dijous, 12 de maig de 2016

“Les catalanes ja són les dones europees que viuen més”

Manel Esteller, oncòleg genetista; avui rep el premi Nacional de Recerca 2015
Foto per Kim Manresa
Tinc 47 anys: calculo que la meva generació en viurà 100. Investigar em rejoveneix perquè em continua divertint. Vaig néixer a Sant Boi. Casat i tenim un fill. Barcelona és un gran centre biomèdic europeu: donem-li suport; no tot és Barça, tot i que sóc culer. Cada cop la nostra edat física divergeix més de la cronològica.

Quant espera viure, doctor?
Calculo que la meva generació arribarà als 100 anys de mitjana tret de catàstrofe o crisi imprevisible.

Pagarà la pena c0mplir-los o seran de trista dependència?
Viurem més i amb més qualitat que ara, i les marques químiques que regulen el genoma poden ser decisives per aconseguir-ho.

Endavant: 100 és un nombre rodó!
I treballem amb hipòtesis de 120 o 130 anys de vida. Ara mateix les catalanes ja són les europees que viuen més: 87 anys.

Enhorabona, noies, per sobreviure’ns!
Tenim una sanitat eficient i bons hàbits en general comparats amb altres països. I a més cada dia observo més casos de grans diferències entre edat cronològica i física: veig septuagenàries que semblen de quaranta anys perquè han tingut sort genètica i, a més, se saben cuidar.

Però cada vegada hi ha més càncers.
Precisament per això, perquè els curem cada vegada més, hi ha més persones que sobreviuen i que augmenten l’estadística. La veritat és que un de cada tres de nosaltres emmalaltirà de càncer.

Això és fatal.
No ho serà, perquè gairebé tots els malalts el superaran. Pensi que cada any es cura un 2% més del percentatge total de càncers.

A poc a poc l’anem vencent.
No tan a poc a poc. En realitat, ha estat molt ràpid. Quan jo vaig començar a exercir d’oncòleg, no es curava ni un de cada quatre. La majoria dels malalts morien en dos o tres mesos. Els supervivents eren una llegenda.

Feia por només de dir la paraula.
En canvi, avui el 60% dels càncers se supe­ren. I així ha sorgit aquesta figura en la qual pensem poc, però que és essencial: la del supervivent. Hi ha desenes de milers al nostre voltant i fan una vida normal.

Doncs per molts anys a tots.
Són exmalalts de càncer que tornen a treballar durant dècades; es casen; tenen fills... Vostè passa pel seu costat cada dia en mil llocs. I sovint ningú no sap al seu entorn que han estat malalts.

Vostè és mes aviat prim: es cuida?
Menjo, menjo i de vegades massa, però en això la genètica m’ha tractat bé.

Quant de genètica hi ha en un càncer?
No confongui genètics i hereditaris: només el 10% dels càncers són hereditaris, i l’altre 90% són genètics, però no hereditaris.

Gairebé tot és bona sort o mala sort?
Cada dia juguem centenars de vegades a la gran rifa de la divisió cel·lular. Com més anys tens, més cops l’has jugada i la possibilitat que la pròxima et surti malament va augmentant.

És la loteria babilònica de Borges.
Però no tingui por, perquè ja li dic que els acabem curant gairebé tots. En canvi, avancem molt poc contra les malalties degeneratives, en especial les demències, que ara proliferen precisament perquè curem més càncers.

Algun consell?
Divertir-se. Jo em llevo cada dia encantat d’anar a treballar. M’encanta el que faig. Això és mitja vida i una font de salut.

Descobrir investigant és cosa de sort?
Els grans eurekes només et passen una o potser dues vegades a la vida. La normalitat és anar fent petits descobriments cada dia: de mica en mica. I el dia que no avancem una miqueta, doncs no me’n vaig content a casa.

A més, avui investigar ja no és cosa d’un geni, sinó d’una xarxa genial.
L’últim gran avenç –i li dono una gran notícia– és que hem creat amb investigadors de Cambridge una enciclopèdia universal mundial on hi ha tots els factors moleculars dels tumors que es relacionen amb tots els fàrmacs existents.

Quants n’hi ha?
Parlem d’un miler de mostres i de més de 500 fàrmacs. Qualsevol la pot consultar i saber el seu tumor i el seu gen i el seu fàrmac. Nosaltres des d’aquí Barcelona hem elaborat la part epigenètica.

Aquesta enciclopèdia és important?
Molt. Perquè és el primer vademècum molecular on es relaciona tot: tumor, gen, molècula, fàrmac. I estarà obert a tothom. Això és formidable. Un gran progrés.

Els fàrmacs també?
Alguns són d’empreses i d’altres de lliure accés, però la informació hi serà per a tothom. És un gran avenç per personalitzar els tractaments i la seva eficàcia a tot arreu.

Què hi posaria i què en trauria, en la nostra gestió de la investigació?
En trauria gestors. N’hi ha massa. Podríem aconseguir més resultats amb menys diners si retalléssim en alts càrrecs.

Una retallada sanitària però saludable.
Icrea a Catalunya ha estat un excel·lent model: tres o quatre gestors han portat a treballar a Barcelona moltíssims i excel·lents investigadors de tot el món. Si la comparem amb el CSIC, veurem que la ràtio ges­tors-cien­tífics del segon és molt pitjor.

A la nova Agència Estatal d’ Investigació hi ha nou alts càrrecs i dos científics.
És un altre error greu que llasta l’eficàcia investigadora: tenim massa gestors que no són científics.

La càrrega dels càrrecs
A la investigació espanyola hi ha massa alts càrrecs que no són científics i no aporten cap valor a la nostra xarxa d’investigadors. Esteller ho denuncia i també Carlos Sebastián ho apuntava l’altre dia aquí mateix amb un exemple demolidor: a la flamant –es va crear el novembre passat– Agència Estatal d’ Investigació manen nou alts càrrecs i dos científics. La Generalitat catalana ha copiat els vicis de l’administració espanyola massa sovint, però cal reconèixer que la trajectòria d’ Icrea, on molt pocs gestors han fitxat alguns dels millors investigadors internacionals, és ara per ara exemplar. Sobretot si la comparem amb el burocratitzat i carregat de càrrecs Centre Superior d’ Investigacions Científiques (CSIC).

Lluís Amiguet
10/05/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies