divendres, 30 de desembre de 2016

Justícia versus Caritat?

Justícia i caritat no són incompatibles; però la caritat inclou la justícia, mentre que la justícia no inclou la caritat

Hem destruït entre tots el sentit de la paraula austeritat. Ara significa castigar les classes mitjanes amb impostos i les classes populars amb retallades sanitàries, educatives o d’ajut social. Per si fos poc, l’austeritat que imposa l’ortodòxia liberal imperant a Europa és profundament arbitrària, atès que paguen més els qui menys responsabilitat tenen en el colossal endeutament de la nostra economia.

Però l’austeritat havia significat tota una altra cosa. Es tractava de prescindir de les despeses supèrflues per centrar-se en les bàsiques: llar, menjar, higiene, educació. La vella austeritat menyspreava les despeses a què obliga la vanitat individual (l’imperi de la moda, la tirania de l’emulació social) i subratllava valors superiors: llibertat de criteri, autodomini, progrés individual coherent amb el progrés del grup. Eren austers els burgesos que van fer la revolució industrial, però també els anarquistes que, per damunt de tot, propugnaven el progrés cultural.

L’austeritat apel·lava a valors col·lectius: grup familiar, grup social. De manera semblant, Bergoglio a Laudato Si apel·la a tot el col·lectiu humà, atrapat en una terra exhausta: “La terra clama pel mal que li fem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que n’érem els propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la”. Segons Bergoglio, “La vida humana, la persona ja no són percebudes com un valor primari que cal respectar i tutelar”. Hem posat al centre de la vida social “la idolatria del diner”, una idolatria d’arrel obscenament individualista. “Voldria que tots prenguéssim el seriós compromís de respectar i custodiar la Creació, d’estar atents a cada persona, de contrarestar la cultura del malbaratament i el refús, per tal de promoure una cultura de la solidaritat i la trobada”.

Com suggereixen alguns dels seus detractors interns, Bergoglio coincideix en aquest punt amb els corrents ecologistes i antisistema. Fins i tot amb neocomunisme que rebrota entre els joves indignats. Tots aquests corrents critiquen les bases del neoliberalisme depredador, que malbarata els recursos del planeta i causa injustícia i deslleialtat entre els humans. Ara bé, Francesc, essent tan radicalment partidari de la justícia com ells, posa l’accent en la persona. No n’hi ha cap –recorda- que sobri: ni pobre, ni embrió, ni handicapat. Per al cristianisme, que tan sovint ha estat incapaç de ser fidel als seus principis, les relacions entre les persones estan regulades per l’amor. Per això mentre el neocomunisme parla de drets socials, el cristianisme de Bergoglio també parla de caritat.

Justícia i caritat són compatibles; però la caritat inclou la justícia, mentre que la justícia no inclou la caritat. Aquests dies, hem sentit altes veus d’esquerra criticant el Banc dels aliments (i d’altres manifestacions de caritat nadalenca). L’estat –recordens’hauria de fer càrrec d’aquestes necessitats. Certament, la justícia social hauria de cobrir les necessitats bàsiques. Però encara que les cobrís, els ciutadans continuaríem tenint mancances i privacions. L’esquerra militant reclama drets, però sembla indiferent a les necessitats de les persones concretes a les quals els drets encara no arriben. La fraternitat cristiana reclama justícia, però, mentre no arriba, proposa l’afecte i el consol de l’amor.

En la institució de Càritas es porta a terme aquesta visió. Càritas arriba on no arriba ningú més. No demana ni la partida baptismal dels necessitats. Procura sostre o aixopluc a qui no en té, mira de buscar feina a qui en necessita, forma a qui li convé preparació. Vesteix, alimenta, acull, acompanya, protegeix, guia, ensenya, abraça. Allà on l’estat del benestar falla, allà on les grans paraules (Justícia, Igualtat) es queden sense eco, allà on les fantasies socials es retiren, Càritas s’hi fa present. Quan el vent s’emporta les paraules boniques (llibertat, justícia, solidaritat) que polítics i periodistes fem servir a tothora, Càritas emplena el buit.

Els voluntaris de Càritas no pretenen donar lliçons sobre la condició humana, ni teoritzen sobre com hauria de ser el món. Qui milita a Càritas en comptes de discursos, procura trencar el tòpic de l’egoisme humà per deixar clar que l’amor, per minoritari que sigui, pot ser més fort que el malestar del món. En el rostre d’un que pateix, l’amor cristià més genuí hi veu el rostre Déu. Ho diu un vell salm: “Ubi caritas et amor, Deus ibi est”. Allà on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu.

Antoni Puigverd
26/12/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies