divendres, 31 de març de 2017

L’hora dels capellans casats?

El Papa creu que abolir el celibat “no és cap solució” a la falta de sacerdots, però explora vies per superar-la
Dues esglésies diferents: l’arquebisbe de Canterbury, Justin Welby, amb la seva dona Caroline, en una trobada amb el papa Francesc (Vatican Pool / Getty)
Francesc juga amb una certa ambigüitat quan parla del celibat. Segons el Papa, l’abolició del celibat com a requisit obligatori “no és cap solució” davant la falta de sacerdots. Tot i això, considera que les insufi­cients vocacions són “un problema enorme” per a l’ Església catòlica, i per això explora vies per pal·liar-lo. Una seria l’ordenació – com a diaques, però potser en el futur com a capellans–, en àrees geogràficament molt aïllades, dels anomenats viri homes casats d’una certa edat i una conducta cristiana provada. Es parla de l’ Amazònia brasilera com a primer terreny experimental.

Les declaracions recents de Jorge Mario Bergoglio al setmanari alemany Die Zeithan tornat a crear expectatives, potser exagerades. Hi va haver una frase clau. A la pregunta de si ha arribat l’hora de suprimir el celibat sacer­dotal o de relaxar-lo, el Papa va dir: “A l’ Església sempre es tracta de reconèixer el moment oportú quan l’Esperit Sant demana alguna cosa”.

De fet, fa tres anys, quan va tornar de la visita a Terra Santa, a l’avió, Francesc ja va puntualitzar: “El celibat no és un dogma de fe; és una regla de vida que jo aprecio molt i crec que és un do per a l’ Església”, però, “com que no és un dogma de fe, sempre hi ha la porta oberta”. El Papa va recordar que els capellans de les esglésies de ­ritu oriental fidels a Roma, com els maronites libanesos i els coptes egipcis, sí que són homes casats.

Francesc va descartar, en canvi, que les dones es puguin ordenar. Ho va fer en la seva primera roda de premsa, l’estiu del 2013, mentre tornava de Rio de Janeiro. Però no va defensar la posició amb excessiva vehemència, sinó que va atribuir a Joan Pau II el tancament d’aquesta porta a l’ Església, de manera definitiva. Bergoglio, al contrari, està avaluant la introducció de les dones al diaconat. Una escletxa cap a eventuals replantejaments futurs?

Per Sandro Magister, un dels vaticanistes més veterans, de la revista L’Espresso, que sol donar veu al malestar i el mal humor dels que no comparteixen ni l’estil ni el programa d’aquest Papa, l’ambigüitat és un tret d’aquest pontificat. “Ell sempre parla de manera ambigua –opina Magister–. No ens ha de meravellar. És el seu estil. L’ambigüitat obre una escletxa perquè es discuteixi alguna cosa i que al final s’arribi a una decisió”.

L’octubre del 2018 hi haurà una gran oportunitat per discutir, a nivell d’ Església planetària, sobre la falta de capellans i el celibat. Se celebrarà un sínode sobre “els joves, la fe i el discerniment vocacional” a Roma. El Vaticà no vol circumscriure el debat a les vocacions sacerdotals o de vida religiosa, sinó reflexionar sobre una crida més general a viure com a creients compromesos al si de la família, en el voluntariat, en la vida civil i, fins i tot, en l’activitat política.

El panorama de les vocacions varia molt segons la regió del món. La situació dels seminaris i el nombre d’ordenacions són un mirall de la salut del catolicisme. La crisi és molt profunda i alarmant, des de fa lustres, a Europa i Amèrica del Nord. Al centre i el sud del continent americà les coses van més bé, però tampoc no hi ha una evolució positiva els últims anys.

La gran esperança de l’ Església és a Àfrica i Àsia. Aquests dos continents aporten actualment més de la meitat dels seminaristes, i la tendència va en augment.

L’auge de les vocacions asiàtiques i africanes compensa el descens o l’estancament de les europees i les americanes. Amb tot, l’oficina central d’estadística de l’ Església està detectant, per primera vegada des de l’any 2000, una lleugera caiguda del nombre total de sacerdots. Són les dades de l’any 2015, les últimes disponibles, encara no publicades però a què va tenir accés aquest diari. “Passa alguna cosa –va in­dicar una font–. És una combinació de morts, menys ordenacions els últims tres anys i més abandonaments”. Els que pengen la sotana, que solien ser al voltant d’un miler cada any, van augmentar en diversos centenars el 2015. Són xifres petites, però podrien ser preocupants si es consoliden en anys posteriors. Tot això s’està produint sota el pontificat de Francesc i contradiu una certa imatge assentada en l’opinió pública sobre el ressorgiment del catolicisme gràcies al fort carisma del papa argentí. Les xifres no el ratifiquen.

A Marco Tosatti, un altre vaticanista de llarg recorregut que veu Bergoglio amb escepticisme, les dades sobre les vocacions no el sorprenen. El seu judici és dur: “Em sembla evident que no hi ha un ­estímul als joves (per fer-se sacerdots) de part d’aquest Papa. Les ­xifres ho diuen. Els números tenen un defecte, que no es poden discutir”. Segons Tosatti, alguns ordes religiosos tradicionalistes, com els franciscans de la Imma­culada i la Fraternitat dels Sants Apòstols, que tenien moltes vocacions, “ara estan en el punt de mira del seu bisbe o del Papa”. “Si els joves hi acudeixen i tu els dones un cop al cap, no pots esperar que sorgeixin vocacions en altres llocs”. Per aquest vaticanista, el problema no és liberalitzar o relaxar la doctrina, sinó tot el contrari. Tosatti constata que “en països com Bèlgica, Holanda i Alemanya, on l’ Església és progressista, no hi ha vocacions”. “Caldria fer algunes preguntes –conclou–. Els joves busquen una cosa sòlida a què es puguin dedicar, no simplement alguna cosa que poden trobar en un altre lloc. Si comprometen la seva vida, ho han de fer per una ­cosa que val la pena, no només el discurs genèric de la bondat, de la solidaritat. Busquen alguna cosa més, i en aquest moment no ho troben. Em sembla evident”.

El desplaçament del centre de gravetat del catolicisme a Àfrica i Àsia es nota en els ordes religiosos. L’actual portaveu dels jesuïtes, Patrick Mulemi, és de Zàmbia. Ara als departaments de la cúria general treballen una desena de jesuïtes de l’ Índia, un dels vivers de la companyia fundada per Sant Ignasi de Loiola el 1534. “Això no hauria estat així fa uns quants anys –admet Mulemi–. La companyia està mirant al sud global (Llatinoamèrica, Àsia i Àfrica) per cobrir diverses posicions a l’orde”.

Per Eugene Muhire, un jove sacerdot ruandès de la Comunitat de Sant Egidi, ordenat el novembre passat a Roma, el boom de l’ Església a Àfrica “té a veure amb el fet que és una realitat nova, mentre que a Europa és una realitat mil·lenària”. “La nostra fe encara està naixent i encara no ha passat per les crisis que hi ha hagut aquí –afegeix–. Per mi el drama de la fe és quan l’home es creu omnipotent, gràcies al desenvolupament, a la industrialització. A Àfrica aquest procés ha tingut lloc a una escala molt més reduïda que a la societat occidental. L’ Església continua tenint autoritat perquè creix i viu a prop de la gent, que la veu com un exemple, no només els capellans i els bisbes, sinó també els fidels laics que es comprometen en les seves comunitats”.

Muhire va abraçar la fe i va decidir fer-se cura molt jove, durant el conflicte civil i el genocidi de què va ser víctima el seu país. “ Déu em va salvar la vida, i per això em sembla que l’he de lliurar pel bé dels altres, tal com diu l’ Evangeli”, explica. I no pensa que abolir el celibat suscitarà més vocacions: “A mi m’agrada pensar en el fet de ser sacerdot com la idea d’abandonar-ho tot, la pròpia vida, a favor de Déu i de l’ Església”.

Eusebio Val
30/03/2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies