dimecres, 28 de desembre de 2016

El perdó difícil

Hi ha el perdó fàcil i el perdó difícil. És senzill perdonar quan l'ofensa és lleu, quan no hi havia el més mínim indici de responsabilitat, quan una conjunció atzarosa d'elements propicia el mal. Molt diferent és, en canvi, perdonar quan hi ha hagut clara intencionalitat, quan l'ofensa és tan greu que res no torna a ser com abans, quan es pot imputar responsabilitat. El perdó no és, aleshores, un acte que flueixi espontàniament del cor.

És impossible determinar quant de temps cal per perdonar un acte, quant ressentiment és capaç de resistir una persona dins del seu ésser. Com el temps de dol, és impossible determinar el temps necessari per a l'exercici del perdó. Cada vincle és únic i diferent i cadascú viu a la seva manera l'absència d'un ésser estimat.

Preveure el temps que durarà el dol o el temps que es triga a perdonar una traïció és insensat. Hi ha una constel·lació d'elements i variables en joc que difícilment es poden contenir dins d'un algoritme. El temps, certament, juga un paper, però de vegades, quan ha passat massa temps, el rancor queda tan instal·lat en la pròpia interioritat, que ha fet niu i no hi ha escletxa per on alliberar-lo.

També hi ha el perdó en fals, que es formula verbalment, es pronuncia amb els llavis, però no transcendeix cap endins, de tal manera que l'ofensa queda clavada dins del pit i aquell perdó és una pura representació escènica. Aquest perdó obre un camp de confusió, perquè l'agressor creu que és perdonat, mentre que la víctima no l'ha perdonat realment i no es veu capacitada per tornar a començar. Més que un perdó, és un ritual de comiat; mentre que el perdó és un nou començament, una salutació.

El perdó és el mitjà per rescabalar el que estava trencat, però solament és possible si hi ha voluntat de penediment i, a la vegada, capacitat de reconciliació. Si la petició de perdó no va corresposta amb la donació de perdó, l'expiació del mal no té lloc. Demanar-lo, fins i tot, suplicar-lo, no és garantia del perdó.

El perdó és un acte a través del qual s'agafa el cor trencat i es repara. S'allibera el cor de la presó del rancor i del ressentiment; es recompon el món interior tacat per la vergonya i per la culpa i torna al seu estat immaculat. Restaura, doncs, la innocència que vam conèixer en un altre temps, una innocència que permetia la llibertat d'estimar.

Perdonar no és, en cap cas, justificar comportaments negatius propis o aliens. No és un acte de condescendència o de debilitat. No és fer injustícia; és, més aviat, transcendir tota justícia. Tampoc és, en sentit estricte, la pràctica de la justícia, perquè el perdó flueix de l'amor i no del dret; neix del cor i no de la racionalitat jurídica.

El procés de reconstrucció de teixits depèn del treball del perdó, però aquest exercici és sempre dual i no pot ser exercit de manera individual. Jo puc suplicar el perdó, però l'altre pot no donar-me'l. Puc oferir el perdó, però l'altre pot no sol·licitar-lo. Perquè el perdó tingui lloc, cal un moviment en els dos sentits, de l'agressor cap a la víctima i de la víctima cap a l'agressor.

El maltractament, la violència, l'agressió i la traïció són pràctiques inacceptables. El perdó no significa que un aprovi o defensi la conducta del que ha causat sofriment, ni tampoc exclou que es prenguin mesures per canviar la situació o protegir els propis drets. Perdonar no és fer com si tot anés bé; és un mecanisme de curació interior i això només és possible si es venç la simulació.

Allibera del verí de l'odi i de l'opressió espiritual. Un antic llibre de la saviesa xinesa diu que l'odi és una forma de compromís subjectiu que ens lliga a l'objecte odiat. A la llarga, paralitza. Envigoreix un sentiment de perill que genera, cada vegada més, un cicle de defensa, atac i venjança que l'ego sempre considera justificat.

El perdó ofereix una manera de sortir del cercle viciós. Emancipa de l'esclavitud del temor. Ensenya que sota una conducta cruel i inhumana, hi ha un cor; que més enllà dels actes que no tenen ni un àpex de valor redimible, hi ha una ànima valuosa, que l'ésser transcendeix l'obrar i que la persona és més que els seus actes.

En definitiva, proporciona la claredat necessària per distingir entre el passat i el present, a la vegada que ens dóna esperança per al futur.

Francesc Torralba
Director de la càtedra Ethos de la URL
17/12/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies