensibilització anomenada Patrimoni de la humanitat adreçada a la població en general i també específicament a la gent gran. “Han de tenir clar quins són els seus drets i quines situacions poden considerar un maltractament i han de denunciar o parlar-ne amb algú de confiança”, diu Gordi. En aquest sentit, Muñoz afegeix que la persona ha de prendre consciència de la necessitat de tirar endavant una denúncia. “Encara que el jutge tingui la sospita o gairebé la certesa que hi ha un maltractament, si la persona no es ratifica i el jutge no té un element de prova, haurà d’absoldre el maltractador”, lamenta.

Aquest novembre Benestar començarà una formació dirigida directament als professionals que tracten la gent gran. A cada territori s’aniran creant xarxes per derivacions i seguiments dels casos.

En l’esfera judicial, però, la resposta és encara molt lenta. “Calen mecanismes legals perquè els processos siguin més àgils, com amb la violència contra la dona”, raona Muñoz, que demana més implicació del món judicial. A més a més, critica que, un cop demostrat el maltractament, l’única solució passa per una residència, que no hauria de ser una alternativa per a una persona que esta bé. “Tenim eines legals des de l’any 2000, com famílies d’acolliment de persones grans o pisos de convivència i ajuda mútua, que a Catalunya no utilitzem”, reflexiona l’advocat. Des de la Fatec també s’ha proposat al ministeri de Justícia modificar el Codi Penal per penalitzar els delictes patrimonials a la família si la persona és més gran de 70 anys. “L’única solució a llarg termini passa per l’educació”, afirma Gordi. I afegeix: “No tenim cap millor patrimoni que el de les persones que acumulen l’experiència del temps i la historia del país i de la família”.

La clau és sensibilitzar la població perquè a través d’un veí, d’un familiar o de la mateixa policia es puguin detectar més casos. “Així com amb la violència contra la dona tothom té molt clar que s’ha de trucar a la policia i denunciar, en aquests casos no és així”, lamenta Cabanillas.

Reportatge de Laura Díaz-Roig (01/11/2014)

Problemes a la llar

Selena Soro

03/05/2016

Ara.cat