divendres, 24 de març de 2017

“Per al país, la nostra opció hauria de ser que la majoria decideixi”

Entrevista a Octavi Vilà, abat del Monestir Reial de Santa Maria de Poblet
Octavi Vilà, tarragoní i monjo des de 2005, és abat de Poblet des de desembre de 2015. / JOSEP LLUÍS SELLART
Des del desembre del 2015 aquest tarragoní de 55 anys és l’abat de Poblet. Després d’un primer any de “descobriment” té davant seu molts reptes en un monestir estretament lligat al Camp de Tarragona i amb un simbolisme indiscutible a nivell nacional.

Quin balanç fa d’aquest any i escaig que porta com a abat?
Tot i que els monjos que fa anys que som aquí ja sabem el que significa el monestir, quan et toca una responsabilitat com aquesta descobreixes moltes coses. També ha sigut un any de molts contactes amb molta gent, que com a monjo no tenia. Ha sigut sobretot un any de descobriment.

Després d’aquest període, vol impulsar canvis, nous projectes?
Nosaltres no fem canvis radicals d’un abat a un altre, hi ha una línia de continuïtat. Segueixo i acabo coses que el meu predecessor havia començat. Cada persona, però, té la seva manera de ser particular i posa l’accent en coses concretes.

Quines són aquestes idees?
Respecte a la projecció externa, l’objectiu que ens hem programat és que les persones que visitin el monestir marxin amb la idea que aquest és un edifici Patrimoni de la Humanitat però construït per acollir una comunitat monàstica que, en ple segle XXI, es manté amb 29 monjos que hem deixat la vida normal per venir aquí i seguir Déu. I volem que la gent es pregunti per què som aquí.

Com es compagina aquesta vida espiritual amb el paper social, econòmic i cultural de Poblet?
Quan es va restaurar la vida monàstica el 1940, el prior Rosavini va tenir la temptació de fer un monestir paral·lel, amb la part monumental per a les visites turístiques mentre la comunitat feia servir la part més interior del monestir. Al final es va decidir que es podien compaginar les dues coses. Aquesta va ser una bona decisió. El que fem és que quan hi ha visites no utilitzem el circuit turístic i a l’inrevés. També hi ha una part més de clausura que no es visita excepte en comptades ocasions.

A nivell de país, Poblet té un simbolisme important.
Poblet és el monestir més vinculat a la història del país. No hem d’oblidar que aquí descansen vuit comtes reis i això li dona un caràcter molt especial. I també és un punt de trobada dels diferents territoris que formaven la Corona d’Aragó. Rebem amb certa freqüència personatges importants de la vida política i també social del país. Pocs dies després de ser escollit abat, es va reunir aquí la directiva del Barça.

Qui ha vingut a Poblet i ha reconegut tenir-hi una relació especial és el president Puigdemont...
El president Puigdemont va estar a Poblet gairebé un dia sencer en visita privada. Va visitar els diferents espais, l’Arxiu Tarradellas i l’escola. I quan els va preguntar la procedència als alumnes, dos d’ells eren romanesos i els va parlar en romanès, i aquells nois van quedar una mica astorats. Va compartir la pregària amb la comunitat, va dinar amb nosaltres i els monjos hi vam poder parlar. Ens va recordar que havia vingut com a hoste de jove dos o tres estius i en guardava molt grat record, i que Poblet l’havia influït molt en aquell moment de la vida.

Com veu la situació del país?
La visita del president i també d’altres personalitats com el vicepresident Junqueras, que ve sovint a passar algun cap de setmana a la residència que tenen els salesians al costat del monestir, et permet escoltar testimonis de primera mà. Crec que vivim un moment molt important i és complicat saber com pot evolucionar la situació a mitjà termini. La comunitat és plural i tenim tantes sensibilitats com hi ha al país, i no prenem un posicionament concret. Rebem i escoltem tothom. El nostre referent és el document Les arrels cristianes de Catalunya, elaborat pels bisbes catalans i en què es demana respecte a la identitat cultural i lingüística del país i que sigui el mateix país qui pugui decidir el tipus d’estructura política que ha de tenir. No prenem oficialment partit per cap posició, però l’opció hauria de ser la que la majoria de la població decideixi.

Com valora la situació actual de l’Església catalana?
Del Concili Provincial Tarraconense, celebrat a mitjans dels noranta i que volia ser la translació del Concili Vaticà II a les esglésies de Catalunya, en van sortir moltes esperances. Molts laics hi van intervenir i era interessant perquè els bisbes sentien la seva veu. Després potser l’aplicació concreta s’ha esvaït una mica, sobretot en la coordinació dels bisbats catalans. S’advocava per la fórmula de la regió eclesiàstica catalana, però al cap d’uns anys es va crear un segon bisbat a Barcelona i aquesta no ha arribat. La coordinació a la Regió Tarraconense funciona. És veritat que quan es produeix una successió en una seu episcopal hi ha moltes especulacions sobre els candidats. A Barcelona s’ha nomenat el bisbe Joan Josep Omella.

Com valora la seva tasca?
Té una llarga trajectòria social, que es pot identificar molt fàcilment amb la línia del papa Francesc. Parla el català amb molta fluïdesa perquè és de la Franja de Ponent. Barcelona és una diòcesi gran i complicada però espero que sabrà portar-la bé.

Caldria una altra trobada a l’estil del que va ser el Concili Provincial Tarraconense?
Probablement. O almenys buscar altres fórmules, com un sínode provincial, que poden aportar coses. Certament, en aquell moment el Concili va crear una certa expectació i il·lusió i ho recordo com a laic a Tarragona. La seva aplicació concreta no va ser ni tan immediata ni tan espectacular. L’Església catalana, com moltes Esglésies, pateix una manca de vocacions i això és un tema que ens ha de fer replantejar el paper dels laics dins de l’església i la seva formació teològica per dur a terme certes funcions. En certs bisbats, alguns càrrecs de la diòcesi són encarregats a laics, i és una tendència que ens trobarem. I no només perquè no hi hagi tants preveres com abans, sinó perquè és una manera de viure tots plegats l’Església. El Concili Vaticà II ja ho recollia.

Parlem del papa Francesc, ara que ja fa quatre anys que és pontífex.
A vegades, en les eleccions de papes i també d’abats pensem en moviments pendulars i no crec que sigui tan així. La manera de ser de cada persona i la seva imatge externa influeixen en la manera de transmetre el missatge, però hi ha una línia de continuïtat de Francesc amb Benet XVI, que va portar una innovació totalment revolucionària i és que un papa dimiteixi de les seves funcions. Francesc ha portat una imatge propera, dinàmica, senzilla i afronta directament problemes que hi ha en el si de l’Església, com ja havia fet Benet XVI amb certa rotunditat, com en els casos de pederàstia. I també la resposta que dona l’Església davant situacions concretes, com és la realitat social amb famílies desestructurades, persones que tenen un segon matrimoni.

A l’Església li costa molt adaptar-se als canvis de la societat.
És té la idea que l’Església fa canvis molt lentament i se li retreu que, quan els arriba a fer, la societat ja està quatre passes endavant. A vegades, però, hem de mirar-ho en perspectiva. En el seu moment va ser important el debat en el si de l’Església de l’anomenada teologia de l’alliberament. La Congregació de la Doctrina per la Fe va marcar una sèrie de límits, però el mateix Joan Pau II, en un discurs a Mèxic just caigut el Mur de Berlín, deia que, perquè hagués caigut el sistema comunista, no volia dir que el capitalisme fos una meravella, i que tenia moltes coses que no eren pròpiament cristianes i s’havien de corregir. El mateix papa Francesc va fer aportacions importants en les reunions de bisbes llatinoamericans. Hi ha elements que, per imatge externa, semblava que s’havien rebutjat en bloc, però en el fons algunes parts concretes són assimilables al llarg del temps.

Podem veure al cap dels anys canvis com dones ordenades sacerdot?
El papa Francesc ha creat una comissió per estudiar el diaconat femení. És un tema complex, però crec que s’avançarà. En l’ordre cistercenc, amb Maur Esteva com a abat general, vam incorporar les nostres monges de ple dret en les nostres estructures. A l’Església es produiran canvis no immediats o espectaculars, però es produiran.

En els últims anys s’ha produït un ràpid procés de secularització de la societat. Com es veu des d’un monestir com Poblet?
Hi ha un problema que s’arrossega de fa segles i que es va accentuar amb el franquisme, que és identificar l’Església amb l’estructura política. En treia més rendiment el règim polític que l’Església, com deia el cardenal Tarancón. I això ha provocat que l’Església se sentís còmoda amb determinats privilegis. Crec que l’Església ha de ser una comunitat de creients convençuts i un punt de referència per a la societat, però no un poder fàctic. I això ens demana un alt grau d’exigència als catòlics practicants. Hem de donar exemple que vivim la nostra fe amb sinceritat.

Quina experiència tenen de la gent que ve a l’hostatgeria interna de Poblet? Què cerquen?
Ens venen catòlics practicants, agnòstics i ateus. La sensació quan escoltes un hoste o rebem una carta d’agraïment seva és que veuen que ho vivim convençuts. El nostre principal apostolat quan algú s’acosta al monestir és que es pregunti per què determinades persones, d’un ampli ventall d’edats, de 34 a 91 anys, en ple segle XXI, han deixat la vida que podria portar tota persona per una altra renunciant a certes comoditats i llibertats i veuran que és perquè hi ha d’haver una convicció important al darrere. Nosaltres en diem crida, i altres persones, d’una altra manera. Persones que no són creients i que han conviscut diversos dies amb nosaltres s’han vist interpel·lats bastant profundament i això no passa en altres aspectes de la vida de l’Església. Potser només passa també en el cas dels missioners.

Jordi Salvat
22/03/2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies