dilluns, 16 de novembre de 2015

Sentiment de por, sentiment de culpa


Els atacs de divendres passat a la nit al centre de París tornen a desvetllar algunes reaccions que no per comprensibles resulten menys alarmants. És molt difícil calibrar les reaccions col·lectives, i fins i tot individuals, en un moment de dol i por així, però si no ens hi esforcem per fer-ho tenim totes les de perdre, encara més.

Aquests dies se senten i es llegeixen nombroses opinions que d’una manera o altra vénen a dir que si passen aquestes calamitats (com els atemptats de París, Londres, Madrid o Nova York) és perquè d’alguna manera nosaltres, els ciutadans d’Occident, ens ho hem guanyat, a causa del patiment que suposadament hem infligit a determinats països i cultures. Ja que parlem de religions, deu ser el sentit de la culpa judeocristià, o alguna cosa per l’estil. El cas és que es veu que deu quedar més o menys progre afirmar que si aquestes coses passen és perquè d’alguna manera ens les mereixem.

Doncs miri, no és així. Ningú mereix això. Ni vostè que em llegeix, ni l’analista de torn, ni jo, ni el centenar llarg de persones mortes o executades divendres al centre de París, ni ningú. La geopolítica és una disciplina complicada amb viaranys difícils d’escatir, certament, però si ens ataquen d’aquesta manera el que no podem fer és ajupir el cap i remugar que potser sí que hem fet qui sap què per merèixer una massacre d’aquest tipus.

No es pot ser tan fluix ni tan errat de comptes. Al contrari, potser hauríem de començar a reivindicar que el nostre racó de món és el racó de món on -i a més amb molta diferència- prevalen les llibertats ciutadanes i la dignitat humana. Ni els ressentiments polítics ni les diferències culturals no expliquen -ni encara menys justifiquen- una explosió de violència. Aquests ressentiments no compensen una sola vida humana, i ja no diguem la de centenars.

Al costat de l’absurditat de la culpa, hi ha l’absurditat de la por, que sovint condueix a la irracionalitat i a la venjança. Un gran poeta, Blai Bonet, va escriure: “No tingueu por, la por és dels animals”. Un vers excel·lent, però em temo que una mica massa optimista, perquè malauradament la por no ha estat mai patrimoni de les bèsties, i em temo que fins i tot els humans som els primers que els hi inculquem.

Amb aquestes reflexions només vull dir que cap acte de barbàrie ha de servir per justificar tampoc cap acte extrem de força, ni encara menys cap mena d’argument xenòfob. Protegim els nostres germans de religió musulmana, i a nosaltres mateixos, de tota mena de fanàtics, tant dels que vénen de les seves terres com dels que surten de les nostres (bona part dels terroristes que actuen en nom de l’Estat Islàmic són de naixença europea).

La culpa i la por no són més que dues cares d’una mateixa moneda, que és la moneda de la negació de la vida. I una civilització governada per aquests dos sentiments està abocada al fracàs.

Sebastià Alzamora
15/11/2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies