Esclavitud una plaga del segle XXI

Al món hi ha encara 45,8 milions d’esclaus, gent forçada a treballar sota coacció, violència o amenaces de mort i en condicions sovint inhumanes. La majoria són a l’Àsia, però gairebé cap país se n’escapa 

Clicar per fer més gran la imatge

Qui ha collit el cotó per a la teva samarreta? Potser no t’ho has preguntat mai, però pot haver sigut un esclau. Amb fites tan importants com l’acta d’abolició de l’esclavitud de l’Imperi Britànic el 1807 i la Declaració Universal dels Drets Humans (1948), el dret internacional i les lleis estatals han eradicat aquesta plaga sobre el paper. Però en ple segle XXI encara hi ha 45,8 milions d’esclaus al món, segons el Global Slavery Index, un estudi de l’ONG australiana Walk Free Foundation.

L’Organització Internacional del Treball (OIT) xifra el treball forçat al món en 21 milions de persones, però la recerca d’aquesta ONG en 167 països ha revelat que la xifra és molt més alta. De fet, el seu primer índex, el 2014, va detectar ja 23,5 milions d’esclaus, però una metodologia més acurada ha elevat la xifra a 45,8 milions en l’informe d’aquest any.

Tot i que el 66,4% d’aquests esclaus són a l’Àsia, on l’Índia té encara el màxim nombre de treballadors forçats del món, amb diferència, la recerca va trobar esclavitud als 167 països que va analitzar. Cap se’n salva, tampoc el nostre.

Immigrants i indígenes són els grups més susceptibles de patir esclavatge. Les xarxes de tràfic de persones són fortes i cada cop més transnacionals. Als països rics, la majoria són casos d’explotació sexual. Però a les regions pobres, predomina el treball forçat i infantil als camps, les fàbriques, les mines i el servei domèstic. Els matrimonis forçats i els nens soldat també es consideren esclaus.

El treball forçat mou fins a 150.000 milions de dòlars anuals al món, segons l’OIT. La majoria són explotats per individus i empreses privades, mentre que una part petita -tot i que destacada, com són els casos de Corea del Nord i l’Uzbekistan- són esclaus per compte de l’estat.

AGRICULTURA

Els sectors econòmics amb més presència d’esclavisme són l’agricultura, el treball domèstic i la construcció i la manufactura, a més de la prostitució. Segons un informe del govern dels EUA, dels 136 productes globals que es produeixen amb mà d’obra esclava o treball infantil, la majoria són agrícoles, sobretot cotó, sucre, tabac, cafè, arròs i cacau. Però la ramaderia i la pesca també pateixen el treball forçat, sobretot al Sud-est Asiàtic.

TREBALL DOMÈSTIC

Dones i nenes migren internament i internacionalment per treballar en el servei domèstic. En molts països de l’Àsia, sobretot els benestants (com Hong Kong, el Japó, Malàisia, Singapur o Taiwan), aquestes immigrants són sotmeses a abusos i explotació que inclouen la inanició, l’abús sexual i el confinament al lloc de treball. Tot i estar molt present en aquesta regió, hi ha altres zones del món, com l’Amèrica Llatina, on el treball domèstic amaga situacions d’esclavatge.

MANUFACTURES

A les fàbriques d’arreu del món encara hi ha treballadors forçats sota coacció física o amenaces de mort -cap a ells o les famílies- o atrapats per un deute injust que mai acabaran de pagar i que els manté en una situació d’abús i explotació. Amb el seu treball forçat i sovint també amb explotació infantil es produeixen molts béns comercialitzats als països rics, sobretot roba, però també catifes, productes electrònics, focs artificials o maons.

EXPLOTACIÓ SEXUAL

El 80% de l’esclavatge modern als països europeus, i en altres regions riques, és només l’explotació sexual de dones i nenes transportades per xarxes de tràfic de persones amb les quals adquireixen un deute impagable que les obliga a prostituir-se. A Europa, a més, el Global Slavery Index alerta de la situació d’explotació sexual i de treball forçat que pateixen molts dels nens refugiats que han arribat sols i que consten com a desapareguts en els registres de la Interpol.

NENS COMBATENTS

Al Pròxim Orient i a l’Àfrica subsahariana, molts nens són obligats a unir-se a grups armats. Des de Boko Haram a Nigèria fins a l’Estat Islàmic en altres zones, passant per moltes altres milícies als conflictes centreafricans, l’Afganistan, l’Índia o el Pakistan, l’informe de la Walk Free Foundation té en compte aquests casos en el recompte d’esclaus, que moltes vegades inclou nens i nenes convertits per força en terroristes suïcides, en espies i informants o fins i tot en escuts humans.

MATRIMONIS FORÇATS

A diferència dels recomptes que fa l’Organització Internacional del Treball (OIT), el Global Slavery Index comptabilitza també com a situacions d’esclavatge les de les dones i nenes obligades a casar-se contra la seva voluntat. Sovint es tracta de casos de matrimoni infantil, una pràctica encara molt estesa no només a l’Àsia, el Pròxim Orient o l’Àfrica: el 2014, per exemple, la taxa de matrimoni infantil al Brasil va ser del 34%.

ELS TRES PAÏSOS AMB MÉS PROPORCIÓ D’ESCLAUS

• Corea del Nord: És el país amb més proporció d’esclaus del món i en aquest cas és una esclavitud exercida des del govern. Hi ha moltes evidències de l’existència de camps de treball per a presos polítics, però també hi ha dones obligades a casar-se o que són explotades sexualment a la Xina i altres estats veïns. 
• Uzbekistan: En aquest país del Caucas, el govern encara avui explota els seus ciutadans obligant-los a treballar forçosament en la collita anual de cotó. 
• Cambodja: El 9% dels pescadors a Cambodja són esclaus però la major part de l’esclavatge és a les fàbriques de roba. També hi ha tràfic sexual i matrimoni forçat, i nens forçats a pidolar o ballar davant dels turistes.

ELS TRES PAÏSOS AMB UN NOMBRE MÉS ALT D’ESCLAUS

• Índia: En aquest país de 1.300 milions d’habitants en ple creixement s’hi poden trobar tots els perfils d’esclau de l’informe, des d’explotació sexual i matrimonis forçats fins al reclutament forçat en els conflictes armats encara oberts al país. Des de nens obligats a demanar almoina fins a esclaves del servei domèstic, passant òbviament pel treball forçat i el treball infantil a les fàbriques, principalment tèxtils. 
•  Xina: Els moviments migratoris interns a la Xina donen lloc a tot tipus de tràfic de persones per a l’explotació laboral i sexual -interna i transnacional-, a matrimonis forçats (creixents pel desequilibri poblacional entre homes i dones) i a tràfic de nens per al treball, l’activitat criminal o la prostitució. També hi ha molt treball forçat de discapacitats. 
• Pakistan: Els esclaus al Pakistan ho són sobretot en l’agricultura, als camps de cotó, sucre i blat. Però també hi ha molts adults i nens esclaus en forns de maons, fàbriques de catifes i en la indústria del carbó. El matrimoni infantil també hi té força presència.

Sònia Sànchez (text)/Esther Utrilla (infografia)

25/06/2016

Ara.cat

Sense qualitat de vida no hi ha nens

Funcas proposa una renda bàsica per a mares i pares

No hi ha contradicció més gran que el desajust entre la modernització política i cultural protagonitzada per l’ Espanya democràtica i unes dinàmiques laborals que no aconsegueixen treure de la precarietat pràcticament la meitat de la població”. Així es fa constar en l’últim estudi de Funcas, el think tank de les caixes d’estalvis, dedicat a la maternitat i la conciliació, on una de les qüestions analitzades és la baixíssima taxa de fertilitat a Espanya, situada a la cua d’Europa. Canviar aquesta realitat que va començar a plasmar-se a finals dels anys setanta requeriria sacsejar fortament el tauler, sobretot en l’àmbit laboral.

Si bé el nombre de fills ha anat disminuint al llarg de les últimes dècades a tots els països desenvolupats, el cas d’Espanya té característiques especials. El percentatge de dones que no tenen fills és menor que en altres països, però són moltes més les que només en tenen un. El retard de l’edat de la maternitat és una de les principals causes d’aquest baix índex de fecunditat degut en bona mesura a la precarietat i l’estructura del mercat laboral. El llarg període de transició entre la formació i la primera feina, la dificultat dels joves per trobar una lloc de treball estable, la rigidesa laboral i les jornades de llargues hores configuren una situació complexa a l’hora de decidir-se per la maternitat.

A això s’ha d’afegir la falta d’igualtat de gènere pel que fa al temps que es dedica a les aten­cions amb l’ajornada ampliació del permís de paternitat in­transferible. Si en la majoria de països desenvolupats, les dones que més tard decideixen ser ­mares són normalment les més formades i amb millors llocs de treball, a Espanya aquesta dada és transversal.

No es tracta de valorar si és bo o dolent tenir més o menys fills. De fet, els estudis que es realitzen des del Centre d’Estudis Demogràfics (UAB) recorden, en primer lloc, que el debat de les pensions en un futur no s’ha de centrar en la baixa natalitat, sinó en les altes taxes d’atur. El problema, en canvi, està en la diferència entre el nombre de fills que es té i el que es considera ideal (que són 2), fet que dóna lloc a un “desig insatisfet”.

Cal introduir reformes de pes, assenyala la professora de la UAB Margarida León, coordinadora de l’estudi, molt més enllà de les polítiques pronatalistes, i defensar millores laborals des d’un punt de vista general, de qualitat de vida de tota la societat. Per tornar a una natalitat propera al reemplaçament (dos fills), segons indica l’informe, farien falta programes radicals que redefinissin com accedir als diferents espais socials de prestigi ( ocupació qualificada, cultura, participació política) d’una forma en què la cura i la criança no fossin un obstacle amb freqüència insalvable sinó potser el contrari. O sigui, convertir la natalitat en una oportunitat.

Amb ganes de moure el debat, els autors llancen una atrevida proposta en preguntar-se quin seria l’impacte d’una renda bàsica per a mares i pares amb fills menors de 12 anys. Una renda bàsica, indiquen, per combinar la criança amb oportunitats de qualificació o requalificació en els seus llocs de treball, escurçar de manera contundent les jornades laborals o donar un matalàs financer des del qual emprendre algun negoci autònom. Una proposta “atrevida” però que es planteja com una manera de “tornar” per avançat l’aportació que aquestes noves persones ­realitzaran en el futur a la societat. Es tracta de convertir la ­maternitat i paternitat en una oportunitat.

El descens de la natalitat a Espanya va irrompre amb força després de l’inici de la transició a causa dels canvis de valors i la modernització del concepte de la família (juntament amb els mètodes anticonceptius), però llavors encara no s’havia produït la massiva entrada de les dones al mercat laboral. Avui és aquest el factor clau en el qual es dirimeix el debat sobre la fecunditat a Espanya, deixant al marge el fet que fa ja dècades que elles van desvincular el seu projecte vital de la maternitat exclusiva.

En aquesta línia, l’estudi de Funcas llança també unes quantes idees provocatives sobre un mercat laboral d’estructura antiquada. El percentatge de persones que es beneficien de les reduccions de jornada per atendre els fills és molt baix ja que les condicions de treball no ho permeten, es destrueix ocupació i el que es crea és precari, i la flexibilitat es vincula a inestabilitat, assenyala la professora León. Ac­tualment, la meitat de les es­panyoles en edat reproductiva estan en una situació de preca­rietat laboral o socioeconòmica.

Per això, es proposa de buscar una manera de mesurar la productivitat i la qualitat en la feina més enllà del nombre d’hores. “La retòrica de la carrera professional i l’excel·lència arrisca un fetitxisme de les llargues jornades que en la majoria de casos no està justificat i només es tradueix en una disponibilitat sense propòsit”, s’indica. Segons els estudis realitzats, els llocs de treball a Espanya que necessitarien una dedicació de més de 40 hores no passen del 10%. Per a la resta, i a l’hora de buscar un equilibri entre la vida personal i laboral, caldria debatre quin és el nombre d’hores “veritablement neces­sari” per anar progressant en la carrera professional.

Realment rendeixen menys tres empleats treballant 30 hores setmanals, que dos fent la mateixa feina durant 45 hores? Una pregunta davant la qual no es dóna una resposta tancada però on s’assenyala que la majoria de professions, fins i tot les molt qualificades, admeten horaris diferents una vegada es realitzen 20 hores setmanals.

En la mateixa línia també es posa en dubte la “quantitat d’hores” necessàries per pujar es­glaons en la professió o per dominar-la, recordant que alguns experts han situat en les 10.000 hores la quantitat de temps que cal per dominar “activitats complexes científiques i artístiques”. Però la realitat sorgida de la crisi és que la jornada laboral, es­tablerta en 40 hores, s’ha estès encara més i s’ha convertit en moltes ocasions en rutines de 50 o 60 hores al sector privat sense que es cobrin les hores extraordinàries. Falten, se subratlla, procediments clars i transparents per mesurar la producti­vitat més enllà de la qüestió del temps.

No significa això que la racionalització del temps de feina hagi de suposar un augment de la natalitat. El que es planteja és canviar la mirada. Es tracta de millorar la qualitat de vida de tota la societat per aconseguir més quotes de llibertat perquè cadascú defineixi el seu projecte vital, i el marge per fer-ho és ampli. I, com es deia, que l’aposta per ­tenir fills no sigui una cursa d’obstacles.

Potser, assenyala Margarita León, no s’hauria de debatre tant mesures per al futur, de “foment”, sinó mirar el que neces­siten els que ja són mares i pares, i els seus fills. Potser així s’animarien alguns indecisos.

Cristina Sen

20/07/2016

La Vanguardia

Espanya és el país de la UE amb més contagis del VIH

El nombre d’infeccions ha augmentat un 12% des del 2005

Espanya és el país de la UE on més infeccions pel virus de la sida (VIH) es van produir el 2015, i el tercer del continent europeu després de Rússia i Ucraïna. El nombre de contagis ha augmentat una mitjana d’un 1,5% anual en els últims 10 anys, en passar dels 2.000 nous casos el 2005 als 2.350 una dècada més tard, mentre que el nombre de persones que viu amb el VIH ascendeix als 130.330, davant els 126.520 de fa deu anys.

Aquest és el panorama que dibuixa l’estudi Càrrega global de M, coordinat per l’ Institut per al Mesurament i Avaluació de la Salut (IHME, en anglès) de la Universitat de Washington a Seattle ( EUA), i que ahir va ser publicat per la revista The Lancet coincidint amb la 21 Conferència Internacional de Sida que se celebra a Durban ( Sud-àfrica).

Les dades d’ Espanya destaquen encara més quan, segons l’estudi, les noves infeccions pel VIH s’han reduït al món un 0,7% a l’any durant aquesta última dècada, un percentatge, tot i això, molt baix i que mostra que la lluita contra la sida s’ha estancat: entre el 1997 i el 2005 la caiguda va ser del 2,7% anual. Espanya, assenyala l’informe, forma part del grup de 74 països –entre ells, Egipte, el Pakistan, Kènia, les Filipines, Cambodja, Mèxic i Rússia– on els contagis han augmentat.

Com s’explica aquest augment d’infeccions? Josep María Haro Abad, director d’ Investigació del parc sanitari Sant Joan de Déu i un dels investigadors que ha participat en l’estudi, indica que la causa d’aquest increment cal buscar-la en la “banalització” de la infecció. “Sabem que s’ha relaxat la prevenció en les relacions sexuals amb aquella falsa confiança en què gràcies als tractaments s’ha aconseguit convertir la sida en una malaltia crònica, una cosa que no és així”, indica aquest investigador del Centre d’ Investigació Biomèdica en Xarxa. La cobertura de la teràpia amb antiretrovirals a Espanya estàs molt per sobre de la mitjana mundial –que se situa en el 41 % – i assoleix un 66 % dels espanyols afectats. Això ha permès reduir la moralitat dels 1.490 persones el 2005 a 820 una dècada després.

Associacions de lluita contra la sida, per la seva part, no han deixat d’advertir en els últims anys que la falta de pressupost estava fent efecte en aquesta batalla contra el VIH. Les campanyes de prevenció han desaparegut, així com les destinades a conscienciar la població de la necessitat de realitzar-se la prova de la sida: es calcula que una quarta part de les persones infectades pel VIH no saben que ho estan i “són responsables de més del 50% de les noves infeccions que es produeixen”, explica Haro.

Però Espanya no destina prou diners al seu territori per lluitar contra la sida i menys encara fora. Des del 2011, el Govern espanyol no aporta ni un euro al Fons Global. Aquesta entitat necessita més diners per aconseguir la meta global d’eliminar la pandèmia el 2030. Una meta que es veu cada dia més llunyana d’acord amb el repunt de nous contagis: el 2015 es van produir al voltant de 2,5 milions de noves infeccions pel VIH, només atenuat per la lleugera reducció de la mortalitat (d’1,8 milions el 2005 a 1,2 milions el 2015).

L’exdirector executiu fundador d’ ONUSIDA, Peter Piot, ha avisat que l’epidèmia de la sida “no ha acabat” i que continua sent una de les amenaces més importants per a la salut pública. “L’elevada taxa d’infeccions pel VIH representa un fracàs col·lectiu que s’ha d’abordar a través de la prevenció i la intensificació de les inversions en investigació”, va afegir.

Celeste López

20/07/2016

La Vanguardia

Cada dia 120 persones es registren com a nous donants de medul·la

A Espanya, els pacients troben teixit compatible en el 90% dels casos

Sembla que per a l’ Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) no hi ha res impossible. Aquesta entitat, nascuda del no-res fa més d’un quart de segle, va aconseguir sense mitjans i amb moltes ganes portar Espanya al cim mundial de l’activitat trasplantadora, lloc que no ha abandonant en dues dècades. Quan les morts a la carretera, principal recurs d’ òrgans, van començar a baixar, ja havien posat en marxa plans alternatius que passaven per òrgans de donants vius, per poten­ciar la donació a cor aturat, la recerca de donants als serveis d’urgències... cosa que ha impedit no només que les donacions (i els trasplantaments) minvessin sinó que seguissin augmentant.

Ara aquest organisme, dirigit per Rafael Matesanz, ha tornat a superar-se, en aquesta ocasió en relació amb la donació de medul·la òssia. De resultes de la necessitat d’incrementar el nombre de donants, l’any passat es va posar en marxa un pla que es va fixar com a objectiu passar dels 200.000 els 400.000 donants de medul·la el 2020, amb un augment anual de 40.000. Ja que, segons va informar ahir la mateixa ONT i el Registre Espanyol de Donants de Medul·la Òssia (Redmo), en els primers 6 mesos de l’any, ja s’han assolit els 230.000 donants, gràcies a l’increment de persones que es registren, a un ritme mitjà de 120 nous donants diaris. Aquestes dades permetran arribar al quart de milió de donants de medul·la en finalitzar el 2016, segons les previsions de l’ONT.

Les dades facilitades ahir registren un total de 22.431 nous donants en el primer semestre d’a­quest any, per damunt del planificat per assolir els objectius anuals (40.000), cosa que permet preveure que s’assoliran els 400.000 donants el 2019. Concretament, des de principi d’any, el nombre total de donants de medul·la ha passat de 207.572 (a data 1 de gener del 2016) a un total de 230.003 (1 de juliol), la qual cosa suposa un augment d’un 11%. Sis comunitats ­superen aquest increment: Aragó (22%), Galícia (20%), Astúries (18%), Andalusia (15%), Castella- la Manxa (12%) i Catalunya (12%), a les quals cal sumar la Ciutat Autònoma de Ceuta, amb un increment del 17%.

Leucèmia aguda (es diagnostiquen a l’any unes 5.000 persones), limfoma (7.000) i mieloma múltiple (2.000) són les principals malalties que poden beneficiar-se d’un trasplantament de medul·la. A més, la leucèmia és el càncer infantil més freqüent, suposant un 30% de les malalties hemato-oncològiques pediàtriques. El 70% dels pacients que poden beneficiar-se d’aquest tipus de trasplantament necessiten un donant no familiar.

En l’actualitat, més de 28 milions de persones al món ja són donants de medul·la, xifra a la qual s’afegeixen les més de 650.000 unitats de Sang de Cordó Umbilical (SCU) emmagatzemats al món. Espanya disposa del 10% de totes les reserves mundials de SCU, amb més de 60.000 cordons emmagatzemats en bancs públics. I és el segon país del món, després dels Estats Units, amb més unitats de SCU emmagatzemades.

Segons les dades de l’ONT, en aquests moments es troben donants en el registre espanyol o en els registres internacionals per a prop del 90% dels pacients, en un temps mitjà de 33 dies (compatibilitat d’HLA, antígens leucocitaris humans). L’objectiu final és aconseguir l’autosuficiència completa a Espanya.

Céleste López

19/07/2016

La Vanguardia

“Els pobres venen el seu cos perquè els rics puguin viure”

Jean-Daniel Rainhorn, metge especialista en salut internacional 

Vaig néixer a París (1945) i visc a Suïssa. Sóc professor de salut internacional i acció humanitària a la Maison des Sciences de l’Homme a Paris i a la Universitat de Ginebra. Treballo amb l’OMS. Sóc progressista. El meu model és Albert Camus, que deia que la vida és absurda però es pot millorar

El terme medicina caníbal, no és massa fort?

Els nous mercats biotecnològics aplicats a la medicina: bio-bancs (embrions, etcètera), ventres de lloguer i compravenda de parts del cos humà requereixen la participació d’especialistes mèdics.

Una participació que qüestiona el jurament hipocràtic?

Sí. Extirpar el ronyó a un nen no és curar-lo, és comerç, i canvia la pràctica mèdica radicalment. A Barcelona hi ha anuncis a les universitats dirigits a les joves en què els ofereixen 800 euros pels seus òvuls, un mercat que lideren vostès a Europa.

És legal.

Sí, però implica que per primera vegada el cos humà es pot vendre a trossets. A l’ Índia i a Califòrnia milers de dones lloguen el seu úter, i és legal comprar un nen per 120.000 dòlars. En centres mèdics on escullen els pares biològics i la mare de lloguer per catàleg.

Entenc la seva preocupació.

El trasplantament d’òrgans es fa de forma legal; l’extirpació, de forma il·legal. I els estudis mostren que els que venen els seus òrgans són els pobres. A l’ Índia el 83% de les persones a qui els han extirpat un òrgan són dones, les més pobres entre els pobres.

Llavors no és una elecció.

Segons una investigació de la revista Der Spiegel, als camps de refugiats sirians al Líban el preu del ronyó ha caigut de 3.000 dòlars a 700 perquè l’oferta supera la demanda, com en qualsevol producte de supermercat.

Qui es lucra en aquest negoci?

Els intermediaris, entre ells els metges, que són els que marquen el preu final, i hi ha una gran competència entre països venedors (Tailàndia, Cambodja, Filipines, Birmània, Pakistan, Bangla Desh, Ucraïna...). A l’ Índia sola aquest mercat representa 2.000 milions de dòlars a l’any.

Un bon negoci.

Per això ens hem reunit a Ginebra seixanta-dos investigadors de tot el món per reflexionar i donar-li un marc a aquest mercat amb la participació de l’OMS, però alguns països com els EUA, l’ Índia o la Xina no volen que hi hagi un marc legal.

Com sempre...

Estem davant un problema que crea noves formes d’esclavitud, un proletariat del cos en què una part de la humanitat ven el seu cos perquè d’altres puguin viure.

Sembla ciència-ficció.

S’han fet estudis mèdics a Colòmbia, l’ Índia, el Pakistan i les Filipines amb el mateix resultat: menys del 5% de les persones a qui se’ls ha extret un òrgan han estat visitades per un metge després de l’operació. A Manila hi ha un barri que anomenen “l’illa d’un sol ronyó”.

Quina barbaritat amaga aquest nom?

Els japonesos hi han construït una clínica de luxe a la qual acudeix gent adinerada per fer-se trasplantar ronyons, fetges, cors i pulmons.

Quilòmetre zero.

Som davant un gran supermercat del cos on gràcies a metges pots comprar una funció o un producte del cos, el mateix que ocorre amb la sang.

Però si la sang la donem gratuïtament!

La qüestió és que vostè la dóna de franc però les empreses la venen. Hi ha un banc europeu de teixit humà que proveeix tots els seus exèrcits i que ha deixat de ser gratuït; i no s’escandalitzi, perquè serà pitjor encara.

En què està pensant?

Ara es venen els gens, hi ha biobancs de gens que venen seqüències del genoma, cosa que permet canviar la identitat física dels futurs nens, triar el color dels cabells, dels ulls...

Vostè participa en un grup d’experts sobre el tema que treballa per a la UE.

Sí, però és a tan llarg termini que, en certa manera, és una victòria del mercat i una derrota de la idea de l’humà. Perdoni el meu pessimisme.

Espanta una mica...

Necessitem un marc global que vagi més enllà d’una declaració o una condemna, perquè el problema és que la tecnologia va més de pressa que la capacitat humana per reflexionar.

No té una solució fàcil.

Cal afegir un article a la Declaració dels Drets Humans que inclogui que no es pot comerciar amb els éssers humans segons el model de l’abolició de l’esclavitud. En l’esclavitud es comerciava amb els músculs de les persones, avui amb parts del cos.

Als esclaus no els pagaven.

Els diners no suprimeixen el fet que una part de la humanitat utilitzi l’altra part com un objecte, un servei, una subespècie.

Cap país no està prenent mesures?

Només l’Iran, que ha fixat un preu oficial per cada òrgan i l’obligació que cada receptor conegui el donant. Han aconseguit aturar les màfies, però els que venen els seus òrgans són els necessitats, sempre els mateixos.

Però és un pas.

Sí, i hi ha diverses mesures que podríem prendre de manera internacional, com ara limitar, posant un sostre, els honoraris dels metges per aquestes pràctiques.

Però?

Però els grans països on floreix aquest comerç bloquegen el tema. La Xina utilitza els òrgans dels condemnats a mort per comerciar. Els han denunciat i han respost que els condemnats van firmar el consentiment.

El futur ja ha arribat

Ha coordinat nombrosos projectes de desenvolupament en el camp de la salut finançats per la Comissió Europea i el Banc Mundial i és conseller de la UE en aquest tema. Acaba d’editar un llibre escrit per diversos metges especialistes i amb un títol provocador, Nous , que pretén remoure les consciències sobre el paper dels metges en el negoci del tràfic d’òrgans, ventres de lloguer i biobancs. El llibre va néixer arran d’un gran col·loqui internacional celebrat a Ginebra sobre la comercialització del cos. Aquests nous mercats que requereixen la col·laboració de la medicina més capdavantera responen a la llei de l’oferta i la demanda i és urgent establir un marc legal global.

Ima Sanchís

15/07/2016

La Vanguardia

La mortalitat postoperatòria dels tumors digestius cau un 50% en una dècada

Salut subratlla que la millora és fruit de la reordenació de l'atenció oncològica que es va produir el 2012

La mortalitat postoperatòria del càncer digestiu es redueix un 50% en una dècada / GETTY IMAGES

Els malalts de càncer que moren fins a 30 dies després de ser operats d'un tumor digestiu -càncer d'esòfag, pàncrees, recte i metàstasi hepàtiques- han disminuït més d'un 50% a Catalunya en una dècada, sobretot després d'aplicar una instrucció el 2012 per reordenar l'atenció oncològica i concentrar-la en hospitals més preparats per tractar aquestes patologies.

Aquesta és una de les principals conclusions que han presenta el departament de Salut aquest dilluns en el marc dels informes de la Central de Resultats relatius el 2015. L'acte ha comptat amb la participació del director de l' Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (Aquas), Toni Dedeu; la directora general de l'Àrea d'Atenció Sanitària del Servei Català de la Salut ( CatSalut), Cristina Nadal, i el president del Consell d'Administració de l'Aquas, Antoni Trilla.

"El resultat de les polítiques de reagrupació i concentració del tractament de patologies del càncer dóna bons resultats en el sentit que redueix molt la mortalitat", ha afirmat Nadal. Ha exemplificat que la cirurgia oncològica digestiva d'alta especialització en càncer d'esòfag s'ha concentrat en només 15 hospitals, fet que ha permès un descens del 75% de la mortalitat en aquesta patologia, que ha registrat la major reducció.

La caiguda de la mortalitat per metàstasi hepàtiques ha estat del 57%; del 54% per càncer de recte, i del 52% per càncer de pàncrees: "S'ha vist que el resultat de concentrar els serveis millora de manera ostensible els resultats i baixa la mortalitat de la població tractada per situacions molt crítiques", segons Dedeu.

Ara bé, sobre l'evolució de la mortalitat a 30 dies als hospitals del Sistema Sanitari Integral d'Utilització Pública (Siscat) en malalties com l' ictus, l'infart i la fractura del coll de fèmur, entre d'altres, ha augmentat un 0,9%, un percentatge semblant a la de la resta de l'Estat.

"Aquest any és el primer del segle XXI en què mor més gent de la que neix", una situació que es va produir al segle passat dues vegades: el 1918 a causa de les defuncions de la grip espanyola i el 1939 al final de la Guerra Civil, ha exposat Erada, que ho ha atribuït a l'augment de l'envelliment i del descens d'immigrants, si bé són dades que s'han d'estudiar.

L'informe monogràfic sobre diabetis de la Central de Resultats també mostra que Catalunya té una taxa d'hospitalització per complicacions de la diabetis del 66,7, una de les més baixes en l'àmbit europeu, en comparació amb França, 173,6: Finlàndia, 152,1; Irlanda ,133; Regne Unit, 72,5, i Països Baixos, 68,8.

Segons Dedeu, "s'està treballant de manera molt holística", ja que intervenen molts nivells assistencials, fet que permet reduir els reingressos per complicacions, si bé Catalunya ha de millorar en la taxa d'obesitat en població infantil i reduir l'índex de tabaquisme, ha afegit el director de l'Aquas en relació amb els aspectes a millorar del sistema.

10 aliments que no poden faltar en una dieta anticàncer

Una dieta diversa i equilibrada és una eina eficaç per lluitar contra la malaltia, però alguns aliments resulten especialment útils

Fa només un mes i mig de la publicació, per part de l' OMS, d'un exhaustiu informe en què es vinculava el consum de carn amb el càncer i que va causar una enorme controvèrsia. Però des de fa anys la preocupació pel càncer s'ha traduït no només en una sèrie de consells sobre aliments que cal evitar sinó també en consells sobre aliments que cal prendre.

Pot una dieta concreta prevenir el càncer? És possible evitar la malaltia en funció dels aliments que ingerim? La resposta sembla afirmativa, fins a un cert punt. Diferents estudis científics apunten a l'existència d'aliments que són doblement útils en la lluita contra el càncer. En primer lloc, perquè ajuden a evitar que la malaltia aparegui. I, en segon lloc, perquè ajuden a combatre-la un cop ja s'ha manifestat.

Sobre el càncer s'ha escrit molt, i sovint amb arguments contradictoris. El 2015 es va obrir amb un estudi que apuntava que la genètica tenia més pes que l'estil de vida a l'hora de desencadenar un càncer… i es va tancar amb un altre que deia exactament el contrari, que l'estil de vida n'és el primer condicionant.

Sigui com sigui, i més enllà de la discussió sobre com s'origina el càncer, hi ha un ampli consens sobre els passos que cal seguir per limitar al màxim la incidència de la malaltia: fer exercici físic i mantenir-se actiu, limitar la ingesta d'alcohol, no fumar, protegir la pell del sol… Però, de manera crucial, un dels consells que es repeteix més sovint té relació amb l'alimentació.

La dieta que ha de seguir una persona que vulgui disminuir el risc de tenir càncer no varia gaire de la que ha de seguir qualsevol persona interessada a tenir una bona salut. No es tracta tant d'obsessionar-se amb el consum d'aliments concrets sinó de seguir una dieta variada i equilibrada.

Dit d'una altra manera, una dieta saludable és la millor garantia contra moltes malalties, com ara el càncer. Així, per exemple, entre els aliments més citats per mantenir el càncer a ratlla hi ha la fruita i les verdures. Però de fruita i verdura cal menjar-ne cada dia no només per evitar el càncer, sinó també perquè són una font d'antioxidants, com la vitamina C o el betacarotè. Ara bé, metges i experts en nutrició apunten a alguns aliments específics per lluitar contra el càncer. Aquests en són alguns:

1. All La pudor és desagradable per a molts, i és persistent: tant l'alè com la pell ens delaten quan hem menjat all. Però, malgrat tot, els experts apunten que és justament el sulfur que conté —i que és el que en provoca l'olor— el responsable de la seva eficàcia contra el càncer: neteja l'organisme de substàncies tòxiques, accelera la renovació de l'ADN, mata les cèl·lules cancerígenes, mata bacteris com l'H. pylori (present en alguns càncers d'estómac) i redueix el risc de càncer de còlon. Si, tot i els seus múltiples beneficis, no en suportes l'olor o el gust, hi ha altres alternatives raonables com ara la ceba i el porro.
2. Bròquil I qui diu bròquil diu col o coliflor. No és certament el menjar més glamurós, ni el més popular, ni el més fàcil de posar a taula quan hi ha nens a casa. Però totes aquestes verdures generen uns enzims que hi juguen un paper protector. Però no només en creen ells, d'enzims, sinó que també n'estimulem els que tenim a l'estómac. Són enzims que purifiquen les toxines i funcionen, en la pràctica, com a agents que maten els microbis. Alguns estudis afirmen que tenen un paper molt important per evitar el càncer de boca, esòfag i estómac.
3. Pastanaga Més popular que el bròquil però igualment útil gràcies al betacarotè, que protegeix les cèl·lules contra algunes toxines i atura el creixement de les cèl·lules cancerígenes. Com el bròquil, en proves fetes en laboratori s'ha demostrat eficaç contra el càncer d'estómac, boca i esòfag, però també contra el càncer d'úter. En estudis fets amb rates s'ha descobert que el falcarinol, present en les pastanagues, ajuda a prevenir el desenvolupament dels tumors.
4. Tomàquet Els tomàquets són rics en licopè, un poderós antioxidant que, en algunes proves fetes en laboratori, ha demostrat la seva eficàcia a l'hora de combatre alguns càncers, com el de mama, pulmons, úter i, en especial, pròstata. Alguns estudis suggereixen que l'eficàcia del licopè és doble: per una banda, estimula el sistema immunològic del cos; per l'altra, alenteix el creixement anòmal de les cèl·lules, cosa que permet aturar els tumors.
5. Espinacs Els espinacs i altres verdures de fulla verda ajuden a netejar el cos de radicals lliures, unes molècules que envelleixen el nostre organisme. Diferents estudis han apuntat que les persones que mengen espinacs de manera regular tenen menys tendència a desenvolupar càncer d'esòfag. Altres treballs també apunten a una reducció en el cas de càncers com el d'ovaris, pulmons i colorectal. Els espinacs ajuden el cos a renovar les cèl·lules i a reparar l'ADN.
6. Maduixes I gerds, nabius… tots els fruits vermells són rics en antioxidants, i els antioxidants són els millors aliats contra el càncer. Plens de flavonoides, aconsegueixen aturar el dany en l'ADN i, a més, redueixen la inflamació. Hi ha molts estudis que afirmen que els fruits vermells són una eina molt eficaç per lluitar contra el càncer de boca, esòfag i estómac.
7. Pomes Una poma ens proporciona el 10% de la fibra i la vitamina C que hem de prendre cada dia. A més, són riques en antioxidants. En proves fetes en laboratori, s'ha comprovat que els flavonoides, presents en les pomes, alenteixen el desenvolupament de determinats tipus de càncer, com el de còlon, pulmó i mama. A més, la fibra que conté ajuda a controlar el pes, i cal tenir present que tenir massa greix incrementa de forma notable la possibilitat de tenir càncer.
8. Soja Fa uns anys era una desconeguda a casa nostra però avui és a tot arreu, fins i tot en cafeteries humils. En brots, en llet, en iogurts, en salsa, en tofu… la soja s'ha incorporat amb força a la nostra dieta. Una incorporació tardana però providencial, perquè la soja és una excel·lent font de fibra, magnesi, potassi i ferro. En ser rica en proteïnes, i contenir estrògens, alguns científics temien que la soja incrementés el risc de patir càncer de mama. Però cap estudi ha pogut vincular la soja al càncer de mama i, en canvi, sí que n'hi ha que afirmen que disminueix el creixement de certs tumors i, fins i tot, arriba a destruir cèl·lules cancerígenes. És el cas, per exemple, del càncer de pròstata.
9. Te El consum de te ha estat vinculat a la salut des de temps immemorials, i és aquesta connexió la que va estimular l'interès dels científics per determinar si podia jugar un paper en la prevenció i la lluita contra el càncer. La resposta és afirmativa, sobretot en el cas del te verd. Nombrosos estudis afirmen que els poderosos antioxidants presents en el te verd estimulen els enzims que frenen la malaltia. A més de tenir molts antioxidants, la qual cosa el converteix en una poderosa arma per lluitar contra les radicals lliures i protegir les cèl·lules, el te també és útil per protegir de determinades radiacions.
10. Cereals integrals Els cereals integrals també semblen jugar un paper important en la prevenció i la lluita contra el càncer, sobretot l'intestinal i el colorectal. El motiu és que són rics en antioxidants i fibra. A més d'incorporar a la dieta cereals com la civada, l'espelta o l'ordi cal menjar de forma regular pa, arròs i pasta. Sempre, això sí, integrals, tot i que paradoxalment hi ha un problema: els pesticides s'acumulen més en els grans integrals, per la qual cosa és millor consumir-ne de producció ecològica.

I les proteïnes? 

D'aquest llistat es desprèn que la fruita i la verdura han de constituir el gruix d'una dieta sana i eficaç en la lluita contra el càncer. Què cal fer, doncs, amb les proteïnes? Fa anys que la carn se situa en el centre de la polèmica, però l'informe de l'OMS ha disparat encara més els dubtes i les alarmes. La resposta, segons els experts, és que la proteïna que ingerim ha de procedir principalment del peix, els ous i els llegums. Pel que fa a la carn, i en contra del que molta gent creu, no només és tolerable sinó també necessària, ja que aporta nutrients imprescindibles, ferro, zinc, vitamines… Cal, senzillament, menjar-ne amb moderació, perquè molts estudis confirmen que com més carn s'ingereix més creix el risc de patir càncer, sobretot intestinal. Per estar-ne segurs, el millor és ser 'antics': al teu plat cal que hi hagi un 20% de proteïna animal i un 80% de verdures i llegums. Com en els vells temps.

Europa Press

18/07/2016

Ara.cat

Desferra

Un matí qualsevol d’estiu, en una bonica ciutat amb mar. Potser es va llevar d’hora i va mirar per la finestra. Feia sol. El ritual quotidià va començar amb normalitat, la neteja, l’esmorzar, tal vegada una pregària, xerrades amb els veïns, un passeig, el fluir indolent de la vida. Encara era un ésser humà, malgrat que en algun racó de l’ànima s’estaven fonent els darrers vestigis. Però a mesura que avançava el dia, aquelles restes humanes desapareixien, devorades pel soldat de la mort instal·lat al seu cervell. I quan va arribar el moment, i la música de l’odi va esclatar al seu interior, ja estava preparat. Va ser llavors quan va pujar a un camió i va posar rumb a l’horror.

Com devien ser aquells últims minuts? Des del frontal del camió la vista era àmplia, i allà hi eren ells, grans, adults, nadons en braços de les mares, nens a collibè de l’heroi papà, adolescents, totes les edats i con­dicions, junts en l’alegria de la festa. La màgia dels focs artificials, que il·lumina els ulls de la vida.

I els va contemplar. Va contemplar cada un d’ells, els va veure riure, despreocu­par-se, saltar, aixecar la mà cap al cel, buscant l’esclat fugaç de la nit, aplaudir. Podria haver dubtat, aquell nadó al seu carret, aquella jove parella, aquella dolça adolescent, però el verb dubtar ja no existia en la massa pètria que un dia va ser el seu cervell, va accelerar el camió i va començar a caçar-los. Els veia cridar, córrer espantats, saltar pels aires, vint, quaranta, virava el volant, cinquanta, seixanta, volia matar-ne més, setanta, vuitanta, allà hi havia més gent, pitjava l’accelerador, noranta, cent, zas, bavejant, exultant, definitivament convertit en monstre. Ja no quedava res de l’home que havia estat, excepte la ganyota final del seu cadàver.

A l’altre banda del carrer, o del televisor, o d’internet, altres com ell exultaven de felicitat. El foc del déu de la mort havia causat desenes de víctimes, i la ideologia infernal que els tenia abduïts alçava la seva copa triomfant. Quants al món aplaudien la matança? Quants el consideraven germà? Desenes de milers, tants com mi­lions de dòlars dedicats a promocionar la seva ideologia totalitària, a crear màquines de matar, a venerar un déu que odia, talment soldats d’un exèrcit infernal. 

Foto per Alberto Estevez

No, no estava sol, tot i haver matat en solitud, perquè cada persona caiguda en l’asfalt d’aquella nit, cada cosset trencat, cada somriure esqueixat, cada il·lusió destruïda, havia estat escollida per altres, els seus ideòlegs, els mestres de l’odi, mata, mata a qualsevol, mata com puguis, mata més i millor, sense importar qui són, a qui preguen, com van dibuixar els seus somnis. I ho va fer, sí, va culminar la seva destinació de mort, alliberat de qualsevol indici d’humanitat, convertit en una simple desferra de músculs i vísceres.

Alguns li van prometre que un déu l’acolliria al paradís. El van mentir.

Pilar Rahola

16/07/2016

La Vanguardia

“Els transgènics són sans, i encara més per als països pobres”

Richard J. Roberts, premi Nobel de Medicina; membre del jurat dels Premis Jaume I

Colab.LV | Foto: Daniel Garcia-Sala

Edat? Fa temps que vaig deixar de celebrar aniversaris, però no d’investigar. Vaig néixer a Anglaterra i visc a Boston. Casat sense remei: viatjo amb la meva dona. L’única lògica científica és la veritat i és la meva. El metge també és responsable que ningú no pateixi més del compte: facin testament vital.

Alguna lliçó per compartir després d’una vida com a investigador biomèdic?

Escolti, que jo continuo­ ­ investigant... No em jubili, encara.

En prenc nota.

Jo diria que hem de ser científicament correctes abans que políticament correctes. Abans que agradar a ningú o ser més o menys popular, jo vull quedar bé amb la meva consciència i la veritat, i no admetre contradiccions entre totes dues.

Té pressions?

Les dels qui defensen lògiques renyides amb la ciència i la seva recerca de la veritat.

Per exemple.

La poderosa indústria farmacològica i de recerca biomèdica es guia només per la consecució de beneficis, com més i més ràpidament millor, i aquella lògica s’imposa sovint sobre la de la recerca de la salut per a tota la humanitat.

Pot ser més concret?

Malauradament, sí. La recerca s’enfoca no a aconseguir els medicaments que més curin, sinó els que més beneficis donin. I podria esmentar-ne molts exemples.

No poden curar i donar diners?

Temo que dóna molts més diners el tractament que cronifica una malaltia que el que la cura. Per això s’inverteix més a investigar les malalties que requereixen medicaments que es poden vendre durant anys i no els que curen d’una vegada.

Quins medicaments?

Els antibiòtics, per exemple, s’han deixat d’investigar, perquè curen en només una setmana, encara que ara en necessitaríem més i millors.

És cert que no en surten de nous.

En canvi, els medicaments contra l’artritis, per esmentar una de les malalties més comunes i cronificables, es prenen durant el que li quedi de vida al malalt i així poden generar beneficis ingents durant anys. I aquests sí que s’investiguen molt.

També s’investiguen locions capil·lars i cosmètics de tot tipus.

Em sembla formidable que generin grans beneficis, però no són medicaments.

Aconseguir un nou medicament requereix una inversió ingent i arriscada.

Però, en aquest procés, hi ha massa interessos privats que no coincideixen amb els de tots. Per exemple, els medicaments aprovats per la UE han de ser també després aprovats per l’ FDA als EUA. Per què? Hi ha altres dinàmiques perverses.

És preocupant, però hi veu solució?

No deixar tota la recerca farmacològica a inversors que persegueixen beneficis segons la mera lògica dels mercats.

I llavors?

Hi ha d’haver una recerca pública potent que faci el que no fa la privada: buscar medicaments com més barats millor que curin d’una vegada a tots. I és urgent, perquè, a més, la millor recerca futura no serà tan rendible.

Per què?

Els tractaments d’immunoteràpia, que estan entre els més prometedors contra el càncer, no permeten grans beneficis a escala industrial.

I la medicina personalitzada?

El mateix: qui hi investigarà a fons si no aconsegueix grans beneficis? S’adona que si deixem la nostra salut únicament a les mans de les megacorporacions farmacològiques no investigaran les línies que més ens curaran, sinó només les que més diners els donaran?

No és una lògica fàcil de canviar.

Facin tots els possibles perquè almenys a la UE hi hagi recerca pública biomèdica i farmacològica de qualitat. Per descomptat que també n’hi ha d’haver de privada –i molt potent–, però no només privada.

Sembla mentida que dir això sigui políticament incorrecte.

Ho és als Estats Units, on la salut es considera un terreny per al negoci. Però paradoxalment també ho és dir que els transgènics no perjudiquen a ningú. I ho dic perquè ha estat provat per la ciència. Els transgènics només són dolents per a la pobresa i la fam, perquè són més resistents a les plagues i requereixen menys reg.

Defensar els transgènics li crearà enemics, encara que en un altre bàndol.

Ho sé. Sé que Greenpeace, a qui devem molt pel seu activisme, ha fet causa, una causa molt rendible per cert, de la lluita contra els transgènics. Però que en busquin una altra, perquè estan frenant la lluita contra la pobresa en molts països.

Per què està tan segur que els transgènics no ens perjudiquen?

Perquè científicament ha estat impossible, després d’estudis seriosos, trobar-hi res de dolent per a la salut humana, com ha demostrat l’ Acadèmia Nacional de Ciències dels EUA. Les llavors transgèniques són tan sanes com les altres.

I la croada antitransgènica continua.

Part de l’activisme ecologista ha trobat en els transgènics una bandera d e reclutament i recaptació de fons, però no serveix a la humanitat. Espero que rectifiquin com més aviat millor.

Veritat o tranquil·litat

Triomfar és guanyar-se el dret a dir el que creus i no sols el que creus que et convé. Ser premi Nobel, com Richard J. Roberts, hi ajuda, però no més que haver dedicat la teva vida a servir la ciència. És a dir, la veritat. Ser políticament correcte, en canvi, és acceptar les falsedats més populars a canvi d’una tranquil·litat que al final surt caríssima. Roberts prefereix ser científicament correcte davant la farmaindústria nord-americana, la lògica de la qual ja no és curar per sempre sinó cobrar per sempre per medicaments que no curen mai. Amb la mateixa claredat critica l’activisme ecològic perla seva campanya contra els transgènics, malgrat que la ciència ha demostrat que són sans i més per als països pobres.

Lluís Amiguet

12/07/2016

La Vanguardia

Condemnada per vendre les filles per prostituir-les, a Salt

Imposen a la mare una pena de 22 anys de presó

Les va entregar a canvi d'un pis i un cotxe a Romania

La Policia Local de Salt va poder recuperar la documentació de les menors. Foto: LLUÍS SERRAT

Una mare ha estat condemnada a 22 anys de presó per haver venut les dues filles per prostituir-les, a Salt. Segons recull la sentència del Tribunal Suprem, les menors, de 16 anys, van arribar a les comarques gironines després que la mare signés un contracte amb una parella romanesa que feien de proxenetes. El viatge en autobús des de Romania es va fer el 21 de maig del 2011. Un cop van arribar, les van traslladar fins a un local de Salt on eren obligades a exercir la prostitució amb disponibilitat les 24 hores del dia.

Les víctimes van relatar que el dia que els deixaven fer festa havien d'anar fins a Figueres, on vivia la parella de proxenetes, per entregar-los els diners que havien guanyat.

A Figueres les forçaven

En aquest domicili, segons van denunciar les víctimes, eren obligades a ingerir alcohol i drogues i a mantenir relacions sexuals amb els proxenetes i els seus fills, també menors d'edat. Si s'hi negaven, eren agredides. Tampoc podien fugir, ja que els proxenetes tenien els seus passaports. De fet, durant l'escorcoll, la Policia Local de Salt va trobar, juntament amb els passaports originals, uns de falsos amb les fotos manipulades perquè semblés que eren majors d'edat. Al pis de Figueres, la policia va localitzar 3.000 euros en efectiu i documentació diversa.

Mesos més tard, amb l'ajuda d'una altra noia de la casa de cites de Salt i el seu xicot, les dues germanes van fugir, però per acabar a Màlaga, on van exercir la prostitució en dos clubs. Llavors, la seva mare es va traslladar de Romania a viure amb elles a la localitat de Torre del Mar, controlant els diners que cobraven forçades a fer sexe.

“Les hauria d'haver deixat morir de gana”

Però el cas es va destapar l'octubre del 2011, quan una de les filles es va presentar plorant i nerviosa a la comissaria de la Policía Nacional de Vélez-Màlaga, on va relatar que la mare les obligava, a ella i a la seva germana, a exercir la prostitució; a canvi, la dona obtindria un pis i un cotxe. Els policies es van desplaçar immediatament al domicili i van detenir a la mare, que va arribar a dir: “Les hauria d'haver deixat morir de gana perquè m'han fet treballar molt durant tota la meva vida.” La investigació va portar la policia fins a Figueres, on vivien els proxenetes i on, en una calaixera de nit, van trobar el contracte que havia signat la mare per vendre les filles.

Cinc anys després que la policia intervingués aquest contracte, ara el Tribunal Suprem ratifica la pena que va imposar l'Audiència de Màlaga –on van ser jutjats– de 22 anys de presó per a la mare pels delictes de la tràfic d'éssers humans en concurs de dos delictes de prostitució de menors. Els mateixos anys a què ha estat sentenciat el proxeneta, considerat l'ideòleg, i 20 anys per a la seva parella, com a “cooperant rellevant”. Ni la mare ni la parella de Figueres que les va explotar sexualment a Salt podran contactar amb elles per qualsevol mitjà durant un termini de 10 anys, segons també resol la sentència.

Òscar Pinilla

13/07/2016

El Punt Avui

Per què cobren més els homes que les dones?

La publicació, fa pocs dies, de l'avanç de resultats de l'Enquesta d'Estructura Salarial corresponent al 2014 de l'INE ha tornat a posar de manifest l'existència d'importants diferències salarials entre homes i dones. Concretament, a l'Estat espanyol el salari mitjà anual de les dones va ser de 19.744,82 euros mentre que els dels homes, de 25.727,24 euros, és a dir: les dones cobren un 23% menys que els homes.

Que les dones cobren menys que els homes és un fet que s'observa a pràcticament tots els països del món i, evidentment i pel seu possible origen discriminatori, és un afer que ha despertat un gran interès entre els investigadors en economia laboral i sociologia del treball. Els resultats de la recerca han posat de manifest que part d'aquestes diferències són degudes al fet que homes i dones poden diferir en característiques associades a la seva productivitat, com el nivell educatiu o l'experiència laboral. Ara bé, cada cop més aquestes diferències es redueixen o, fins i tot, sovint són favorables per a les dones, per la qual cosa la recerca s'orienta a analitzar els motius que fan que dos treballadors relativament semblants llevat del gènere rebin salaris diferents.

Una possible explicació és l'existència de discriminació que es pot relacionar amb la preferència dels clients o dels companys de feina per a un determinat sexe o el que es coneix com a discriminació estadística (s'assumeix que la persona té la mateixa productivitat que la mitjana del grup a què pertany i no la que li pertoca segons les seves característiques). Però, altres autors també argumenten que fins ara les anàlisis presenten limitacions a l'hora de comparar treballadors de diferent gènere etiquetats com a idèntics. Per exemple, algunes feines demostren l'existència de diferències entre homes i dones en trets psicològics o habilitats no cognitives que poden influir en la seva productivitat a través de les seves preferències o actituds: les dones tenen més aptituds pel que fa a les relacions interpersonals, i sembla que els homes presenten menys aversió al risc i més propensió per competir.

Aquests dos factors poden tenir un impacte directe en la seva productivitat o poden haver determinat les seves eleccions a l'hora de triar estudis.

La literatura també s'ha centrat a analitzar per quin motiu hi ha diferències entre països pel que fa a les diferències salarials per gènere. En aquest sentit, sembla que les institucions laborals com per exemple el salari mínim o bé la importància de la negociació col·lectiva hi juguen un paper determinant, però fins i tot hi ha diferències importants entre territoris que comparteixen institucions que són semblants.

Els professors Hipólito Simón de la Universitat d'Alacant i Inés Murillo de la Universitat d'Extremadura, han analitzat l'existència de diferències salarials entre homes i dones per comunitats autònomes a partir de l'anàlisi de les microdades de l'Enquesta d'Estructura Salarial dels anys 2002, 2006 i 2010. Tal com es pot observar en el gràfic, les diferències entre comunitats autònomes són molt importants: si bé a Extremadura la bretxa que s'observa entre homes i dones pel que fa al salari per hora se situa per sota del 5%, a Astúries supera el 30%. Aquestes diferències són comparables a les observades entre països. Ara bé, quan es “descompten” les diferències en la part explicada, és a dir, aquella part del diferencial relacionada amb les característiques dels individus i dels llocs de treball que ocupen, podem veure com la bretxa es redueix substancialment amb valors que oscil·len entre el 4% i el 9%.

Valors màxims

A Catalunya la bretxa observada se situa al voltant de la mitjana, però un cop “ajustada” se situa als valors màxims. A què responen, aquestes diferències? Com acostuma a passar en les investigacions regionals, encara hi ha força limitacions a les dades estadístiques que no han fet possible que es faci una anàlisi més rigorosa dels factors que hi ha al darrere d'aquestes diferències, però bona part de la part que no està explicada està relacionada amb les diferents condicions del mercat de treball, que hi hagi més o menys presència sindical, que hi hagi diferències en la manera en què es du a terme la negociació col·lectiva i altres factors demogràfics. Un cop disposem de les dades definitives per al 2014, serà interessant comprovar si aquestes diferències regionals s'han mantingut o han augmentat un cop s'ha començat a superar la crisi econòmica.

Una bretxa superior a la europea

Segons Eurostat, la bretxa salarial entre homes i dones mesurada a partir del salari per hora a la zona euro és del 16% i s'ha mantingut relativament constant durant les dues darreres dècades. En canvi, a Catalunya i el conjunt de l'estat espanyol ha augmentat durant la crisi. 

Raül Ramos

Professor d'economia del grup AQR-IREA (UB)

10/07/2016

El Punt Avui