divendres, 6 de novembre de 2015

La lluita per ser mare a pesar del càncer

Entrevistem l’Alba, de 32 anys, que va saber que estava embarassada el mateix dia que li van diagnosticar càncer. Els metges de la Vall d’Hebron expliquen que l’embaràs i el tractament són compatibles i parlen de com preparen el part i la futura extirpació dels dos pits de la mare 

L’Alba Garcia Domènech (32 anys) va saber que estava embarassada i que tenia càncer de pit el mateix dia. L’onada de sentiments que li va sobrevenir és literalment això, una onada, i ben grossa. D’una banda, la felicitat de saber que estava gestant una criatura. De l’altra, el diagnòstic que tothom lamenta en els altres i ningú vol per a ell: càncer.

“A la meva família el càncer de mama l’he viscut de ben a prop, perquè l’àvia i la mare n’han tingut; a totes dues els van tallar els pits d’arrel”. La germana de l’Alba sap que també és portadora de la mutació genètica, que és hereditària. L’Alba seguia sempre els protocols que recomanen els ginecòlegs per detectar-se bonys als pits, unes exploracions que sempre s’han de fer després de la menstruació. I vet aquí que un dia se’n va trobar un, al pit esquerre. “Quan el vaig detectar, amb les meves mans, vaig anar a l’hospital, i va ser quan vaig saber que estava embarassada”, recorda l’Alba.

Ara és a la setmana 27 de l’embaràs. I és feliç. Optimista. Els somriures li omplen la cara, i els encomana. “Tinc molt suport de família, amics i metges”, diu. Sap que és una batalla que està a punt de guanyar. Amb una perruca preciosa al cap, assisteix als controls constants que li fan els metges de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Li han practicat una tumorectomia al pit esquerre i aviat, després del naixement de la criatura, li extirparan els dos pits.

Quan va acabar el primer trimestre de l’embaràs va començar les sessions de quimioteràpia. “Ja porto tres sessions”. I ho diu amb l’alegria de les dones gestants, que no poden parar de tocar-se la panxa, com si ja comencessin a acaronar la criatura. És la mà protectora i carinyosa que acompanyarà sempre la criatura, que es dirà Cristina i que, per a l’Alba, és un motiu més per lluitar.

Amb optimisme
“Escriu, sobretot, que es pot estar embarassada i tenir càncer de mama i curar-se”, em diu l’Alba. I tot seguit reflexiona sobre el film Mama, protagonitzat per Penélope Cruz: “Està molt bé, però just quan vaig sortir del cine em vaig plantejar si l’hauria d’haver vist”. Però cal no oblidar que la pel·lícula parteix de la realitat per fer ficció. “És un cas extrem, el del film; no té res a veure amb el meu”, diu l’Alba. A la pel·lícula la protagonista pateix un càncer de mama sense solució i, per tant, sense tractament possible, quan es queda embarassada. Desitja tenir una filla perquè el seu fill tingui una germana. “El final més val que no l’expliquem, perquè no serà el meu, perquè les dues històries són diferents”, assegura l’Alba.

I és que la futura mare de la Cristina pronuncia missatges esperançadors constantment. “Quan la gent, al carrer, em pregunta per la malaltia i per l’embaràs, ho fan amb cara de pena, impactats, com si pensessin que és una situació insostenible, incompatible, com si hagués de triar una de les opcions i no pogués tirar endavant amb tot alhora”.

Realitats compatibles
És en aquests moments quan l’Alba agafa el seu escut d’optimisme i explica que són dues coses compatibles. “Però si no es pot prendre cap medicament quan s’està embarassada!”, li diuen. I l’Alba hi torna: “Les sessions de quimioteràpia que estic fent no afecten gens ni mica el fetus; no cal interrompre l’embaràs, perquè al fetus no l’afectarà”. I diu: “Ho explico amb les millors paraules que trobo, perquè el que sobretot vull és que si una dona es troba en aquesta situació no pensi que ha de decidir entre dues opcions, ella o la criatura. No vull que cap dona interrompi un embaràs desitjat per un càncer”.

L’especialista en patologia mamària Octavi Còrdoba, l’obstetra Elisa Llurba i l’oncòloga Cristina Saura, de l’Hospital de la Vall d’Hebron, han anat escoltant les paraules de l’Alba. Com a equip multidisciplinari, li fan un seguiment complet. “La singularitat del cas de l’Alba és que va saber el diagnòstic del càncer i la notícia de l’embaràs el mateix dia”, comenten. Només tenen un o dos casos màxim a l’any com el de l’Alba. “Amb les dues notícies a la mà, l’embaràs i el càncer, tots tres vam explicar-li que les dues situacions eren compatibles, que la podíem tractar del càncer sense repercussió per al fetus”.

Malgrat els primers pensaments, ràpids, fugissers, que van passar pel cap de l’Alba i que els metges haurien acceptat com a decisió personal, tots tres van dir-li que la quimioteràpia, necessària, li disminuiria les possibilitats d’un futur embaràs. “Sempre he volgut tenir fills; per tant, pensar que no podria tenir-ne més endavant per curar-me del càncer actual em va pesar per decidir no interrompre l’embaràs i tirar endavant”, recorda l’Alba. Els metges afegeixen: “Coneixem la càrrega emotiva que suposa per a una dona embarassada saber que té càncer de pit, i per això sempre acceptem les decisions personals que prengui. Però la nostra feina és avançar-los el futur, el que passarà (la minva de possibilitats de la gestació per culpa de la quimioteràpia), i explicar-los que mèdicament l’embaràs i el tractament són compatibles”. És la feina dels metges, continuen repetint una vegada més: “Si no ho repetim mil i una vegades, sabem que al carrer a les pacients se’ls menjaran les opinions dels passavolants, que ho diuen sense basar-se en conceptes mèdics ni científics”.

Decisió personal
Dit amb altres paraules, el que Còrdoba, Llurba i Saura aclareixen és que una cosa és que la dona embarassada no pugui sostenir la càrrega emotiva de saber que té càncer de pit i decideixi interrompre l’embaràs, i una altra de diferent que no tingui la informació científica i mèdica que li indiqui que les dues situacions són compatibles. “També li hem dit que no li podem assegurar que es curarà ni que el seu embaràs anirà bé, però que les possibilitats que tot vagi bé són altes”.

Ara, amb el primer trimestre de l’embaràs superat, l’Alba ha començat les sessions de quimioteràpia, “que no afecten el fetus ni ara ni tampoc el seu desenvolupament com a criatura quan neixi”. “Sabem que les dones que tractem amb quimioteràpia durant l’embaràs la toleren millor, gràcies a l’hormona cortisol, que augmenta durant l’embaràs i que dóna benestar a la dona”. Justament, l’única comparació que es pot fer entre la Magda de Mama i l’Alba és aquesta: totes dues se senten molt bé embarassades.

Ara el pròxim repte és el part. I aquí pren la paraula, de nou, Elisa Llurba, com a obstetra. “El preparem com a part vaginal cap al voltant de la setmana 35 de l’embaràs”. Sense cesària, la petita Cristina podrà posar-se damunt de la mare, l’Alba, que no podrà alletar-la però que tindrà una bona història, de superació i de lluita, per explicar-li. Una lliçó d’amor i de vida.

Mama, la pel·lícula
Magda és el nom de la dona que interpreta l’actriu Penélope Cruz a la pel·lícula Mama, dirigida per Julio Medem i que la mateixa Cruz també ha produït. La Magda s’assabenta que té càncer de mama un estiu, just quan la seva vida de parella trontolla. Al diagnòstic que li dóna el metge, interpretat per Asier Etxeandia, hi assisteix sola, i sola se’n va cap a casa, amb el seu fill, a qui enviarà de vacances amb uns familiars perquè no pateixi pels tractaments mèdics que tot just ha de començar i que sap que la faran sentir cansada i que, fins i tot, li faran perdre la llarga cabellera.

A partir d’aquest plantejament, la pel·lícula s’entrellaça amb una altra història, protagonitzada per Luis Tosar, i que és tan dramàtica com la que viu la Magda, però que està tractada amb menys versemblança.

Durant la pel·lícula és impossible aguantar-se les llàgrimes per l’enteresa amb què la Magda porta la seva malaltia. Només hi ha un defalliment de la protagonista, que remou els que s’havien mantingut impertèrrits mirant la pel·lícula. Des d’aquell moment i fins al final, que encara triga a arribar, ja se sap com acabarà tot, malgrat que, sent una ficció, es desitgés que fos tot el contrari. És un malestar que fa moure’s a la cadira, pensant que “no, no i no”. La cançó que el metge canta a la Magda és l’única situació que salva aquesta meitat final de la pel·lícula.

Trinitat Gilbert
31/10/2015

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies