dissabte, 16 de juliol de 2016

Desferra

Un matí qualsevol d’estiu, en una bonica ciutat amb mar. Potser es va llevar d’hora i va mirar per la finestra. Feia sol. El ritual quotidià va començar amb normalitat, la neteja, l’esmorzar, tal vegada una pregària, xerrades amb els veïns, un passeig, el fluir indolent de la vida. Encara era un ésser humà, malgrat que en algun racó de l’ànima s’estaven fonent els darrers vestigis. Però a mesura que avançava el dia, aquelles restes humanes desapareixien, devorades pel soldat de la mort instal·lat al seu cervell. I quan va arribar el moment, i la música de l’odi va esclatar al seu interior, ja estava preparat. Va ser llavors quan va pujar a un camió i va posar rumb a l’horror.

Com devien ser aquells últims minuts? Des del frontal del camió la vista era àmplia, i allà hi eren ells, grans, adults, nadons en braços de les mares, nens a collibè de l’heroi papà, adolescents, totes les edats i con­dicions, junts en l’alegria de la festa. La màgia dels focs artificials, que il·lumina els ulls de la vida.

I els va contemplar. Va contemplar cada un d’ells, els va veure riure, despreocu­par-se, saltar, aixecar la mà cap al cel, buscant l’esclat fugaç de la nit, aplaudir. Podria haver dubtat, aquell nadó al seu carret, aquella jove parella, aquella dolça adolescent, però el verb dubtar ja no existia en la massa pètria que un dia va ser el seu cervell, va accelerar el camió i va començar a caçar-los. Els veia cridar, córrer espantats, saltar pels aires, vint, quaranta, virava el volant, cinquanta, seixanta, volia matar-ne més, setanta, vuitanta, allà hi havia més gent, pitjava l’accelerador, noranta, cent, zas, bavejant, exultant, definitivament convertit en monstre. Ja no quedava res de l’home que havia estat, excepte la ganyota final del seu cadàver.

A l’altre banda del carrer, o del televisor, o d’internet, altres com ell exultaven de felicitat. El foc del déu de la mort havia causat desenes de víctimes, i la ideologia infernal que els tenia abduïts alçava la seva copa triomfant. Quants al món aplaudien la matança? Quants el consideraven germà? Desenes de milers, tants com mi­lions de dòlars dedicats a promocionar la seva ideologia totalitària, a crear màquines de matar, a venerar un déu que odia, talment soldats d’un exèrcit infernal. 

Foto per Alberto Estevez
No, no estava sol, tot i haver matat en solitud, perquè cada persona caiguda en l’asfalt d’aquella nit, cada cosset trencat, cada somriure esqueixat, cada il·lusió destruïda, havia estat escollida per altres, els seus ideòlegs, els mestres de l’odi, mata, mata a qualsevol, mata com puguis, mata més i millor, sense importar qui són, a qui preguen, com van dibuixar els seus somnis. I ho va fer, sí, va culminar la seva destinació de mort, alliberat de qualsevol indici d’humanitat, convertit en una simple desferra de músculs i vísceres.

Alguns li van prometre que un déu l’acolliria al paradís. El van mentir.

Pilar Rahola
16/07/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies