dimarts, 20 de desembre de 2016

Alep, ciutat màrtir i mal presagi

La caiguda del feu urbà de la rebel·lió a mans d'Al-Assad és un punt d'inflexió però no acaba la guerra
Un carrer destrossat al barri d’Al-Khrub, a Alep / YOUSSEF KARWASHAN / AFPABDALRHMAN ISMAIL / REUTERS
Després de quatre anys i mig de resistència sota bombardejos indiscriminats de l’exèrcit lleial a Baixar al-Assad -i dels aliats russos i iranians-, sotmesos a un setge des de fa mesos, els civils i els combatents atrinxerats des de l’estiu del 2012 als barris de l’est d’Alep, al nord de Síria, s’han hagut de rendir aquesta setmana. Sense ajuda exterior, esgotades les reserves d’aliments, medicaments i munició, sota una pluja de bombes dissenyades per acabar amb els soterranis on havien posat a cobert les clíniques i hospitals (que van ser el primer objectiu militar de l’ofensiva aèria russa), no tenien cap altra opció: era la crònica d’una mort anunciada. La caiguda d’Alep, l’últim gran feu urbà de la revolució contra Baixar al-Assad, no és el final de la guerra, però marca un abans i un després. Alep era la capital econòmica de Síria i el règim no podia restablir la seva autoritat al país sense conquerir-la. 


L’evacuació de civils i combatents que van prometre Rússia i Turquia continua encallada. Unes 8.000 persones han pogut sortir de la zona de poc més de dos quilòmetres quadrats on la gent s’havia refugiat de l’avanç terrestre de les tropes d’Al-Assad i les milícies iranianes que actuen com a principal força de xoc al costat del règim sirià. Segons l’ONU, encara queden 30.000 persones esperant abandonar, a contracor, la zona assetjada.

Després de tot el dia esperant amb la seva família al punt d’evacuació, afamats, sota un fred intens i enmig de tirotejos que van provocar el caos i el pànic, guardant el torn per pujar als autobusos que finalment van marxar buits, Abdulkhafi Alhamdo, mestre d’anglès, va decidir tornar a la casa que havia deixat dijous pensant que potser l’abandonava per última vegada. “Per justificar el nostre extermini, fins i tot els vostres governs diran que som terroristes. No us els cregueu, i enfadeu-vos perquè es vessa la nostra sang”, deia mostrant una fotografia de la seva filla Limar, de 8 mesos, entaforada dins una maleta: “¿Creieu que és una terrorista?”

Un dels pocs metges que encara hi ha al que queda de l’Alep rebel, el doctor Salem, explicava en un vídeo gravat amb el seu telèfon mòbil que no creu que pugui sortir-ne viu. Des del terrat de l’Hospital d’Al-Quds, al barri d’Al-Ansari, s’acomiadava: “Sóc un ésser humà i sóc sirià. Tinc l’honor d’haver participat en les protestes de la primavera del 2011. Demanàvem llibertat, i encara ho fem. La llibertat dels éssers responsables, no el caos de què ens acusen. Sóc a Alep perquè aquí és on havia de ser. Estimo la vida. M’agrada que vosaltres la pugueu viure amb justícia, dignitat i llibertat”.

A diferència d’altres precedents, com les massacres de Gernika a la Guerra Civil Espanyola, Srebrenica a Bòsnia o Grozni a Txetxènia, la presa d’Alep s’ha retransmès en directe. No només ho han fet les víctimes, sinó els mateixos botxins, que han comès crims de guerra davant dels ulls del món.

Demostració de força
Lurdes Vidal, especialista en Síria de l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMEd), destaca que “la presa d’Alep ha sigut una demostració de força d’Al-Assad, que exhibeix una crueltat exemplaritzant com a missatge per a la resta de pobles i ciutats rebels que resisteixen a Síria, i de Putin, que vol demostrar la capacitat militar i erigir-se en actor imprescindible en el futur de Síria”.

La reconquesta d’Alep pel règim d’Al-Assad reprodueix a gran escala el que va passar a Homs el maig del 2014, o a les poblacions rebels de la perifèria de Damasc, com Daraia, que es va rendir a l’agost: el règim conquereix ciutats fantasma, buides de població, reduïdes a runa. En tots els casos els civils han acompanyat els combatents insurgents en condicions extremes: la gent no vol viure sota el jou del dictador. Venç, però no convenç.

Al costat dels vencedors també hi ha Putin, que està imposant fets consumats abans que Donald Trump es converteixi al gener en president dels Estats Units. I l’altre aliat d’Al-Assad, l’Iran, que ha assumit el pes de la invasió terrestre amb la temuda Guàrdia Revolucionària i les milícies xiïtes libaneses i afganeses: des de l’Imperi Bizantí que els perses no envaïen Alep.

Però segons l’arabista Jean-Pierre Filiu, l’altre gran guanyador amb la caiguda d’Alep és Daeix, acrònim àrab d’Estat Islàmic: “Mai ens cansarem de repetir que Daeix va ser expulsat d’Alep el gener del 2014 per les mateixes forces revolucionàries contra les quals s’ha acarnissat ara la dictadura siriana. És contra una ciutat alliberada de Daeix des de fa gairebé tres anys que el règim d’Al-Assad, Rússia i l’Iran han perpetrat la campanya més mortífera del conflicte sirià”. Cal recordar que en plena ofensiva sobre Alep, Daeix va tornar a ocupar Palmira, la ciutat Patrimoni de la Humanitat, on ha acumulat un gran arsenal.

El rostre de la derrota és l’èxode dels vençuts que han hagut d’escollir entre una mort bàrbara o abandonar la terra on somiaven fer realitat una Síria lliure de dictadures. Els vençuts són el poble de l’Alep rebel, que durant quatre anys ha mantingut escoles i hospitals en marxa malgrat la política d’extermini del govern. També l’oposició democràtica al règim, que ara queda reduïda a una resistència de tipus guerriller i havent d’acceptar marxar a zones amb més presència de grups islamistes armats.

Però a la llista dels vençuts hi ha també el sistema de les Nacions Unides, després dels bombardejos sistemàtics d’escoles, hospitals i combois d’ajuda humanitària, sense cap reacció més enllà de les paraules. Aquest dijous 25 ONG sirianes denunciaven la “complicitat del conjunt de la comunitat internacional en la massacre d’Alep”. Per a Laëtitia Atlani-Duault, exassessora en temes humanitaris de l’ONU, “Alep és a Síria avui el que Gernika va ser a Espanya en la Guerra Civil, una ciutat martiritzada i un mal presagi de més desastres que arribaran. Igualment, l’ONU es pot convertir al segle XXI en el mateix que va ser la Lliga de les Nacions el segle passat: un organisme irrellevant”.

I ara, què?
El futur no deixa gaire marge a l’optimisme. “El règim vol arraconar totes les forces rebels a la província d’Idlib, on ja s’han concentrat els civils i els combatents d’altres ciutats que s’han rendit, i quan tingui l’oportunitat acabar de liquidar-los -explica Vidal-. I assistirem a un procés diplomàtic internacional de rehabilitació del règim, però aquest no és, ni de bon tros, un escenari de pau: és un escenari terrible”. Hadi Hadi, investigador sirià del Chatham House, recorda que encara queden més de 100.000 combatents rebels i que el règim només controla el 30% del territori: “La caiguda d’Alep és una derrota significativa, però no és el final. Aquesta guerra serà llarga, i no és el mateix conquerir una gran ciutat que controlar-la”.

Fa uns dies l’escriptor libanès Elias Khoury assegurava que “els dictadors no saben que qui juga amb la destrucció n’acaba sent víctima”. “El poble que va trencar el mur de la por i es va vestir de llibertat no tornarà a la foscor, per molt forta que sigui la brutalitat. El tirà ha vençut, però la seva victòria no durarà i veurà que no pot jugar amb la mort per sempre”, deia.

Cristina Mas
18/12/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies