Quan un hemiplègic s'aixeca de la cadira i et mira als ulls

Reggie Edgerton, creador de l'exoesquelet que permet caminar als paralítics

Edat? De petit vaig començar a reconstruir el puzle del moviment humà i avui les peces comencen a encaixar. Sóc americà, però aquesta investigació és de tots. La mèdul·la espinal no és un cable del cervell al cos, sinó cervell també i pot regenerar-se. Col.laboro amb Step by step a Barcelona.

Estic veient com camina aquest senyor que feia 17 anys que anava amb cadira de ro­des... Jo m'emociono cada vega­da que un dels meus pacients s'aixeca de la cadira i em mira als ulls...

...

...Després de mirar-se al mirall, perquè encara no pot sentir que està dret. Necessiten veure-ho.

Però qui camina: ells o l'exosquelet? Posar-los-hi, no és com lligar-los a una moto?

Al principi, l'exosquelet es posa dret per ells i els fa caminar i, a poc a poc, el cervell va reapre­nent i cada vegada caminen més ells i menys la màquina.

Així que hi ha més feina que miracle.

Res de miracles: fa quatre dècades que treballo en proves biomecàniques amb un equip de bioenginyers, mèdics, genetistes... Per anar avançant pas a pas i aconseguir el que es­tà veient.

Com?

És un com de tota una vida. Jo era un nedador entu­siasta i després vaig ser entre­nador... M'apassionava l'esport i com el cos humà s'enfrontava a tots els seus reptes. Per això, em vaig doctorar a l'UCLA amb una tesi sobre com la natació millorava la part física i la ment dels hemiplègics. D'això deu fer més de quaranta anys.

Quan se li va ocórrer l'exos­quelet?

El moment epifànic el vaig viure amb grans investigadors a Suècia: vam descobrir que, fins i tot després d'una pa­ràlisi, la medul·la espinal mantenia capacitats que a les rates paralitzades els permetien cer­ta mobilitat amb ajuda biome­cànica... Per què no a humans?

Per què no?

La mèdul.la es­pinal no és un simple cable que transmet al cos les ordres del cervell: ella mateixa és cervell. Per això, les espècies de les quals descendim són capaces de regenerar els membres, fins i tot després d'una greu i llarga paràlisi, i recuperar la mobili­tat.

He vist en els seus vídeos les rates paralítiques que tor­nen a caminar sobre la cinta.

I vam pensar que potser els hu­mans, que havien perdut aquesta capacitat regenerativa amb l'evolució, podrien recupe­rar-la amb estímuls, perquè en­ cara és allà en algun lloc de la nostra herència biològica.

I el National Health Institu­te els va ajudar.

Ara pot veure aquí que, amb estimulació elèc­trica transcutània i una rehabi­litació fisioterapèutica exigent, podem activar circuits que re­connectin el cervell amb les neurones que controlen els músculs...

Costa de creure, però ho es­tic veient.

No es cregui tot el que veu i continuï qüestionant el que ja ha demostrat. Jo ho faig, perquè només estem en la fase de prototip d'una línia de recerca que anirà avançant ge­neració rere generació. Diguem que, encara que ja tenim un motor de vapor que funciona, el nostre vehicle té rodes de fusta.

Quants pacients experimen­ten amb els seus robots biome­cànics?

Quinze.

Per què tan pocs?

Perquè falten diners. En calen molts per poder fabricar en massa aquests prototips. La tecnologia existeix, però cal molta més in­ versió.

Qui va ser el primer que va tornar a caminar amb el seu prototip d'exosquelet?

Recordo un jugador de beisbol famosís­sim als Estats Units, Rob Sum­mers. En Rob va patir un acci­dent de trànsit terrible que el va deixar en una cadira de rodes durant anys... I connectat al nostre primer prototip... Es va posar dret.

...

Es va mirar al mirall, per­què ell encara no notava que estava dret i després em va mi­rar a mi...

Veig que s'emociona una al­tra vegada.

És que em va mirar als ulls i em va dir: "Gràcies, Reggie". Aquell dia em va expli­car, després de mesos de rehabilitació duríssima, que la bufe­ta li havia millorat molt amb l'exorobot. Som un sistema i tot està connectat.

...

En només un any assegut, perds la meitat de la massa muscular. En Rob feia anys que anava amb la cadira i ara tornava a poder moure's i em va anar explicant com, a més dels músculs, anava recu­perant autoestima i confiança. I va poder fer d'entrenador de beisbol... Caminant!

Fantàstic per en Rob!

Fins que un dia em va picar l'ullet i em va dir: "Ja no necessito via­ gra".

Me n'alegro per ell i per la seva parella.

Som un sistema, no una combinació de peces de mecano. Així que l'exorobot no només proporciona mobilitat, perquè la mobilitat fa també que, a poc a poc, el cervell i tot el cos reaccionin al moviment quotidià i millorin.

I els veig tots, aquí, il.lusio­nats.

Ho estem. Però al principi, en tenim prou que no es des­maïn o caiguin.

Christopher Reeves, Super­man, també els va ajudar arran de la seva paràlisi.

Ens vam co­nèixer en un congrés quan ell ja era un gran activista a favor de totes les línies de recerca. Quan ens acomiadàvem, em va dir: "Miri'm, miri'ns a tots no­saltres, i ara torni a treballar i no vagi al laboratori mai... mai!... pensant que només és un dia més".

...

I ja veu que per a mi avui no és un dia més. Cap no ho és. Ara m'il.lusiona pensar que to­tes les línies a les quals Reeves va donar suport -les cèl.lules mare, la biomecànica i tota la tecnologia que comencem a provar-... totes aniran confluint. Reeves estarà d'alguna manera en tot... I dret.

Molta feina i res mes

Potser hi ha miracles, però no­més si te'ls guanyes cada dia durant molts anys; i no els aconsegueixes tu, sinó el teu equip quan sou ca­paços de treballar junts. Potser lla­vors comencen a produir-se, com ara davant els meus ulls a la nau de Step by Step, on admiro l'esforç dels pacients amb els seus exosquelets per tornar a posar-se drets. Edger­ton els aconsella amb veu calmada i metòdica com han de fer el següent pas. I, després, m'explica tota una vida dedicada a fer que passi el que li deien una vegada i una altra que era impossible. Quan l'escolto, des­cobreixo l'última propietat dels mi­racles: si continues treballant, no s'acaben mai. I quan me'n vaig, Edggerton i el seu equip continuen treballant.

Lluís Amiguet

16/11/2015

La Vanguardia

Sentiment de por, sentiment de culpa

Els atacs de divendres passat a la nit al centre de París tornen a desvetllar algunes reaccions que no per comprensibles resulten menys alarmants. És molt difícil calibrar les reaccions col·lectives, i fins i tot individuals, en un moment de dol i por així, però si no ens hi esforcem per fer-ho tenim totes les de perdre, encara més.

Aquests dies se senten i es llegeixen nombroses opinions que d’una manera o altra vénen a dir que si passen aquestes calamitats (com els atemptats de París, Londres, Madrid o Nova York) és perquè d’alguna manera nosaltres, els ciutadans d’Occident, ens ho hem guanyat, a causa del patiment que suposadament hem infligit a determinats països i cultures. Ja que parlem de religions, deu ser el sentit de la culpa judeocristià, o alguna cosa per l’estil. El cas és que es veu que deu quedar més o menys progre afirmar que si aquestes coses passen és perquè d’alguna manera ens les mereixem.

Doncs miri, no és així. Ningú mereix això. Ni vostè que em llegeix, ni l’analista de torn, ni jo, ni el centenar llarg de persones mortes o executades divendres al centre de París, ni ningú. La geopolítica és una disciplina complicada amb viaranys difícils d’escatir, certament, però si ens ataquen d’aquesta manera el que no podem fer és ajupir el cap i remugar que potser sí que hem fet qui sap què per merèixer una massacre d’aquest tipus.

No es pot ser tan fluix ni tan errat de comptes. Al contrari, potser hauríem de començar a reivindicar que el nostre racó de món és el racó de món on -i a més amb molta diferència- prevalen les llibertats ciutadanes i la dignitat humana. Ni els ressentiments polítics ni les diferències culturals no expliquen -ni encara menys justifiquen- una explosió de violència. Aquests ressentiments no compensen una sola vida humana, i ja no diguem la de centenars.

Al costat de l’absurditat de la culpa, hi ha l’absurditat de la por, que sovint condueix a la irracionalitat i a la venjança. Un gran poeta, Blai Bonet, va escriure: “No tingueu por, la por és dels animals”. Un vers excel·lent, però em temo que una mica massa optimista, perquè malauradament la por no ha estat mai patrimoni de les bèsties, i em temo que fins i tot els humans som els primers que els hi inculquem.

Amb aquestes reflexions només vull dir que cap acte de barbàrie ha de servir per justificar tampoc cap acte extrem de força, ni encara menys cap mena d’argument xenòfob. Protegim els nostres germans de religió musulmana, i a nosaltres mateixos, de tota mena de fanàtics, tant dels que vénen de les seves terres com dels que surten de les nostres (bona part dels terroristes que actuen en nom de l’Estat Islàmic són de naixença europea).

La culpa i la por no són més que dues cares d’una mateixa moneda, que és la moneda de la negació de la vida. I una civilització governada per aquests dos sentiments està abocada al fracàs.

Sebastià Alzamora

15/11/2015

Ara.cat

Fumes a casa? Aquest és el rastre que deixes

En la majoria de països del món està prohibit fumar en qualsevol tipus de local tancat d'ús col·lectiu. En molts, la prohibició afecta també determinats espais oberts, des d'àrees de joc infantils fins a parcs. El que ja resulta més inusual és que la prohibició arribi a l'interior dels domicilis, però això és el que podria passar si prospera el projecte de llei del govern federal dels EUA. Tot i que la prohibició només afectaria el parc d'habitatges públics, la llei suposaria un important –i polèmic– salt qualitatiu en la llarga lluita contra el tabac. Quins motius s'al·leguen per tirar endavant aquest projecte de llei? Quins són els efectes que provoca el fum del tabac a l'interior dels domicilis? 

Quan es parla de tabac, els científics distingeixen tres tipus de fum: el primari o de primera mà és el que inhalen els fumadors; el de segona mà és el que exhalen els fumadors i el que surt de la cigarreta a mesura que es consumeix; finalment, el de tercera mà és el residu que queda en l'ambient després de fumar. El fum de primera mà afecta només qui fuma. En canvi, el de segona mà afecta tothom que es troba en la mateixa habitació, els anomenats 'fumadors passius'. Ara bé, el més perniciós és el de tercera mà, perquè els seus efectes perduren en el temps, de manera que afecta persones que entren en una habitació hores i, fins i tot, mesos després que algú hi hagi fumat. És aquest tipus de fum el que preocupa el departament d'habitatge dels EUA, i el que l'ha impulsat a proposar la nova legislació.

Quin rastre deixa el tabac?

En cremar-se la cigarreta deixa anar la nicotina, que, en forma de vapor, s'adhereix literalment a tota mena de superfícies, des de terres i parets fins a mobles, cortines o catifes. Aquesta nicotina, que reacciona fins a generar compostos nocius per a la salut, és especialment resistent: un fumador pot mudar-se avui d'un pis però el seu rastre trigarà mesos a desaparèixer. El mateix passa quan passem la nit en una habitació d'hotel on és permès fumar; tant és que nosaltres no ho fem: respirem el còctel químic que hi han deixat els fumadors que han passat per l'habitació durant els últims mesos.

És un còctel letal. Amagada al darrere d'una presumpta sofisticació i glamur, la cigarreta és una perniciosa combinació de substàncies químiques i tòxiques. La publicitat l'anomena tabac, però una cigarreta està feta de molt més que una planta: conté més de 600 ingredients que, un cop cremats, generen més de 7.000 substàncies químiques, com ara acetona, arsènic, amoni, butà, quitrà i naftalina... és a dir, productes que es fan servir per matar rates, tenyir els cabells, treure l'esmalt de les ungles, matar insectes o pavimentar carreteres.

Quins en són els efectes sobre la salut?

La majoria d'aquests compostos són tòxics; 69, com a mínim, són cancerígens, la qual cosa fa que els que viuen a domicilis on algú fuma tinguin més possibilitats de tenir un càncer de pit, limfomes, sang, larinx, gola, cervell, vesícula, còlon i estómac. El càncer no és, però, l'únic dany col·lateral del tabac. Les persones que viuen en domicilis on algú fuma tenen un 25%-30% més de possibilitats de desenvolupar malalties cardiovasculars que aquells que viuen a cases on no hi viuen fumadors. Només als Estats Units 42.000 persones que no fumen però conviuen amb fumadors moren cada any víctimes de malalties del cor.

El fum secundari també provoca malalties pulmonars, com emfisema, bronquitis crònica, pneumònia i asma. A més, milers de nens moren de mort sobtada per haver estat exposats al fum del tabac durant la gestació, ja sigui perquè la mare fumava o perquè vivia amb un fumador. Estudis americans calculen que el 61% de les morts sobtades tenen algun tipus de relació amb el fum del tabac. De fet, els nens en general són les víctimes principals del fum del tabac, ja que són especialment vulnerables als seus compostos.

Per què el fum de tercera mà és el més perillós?

Un cop dispersats en l'ambient, els compostos industrials del tabac afecten tothom, fumadors i no fumadors. Però el fum més perniciós és el de tercera mà perquè les partícules que queden flotant en l'ambient són més petites que les que inhala el propi fumador i, per tant, penetren amb més facilitat en els pulmons i en les cèl·lules.

Obrir les finestres serveix?

Tot i que un nombre creixent de fumadors, conscienciats davant dels efectes nocius del tabac, surten a fumar al balcó, molts fumen davant d'una finestra o les obren un cop han acabat. Doncs bé, aquests gestos són tan benintencionats com inútils: obrir les finestres del domicili –o del cotxe, quan es fuma al cotxe– no serveix per dispersar el letal còctel químic que deixa enrere el tabac. Ventilar només és útil per permetre que marxi la pudor, però no fa que marxin les toxines que provoquen càncer i altres malalties.

Una llei polèmica

La proposta del departament d'habitatge dels EUA de prohibir fumar al parc de pisos públics ha nascut amb polèmica, tot i que la prohibició ja està vigent en moltes parts del país. A Nova York, on la mesura afectaria 400.000 persones, el text legal ha generat un intens debat. Els fumadors veuen en el projecte una mostra més del que interpreten com a fonamentalisme mèdic i, el que és pitjor als Estats Units, d' intromissió de l'estat en la vida pública dels ciutadans. Consideren que, seguint la màxima anglosaxona, la llar és un temple, un refugi, un espai individual, i apunten que qualsevol intervenció externa és una violació.

Pels partidaris de la proposició, en canvi, fumar o no a casa no és una qüestió de llibertat, sinó de salut i d' igualtat social. Afirmen, amb dades científiques a la mà, que les partícules nocives es colen per sota de les portes i arriben a travessar parets, la qual cosa perjudica no només els residents d'un pis, sinó també els veïns. I aporten dades que demostren que les persones que s'ho poden permetre es muden a edificis i complexos d'habitatges on no es pot fumar. En canvi la gent més gran i la que té menys recursos és la que no es mou de casa i n'és, per tant, la més perjudicada.

Isidre Estévez

12/11/2015

Ara.cat

Cinc milions contra la pneumònia, la malaltia infantil més letal

Aliança Unicef-Obra Social La Caixa per millorar el diagnòstic als països del Sud  

Dels 5,9 milions de morts infantils que es produeixen cada any al món, el 16% es deuen a la pneumònia

Desenes de mares esperen el seu torn per vacunar criatures al dispensari de Mutumba, a Burundi Àlex Garcia

Cada setmana passen pel centre de salut de Mutumba, a Burundi, centenars de mares amb els seus nadons. Els petits ploren sense parar mentre les monges de l’ordre de Sainte Marie de Schoenstatt els vacunen de pòlio, tuberculosi, hepatitis B, tètanus... I també de pneumònia, la malaltia contagiosa que causa cada any més morts de nens de menys de cinc anys, en concret un milió. Ahir, el Fons de les Nacions Unides per a la Infantesa (Unicef) i l’Obra Social La Caixa van segellar una aliança per continuar investigant la millora del diagnòstic de la pneumònia als països del Sud.

L’Obra Social de La Caixa dotarà amb cinc milions d’euros, en dos anys, el programa d’innovació sobre pneumònia emprès per l’Unicef. Cal destacar que aquest milió de pèrdues de vides humanes representa el 16% del total de morts anuals de nens de menys de cinc anys (5,9 milions).

L’Unicef lamenta que malgrat ser una malaltia tan letal s’ha avançat poc per intentar frenarne l’impacte, i més si es compara amb els progressos aconseguits en altres patologies, com el xarampió o la malària. Tenint en compte que, per exemple, en remotes comunitats de països del Sud rarament es disposa d’eines de diagnòstic com les radiografies o les proves de laboratori, l’objectiu és millorar les prestacions que ofereix el dispositiu conegut com a Ari Timer, una mena de cronòmetre manual que compta el nombre de respiracions per minut d’un nadó, i dissenyar noves eines més eficaces i fàcils de fer anar.

En una primera fase, es provaran 2.400 aparells automàtics a vuit països, com ara Moçambic, Filipines i Etiòpia. Es calcula que uns 120.000 nens podran beneficiar-se’n en aquesta etapa gràcies a un millor diagnòstic i a rebre el tractament adequat. Posteriorment, i una vegada fixats els protocols i estratègies de comercialització, es distribuirà el dispositiu a més escala.

La prevalença de la pneumònia, un tipus d’infecció respiratòria aguda, afecta arreu del món, però especialment a les comunitats més pobres de l’Àfrica subsahariana i l’Àsia meridional, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS). És una malaltia que pot prevenir-se amb la immunització i que una vegada contreta se sol tractar amb antibiòtics.

El repte és reduir la mortalitat causada per la pneumònia i contribuir així a abaixar el còmput global de pèrdues humanes infantils. Un recent informe de l’Unicef constata que de les 35.000 morts diàries del 1990 s’ha passat a les 16.000 actuals, una xifra inadmissible malgrat el descens.

L’aliança rubricada ahir per Jaume Giró, director general de la Fundació Bancària La Caixa, i Carmelo Angulo, president d’Unicef España, es presentarà aquest proper dijous a la Cimera d’Innovació sobre Pneumònia que se celebrarà a Nova York.

Rosa M Bosch

11/11/2015

La Vanguardia

Practicar sexe per plaer es penava amb la foguera

Rocío Rodríguez, estudiosa de la sodomia a la Corona d'Aragó.

Tinc 68 anys. Vaig néixer a Sevilla i visc a Llavaneres. Sóc doctora en Antropologia Social. Sóc soltera de tota la vida, sense fills. D’esquerres, una mica anarquista, sense pàtries ni déus ni banderes: d’aquí vénen totes les guerres... La Inquisició perseguia la sodomia.

Com neix l’homofòbia?

L’homofòbia moderna europea neix en la Inquisició, però amb arrels remotes. A veure... El mandat de Jahvè va ser “Creixeu i multipliqueu-vos”. I per això l’Església catòlica va decidir que el fi del matrimoni era un i només un: la reproducció!

En cap cas el plaer?

Pecat mortal! Tot acte sexual no reproductiu, per plaer, atemptarà contra la Creació i serà penalitzat.

També la humil masturbació?

Per “consolar-te a tu mateix”, o “corrompre’s a si mateix amb el seu membre”, et podien condemnar a assots, galeres o foguera.

Glups.

Ferran el Catòlic va aconseguir del Papa poder castigar el crim de sodomia als seus regnes, mitjançant la Inquisició: he estudiat 155 casos, de l’any 1550 al 1700.

Què entenien per sodomia?

Anomenada també “pecat nefand” o “contra natura”, n’hi havia prou amb un mer intent de penetració anal entre homes o entre home i dona, dins del matrimoni o fora.

Bé devia caldre algun testimoni...

Sempre hi havia algú disposat a acusar o testimoniar...

I com actuava, la Inquisició?

Interrogava l’inculpat sota tortura..., amb un cirurgià present per evitar-ne la mort.

Tan extremes eren, les tortures?

Pesos als peus, estirament de membres, ofegament amb aigua... I després el lliurava a les autoritats seculars per “relaxar-lo”.

Què significava aquest verb?

Cremar el culpable confés. He documentat 83 casos de foguera; l’últim, un valencià el 1628. La resta els van esquarterar, desterrar, confiscar béns, fuetejar o enviar a galeres.

Expliqui-me’n un cas.

Als hostals del camí hi dormien junts molts homes. Una nit, un nota l’erecció del veí i l’acusa de sodomita.

Un altre.

Alguns mestres s’aprofitaven de la seva condició per sodomitzar alumnes, i un que els obligava a “cavalcar entre ells” el van condemnar a galeres, però com que era feble per remar, va acabar deu anys a la presó d’un convent.

Era frare?

Sí. Hi va haver bastantes condemnes a clergues, encara que el perfil més nombrós és el dels obrers de diversos oficis i llauradors, seguits de rodamons i gent sense professió.

I cavallers i nobles?

Ni un! Sempre ha estat així: el de dalt mou diners i es lliura. El de baix..., condemnat.

Hi ha trobat casos de pederàstia?

També, i a aquests jo també els hauria degollat i cremat! Una cosa és la sodomia entre adults, una altra abusar d’un menor.

Per descomptat.

Un jesuïta acusat va declarar que al noi només li havia fet una palmellada a les natges, i el noi afirmava que li va tocar les natges amb el “membre armat” i a més “vessant llavor”.

Hi havia anàlisis mèdiques?

Sí, experts que escrutaven si l’“ull del darrera” estava “dilatat i excoriat” per certificar sodomia recent. I se’n va deslliurar.

Quines edats tenien els condemnats?

Des de 14 anys i fins a 60. I les actes dels processos són un enfilall d’excuses a la recerca d’atenuants ben creatiu...

Per exemple.

“Estava somiant i vaig creure que era amb una dona”, “havia begut massa”... Aquesta encara es fa servir. I aquesta també: “El menor em va temptar”. Un altre va argüir que “no sabia que era pecat”. I un altre, “el dimoni em va temptar”. “Aquest testimoni m’odia”, deien alguns, i si podien demostrar motius clars d’odi, quedaven alliberats.

Quins casos li han cridat més l’atenció?

Una dona va acusar el seu marit d’haver-la sodomitzat, però ell va poder demostrar que era una adúltera i que li volia mal.

Qui sap...

Hi ha un condemnat a Barcelona per travestir-se de dona. També hi ha condemnes per voyeurisme, per petonejar un home, per fer d’alcavot, per masoquisme... i un perquè va confessar plaer.

Gravíssim.

El masoquista era un capellà que ordenava a l’escolà: “Fueteja’m!”. L’escolà se’n va atipar, el va denunciar... i el van fuetejar de debò. Podien rebre fins a 300 assots mentre els passejaven dalt d’un ase.

Encara en va sortir ben parat, doncs.

Sí, perquè hi havia penes com l’esquarterament per galeres: al reu, en una barca, el lligaven de peus i mans a quatre galeres... que començaven a remar en direccions oposades fins que el desmembraven.

Quina prodigalitat de mitjans!

Era més simple penjar-lo pels canells sense tocar terra, ficar dues bales de canó, ben pesades, dins d’unes malles, lligar-l’hi als testicles... i deixar-les caure a pes!

Ai, ai! Deixem-ho córrer, d’acord?

Tots els italians eren tinguts per sodomites. No he trobat processos per lesbianisme; per bestialisme, sí. I n’hi ha un d’un senyor que es va inculpar d’un crim de sodomia... comès 25 anys abans! Se sentia molt culpable.

Por al càstig

La doctora Rodríguez ha culminat un estudi que fins ara no havia fet ningú, bussejant durant setmanes en l'Arxiu Històric Nacional, "amb funcionaris molt simpàtics", subratlla. Escoltar-la demostra que, feliçment, hem avançat molt des del segle XVI en l'àmbit de les llibertats personals. El resultat de la seva feina és una entretinguda tesi doctoral d'antropologia social, Sodomía e Inquisición: el miedo al castigo (Ushuaia), en les vistoses històries de la qual ha basat una novel.la històrica també d'amena lectura titulada El sodomita y la Inquisición (Ushuaia). Però l'estigma, més subtilment, encara continua (http://sodomiaeinquisicion.blogspotcom.es/).

Víctor-M. Amela

10/11/2015

La Vanguardia

Boko Haram fa servir nenes bomba per perpetrar una nova onada d’atemptats

CANVI D’ESTRATÈGIA “D’atacs armats han passat a atemptats suïcides”, diu un cap de seguretat del Txad

DEGOTEIG INCESSANT Ahir es van immolar dues joves en un poblat i, dies enrere, cinc en un mercat 

Soldats nigerians controlen la carretera cap a la localitat de Guoza, recuperada de Boko Haram, l’abril passat. Lekan Oyekanmi/AP

Deu tenir menys de 10 anys, té les galtes rodones i aixeca els dos braços al cel amb les mans obertes. Es manté així, paralitzada com si fos una nina, mentre a la seva mare i la seva germana gran, que són al seu costat, les acaba d’escorcollar una dona vestida de civil. Després la senyora palpa sota la túnica de la nena, que continua estant amb els braços estesos i els ulls ben oberts. Com que no els troba res, les deixa passar al mercat de Baga Sola, un poblet humil i semienterrat en sorra a la vora del llac Txad, a la frontera entre el país txadià i el nord-est de Nigèria.

Totes tres passen per sota d’un cordill lligat de banda a banda del carrer, que marca el final del punt de control, i es perden entre la pols i la bullícia de centenars de persones, parades de menjar, ases, xais i camells. La dona buscava cinturons bomba. En els últims mesos, més de 9.000 nigerians han travessat el llac i han fugit fins aquí a causa de la violència de la banda fonamentalista Boko Haram. Però el terror els ha seguit. Des del febrer la milícia ha perpetrat més de trenta atacs i atemptats en sòl txadià i, en les seves últimes escomeses, ha canviat de tàctica mortal. “Al principi milicians de Boko Haram arribaven amb armes de foc o ganivets, mataven i se n’anaven. Des de fa unes setmanes, fan atemptats suïcides. I preferentment utilitzen dones i nenes”, adverteix Mahamat Ahmat, responsable de seguretat del campament de refugiats Dar es Salaam, als afores del poble.

La tàctica, utilitzada abans al nord-est de Nigèria, ha portat la por de les poblacions a la vora del llac Txad. Qualsevol, inclosa la innocent nena de les galtes del començament d’aquesta crònica, és un potencial terrorista suïcida que cal registrar. No és una mesura exagerada. Ahir al matí dues noies joves van fer explotar les càrregues explosives que portaven sota de la túnica a la vila de Ngouboua, a tot just 37 quilòmetres de Baga Sola. Segons fonts de la localitat, una es va immolar davant un molí, i l’altra, davant una casa on hi havia un grup de gent xerrant. Van matar almenys quatre persones i en van ferir 12 més, encara que la xifra de morts podria augmentar en les pròximes hores a causa de la gravetat de les ferides. Diverses persones van ser repatriades en helicòpter fins a la capital, N’Djamena.

Per Ahmat, la banda utilitza dones i nens com a suïcides per esquivar més fàcilment els controls militars, que esquitxen tota la zona. “Les dones i nenes porten robes amples i és més difícil detectar si porten una bomba a sota; a més a més, la gent en sospita menys”. Malgrat que el temor d’un altre atac flota en l’ambient i s’aconsella evitar els llocs freqüentats, per a la població local, molt empobrida, és imprescindible acostar-se al mercat per comprar menjar. A més a més, la prohibició de desplaçar-se amb cotxe o amb motocicleta, una mesura per controlar més bé els moviments dels gihadistes, ha paralitzat encara més l’economia local.

Encara que ningú no havia reivindicat ahir l’atemptat, segons el ministre de Comunicació txadià, Hassane Sylla, no hi ha dubte de la seva autoria. “No es pot tractar de cap altre que de l’Estat Islàmic a l’Àfrica Occidental, ex-Boko Haram”, va assenyalar. Encara que el grup es va canviar el nom després de jurar lleialtat al març al grup gihadista de Síria i l’Iraq, a Baga Sola tothom s’hi refereix amb la denominació haussa, Boko Haram, que es tradueix com “l’educació occidental és pecat”.

Al mercat de Baga Sola també es poden veure les restes de l’horror de les nenes bomba. Fa menys d’un mes, tres dones i dues nenes van fer detonar tres càrregues explosives al mercat de peix i al camp de desplaçats de Kousséri. Al mig d’un encreuament de camins, on l’espai s’eixampla fins a crear una plaça petita, es pot veure el petit cràter que va deixar una de les detonacions. Un home talla unes canyes just davant i un jove passa per sobre del forat sense fer atenció a les cicatrius del pitjor cop de Boko Haram al Txad: 47 persones van morir en l’atemptat més sagnant de la banda en sòl txadià.

N’Djamena lidera els esforços militars regionals per eliminar Boko Haram després que la milícia hagi perpetrat diversos atacs més enllà de Nigèria, al Camerun, el Txad i el Níger. Uns 8.700 soldats multinacionals estan a punt per al combat tan bon punt acabi la temporada de pluges.

Narcòtic per a cavalls i xarxa d'informadors

"Ens assabentem que roba­ran un carregament de men­jar a l'est i mentre anem cap allà, ataquen a l'oest, saben quins moviments fem". El militar vol anonimat perquè sap que pot tenir problemes si verbalitza que està fart del joc del gat i la rata. Segons les forces de seguretat txadianes, Boko Haram té informadors i fins i tot membres infiltrats a les viles o camps de refugiats a la ribera del llac Txad. "Són a tot arreu", assegura.

Les organitzacions humanitàries demanen prudència davant afirmacions sense proves que poden culpabilitzar els refu­giats."Aquesta gent són vícti­mes i la seva situació és molt delicada; dir que són la porta d'entrada de gihadistes és molt perillós",assenyala Bernardo dos Santos, de l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (Ac­nur) al Txad.

El cert és que la intel·ligència txadiana no aconsegueix avortar els atacs de la banda més sagnant de l'Àfrica -2,5 milions de persones han perdut casa seva per la violència gihadista-,i menys encara els atemptats suïcides perpetrats per dones o nenes:els radicals els ren­ ten el cervell després de se­grestar-les o directament les afarten de narcòtics."Utilit­zen tramol, una droga per a cavalls o bestiar,i ni tan sols saben què fan -explica el soldat-. Altres vegades, però, els nens són tan petits que simplement els posen el cin­turó de bombes, els envien al mercat. I...boom!".

Xavier Aldekoa

09/11/2015

La Vanguardia

No reflexionem sobre la mort si tot va bé

Entrevista al catedràtic de filosofia de la ciència, Jesús Monterín, que aborda sovint qüestions que estan a la frontera entre la vida i la mort 

COM A FILÒSOF i catedràtic de lògica i filosofia de la ciència de la Universitat de Barcelona, Jesús Mosterín treballa sovint entorn de qüestions que estan a la frontera entre la vida i la mort. Creu que una filosofia al marge de la ciència és avorrida i “poc sexi”. És professor de recerca a l’Institut de Filosofia del CSIC. Amb motiu de l’entrega dels Premis i Beques sobre Bioètica de la Fundació Víctor Grífols i Lucas, Mosterín reflexiona sobre la bona vida i la bona mort, un tema que té tant a veure amb la biologia com amb altres disciplines. Després de patir una embòlia i que els metges descobrissin que té un tumor al pulmó, possiblement, segons narra ell mateix, a causa del seu contacte amb l’amiant, els últims temps, després de passar pels tractaments més adequats, ha tingut espai per reflexionar sobre la vida i la mort.

La mort sempre ha sigut un tabú?

Cada cultura i cada època l’han tractat de manera diferent. En temps en què la vida i la mort eren més violentes no tant. Hi ha hagut entorns en què el suïcidi s’ha arribat a considerar la mort més elegant. Sòcrates es va suïcidar en presència dels seus amics.

Els jihadistes també sacrifiquen la seva vida amb orgull, no?

És diferent. Ells moren matant i estan motivats per creences falses, pensant que els espera un paradís, mentre que els savis clàssics ho feien com un acte d’elegància. És una decisió personal. Si pateixes una malaltia incurable i, com si fossis una empresa, calcules els guanys i les pèrdues que et suposa, pots arribar a la conclusió que és millor plegar. Matar algú sempre està malament, però si a una persona li convé acabar amb la seva pròpia vida ha de ser un dret.

Hi ha qui no hi està d’acord.

Els que estan en contra d’aquest dret tenen idees falses. Creuen en l’existència d’un Déu barbut que ens ha fet com a éssers vius i que la nostra vida li pertany a ell. Creuen que si algú decideix treure’s la vida està robant a Déu, està decidint per ell. I la vida és el resultat d’un procés biològic. Un espermatozou va fecundar un òvul i cadascú és amo de la seva pròpia vida.

Per poder mirar als ulls a la mort, cal reflexionar més sobre ella?

La filosofia és una reflexió sobre la vida, sobre com viure el millor possible, i això inclou també com morir el millor possible. No triem el nostre naixement, ens trobem amb una família ja donada, un lloc que no hem decidit, un sexe predeterminat... Però sovint sí que podem decidir sobre la mort. No reflexionem sobre la mort si tot va bé, tan sols ho fem quan comença a fallar alguna cosa. Podem abdicar i deixar-ho en mans dels polítics, dels metges i d’altres, o assumir la nostra autonomia.

Per decidir racionalment sobre la pròpia mort, però, cal formació no tan sols intel·lectual sinó també molta d’emocional.

Sí, la vida sempre és més satisfactòria si vivim d’una manera racional i no ens deixem emportar. I es pot aplicar a altres aspectes.

Si sovint la nostra societat no garanteix una vida digna, com es pot esperar que es consideri la idea d’una mort digna?

La paraula digna és confusa. Jo prefereixo parlar de bona vida i bona mort. La bona vida engloba moltes coses, entre les quals evitar malalties. I viure tota la vida bé però passar un últim any de vida com un infern no és digne. Cal acabar amb aquesta idea d’heroics lluitadors contra la mort, que abanderen alguns jutges, polítics, capellans i metges, que volen decidir pels altres.

La medicina tendeix a fer tot el que pot per salvar el malalt. Fins al punt que hi pot haver casos d’acarnissament terapèutic.

La medicina és meravellosa, si no la tinguéssim molts ja estaríem morts. Però de vegades, encoratjats per aquests èxits, hi pot haver la tendència a tractar el pacient com un menor i creure que no pot prendre decisions. Jo vaig al metge perquè em curi, esclar. Però si decideixo que per a mi no val la pena continuar, que vull escriure jo l’últim capítol de la meva vida, no vull que el metge sigui el meu amo, sinó que estigui al meu servei i m’ajudi. Això sí, cadascú ha de ser lliure de pensar com vulgui. També entenc que hi hagi qui vulgui estar mesos amb operacions inútils. Però el que no es pot fer és imposar. I el que no té sentit és mantenir algú connectat si no hi ha marxa enrere. Una de les imatges que més recordo és la Sharon, que va patir un infart cerebral i va estar 6 o 7 anys vivint com un vegetal, sense poder comunicar-se, sense moure’s. Quin sentit té estar connectat artificialment? No té avantatges ni per a la persona, ni per als familiars, ni és sostenible, perquè requereix molts recursos.

Mònica L. Ferrado

08/11/2015

Ara.cat

Quinze anys fent costat a malalts que estan sols

El Voluntariat de Suport en la Solitud del Trueta ha atès més de 6.000 malalts

El servei, format per una cinquantena de voluntaris, s'ha estès al Santa Caterina 

Estar ingressat a l'hospital per la gravetat de la malaltia i trobar-se sol. Aquest és el perfil del beneficiari del servei que presta, des de fa quinze anys, el Voluntariat de Suport en la Solitud Doctor Josep Trueta de Girona. El grup, que disposa d'una cinquantena de voluntaris i un centenar de socis cooperadors, es va posar en marxa fa quinze anys i en aquest temps ha fet costat a més de 6.000 malalts durant la seva estada hospitalària. La persona que el va posar en funcionament va ser el capellà del Trueta, el mossèn Joaquim Casadevall, que encara avui dia forma part de la junta directiva que presideix Maria Rosa Garriga. És un servei de caràcter laic i gratuït que està en funcionament les 24 hores i els 365 dies de l'any i que en alguns casos s'encarrega fins i tot de donar sepultura als difunts que ningú no reclama. La bona acollida del servei que ofereix aquest voluntariat ha fet que els responsables de l'hospital Santa Caterina de Salt s'hagin interessat a tenir-lo i des de fa tres mesos alguns voluntaris fan l'acompanyament a pacients del parc hospitalari Martí i Julià. L'objectiu de l'entitat és combinar la seva actuació als dos principals centres sanitaris de la demarcació.

És un servei gratuït i laic que funciona els 365 dies de l'any L'acompanyament té moltes cares i, segons expliquen els seus responsables, no es tracta únicament de fer costat físicament al malalt, sinó de complementar l'atenció que presten els metges i les infermeres donant-los suport anímic. Així mateix, els voluntaris proporcionen als pacients petits objectes materials que els són de gran utilitat en el seu dia a dia, com per exemple estris per afaitar-se, sabatilles, aigua, ràdio transistors, piles, revistes i diaris i monedes per al televisor. Sempre a demanda dels pacients, els ajuden a donar-los el menjar, els llegeixen llibres i altres publicacions i els acompanyen en les visites a les consultes externes. En el grup disposen d'un petit rober que és molt útil quan els pacients són donats d'alta a urgències i no tenen roba per vestir-se i poder marxar. De vegades els paguen el bitllet d'autobús o de tren i, en algunes ocasions, també es fan càrrec del lloguer de l'habitatge. Una altra de les tasques dels voluntaris és fer de guia als familiars dels pacients quan vénen de lluny per veure'ls i, com que sovint no tenen un lloc on estar-se per falta de recursos econòmics, els ajuden a pagar pensions de curta estada. Un cop donats d'alta, una de les pautes del voluntariat és fer, dins de les possibilitats de cadascú, un seguiment del pacient.

A banda de l'acompanyament als malalts, el voluntariat organitza xerrades de divulgació sanitària i periòdicament també ofereix sessions informatives per als voluntaris. Aquesta tardor, el grup de serveis funeraris Mèmora s'ha afegit al grup de col·laboradors del Voluntariat de Suport en la Solitud, que té el suport de diverses administracions i entitats.

LES XIFRES

50

voluntaris

i voluntàries formen part d'aquest grup, que es va posar en marxa fa quinze anys.

301

malalts

van ser atesos l'any passat per aquest voluntariat, un 68% dels quals provenien d'un entorn familiar.

Veí de Girona i de 55 anys, en fa tres que treballa de voluntari en el Voluntariat de Suport en la Solitud

Què va fer que es decidís a formar part de l'entitat?

Feia molts anys que feia de voluntari, però en projectes d'integració social. I la veritat és que l'acompanyament a malalts em feia respecte. Crec que tractar amb persones que ho passen malament a causa d'una malaltia i de la soledat requereix unes qualitats que no són fàcils de tenir.

A quines qualitats es refereix?

Vaig parlar amb Joaquim Casadevall i em va comentar que hi havia alguns conceptes que calia tenir molt presents. La humilitat, el respecte i treure't de sobre els prejudicis socials abans d'entrar a l'habitació del malalt. Hi has d'entrar sempre amb peus de plom, estar a l'aguait del que necessita o el que desitja el malalt i tenir clar que ell és el protagonista.

Els pacients accepten el seu ajut?

En un 90% dels casos volen estar acompanyats, tot i que de vegades això vulgui dir estar al seu costat en silenci. El llenguatge verbal és una mínima part de la comunicació que s'estableix amb el pacient. Cada sessió és un aprenentatge.

S'estableix una relació de confiança?

De vegades costa trencar el gel. Però, un cop superat aquest punt, el malalt s'obre i t'ho explica tot. La relació que s'hi estableix és molt diferent de qualsevol altra: no està regida per tòpics ni per prejudicis. Et parlen de la seva vida i t'expliquen coses íntimes. Comparteixen amb tu les preocupacions, els records i els temors, un material molt sensible i delicat.

Quin és el perfil de pacients amb què tracta?

Hi ha gent gran que ha estat abandonada pels fills i persones que no estan integrades socialment, com immigrants, sense sostre i drogoaddictes. Són persones molt vulnerables i que estan socialment marginades.

Tota una experiència.

És una experiència vital molt gran. En una societat occidental com la nostra, hi ha poques oportunitats de tenir una experiència d'aquest tipus. Els malalts són un sector de la societat poc visible i estar en contacte amb ells és un bany de realitat. Et fa tocar de peus a terra! Estar en contacte amb ells m'ajuda a conèixer-me a mi mateix. I, encara que alguns acabin morint, tinc la satisfacció de portar-los sempre amb mi en forma de l'autoconeixement que he adquirit.

Més atesos procedents de l'àmbit familiar

Aquest grup de voluntaris ha vist com en els darrers anys s'ha disparat el nombre de persones que provenen de casa seva o de l'àmbit familiar. D'acord amb les dades de la memòria d'activitat del 2014, l'any passat els voluntaris van atendre un total de 301 malalts i més d'un 68% provenien de l'entorn familiar. En concret, hi va haver 207 casos de persones procedents d'un entorn proper; 49, de geriàtrics, i 26, del centre d'acollida La Sopa de Girona. Anys enrere, el nombre de persones que procedien de residències geriàtriques i de domicilis particulars era força equilibrat.

D'acord també amb les dades de la memòria, el nombre d'homes atesos va més que duplicar el nombre de dones ateses. En concret, es va fer costat a 206 homes i 95 dones. Pel que fa a l'edat, la franja més àmplia és la que se situa entre els 60 i els 80 anys (74 usuaris), seguida del gros d'homes entre els 40 i els 60 anys (69 usuaris). I, repetint el patró de l'any anterior, el col·lectiu femení més atès va ser el que es troba en la franja d'entre 60 i 80 anys (36 usuàries).

El percentatge de malalts nacionals va ser del 78% i els originaris de països estrangers van representar 66 dels acompanyaments. En aquest apartat, les xifres són molt semblants a les del 2013. I, d'entre els estrangers, el col·lectiu més nombrós són els naturals de Gàmbia i del Senegal, juntament amb els del Marroc. L'any 2014, un 96,5% dels malalts (291 persones) van rebre l'alta hospitalària i un 4,5% (10 casos) van morir al centre.

Núria Astorch
08/11/2015
El Punt Avui

Milers de persones es manifesten a Madrid contra la violència masclista

Demanen que la lluita contra la violència masclista sigui considerada una qüestió d'estat

Milers de persones es manifesten a Madrid en la primera gran mobilització de tot l'estat contra la violència masclista. És una marxa organitzada per associacions feministes de tot Espanya, que demanen que la lluita conta la violència masclista sigui una qüestió d'estat.

Entre altres coses, demanen una reforma de la llei del 2004 perquè reculli formes de violència contra les dones més enllà de les parelles o les exparelles. El col·lectiu feminista vol que la llei inclogui tant la violència que exerceix la parella o l'exparella com l'assetjament sexual en l'àmbit laboral o l'explotació sexual de dones i nenes.

A la manifestació, que va des del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, al passeig del Prado, fins a plaça d'Espanya, s'hi han sumat tots els grans partits polítics, sindicats i col·lectius socials.

Encapçala la marxa una gran pancarta amb el lema: "Contra les violències masclistes", que porten víctimes de la violència masclista i dones representants del moviment feminista de tot Espanya.

Després de la capçalera s'hi poden veure els representants dels partits polítics: el secretari general de PSOE, Pedro Sánchez, la candidata del PSC al Congrés, Carme Chacón, o la vicesecretària d'Estudis i Programes del PP, Andrea Levy. També es manifesten Pablo Iglesias, de Podem, Alberto Garzón, d'Izquierda Unida, i Begoña Villacís, de Ciutadans.

Abans de la manifestació, l'alcaldessa de Madrid ha rebut representants de diversos consistoris, entre els quals el de Barcelona. Manuela Carmena i Ada Colau han defensat una cultura de la pau davant de la violència masclista, perquè, segons han dit, no es pot continuar tolerant que aquesta violència no tingui "una resposta absoluta".

Les xifres

Només aquest any, a Catalunya han mort 6 dones a mans de la seva parella. Una xifra que està lleugerament per sota de la de l'any passat. El 2014 es va tancar, a Catalunya, amb 14 homicidis masclistes. A tot l'estat, des de principi d'any, hi ha hagut 41 víctimes.

Catalunya és, aquest 2015, la tercera comunitat autònoma amb més víctimes per aquest tipus de violència, després del País Valencià, que ha comptabilitzat 8 dones, i Andalusia, amb 7.

En més d'un 70 per cent dels casos, l'agressor és un home que ha nascut a Espanya.

07/11/2015

Tv3

La lluita per ser mare a pesar del càncer

Entrevistem l’Alba, de 32 anys, que va saber que estava embarassada el mateix dia que li van diagnosticar càncer. Els metges de la Vall d’Hebron expliquen que l’embaràs i el tractament són compatibles i parlen de com preparen el part i la futura extirpació dels dos pits de la mare 

L’Alba Garcia Domènech (32 anys) va saber que estava embarassada i que tenia càncer de pit el mateix dia. L’onada de sentiments que li va sobrevenir és literalment això, una onada, i ben grossa. D’una banda, la felicitat de saber que estava gestant una criatura. De l’altra, el diagnòstic que tothom lamenta en els altres i ningú vol per a ell: càncer.

“A la meva família el càncer de mama l’he viscut de ben a prop, perquè l’àvia i la mare n’han tingut; a totes dues els van tallar els pits d’arrel”. La germana de l’Alba sap que també és portadora de la mutació genètica, que és hereditària. L’Alba seguia sempre els protocols que recomanen els ginecòlegs per detectar-se bonys als pits, unes exploracions que sempre s’han de fer després de la menstruació. I vet aquí que un dia se’n va trobar un, al pit esquerre. “Quan el vaig detectar, amb les meves mans, vaig anar a l’hospital, i va ser quan vaig saber que estava embarassada”, recorda l’Alba.

Ara és a la setmana 27 de l’embaràs. I és feliç. Optimista. Els somriures li omplen la cara, i els encomana. “Tinc molt suport de família, amics i metges”, diu. Sap que és una batalla que està a punt de guanyar. Amb una perruca preciosa al cap, assisteix als controls constants que li fan els metges de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Li han practicat una tumorectomia al pit esquerre i aviat, després del naixement de la criatura, li extirparan els dos pits.

Quan va acabar el primer trimestre de l’embaràs va començar les sessions de quimioteràpia. “Ja porto tres sessions”. I ho diu amb l’alegria de les dones gestants, que no poden parar de tocar-se la panxa, com si ja comencessin a acaronar la criatura. És la mà protectora i carinyosa que acompanyarà sempre la criatura, que es dirà Cristina i que, per a l’Alba, és un motiu més per lluitar.

Amb optimisme

“Escriu, sobretot, que es pot estar embarassada i tenir càncer de mama i curar-se”, em diu l’Alba. I tot seguit reflexiona sobre el film Mama, protagonitzat per Penélope Cruz: “Està molt bé, però just quan vaig sortir del cine em vaig plantejar si l’hauria d’haver vist”. Però cal no oblidar que la pel·lícula parteix de la realitat per fer ficció. “És un cas extrem, el del film; no té res a veure amb el meu”, diu l’Alba. A la pel·lícula la protagonista pateix un càncer de mama sense solució i, per tant, sense tractament possible, quan es queda embarassada. Desitja tenir una filla perquè el seu fill tingui una germana. “El final més val que no l’expliquem, perquè no serà el meu, perquè les dues històries són diferents”, assegura l’Alba.

I és que la futura mare de la Cristina pronuncia missatges esperançadors constantment. “Quan la gent, al carrer, em pregunta per la malaltia i per l’embaràs, ho fan amb cara de pena, impactats, com si pensessin que és una situació insostenible, incompatible, com si hagués de triar una de les opcions i no pogués tirar endavant amb tot alhora”.

Realitats compatibles

És en aquests moments quan l’Alba agafa el seu escut d’optimisme i explica que són dues coses compatibles. “Però si no es pot prendre cap medicament quan s’està embarassada!”, li diuen. I l’Alba hi torna: “Les sessions de quimioteràpia que estic fent no afecten gens ni mica el fetus; no cal interrompre l’embaràs, perquè al fetus no l’afectarà”. I diu: “Ho explico amb les millors paraules que trobo, perquè el que sobretot vull és que si una dona es troba en aquesta situació no pensi que ha de decidir entre dues opcions, ella o la criatura. No vull que cap dona interrompi un embaràs desitjat per un càncer”.

L’especialista en patologia mamària Octavi Còrdoba, l’obstetra Elisa Llurba i l’oncòloga Cristina Saura, de l’Hospital de la Vall d’Hebron, han anat escoltant les paraules de l’Alba. Com a equip multidisciplinari, li fan un seguiment complet. “La singularitat del cas de l’Alba és que va saber el diagnòstic del càncer i la notícia de l’embaràs el mateix dia”, comenten. Només tenen un o dos casos màxim a l’any com el de l’Alba. “Amb les dues notícies a la mà, l’embaràs i el càncer, tots tres vam explicar-li que les dues situacions eren compatibles, que la podíem tractar del càncer sense repercussió per al fetus”.

Malgrat els primers pensaments, ràpids, fugissers, que van passar pel cap de l’Alba i que els metges haurien acceptat com a decisió personal, tots tres van dir-li que la quimioteràpia, necessària, li disminuiria les possibilitats d’un futur embaràs. “Sempre he volgut tenir fills; per tant, pensar que no podria tenir-ne més endavant per curar-me del càncer actual em va pesar per decidir no interrompre l’embaràs i tirar endavant”, recorda l’Alba. Els metges afegeixen: “Coneixem la càrrega emotiva que suposa per a una dona embarassada saber que té càncer de pit, i per això sempre acceptem les decisions personals que prengui. Però la nostra feina és avançar-los el futur, el que passarà (la minva de possibilitats de la gestació per culpa de la quimioteràpia), i explicar-los que mèdicament l’embaràs i el tractament són compatibles”. És la feina dels metges, continuen repetint una vegada més: “Si no ho repetim mil i una vegades, sabem que al carrer a les pacients se’ls menjaran les opinions dels passavolants, que ho diuen sense basar-se en conceptes mèdics ni científics”.

Decisió personal

Dit amb altres paraules, el que Còrdoba, Llurba i Saura aclareixen és que una cosa és que la dona embarassada no pugui sostenir la càrrega emotiva de saber que té càncer de pit i decideixi interrompre l’embaràs, i una altra de diferent que no tingui la informació científica i mèdica que li indiqui que les dues situacions són compatibles. “També li hem dit que no li podem assegurar que es curarà ni que el seu embaràs anirà bé, però que les possibilitats que tot vagi bé són altes”.

Ara, amb el primer trimestre de l’embaràs superat, l’Alba ha començat les sessions de quimioteràpia, “que no afecten el fetus ni ara ni tampoc el seu desenvolupament com a criatura quan neixi”. “Sabem que les dones que tractem amb quimioteràpia durant l’embaràs la toleren millor, gràcies a l’hormona cortisol, que augmenta durant l’embaràs i que dóna benestar a la dona”. Justament, l’única comparació que es pot fer entre la Magda de Mama i l’Alba és aquesta: totes dues se senten molt bé embarassades.

Ara el pròxim repte és el part. I aquí pren la paraula, de nou, Elisa Llurba, com a obstetra. “El preparem com a part vaginal cap al voltant de la setmana 35 de l’embaràs”. Sense cesària, la petita Cristina podrà posar-se damunt de la mare, l’Alba, que no podrà alletar-la però que tindrà una bona història, de superació i de lluita, per explicar-li. Una lliçó d’amor i de vida.

Mama, la pel·lícula

Magda és el nom de la dona que interpreta l’actriu Penélope Cruz a la pel·lícula Mama, dirigida per Julio Medem i que la mateixa Cruz també ha produït. La Magda s’assabenta que té càncer de mama un estiu, just quan la seva vida de parella trontolla. Al diagnòstic que li dóna el metge, interpretat per Asier Etxeandia, hi assisteix sola, i sola se’n va cap a casa, amb el seu fill, a qui enviarà de vacances amb uns familiars perquè no pateixi pels tractaments mèdics que tot just ha de començar i que sap que la faran sentir cansada i que, fins i tot, li faran perdre la llarga cabellera.

A partir d’aquest plantejament, la pel·lícula s’entrellaça amb una altra història, protagonitzada per Luis Tosar, i que és tan dramàtica com la que viu la Magda, però que està tractada amb menys versemblança.

Durant la pel·lícula és impossible aguantar-se les llàgrimes per l’enteresa amb què la Magda porta la seva malaltia. Només hi ha un defalliment de la protagonista, que remou els que s’havien mantingut impertèrrits mirant la pel·lícula. Des d’aquell moment i fins al final, que encara triga a arribar, ja se sap com acabarà tot, malgrat que, sent una ficció, es desitgés que fos tot el contrari. És un malestar que fa moure’s a la cadira, pensant que “no, no i no”. La cançó que el metge canta a la Magda és l’única situació que salva aquesta meitat final de la pel·lícula.

Trinitat Gilbert

31/10/2015

Ara.cat