“Doni més temps al ser i menys al fer: viurà millor”

Laurence Freeman, dirigeix amb el Dalai-lama la Comunitat Mundial de Meditació Cristiana

Foto per Jordi Play

Tinc 65 anys: temo complir cada dècada, però després la celebro. Vaig néixer a Londres, encara que em sento cada dia més irlandès, com els meus pares. L’evangeli és neurociència amb Marta, l'hemisferi esquerra, i Maria, el dret. Per gaudir de la vida recordi que s’acaba. Ensenyo meditació a Esade.

Des de xefs fins a futbolistes: tots parlen del mindfulness. Vostè se n’alegra?

Me n’alegro per ells. De fet, no és cap moda, sinó un retorn, perquè amb aquestes tècniques no fem sinó reintegrar-nos a una tradició de control mental que havíem perdut.

Per què i quan les vam perdre?

Els primers cristians recitaven mantres de relaxació i concentració per aconseguir la presència plena i l’autodomini, però a Occident aquelles tècniques es van anar oblidant i la nostra oració es va tornar més cerebral. Excepte a l’Església bizantina, que els va conservar i encara els practica.

I encara resen amb salmòdia hipnòtica.

En canvi, aquí a l’Església romana, la contemplació va ser relegada als monestirs per als místics i, fora d’ells, va acabar sent considerat una pràctica sospitosa. Així es van perdre les tècniques paleocristianes de control mental.

Doncs certament són pura higiene.

Per això jo les ensenyo ara als no-creients igual que un hospital catòlic també atén els ateus quan es trenquen un braç. A alguns budistes els amoïna, en canvi, aquesta perspectiva tan pràctica i la generalització del seu ús.

Per què?

Perquè també pots aplicar les tècniques de ­concentració i atenció plena per ser millor corredor de borsa o millor franctirador en guerra. Dominar la focalització pot servir a les pitjors finalitats.

O ser un innocent ibuprofèn sense pastilla.

Per això, jo començaria per diferenciar entre els beneficis i els fruits del mindulness. I després ja parlarem de transcendència.

No és el mateix?

Els beneficis mesurables d’aquelles tècniques no són transcendents, sinó immediats i patents: disminueixen la tensió arterial, milloren el sistema immunològic i la salut cardíaca, redueixen l’ansietat i l’estrès...

Tot això només meditant?

Només amb tècniques de concentració i respiració. Després arriben, a més, els beneficis. Tinc un alumne que va estar en una guerra com a marine i em va dir que era ateu. Vaig replicar que no hi havia cap problema. Que vingués a aprendre a relaxar-se amb nosaltres.

Va funcionar?

Com a bon exmilitar, era un tipus disciplinat, sí, i va ser capaç d’imposar-se la mitja hora diària de concentració a la sortida i a la posta del sol, que són els millors moments.

I...?

La seva dona li va demanar que continués practicant mindfulness perquè, des que meditava, l’escoltava. Abans, quan ella li parlava, mirava el mòbil, la tele o el diari, però no a ella.

De marine a marit modèlic.

Jo diria només que ara és més bon marit i la seva dona també serà millor amb ell. A més dels beneficis, aquests són els fruits del mindfulness et fa més pacient, tranquil, agradable, sensible, empàtic. I els altres ho noten.

Es pot anar més enllà?

El mindfulness és una tècnica amb què aprofundeixes en tu mateix i millores el teu autoconeixement i autoacceptació. Serveix de preparació per a la meditació transcendental amb què la consciència comença a expandir-se i prendre contacte amb una cosa més gran que un mateix.

Això ja és una religió?

De nou, no necessàriament. És una tradició, ­això sí. I una experiència renovadora amb què veus el món ja no només des de tu mateix, sinó des del tu i el tots fins a arribar a dissoldre’t en una espècie de consciència universal. I no és fe: és praxi. Ho vius.

En sembla molt convençut, vostè.

És experiència; no convicció. El cristianisme es mostra, així, universal. Quan Jesús va dir “que la teva mà dreta no sàpiga què fa la teva esquerra” parlava dels dos hemisferis del cervell.

Jesús era neurocientífic avant la lettre?

Exacte, perquè l’hemisferi esquerre és autoconscient: analitza, elucida, categoritza; i el dret és intuïció, contemplació i està en el flux dels esdeveniments en present continu. L’equilibri s’aconsegueix connectant els dos hemisferis i la meditació t’ajuda aconseguir-ho.

L’evangeli, manual de neurociència.

També en l’episodi de Maria i Marta: recorda que una contemplava el món amb Jesús mentre que l’altra es preocupava de les feines de casa?

L’una, atabalada, i l’altra, gaudint.

Jesús li diu: “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa (és l’ansietat) per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària, i és que tu i la teva germana estigueu en harmonia”. Jesús es refereix així a la unió del cervell racional i el contemplatiu.

Una exegesi bonica, pare, però no és una mica arriscada?

En absolut: és l’evangeli i ens anima a benefi­ciar-nos de la connexió de l’hemisferi racional i el contemplatiu. Ens anima a meditar. És el seu sentit.

Sols o en companyia?

De les dues maneres, encara que nosaltres ens estimem més ajudar-nos en grup a meditar. I amb nens: és increïble que ràpid els petits connecten de manera instintiva amb la tècnica i aprenen a concentrar-se a l’escola i la vida.

Tant de bo demà tinguin una comunitat relaxada.

Doncs això hauria de ser el cristianisme. N’hi ha prou amb vint minutets dues vegades al dia, o comenci amb el que sigui capaç. Ja veurà.

De l’ego a l’univers

Cada vegada més entrevistats em citen aquí les virtuts del mindfulness, com si fos l’última moda vinguda d’ Orient. Però Laurence Freeman, que ve d’Oxford, explica que ni és moda ni és oriental. Es tracta d’un retorn a les tècniques d’higiene mental i concentració que dominàvem a Occident fins que vam anar relegant-les als monestirs. Ens vam privar així durant segles d’una gimnàstica cerebral imprescindible per al benestar. Redueix ansietat, estrès, hiperactivitat i ajuda a gestionar l’excés d’ego amb què provem de compensar altres deficiències. Amb aquest autodomini es pot practicar la meditació amb la què arribarà a sentir que el seu jo és el de tots. És deixar-se ser fins a sentir-se tot i res amb l’univers.

Víctor-M. Amela

06/01/17

La Vanguardia

Camí dels tres trasplantaments al dia

L'augment de donants facilita el rècord de més de 1.000 operacions l'any, però la llista d'espera es manté

Catalunya supera per primera vegada el miler de trasplantaments en un any

A Catalunya, hi ha més persones pel carrer amb un ronyó trasplantat que en tractament de diàlisi. Això és una anomalia en el context mundial, però és una bon exemple de l’èxit que representa l’actual model de trasplantaments. Aquest dimarts, durant la tradicional presentació de les xifres de l’últim any es va tornar a constatar. Per primer cop s’han superat el miler d’operacions en dotze mesos – 2,8 al dia de mitjana–. A més a més, el repunt en el nombre de donacions s’ha consolidat fins a situar-se al voltant dels 42 donants per milió d’habitants –dos anys enrere eren només 29 i això deixava Catalunya a la cua de l’Estat–.

"Té valor haver fet aquest salt", defensava el director de l’Organització Catalana de Trasplantaments (OCATT), Jaume Tort. El repunt ha estat possible gràcies al destacat augment de les donacions en casos de mort per aturada cardíaca, una fita que ha estat possible per l’extensió del protocol de donació a més hospitals catalans. En paral·lel, també han pujat els donants per mort encefàlica, i és que el nombre de donants morts en accident de trànsit només representen un 5% del total. La millora ha fet que, també per primera vegada, el nombre de donants se situï en els 460 –al voltant de 150 més que fa una dècada–. En paral·lel, la negativa dels familiars a donar els òrgans dels seus difunts ha caigut al mínim històric del 14,7% del total.

Sense obligatorietat

El bon funcionament del sistema actual és el que va portar el conseller de Salut, Toni Comín, a descartar la necessitat de fer "eventuals canvis normatius". Després que aquest any França hagi imposat que la donació d’òrgans sigui obligatòria per als seus ciutadans, sempre i quan el difunt no hagi dit el contrari en vida, Comín va recordar que les negatives al país veí s’enfilen fins al 32%, més del doble que a Catalunya. De fet, la mitjana de donants a Europa es troba lluny de les estatals, amb 20,8 donants per milió d’habitants. "El que els francesos persegueixen amb el canvi de llei és un objectiu que nosaltres ja hem assolit", va precisar el conseller.

L’èxit indiscutible de les xifres, però, té una cara B. El nombre de pacients en llista d’espera no es redueix al mateix ritme que augmenta el nombre d’operacions, i això és el reflex que l’evolució de la població fa preveure que la demanda d’òrgans seguirà augmentant durant els propers anys. En tenen la culpa l’augment de la prevalença de malalties com la hipertensió, l’obesitat i la diabetis, va explicar la coordinadora del programa de donació i trasplantament de l’Hospital Vall d’Hebron, Teresa Pont, que va lamentar la progressió d’aquesta "epidèmia". "És més probable que qualsevol persona necessiti un òrgan al llarg de la seva vida que no pas que sigui donant", va explicar. De fet, segons va resumir, fa cinc dècades els trasplantaments només es feien en joves, i ara també en són candidats persones de més de 80 anys.

L’envelliment de la població ha produït un altre efecte col·lateral, com és que l’ edat mitjana dels donants hagi pujat fins als 61,5 anys –per primer cop per sobre dels 60–. Tot i així, Pont va assegurar que això no representa cap risc en la qualitat dels òrgans, perquè abans de qualsevol trasplantament s’avalua la història del malalt i es comprova la validesa dels òrgans, fins al punt que fins i tot es poden practicar biòpsies o preservar el seu funcionament. L’experiència és un grau i, en el cas dels trasplantaments, l’existència d’una xarxa perfectament greixada, que acumula èxits any rere any, fan del sistema un referent a escala mundial.

Comín: "Les urgències no s’arreglen amb populisme ni frivolitat"

L’estat actual de les urgències va planar també a la roda de premsa per parlar de trasplantaments, després d’uns dies en què, com acostuma a passar durant aquestes dates, els serveis es tensionen fins al punt que costa drenar pacients fins als llits de planta. Salut va reiterar que la situació és l’habitual i que espera que la pressió assistencial es mantingui alta els propers dies. La grip encara no ha assolit el seu pic màxim i els serveis d’urgències segueixen treballant al màxim. El conseller, Toni Comín, va recordar que s’ha posat en marxa el pla hivernal per reforçar el servei, i que des de fa mesos s’està treballen en un pla director que estarà enllestit el primer trimestre de l’any. "Les urgències no s’arreglen amb populisme ni amb frivolitat", va subratllar, i "no es resolen només amb més recursos". Davant la crida que feia dilluns la CUP per ocupar les sales amb llits tancats, Comín va respondre que només escoltaran "les solucions que siguin útils" per millorar el servei.

Mario Martín Matas

10/01/17

Ara.cat

Per què tants joves beuen de manera compulsiva?

Els últims 20 anys ha augmentat la proporció de joves que s’intoxiquen pel consum d’alcohol, mentre que ha disminuït la xifra dels joves que en beuen

Des que hem iniciat aquest segle XXI hi ha aproximadament el doble de joves que s’intoxiquen per consum d’alcohol que no durant els anys 90. En canvi, ara hi ha menys joves que beuen alcohol. L’any 1996 va marcar el punt màxim de consum, com assegura Joan Ramon Villalbí, coordinador del grup de treball d’alcohol de la Societat Espanyola d’Epidemiologia. Villalbí es basa en les estadístiques del Pla Nacional Contra la Droga.

A l’hora de buscar explicació, el doctor Villalbí apunta diverses causes: 

1. El preu baix, molt baix, de l’alcohol. Un exemple: un cartró de vi és més barat que una ampolla de llet fresca. 
2. La seva accessibilitat, facilitada pel canvi dels horaris comercials. “Hi ha comerços alimentaris que allarguen els horaris fins ben entrada la nit”. 
3. La banalització del fet. Dit amb altres paraules, els joves copsen que la societat és permissiva amb el consum, i a més en poden comprar per poc preu i a les hores que vulguin.

Rosa Maria Pérez, psicòloga i professora de la Universitat de Lleida (UdL), afirma que els joves s’inicien en el consum d’alcohol “dins de l’entorn familiar i, per tant, amb el consentiment dels adults”. Tant és així que les estadístiques apunten que el primer tastet de cava o de vi es fa “al voltant dels 11 anys”, explica Pérez.

Ensenyar-los a beure

Aquest fet no ha de ser negatiu en si mateix. Sommeliers com Josep Roca sostenen que justament la família és la que ha d’ensenyar la cultura del vi i del cava. I també la que pot explicar com cal respectar les begudes alcohòliques. De fet, molts adults han crescut amb berenars familiars fets amb pa i vi. Actualment hi ha pares que ensenyen als fills com ensumar les aromes d’un bon vi o els expliquen com s’elabora, fet que sobretot és molt habitual a les comarques de forta tradició vitivinícola.

“A l’ESO els adolescents reben informació sobre el consum de substàncies tòxiques, entre les quals l’alcohol -continua afirmant la professora de la UdL-. En coneixen perfectament els perills i els riscos”. I a més de la informació, les lleis prohibeixen la venda d’alcohol a joves. Per tant, “els joves són coneixedors dels perills socials i penals de beure alcohol”. I malgrat tot això “molts joves beuen de forma compulsiva”, assegura Pérez, que també és autora del llibre 'Tabac, alcohol i altres drogues', publicat a Columna.

Consum compulsiu

Beure’n compulsivament vol dir “buscar la intoxicació de forma ràpida”. És a dir, no és una degustació sinó “una ingesta que busca l’embriaguesa com a sinònim de diversió”. De fet, el ritual habitual lliga la festa amb el consum. El fenomen ha arribat a l’extrem que el govern espanyol ha anunciat que aquest mes inicia la preparació d’una normativa per atacar justament aquest tipus de consum alcohòlic.

L’estadística fixa que el consum per persona a l’any és inferior respecte dels últims 40 anys. “Havíem arribat als 19 litres d’alcohol per persona i any als anys 70, però ara no és així, perquè estem en 10-11 litres”, explica el doctor Villalbí. Aquesta diferència indica una dinàmica: “Quan els joves han d’assumir responsabilitats deixen de beure’n”. Ara bé, l’afirmació esperançadora posa aigua al vi, perquè el consum d’alcohol és un comportament de risc que pot provocar danys cerebrals a més d’impulsar a fer accions perilloses.

L’embriaguesa “pot causar lesions cerebrals definitives”, sosté rotund el metge Joan Ramon Villalbí. Un dels efectes del consum de l’alcohol en l’adolescència és la pèrdua de memòria, “i no se sap fins a quin punt pot ser reversible quan es deixa de beure’n”.

A l’hora de buscar solucions, la psicòloga Rosa Maria Pérez apunta a “atacar” la “baixa percepció dels joves sobre el risc de consumir”. Per això diu “que caldria repensar conceptes bàsics com la responsabilitat i l’autocontrol, i això cal aprendre-ho des que som infants i dins del nucli familiar”.

Per acabar, Villalbí indica que la Societat Espanyola d’Epidemiologia proposa accions perquè la situació reverteixi:

1. Mantenir i reforçar les polítiques sobre alcohol i conducció, perquè l’estadística demostra que hi ha una dinàmica positiva que provoca que hagi baixat el nombre d’accidents per conductors ebris.
2. Elevar el cost de les begudes alcohòliques per desincentivar-ne el consum.
3. Regular-ne l’excessiva accessibilitat, com ara restringir els horaris de venda i prohibir-ne la venda en benzineres.
4. Regular la promoció i la publicitat de l’alcohol. I evitar sempre l’associació de beure’n amb valors juvenils i d’èxit.
5. Normalitzar l’etiquetatge de les begudes alcohòliques amb una mida de lletra que faci visible les advertències dels riscos.
6. Vetllar pel compliment efectiu de la normativa que impedeix la venda d’alcohol a menors d’edat.

Per què és més perillós que els joves s'emborratxin?

Segons la Societat Espanyola d’Epidemiologia:

1.-El sistema nerviós dels petits i dels joves és molt sensible a l’alcohol. “El consum esporàdic elevat (en anglès, binge drinking ) té conseqüències negatives per al funcionament i la maduració cerebral”. També s’associa amb més lesions, accidents i pràctiques sexuals de risc.

2.-L’alcohol està associat a més de 200 problemes de salut, tot i que és cert que s’han demostrat els beneficis cardiovasculars de beure’n petites quantitats, això sí, en persones de més de 50 anys. “A més, no hi ha consens sobre què és el consum moderat d’alcohol”. Oscil·la entre 1 i 4 unitats d’alcohol/dia, és a dir, 10-40 grams d’alcohol pur/dia, una xifra que sempre és menor en les dones, que tenen diferències metabòliques respecte als homes. “Per això quan parlem del volum total d’alcohol consumit és preferible fer servir l’expressió «consum de baix risc», en comptes de «consum moderat d’alcohol»”.

Trinitat Gilbert

07/01/17

Ara.cat

Les ulleres més curatives

L’IMPACTE DE LA TECNOLOGIA EN LA VIDA DE LES PERSONES

Metges, rehabilitadors i psicòlegs ja ‘recepten’ teràpies de realitat virtual

Rehabilitació amb realitat virtual a l'Institut Guttmann, la pacient Cristina Vilà i el Fisioterapeuta Manel Ochoa. (César Rangel)

Si us heu de fer una ressonància magnètica i li dieu al metge que els espais tancats us angoixen, no us ha de sorprendre que us prescrigui sessions de realitat virtual ( RV), és a dir, que potser us recepta posar-vos unes ulleres que permeten visualitzar una pel·lícula en qualsevol direcció i fan la sensació de ser dins. Al servei de radiologia i la unitat d’ansietat de l’hospital del Mar fa un any que ho fan. També pot ser l’oncòleg qui us recepti passar una estona amb aquestes ulleres abans de rebre quimioteràpia. Al Centre Mèdic-Milenium Ira­dier, del grup Sanitas, ja passa.

La realitat virtual s’ha revelat una eina molt eficaç en diversos àmbits de la salut i l’apliquen metges, psicòlegs, rehabilitadors i altres professionals sanitaris. “Després del sector del lleure, que serà un dels principals protagonistes de l’ RV, l’educació o el sector salut també viuran una revolució, amb un impacte que alguns experts assimilen al que ha suposat internet”, explica Daniel Roig, cofundador de Psious, una firma que fa quatre anys que desenvolupa aplicacions d’ RV per a psicòlegs i psiquiatres. “ Vam triar la salut mental perquè hi havia molta validació clínica dels beneficis d’aquesta tecnologia, i vam començar amb eines per tractar les fòbies a volar i a les agulles, la claustrofòbia i l’agorafòbia, que és molt prevalent però n’hi ha poca gent diagnosticada perquè no van al psicòleg”, indica. Avui disposen de més de trenta aplicacions per a tota mena de problemes de salut mental –ansietat, estrès posttraumàtic, TDAH, depressió...– i les dissenyen a demanda d’especialistes. Roig afegeix que l’efectivitat de l’ RV fa temps que està demostrada, però que és ara quan es comença a utilitzar en clíniques i hospitals perquè gràcies als smartphones s’ha fet accessible i barata.

A l’Institut Guttmann la fan servir per a l’entrenament cognitiu i motor després d’un ictus, un traumatisme cranioencefàlic o una lesió medul·lar. “La clau de la realitat virtual és que descompon la imatge en dos angles lleugerament diferents, et presenta aquests dos punts de vista, i el cervell ho interpreta com un de sol i així aconsegueix la sensació de més realitat, amb avantatges com la tridimensionalitat (permet posar la persona en una situació d’interès), la immersió (amb les ulleres t’aïlles dins d’aquell entorn) i la interactivitat (el que fas té conseqüències en el món virtual i pots entrenar respostes)”, detalla Eloy Opisso, coordinador d’investigació i innovació de l’ Institut Guttmann.

“És una tecnologia molt empàtica i, segons estudis de l’University College London, permet progressar més ràpid en la rehabilitació perquè la immersió fa que el pacient estigui més concentrat i amb les simulacions s’aconsegueix que un mínim moviment es vegi més gran per tal que el cervell rebi un reforç positiu i es convenci de fer més o obri nous circuits neuronals”, explica Pere Pérez, director executiu de Visyon, una altra firma dedicada a RV i vídeo 360º que aposta per aplicacions sanitàries, entre les quals destaquen Visit you, que permet que els nens hospitalitzats es vegin a casa seva i parlin amb els familiars que són allà; Walk, per experimentar la desorientació que sent algú amb alzheimer, o Informed, que fan servir els metges holandesos per mostrar com funcionen els medicaments o com serà una intervenció quirúrgica.

Mayte Rius

08/01/17

La Vanguardia

“Aquí, sense feina no tens res”

Mika Amrik Sing és originari d'aquesta regió de l'Índia i viu a Girona des de fa un any amb la seva dona, a la qual va conèixer a través de les xarxes socials

Afirma que li va impactar la cultura occidental perquè la feina no et permet dedicar prou temps a la família

Mika Amrik Sing Foto: VALENTINE CAZIN.

Sóc en Mika i tinc 27 anys. Em considero una persona treballadora i sincera. Per mi l'amor s'ha convertit en un estil de vida. Visc a Girona des de fa un any amb la meva muller. Però, si voleu escoltar aquesta història, primer haureu de saber-ne els inicis.

Vaig néixer l'any 1989 al Panjab, una regió de l'Índia. A la meva família practiquem el sikhisme, una religió monoteista, en què el fill gran s'ha de fer càrrec de les necessitats de la resta de la família. Des de ben petit he sabut que aquest seria el meu paper i l'he acceptat de bon grat, ja que ajudar la gent em fa feliç. Tot i que el sikhisme es basa en el treball al camp, vaig decidir estudiar veterinària per assegurar un bon futur a la meva família.

Tot va canviar el dia que la Preety va aparèixer a la meva vida.

La Preety té 26 anys. També és índia i a la seva família segueixen el sikhisme. Les nostres vides haurien estat molt semblants si no fos perquè quan ella tenia 12 anys va haver de traslladar-se a Catalunya. És per això que ens vam conèixer d'una manera poc convencional: a través de les xarxes socials.

Pot semblar fàcil. La qualitat de vida a Catalunya és més alta que al Panjab, i que la Preety ja visqués aquí alleujava el procés de regulació dels documents per poder viure amb ella. Però la seva família no ho veia tan senzill. Si pogués prohibir una cosa al món seria que res ni ningú pogués interferir en les decisions i la vida dels altres. Semblava impossible fer-los entendre que no només volia marxar del Panjab, sinó que també estava realment enamorat. No els en culpo: veure's quatre anys a través d'una pantalla sense poder-te tocar ni besar pot aparentar un amor teatralitzat.

Encara recordo la primera vegada que vaig mirar la meva futura muller als ulls. El diumenge 7 de setembre del 2014. Tot just feia un parell de dies que la Preety i la seva família havien arribat al Panjab. Les nostres pregàries per fi van donar resultat, i encaixats dins d'uns vestits tradicionals vam pronunciar el nostre particular “sí, vull” davant de centenars de persones.

Però encara no estava tot fet. La Preety havia de tornar a Catalunya abans que jo i llogar un pis, preparar els meus documents, traduir-los, validar el casament, rebre la treballadora social, buscar-me una feina,... Encara no he aconseguit agrair-li tot el que ha fet per mi.

Després d'un any vam haver de decidir quin estil de vida volíem portar i per aconseguir això primer havíem d'entendre el ritme en què es mou la nostra nova ciutat: Girona. El més impactant per a mi va ser adonar-me que per fer-te un lloc en aquesta cultura necessites una feina. Però, si tens feina, perds tot el temps que necessites dedicar a la teva família.

Aquí, sense feina no ets ningú, no tens res. És una societat curiosa en aquest sentit. És clar que aquesta part del món funciona així i, ja que hi sóc, m'hi adapto. La veritat, no trobo a faltar el meu país, d'ell ja vaig emportar-me una fotografia de la meva ciutat i el tarannà de les cançons panjabis que em cantava la meva mare. A ella sí que la trobo a faltar... fa uns mesos va posar-se molt malalta i els metges no li donaven esperances. Com que treballava no vaig poder estar al seu costat. Aquest va ser el pitjor moment de la meva vida.

Ara la meva mare ja està bé i les nostres converses telefòniques són la millor preparació per al pròxim canvi de la meva vida. Tan sols queden quatre mesos per poder mirar als ulls el meu primer fill.

Laura López i Claudia Mir
07/01/2017
El Punt Avui

Sindicats i professionals sanitaris alerten del col·lapse a les urgències hospitalàries

Salut reconeix que estan "saturades", però que és un "patró típic" provocat per l'increment de la demanda d'aquesta època de l'any

Imatge de col·lapse captada a l'hospital Parc Taulí, a Sabadell, per treballadors del centre

Llits als passadissos, temps d’espera que poden arribar a les 12 hores i pacients sense llits per ser ingressats. Les urgències estan col·lapsades. Així ho denuncien sindicats, com Metges de Catalunya, i professionals d’urgències de diversos hospitals catalans, que alerten que estan atenent els pacients en condicions límit. Des del departament de Salut eviten parlar de col·lapse, però admeten que hi ha una situació de “saturació”. La directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària del Servei Català de la Salut, Cristina Nadal, assegura que és el “patró típic” d’aquests mesos de l’any, quan s’incrementa més la demanda.

"La grip ha estat la gota que ha fet vessar el got", ha dit a l'ARA el cirurgià d'urgències del Consorci Sanitari de Terrassa Xavier Lleonart, que aquest dimecres tenien 25 pacients a urgències pendents d'un llit per poder ingressar-los. Però la situació ve de lluny i el secretari general de Metges de Catalunya, Josep Maria Puig, ha explicat a l'ARA que la grip no és el que fa col·lapsar les urgències, sinó "les retallades que s'han patit durant els últims 6 anys de crisi econòmica" en són les principals responsables, ja que "han fet perdre entre 9.000 i 10.000 milions d'euros", cosa que evidencia que la situació ara "sigui molt tensa".

Segons Puig, "el col·lapse és generalitzat a molts hospitals de Catalunya", i s'ha vist afectat per la "pèrdua de més de 1.000 metges de família en els últims cinc anys", cosa que denuncia que ha fet que "un milió i mig de persones quedessin sense facultatiu".

Incrementar el nombre de llits o obrir les plantes que estan tancades, podria ser una de les solucions a tota aquesta situació. Alerta que en els últims 6 anys "s'han perdut al voltant de 1.200 llits". De fet, Puig explica que Catalunya té al voltant de 3 llits per cada 1.000 habitants "quan la mitjana europea és de 5". Des del departament de Salut, però, Nadal assegura que "el model sanitari europeu funciona diferent del català i no es pot comparar".

Absorbir l'increment de demanda

Salut defensa que cada any el departament incrementa els recursos per fer front a l'augment de demanda que hi ha en aquesta època de l'any. Així, aquest any han aportat 16,8 milions d'euros, un milió d'euros més que l'any passat, "la xifra més alta dels últims anys", assegura Nadal. Cada centre és "l'encarregat de gestionar els recursos que rep a mesura que s'incrementa la demanda", explica.

Per fer front a l'augment del nombre de pacients, a l'hospital Parc Taulí de Sabadell aquest dimarts van obrir les plantes que tenien tancades, concretament, 14 llits. Tot i això, la portaveu del col·lectiu de professionals sanitaris que s'han unit amb el nom Professionals d'urgències que no podem més, assegura que el "col·lapse encara no ha millorat" i que en una de les unitats d'urgències que té capacitat per a 38 persones, "se n'han atès 73, cosa que comporta posar llits als passadissos i pacients en cadires". A l'hospital de Mataró la demanda ha crescut un 30% en tres dies, segons el cirurgià d'urgències Jordi Cruz.

A l'hospital de Sant Pau de Barcelona la situació també és similar, ja que en els últims dies han atès entre 40 i 60 pacients que estan pendents d'ingressar, quan la xifra normal és d'entre 20 i 30 persones. Segons el cap clínic d'urgències d'aquest hospital, Iván Díaz, estan al 100% d'ocupació i aquesta situació provoca "retards en les visites dels pacients no-crítics de fins a 6 hores".

Els llits als passadissos s'han convertit en una imatge habitual quan hi ha un augment del nombre de pacients. Una imatge que la directora de l'Àrea d'Atenció Sanitària del Servei Català de la Salut explica que estan intentant revertir amb la preparació "d'un pla de dispositius intermedis" per tal de millorar "la dinàmica interhospitalària" i evitar aquestes situacions. "Això implica temps i no es pot fer d'un dia per l'altre", defensa Nadal.

Segons dades del departament de Salut, des del 2014 els serveis d'urgències atenen un 3% més de pacients de mitjana cada any. El 2015, la xifra es va situar en 5,8 milions de persones ateses a hospitals, Centres d'Atenció Primària (CAP) i Serveis d'Emergències Mèdiques (SEM). Només els centres hospitalaris han rebut de mitjana en l'últim any 9.500 visites diàries als serveis d'urgències.

Mireia Esteve

04/01/2017

Ara.cat

Jaume Camprodon, el bisbe de Girona que volia tornar a l'Església de Natzaret

“Sense ser endevinaire, hom preveu que l’Església anirà quedant cada dia més desmantellada i pobra de mitjans humans. Els qui hem de viure i anar al davant en aquest procés hem de passar una prova no gens fàcil. Tanmateix, és necessari. L’Església ha de tornar a Natzaret”. Són paraules que escrivia al Full parroquial de Girona el 1973 el bisbe Jaume Camprodon, a l'inici del seu pontificat. Aquest 26 de desembre de 2016 al vespre va morir pocs dies després de complir els 90 anys. 

Va ser bisbe de Girona durant 28 anys, del 1973 al 2001, i aquest esperit de senzillesa i renovació eclesial que representa l'Església de Natzaret va marcar el seu pontificat. Que, a més, sintonitzava amb el seu caràcter afable i proper.

Va arribar a Girona per substituir Narcís Jubany quan aquest va ser nomenat arquebisbe de Barcelona. A Girona Camprodon va seguir les passes del seu antecessor i va formar part de la generació episcopal que es va creure i va aplicar el Vaticà II a Catalunya, amb el cardenal Jubany a Barcelona i l'arquebisbe Josep Pont i Gol a Tarragona. Precisament, ha mort el mateix dia que va morir Jubany, just fa 20 anys, el 26 de desembre.

Amb la mort de Jaume Camprodon desapareix també la generació episcopal que va liderar l'Església catalana durant la recuperació de les institucions catalanes. Camprodon deia que eren “uns anys en què calia trepitjar amb precaució”. També era el darrer testimoni viu dels bisbes que van participar en la redacció d'Arrels Cristianes de Catalunya publicat el 1985.

El cos a la ciència

En un comunicat del bisbe de Girona, Francesc Pardo, anunciava que el cos del bisbe Camprodon serà lliurat a la ciència seguint les seves últimes voluntats: “Era conscient que des del primer infart que va tenir, fa anys, la medicina havia fet molt per ell i, com a agraïment, volia fer la donació del seu cos per poder ajudar a la investigació de totes les malalties. Immediatament després de la seva mort, en compliment d'aquestes darreres voluntats, s'han realitzat les gestions oportunes per fer-les efectives”.

El bisbe Pardo l'ha definit com "un creient convençut i pastor senzill amb olor de poble, que sempre ha maldat per servir l'Església".

El president de la Generalitat Carles Puigdemont i el vicepresident Oriol Junqueras han expressat el seu condol per la mort d'un “bisbe estimat, molt proper, senzill i obert. Fidel al país i la seva gent, i al seu desig de llibertat” i per “l'arrelament, senzillesa, coherència i catalanitat en temps difícils”.

Capellà i bisbe del Vaticà II

Nascut a Torelló el 18 de desembre de 1926, Jaume Camprodon va entrar al seminari de Vic amb 14 anys. El seu primer destí com a sacerdot va ser Sant Joan de les Abadesses i Taradell. Però aviat es va dedicar a la pastoral obrera com a consiliari de la JOC i des del 1955 va ser professor del Seminari Menor de la diòcesi.

Alguna cosa va veure en ell el bisbe de Vic, Ramon Masnou, que en l'època del Concili Vaticà II el va enviar a estudiar a l'Institut Catòlic de París. A mitjans dels anys 60 això significava sintonitzar amb els corrents teològics més oberts i avançats, que contrastaven amb la foscor del franquisme i de l'Església que encara es veia vencedora de la Guerra Civil. També a París va acostar-se a la realitat dels immigrants.

Tot això va configurar el seu tarannà com a capellà i després com a bisbe en plena sintonia amb el Concili. De tornada a Vic, aquesta nova manera de fer Església ja va aplicar-la a Calaf i a Manresa. Va confiar en els laics per tirar endavant el projecte pastoral i social de les parròquies, com després faria com a bisbe. El 1971 va ser nomenat Vicari de Pastoral de Vic, elecció del bisbe després d'una consulta entre tot el clergat de la diòcesi.

El 1973, després que Narcís Jubany fos traslladat a Barcelona, Camprodon va ser nomenat bisbe de Girona amb 47 anys. Quan el nunci li va anunciar el seu nomenament, va respondre que no ho veia clar perquè no compartia el sistema d'elecció de bisbes sense la participació dels fidels i perquè no coneixia la diòcesi. Tot i això, va acceptar perquè el nunci li va dir que seria un bisbe catalanista ben rebut pels gironins.

Com a bisbe de Girona va constituir el primer Consell Pastoral de la diòcesi, donant la paraula als laics en la vida diocesana. També va impulsar la pastoral de joves, instituint la Pasqua Jove o creant el Centre Cristià dels Universitaris. L'Institut de Teologia, la Casa d'Espiritualitat de Banyoles, el Museu d'Art de Girona amb fons del Museu Diocesà, la la creació dels Fons Comú Diocesà, la comissió diocesana de Justícia i Pau, o la nova seu del bisbat després d'abandonar la residència del Palau Episcopal, són altres fites de la seva etapa episcopal.

Aquest etapa la va dirigir amb una forma de govern basada en les consultes a laics, capellans i religiosos.

Bisbe interdiocesà

Camprodon va creure en les institucions conjuntes i la col·laboració entre els bisbats catalans. El 1998 va ser un dels fundadors del Seminari Major Interdiocesà, per agrupar els seminaristes de Girona, Tarragona, Urgell, Vic, Solsona i Lleida. Una decisió que va ser dolorosa per haver de renunciar a un seminari propi però que des de llavors ha facilitat la formació conjunta dels seminaristes catalans i la relació entre els capellans dels diversos bisbats.

El 1995 va ser un dels bisbes que va participar en el Concili Provincial Tarraconense. Després, Girona va ser una de les diòcesis on més es va treballar per la seva aplicació pràctica en la pastoral quotidiana.

També va creure i practicar l'ecumenisme i el diàleg interreligiós. Ja jubilat, va assistir a totes les sessions del Parlament de les Religions de 2004 a Barcelona.

Església avançada

Sobretot va marcar la diòcesis amb el seu caràcter de bisbe bo i amb les cartes setmanals publicades al Full parroquial. Allà és on deia el 1973 que “l’Església ha de tornar a Natzaret. És una etapa de la vida de Jesús que li cal reviure”. Una església que “no s’amaga pas” i que “comparteix la vida del poble, animat d’una vida nova i d’uns horitzons més amplis. Situada a Natzaret, l’Església es rejovenirà, aprendrà a ser del poble, ànima d’una vida nova i d’horitzons més amplis”.

Ara es podria dir que era un bisbe del temps que marca el papa Francesc. Però en realitat era un bisbe del temps de renovació eclesial que va significar el Vaticà II i que ell va mantenir viu fins la seva jubilació episcopal el 2001. El va substituir el bisbe Carles Soler i Perdigó.

Des de llavors vivia en un residència, primer a Girona i després a Banyoles. Fins fa poc, acompanyat del seu fidel secretari Jaume Padrós. El 2003 va rebutjar la Creu de Sant Jordi perquè, va explicar, "vaig prendre com a referent el cardenal Vidal i Barraquer, que deia que el millor premi per a un prevere és la creu pectoral, que tantes coses diu d'un bisbe".

El cardenal Jubany, Pont i Gol, Joan Martí i Alanis, Ramon Masnou, Ramon Malla, Miquel Moncadas, i també Ricard Maria Carles, són els bisbes que durant el Pontificat de Pau VI van substituir a Catalunya els bisbes hereus del franquisme i que sintonitzaven amb els nous aires del Vaticà II. Ells van configurar el programa social, de servei i d'arrelament al país que va dibuixar l'Església catalana d'avui i que després es va concretar en el programa pastoral del Concili Provincial Tarraconense.

Jordi LListerri

Catalunya Religió

Atac a la multiculturalitat

Les víctimes de la matança al club Reina d’Istanbul provenien d’una quinzena de països diferents 

Familiars d'una de les víctimes de la matança de Cap d'Any a Istanbul ploren en un dels funerals, celebrat a la mateixa ciutat (Reuters)

Els amics de Leanne Nasser li van advertir que viatjar a Istanbul per celebrar el final d’any no era una bona idea. El seu pare, Zahar, estava especialment preocupat, alarmat pel clima enrarit que ha perseguit aquest any Turquia, entre els continus atemptats –set el 2016 comesos només a Istanbul– i el cop d’ Estat fallit. “Tenia un pressentiment”, va explicar Zahar Nasser al diari Jerusalem . “Li vaig dir que no hi anés, però... la tossuderia del jovent. Li vaig dir que no valia la pena amb la situació actual”. Però Nasser , una jove de divuit anys de Tira , ciutat de majoria àrab del nord d’Israel, i les seves tres amigues van decidir no fer cas de les advertències i anar-se’n a celebrar l’últim dia de l’any a la prin­cipal ciutat de Turquia . Al cap i a la fi, era un viatge “de pocs dies” i anaven a un dels clubs més ex­clusius d’ Istanbul . Se suposava que hi hauria molta seguretat.

Diumenge al matí, els familiars de Leanne Nasser estaven desesperats per saber alguna cosa d’ella, fins que les autoritats israelianes van confirmar que era una de les 39 víctimes de la matança. La seva família la recorda com una jove tímida, interessada per la moda, que estava començant una carrera com a assistent dental. “Estava molt emocionada pel viatge, en parlava molt. Era només una nena innocent, no sabia de política ni de terrorisme”, va dir la seva cosina Hadil Haj Yihya, encara en xoc.

Com Nasser , dos terços de les víctimes de la matança eren visitants d’almenys dotze nacionalitats i la majoria provenien de països àrabs. És un atac a la multiculturalitat i a l’estil de vida occidental d’un dels barris més internacionals d’ Istanbul . Entre els morts i ferits hi ha ciutadans de Turquia, l’Aràbia Saudita, el Líban, l’Iraq, França, Tunísia, l’Índia, el Marroc, Jordània, Kuwait, el Canadà, Israel, Síria, Bèlgica, Alemanya i Rússia. Encara amb les restriccions que està imposant Turquia en la difusió de detalls sobre l’atemptat mentre el seu autor continua a la fuga, els coneguts dels morts aviat han començat a revelar-ne els noms i quines eren les seves ocupacions. És el cas d’ Abiz Rizci, un productor de Bollywood de 49 anys provinent d’una família que es dedica al sector immobiliari a Bombai. Estava molt interessat en la conservació de la natura i era conegut per Roar (2014), una pel·lícula que pretén crear consciència sobre la fràgil situació del tigre.

També va morir el turc Fatih Çakmak , un guàrdia de seguretat que va sobreviure a l’atemptat contra un furgó de policia als afores de l’estadi del Besiktas fa menys d’un mes. O Nawras Assaf , el propietari del Pi Lounge & Bar a Amman , que tenia tres fills. La seva dona, que té un germà que és ministre jordà, era entre els ferits. “Sou uns covards i traïdors”, va escriure un amic del matrimoni a Facebook.

Mohamed (Dali) i Senda, una parella tunisiana –ella també tenia la nacionalitat francesa– van morir junts, i han deixat una filla de només cinc mesos. Els encantava ­viatjar i estaven passant quatre ­dies a Istanbul. “Quan va veure el terrorista, Dali va tirar una taula perquè tothom pogués escalar cap a la sortida. També es va posar davant de Senda per protegir-la, però a ella també li van arribar dues bales”, va explicar Khedija, la mare d’ell, al diari L ’.

Autor Agencias, Istanbul

03/01/2017

La Vanguardia

“La ciència m’ha portat més enllà de la creença”

Neville Hodgkinson, periodista especialitzat en ciència i medicina, i escriptor

foto per Kim Manresa

72 anys. Vaig néixer en un centre militar a Anglaterra, visc en un centre de retir a Oxford. Divorciat però som grans amics. Tenim dos fills i cinc néts. Llicenciat en economia i política. He deixat de creure en els blocs. Crec que sóc una ànima eterna encara que m’estimo més dir-ne agent de consciència.

Vostè va ser pioner a unir ciència i espiritualitat...

Durant tota la meva vida he escrit i investigat sobre medicina i ciència. Al principi pensava que arribaríem a desenvolupar una pastilla per a cada malaltia.

És l’aspiració de les farmacèutiques.

... però aviat, gràcies a alguns metges, vaig descobrir que en la salut influeixen de manera decisiva en coses com l’amor o el sentit de propòsit, tot i que la ciència ho rebutjava.

Amb els anys, també s’hi va sumar la ciència.

Sí, he pogut entrevistar tots aquells científics pioners d’un nou paradigma que afirma que la consciència és preliminar al món material, com si hi hagués una matriu d’informació a partir de la qual es manifesta el món material.

Això escrivia al Daily Mirror?

Sí, perquè encara que soni una mica esotèric, fa trenta anys ja hi havia reconeguts científics que li donaven suport, sobretot del camp de la física quàntica, els fundadors del qual, entre ells Max Planck i Einstein, van dir que necessitem canviar la nostra noció de la naturalesa de les coses.

No deixa de ser una teoria...

És més que una teoria. Sostenen que el nostre cervell filtra la realitat, de manera que cadascun de nosaltres té una perspectiva individual del món, però que paral·lelament existeix un camp de consciència molt més ampli que ens connecta a tots.

Qui sap...

Eben Alexander, neurocirurgià i professor de Harvard, es va dedicar a investigar les experiències de les persones que moren clínicament i després tornen a la vida. Narren que s’endinsen en una dimensió de llum on s’adonen que la mort no és el seu final. Descobreixen que la seva consciència continua.

La ciència convencional no ho accepta.

La neuroanatomista Gill Bolte Taylor (una de les 100 persones més influents del món segons la revista Times) va tenir un accident cerebrovascular massiu del qual va trigar vuit anys a ­recuperar-se. Va escriure My stroke of insight (viatge personal d’un cervell científic) en el qual explica com la seva consciència es va expandir alhora que perdia la mobilitat, la parla i la memòria.

La majoria dels neurocientífics afirmen que som el nostre cervell.

Cert, però el paradigma està canviant, fa anys que estic abocat en aquest tema i m’atreveixo a afirmar que no és científic mantenir la posició que simplement som éssers físics.

Llavors, què som?

Donald Hoffman, professor de Ciència Cognitiva de la Universitat de Califòrnia, defensa que la consciència és la que crea el cervell. D’altres afirmen que la ment no només rep informació del cervell, sinó també d’una altra dimensió més profunda.

...?

El nostre patiment és el resultat d’haver extraviat aquella dimensió, negar-la ens fa dependents. Si no coneixem la nostra pròpia ment i no som capaços de nodrir-la amb pràctiques de reflexió i meditació, depenem de l’aprovació dels altres, l’èxit i el benestar vénen de fora, i això ens converteix en esclaus. El que la nova ciència emergent ens està oferint és una veritable revolució.

Fins avui les religions i les creences, en general, més que alliberar oprimeixen.

Jo no estic parlant de religió ni de fe, sinó d’un nou paradigma científic que ens insta a mirar el món d’una altra manera. Quan vaig començar a desenvolupar la meva trajectòria espiritual, fa uns 35 anys, era una creença. Però paral·lelament, gràcies a la meva feina com a periodista científic, vaig començar a tenir clares algunes coses.

Expliqui’m.

Vaig saber que els pacients en qui és present el sentit de l’amor i el propòsit es recuperen més ràpid i que viuen més anys, i vaig tenir evidències que la meditació millora la nostra salut física i psíquica.

Tot això està demostrat.

La ciència m’ha portat més enllà de la creença, a veure amb claredat les limitacions del paradigma materialista.

A què es refereix?

La física quàntica ens ha permès fer microprocessadors, làsers, i tot el que d’ells es deriva, però la implicació més profunda, assumir que la ment és la creadora del món físic, això no volem acceptar-ho.

Entendre l’univers com un pensament gegant?

Sí, en lloc de com una màquina gegant. Aquest canvi és importantíssim i útil, perquè ens torna el control. Quan entens que no ets el teu cervell, que tenim alguna cosa més poderosa, l’ésser, amb què pots nodrir la teva ment amb les seves qualitats d’amor, pau i felicitat, i que a mesura que ho practiques modifiques el cervell, deixes de ser una víctima de les teves limitacions.

Què més ha descobert?

Que la vida és un joc per i per a la supervivència que implica competitivitat, i que això està en la naturalesa del món, però que en el camp de la consciència l’amor i la compassió ho són tot, i es tornen molt reals quan obrim la porta de la percepció i accedim a aquesta bellesa interna.

No resulta fàcil, obrir aquesta porta.

Estem bloquejats en aquesta manera materialista de veure l’existència. Fa falta una revolució des de la ciència, però estem a un pas.

L’ésser

Va ser un dels primers a descriure els íntims vincles entre salut i felicitat en termes científics, al seu primer llibre, Will to be well(La veritable medicina alternativa). Durant 30 anys va escriure sobre ciència al Daily Mirror, i paral·lelament va ser primer alumne i després professor de la Brahma Kumaris World Spiritual University. Presideix la Fundació Janki per a l’ Espiritualitat en l’ Atenció de la Salut, una organització amb seu al Regne Unit que fomenta la investigació i la sensibilització en l’àmbit dels valors i la salut. “A través de la ciència he entès que negar aquella dimensió més profunda, l’ésser, ens ha portat a l’egoisme, a deslligar-nos de la naturalesa i dels altres éssers humans”.

Ima Sanchís

30/12/2016

La Vanguardia

Justícia versus Caritat?

Justícia i caritat no són incompatibles; però la caritat inclou la justícia, mentre que la justícia no inclou la caritat

Hem destruït entre tots el sentit de la paraula austeritat. Ara significa castigar les classes mitjanes amb impostos i les classes populars amb retallades sanitàries, educatives o d’ajut social. Per si fos poc, l’austeritat que imposa l’ortodòxia liberal imperant a Europa és profundament arbitrària, atès que paguen més els qui menys responsabilitat tenen en el colossal endeutament de la nostra economia.

Però l’austeritat havia significat tota una altra cosa. Es tractava de prescindir de les despeses supèrflues per centrar-se en les bàsiques: llar, menjar, higiene, educació. La vella austeritat menyspreava les despeses a què obliga la vanitat individual (l’imperi de la moda, la tirania de l’emulació social) i subratllava valors superiors: llibertat de criteri, autodomini, progrés individual coherent amb el progrés del grup. Eren austers els burgesos que van fer la revolució industrial, però també els anarquistes que, per damunt de tot, propugnaven el progrés cultural.

L’austeritat apel·lava a valors col·lectius: grup familiar, grup social. De manera semblant, Bergoglio a Laudato Si apel·la a tot el col·lectiu humà, atrapat en una terra exhausta: “La terra clama pel mal que li fem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que n’érem els propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la”. Segons Bergoglio, “La vida humana, la persona ja no són percebudes com un valor primari que cal respectar i tutelar”. Hem posat al centre de la vida social “la idolatria del diner”, una idolatria d’arrel obscenament individualista. “Voldria que tots prenguéssim el seriós compromís de respectar i custodiar la Creació, d’estar atents a cada persona, de contrarestar la cultura del malbaratament i el refús, per tal de promoure una cultura de la solidaritat i la trobada”.

Com suggereixen alguns dels seus detractors interns, Bergoglio coincideix en aquest punt amb els corrents ecologistes i antisistema. Fins i tot amb neocomunisme que rebrota entre els joves indignats. Tots aquests corrents critiquen les bases del neoliberalisme depredador, que malbarata els recursos del planeta i causa injustícia i deslleialtat entre els humans. Ara bé, Francesc, essent tan radicalment partidari de la justícia com ells, posa l’accent en la persona. No n’hi ha cap –recorda- que sobri: ni pobre, ni embrió, ni handicapat. Per al cristianisme, que tan sovint ha estat incapaç de ser fidel als seus principis, les relacions entre les persones estan regulades per l’amor. Per això mentre el neocomunisme parla de drets socials, el cristianisme de Bergoglio també parla de caritat.

Justícia i caritat són compatibles; però la caritat inclou la justícia, mentre que la justícia no inclou la caritat. Aquests dies, hem sentit altes veus d’esquerra criticant el Banc dels aliments (i d’altres manifestacions de caritat nadalenca). L’estat –recordens’hauria de fer càrrec d’aquestes necessitats. Certament, la justícia social hauria de cobrir les necessitats bàsiques. Però encara que les cobrís, els ciutadans continuaríem tenint mancances i privacions. L’esquerra militant reclama drets, però sembla indiferent a les necessitats de les persones concretes a les quals els drets encara no arriben. La fraternitat cristiana reclama justícia, però, mentre no arriba, proposa l’afecte i el consol de l’amor.

En la institució de Càritas es porta a terme aquesta visió. Càritas arriba on no arriba ningú més. No demana ni la partida baptismal dels necessitats. Procura sostre o aixopluc a qui no en té, mira de buscar feina a qui en necessita, forma a qui li convé preparació. Vesteix, alimenta, acull, acompanya, protegeix, guia, ensenya, abraça. Allà on l’estat del benestar falla, allà on les grans paraules (Justícia, Igualtat) es queden sense eco, allà on les fantasies socials es retiren, Càritas s’hi fa present. Quan el vent s’emporta les paraules boniques (llibertat, justícia, solidaritat) que polítics i periodistes fem servir a tothora, Càritas emplena el buit.

Els voluntaris de Càritas no pretenen donar lliçons sobre la condició humana, ni teoritzen sobre com hauria de ser el món. Qui milita a Càritas en comptes de discursos, procura trencar el tòpic de l’egoisme humà per deixar clar que l’amor, per minoritari que sigui, pot ser més fort que el malestar del món. En el rostre d’un que pateix, l’amor cristià més genuí hi veu el rostre Déu. Ho diu un vell salm: “Ubi caritas et amor, Deus ibi est”. Allà on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu.

Antoni Puigverd

26/12/2016

La Vanguardia