Les màquines que curen però que no consolen

Al Mobile World Congress sorprèn la quantitat d’aplicacions que s’hi presenten per poder tenir informació sobre la nostra salut. Una d’aquestes apps permet, amb un dispositiu addicional, dur a terme un electrocardiograma a casa per descobrir si tot va bé al nostre cor. El cost de la sanitat és enorme –representa el 40% del pressupost de la Generalitat–, així que resulta evident que la tecnologia pot contribuir a rebaixar aquesta factura en un futur immediat.

La prevenció de malalties i la disminució dels ingressos hospitalaris gràcies als gadgets i a l’assistència robotitzada facilitarà que visquem més anys sense que la sanitat pública es col·lapsi o arruïni les arques de les administracions. En qualsevol cas, tota la informació de què puguem disposar al nostre mòbil o a la nostra tauleta ha de ser processada correctament per un metge. No fos cas que hagi fallat la tecnologia i tinguem un ensurt innecessari. Mark Twain deia que calia anar amb compte amb els llibres de salut, perquè un podria morir per una errata d’impremta.

A les pàgines del diari s’explica que els metges catalans celebraran pròximament un congrés en què debatran el maneig de les tecnologies, els conflictes deontològics que comporten o les visites en línia. Una de les situacions que es comencen a trobar els metges és que cada vegada són més els pacients que demanen al professional que els atén, i amb qui han establert una bona relació, si poden agregar-los al Facebook. Les relacions entre metges i pacients estan sent condicionades per la tecnologia, amb tot el que té de bo i de dolent. Moisès Broggi, un metge savi que va arribar a centenari, va declarar al final de la seva vida: “La medicina és art i ciència. Abans era tot art, ara és ciència. Però la ciència resulta freda, són màquines. I les màquines curen, però no consolen”.

Una reflexió imprescindible en aquesta hora tecnològica.

Màrius Carol

Director

25/02/2016

La Vanguardia

Amnistia denuncia la situació de més de 60 milions de desplaçats al món

L'organització critica que molts països infringeixen el dret internacional i debiliten intencionadament les institucions destinades a protegir els drets de les persones

Amnistia internacional (AI) adverteix, en la presentació del seu informe anual, que els governs de molts països han infringit obertament el dret internacional i estan debilitant intencionadament les institucions destinades a protegir els drets de les persones. Salil Shetty, secretari general de l'organització, ha afirmat que "no només perillen els nostres drets, sinó també les lleis i el sistema que els protegeixen".

Informe anual sobre els drets humans 

 

Clicar la foto per veure millor la informació

L'organització ha documentat en l'informe el nombre de persones refugiades i desplaçades al món i les ha xifrat en almenys 60 milions. Més de 122 estats han exercit la tortura o altres maltractaments i 29 han obligat il·legalment persones refugiades a tornar al seu país d'origen on corrien perill. Governs o grups armats han comès crims o altres violacions de les 'lleis de la guerra' en almenys 19 països i s'ha violat el dret internacional humanitari. A més, en 113 països s'ha restringit d'alguna manera el dret d'expressió i de llibertat de premsa, en almenys 61 s'ha empresonat presos de consciència, i en més de la meitat (en el 55%) s'han impartit judicis injustos.

Fracàs de l'ONU

Aquestes dades, recollides en l'informe anual 2015-1016 elaborat per l'organització, il·lustren tan sols algunes de les acusacions que Amnistia Internacional ha llançat contra els governs de més de 160 països. "Molts governs han impedit a propòsit que l'ONU actuï per evitar atrocitats massives o per obligar a retre comptes als autors d'aquestes atrocitats, i no han escoltat o han menyspreat les recomanacions destinades a millorar la situació dels drets humans", explica l'informe. "El conflicte sirià és un exemple terrible de les conseqüències catastròfiques del fracàs sistèmic de l'ONU en el compliment de la seva funció fonamental per fer respectar els drets i el dret internacional i per garantir la rendició de comptes", afegeix. 

Espanya no és un cas a part, i així ho ha explicat Esteban Beltrán, director d'AI a Espanya. "A Espanya se li ha cridat l'atenció per haver legalitzat l'expulsió sumària de persones immigrants, sol·licitants d'asil i refugiats a les fronteres de Ceuta i Melilla; per no haver regulat el delicte de tortura ni de desaparició forçada tal com estableixen els estàndards internacionals; per haver deixat sense assistència sanitària prop de 750.000 persones immigrants en situació administrativa irregular; o per no haver adoptat una política estatal d'habitatge amb un enfocament de drets, amb una atenció especial a persones en situació de vulnerabilitat", ha explicat Beltrán. 

Condemna a la detenció dels titellaires de Madrid, un exemple espanyol

Amnistia Internacional s'ha sumat a la condemna per la detenció durant cinc dies de dos titellaires a Madrid, durant el carnaval, acusats d'enaltiment del terrorisme per representar una obra en què es va exhibir el cartell 'Gora Alka-ETA'. Els càrrecs contra Alfonso Lázaro de la Fuente i Raúl García Pérez per la seva representació segueixen en vigor. Tots dos han de comparèixer diàriament al jutjat o comissaria més pròxima a la seva residència, se'ls ha retirat el passaport i tenen prohibit sortir del país. Unes mesures que, segons l'organització internacional, són "restrictives i desproporcionades, per més que el contingut de l'obra pogués ser inadequat, al representar-se davant d'un públic majoritàriament infantil". L'organització demana que es revisin de els articles del Codi Penal que imposen restriccions desproporcionades als drets humans, inclòs el dret a la llibertat d'expressió.

Ramón Curto

24/02/2016 

El Periódico

La cuina alternativa

Maria Àngels Mestre publica un receptari macrobiòtic per “ajudar a autocurar-se”

Aquesta arquitecta que va superar la fibromiàlgia amb una aproximació holística no trepitja el supermercat

Fa uns quants anys que Maria Àngels Mestre no compra al supermercat. De fet, l’última vegada que hi va entrar i es va posar a mirar les etiquetes dels aliments en va sortir només amb un paquet de paper higiènic. Té els seus motius, que ha anat desgranant en diversos llibres, i que plasma ara a Recetas macrobióticas para la salud, fruit de la seva investigació i de l’experiència personal. Mestre havia estat diagnosticada de fibromiàlgia el 2002, va arribar a estar paralitzada al llit, amb l’autoestima sota terra, fins que va decidir fer un tomb radical a la seva vida i gestionar el procés de curació. Un dels pilars, explica, va ser el canvi en l’alimentació.

La seva intenció no és convertir-se en metgessa, sinó traslladar aquesta experiència personal i els coneixements que ha anat adquirint per a qui vulgui informar-se i endinsar-se en la macrobiòtica. La salut s’ha d’entendre, indica, com una harmonia espiritual, emocional mental, bioenergètica i física, un conjunt en el qual l’alimentació actua com la primera medecina. Per això, en el seu nou llibre escriu sobre “els aliments naturals bàsics” per mantenir-se sa. I entén que l’alimentació macrobiòtica és “una amenaça a l’estructura de poder perquè ens fa autònoms, autosuficients i responsables de la nostra salut. La macrobiòtica –prossegueix– potencia les capacitats per autocurar-se”.

Per començar, defensa cuinar els aliments ecològics integrals i de la nostra terra i indica que els aliments preparats com conserves i congelats poden semblar el mateix, però són un problema per a la salut energètica. “Un producte fresc –explica– té un alt valor nutritiu a causa de l’energia que ens aporta”. L’elecció dels aliments que fa segueix els ensenyaments del primer impulsor de la macrobiòtica a Occident, Georges Ohsawa.

Maria Àngels Mestre resumeix i ordena de manera didàctica els principis d’aquesta alimentació, explica com s’han de cuinar i assegura que les seves receptes són gustoses. Quant a la facilitat per comprar aquests aliments, assegura que cada vegada hi ha més botigues a la ciutat. Els mercats tenen parades ecològiques i s’obren nous comerços, hi ha herboristeries a tots els barris... El llibre parteix dels principis yin-yang en l’alimentació, base de la macrobiòtica, per buscar els productes que s’allunyen dels extrems, “que esgoten l’energia i porten a posar-se malalt”.

En aquesta zona d’equilibri hi ha les verdures rodones (ceba, bròcoli, col...), les verdures d’arrel (nap, pastanaga, rave...), les algues, els cereals integrals, les llavors oleaginoses (de carbassa, gira-sol...), lleguminoses (cigrons, llenties, mongetes...) o el peix (millor petit). Segons l’opinió d’aquesta arquitecta que va penjar els plànols per dedicarse a divulgar la seva experiència de superació de la fibromiàlgia, cal apartar-se d’“aliments que emmalalteixen” com els transgènics, el menjar porqueria, els lactis, la carn (sobretot les processades), les barbacoes, el sucre o les farines blanques. I també anima a evitar el menjar industrial pels “additius tòxics”, especialment el potenciador de sabor glutamat monosòdic i l’aspartam (edulcorant). Queda clar que a Maria Àngels Mestre no tornaran a veure-la al supermercat.

Cristina Sen

22/02/2016

La Vanguardia

El 20% dels homes té sexe amb prostitutes; un 10% hi ha vist nenes

Un estudi anota les traves per combatre un negoci que mou 5 milions al dia

La majoria de les prostitutes són víctimes de tràfic (Llibert Teixidó)

Un 20% dels homes reconeix que té sexe amb prostitutes. Qui són aquestes dones?, eren víctimes de tràfic?, eren obligades per les màfies?, hi ha menors?... D’això, poc, per la senzilla raó que ells hi van, paguen per un servei... i passa que t’he vist. Fins a la propera. Si se’ls insisteix, un 90% reconeix haver sentit parlar del tràfic amb finalitats d’explotació sexual, però no saben si amb la persona amb qui han estat és una d’aquestes víctimes, i fins i tot prop del 10% dels clients de prostitució apunten que han detectat tracta de menors. Sí, amb menors, estrangeres que vénen enganyades a la recerca d’una vida millor i que es troben de ple en el món de la prostitució i amb deutes impossibles de pagar. Només alguns d’aquests clients (acostumen a ser els que s’enamoren) han denunciat la situació d’esclavitud a què les tenen sotmeses. Cap, tot i això, no ha dit res de les menors.

Aquestes són algunes de les dades de la investigació duta a terme per un equip d’investigadors de les facultats de Dret, Ciències Econòmiques i Empresarials, ­Ciències Humanes i Socials, i de l’ Institut Universitari d’ Estudis sobre Migracions de la Universitat Pontifícia Comillas ICAI-Icade. L’informe Donant suport a les víctimes de tràfic amb finalitats d’explotació sexual, realitzat per a la Delegació del Govern per a ­Violència de Gènere del Ministeri de Sanitat, revela les enormes dificultats que troben les oenagés, les forces de seguretat de l’Estat i les autoritats judicials per posar fi a un tràfic (la gran majoria de la prostitució procedeix d’aquesta via) que mou la barbaritat de 5 milions d’euros al dia. “Com és possible que sabent d’on vénen totes les noies ningú no faci res per impedir-ho?”, es pregunta un dels fiscals enquestats.

Tots els experts consultats per a l’elaboració de l’informe coincideixen queles interven­cions de detecció, identificació, rescat i recuperació de les víctimes (majoritàriament de Romania, Nigèria, el Brasil i el Paraguai) s’han de centrar en la protecció d’aquestes persones i no en el delicte, encara que aquest s’ha de perseguir. “Els escassos mitjans de què disposen les forces de seguretat de l’ Estat per perseguir el delicte fan que se centrin en la declaració o denúncia de la víctima i aquestes es juguen, en moltes ocasions, la vida o la dels seus familiars als seus països d’origen si denuncien”, segons es reflecteix a l’informe.

Els experts insisteixen que s’han de millorar els sistemes de detecció i d’identificació quan les víctimes són menors, una cosa ­difícil de detectar, ja que els tractants les oculten. La coordina­dora de l’estudi, Carmen Me­neses, ha subratllat l’important paper que tenen els clients a l’hora d’alertar sobre els casos de tràfic a la policia o a les entitats socials.

Céleste López

20/02/2016

La Vanguardia

Els bisbes catalans es pronuncien per primer cop contra “la plaga” d’abusos

La Tarragonina insta a apartar cautelarment les persones acusades

Els bisbes catalans s’han pronunciat per primer cop de manera conjunta contra els abusos a menors i ho han fet de forma contundent. D’acord amb les últimes indicacions procedents de la Santa Seu, la Conferència Episcopal Tarragonina ha manifestat el seu compromís “a lluitar contra aquesta plaga que des­trueix tantes infàncies”.

Després d’una reunió de dos dies celebrada a la casa d’espiritualitat de Tiana, en la qual han participat tots els bisbes – únicament el bisbe auxiliar Sebastià Taltavull no hi va poder assistir–, es va donar a conèixer una nota en què es recorden les normes de l’Església davant els casos d’abusos: “Actuar amb rapidesa i decisió davant les denúncies, garantir la transparència i actuar amb tolerància zero”. Pel que fa a les mesures concretes s’apunta: “Apartar cautelarment de les seves funcions les persones acusades i oferir tota la col·laboració a l’acció de la justícia i a les autoritats civils”. Des de fonts properes a la Conferència s’assenyala que en l’únic cas de denúncia contra una escola de Maristes de Sants-les Corts, a Barcelona, aquest va ser apartat de forma immediata, sense detriment de la presumpció d’innocència. 

El centre on s’han produït denúncies contra cinc docents, dels quals només un és un religiós (Àlex Garcia)

El comunicat dels bisbes catalans recorda també un altre compromís de l’ Església que és el d’oferir “tot el seu suport, atenció, escolta i acompanyament a les víctimes dels abusos”. I ho completa amb un important afegitó: “Fins i tot en el cas de delictes que puguin estar prescrits penalment”.

La nota esmenta només una vegada els Germans Maristes i ho fa per agrair la seva tasca social i educativa, així com la d’altres institucions religioses que dediquen la seva atenció als nens. “La tasca de les comunitats educatives, dels mestres i dels educadors no pot quedar qües­tionada pels casos que tots ­deplorem i condemnem”, afe­geixen. Finalment s’a­lerta del fet que la prevenció dels abusos als menors és una qüestió que afecta a l’àmbit escolar però també al familiar i reclama un ­esforç combinat de totes les admi­nistracions, els agents socials i les ins­titucions “en una acció efec­tiva que compromet una gran ­re­generació ètica i moral de la nostra societat”.

Fa una setmana l’arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, que ha participat per primera vegada en una reunió de la Tarragonina, ja va declarar que el cas d’abusos sexuals al centre de Sants-les Corts ha “d’avergonyir l’ Església i la societat” i va de­manar a les víctimes que denunciïn tots els casos perquè la Jus­tícia “faci la seva feina”. “Em preocupa i em poso del costat de les víctimes per tal de sentir el seu patiment i les animo perquè facin la denúncia”, va insistir l’arquebisbe.

Les al·lusions del Síndic de Greuges Rafael Ribó a errors en l’aplicació dels protocols aprovats el 2006 va ser contestada ahir tant per la consellera de Presidència, Neus Munté, com pel comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero, que van considerar que es va actuar correctament. De tota manera, Neus Munté va afirmar que els casos descoberts requereixen “una millora dels protocols existents en aquesta matèria que, com tot, sempre són millorables”. El Síndic de Greuges havia acusat també els Maristes de Sants d’ocultar els abusos al centre en no avisar la Generalitat d’una denúncia del 2011 contra el professor Joaquín Benítez.

Josep Playà Maset

19/02/2016

La Vanguardia

L'atenció continuada als infarts evita en un any el trasllat de 135 pacients a Barcelona

El Codi infart és el protocol d’actuació urgent que s’activa davant la sospita que un pacient pateixi aquesta cardiopatia i necessiti una angioplàstia- s’ha activat un mínim de 400 vegades el 2015 a les comarques gironines, segons dades provisionals del CatSalut. Aquest any ha estat el primer que la unitat d’hemodinàmica de l’hospital Trueta de Girona ha funcionat les 24 hores del dia. Això ha evitat el trasllat de 135 pacients a hospitals de Barcelona, que són els que han patit l’infart entre les vuit del vespre i les vuit del matí, el tram horari que abans no cobria el Trueta. Aquesta xifra és superior a la prevista inicialment perquè estimaven que durant les nits atendrien uns 90 casos anuals.

El primer any d’ampliació del servei de la Unitat d’Hemodinàmica de l’hospital Trueta, el Codi infart s’ha activat un mínim de 400 vegades a la regió sanitària de Girona, segons dades provisionals del CatSalut. En 135 casos, les activacions s’han fet durant el tram horari nocturn, el que es va ampliar a partir del 16 de gener. Així, el 33,75% de les activacions del darrer any van entre les vuit del vespre i les vuit del matí. El mes amb més activacions va ser el maig, amb 49 casos. El 2014, la Unitat d’Hemodinàmica del Trueta van atendre 286 codis infarts activats durant l’horari diürn, mentre que en 78 ocasions va ser necessari derivar els pacients als hospitals de la Vall d’Hebron o a Germans Trias i Pujol perquè l’activació es va fer de nit. L’objectiu de l’ampliació horària era millorar l’accessibilitat a l’angioplàstia primària. Amb les ampliacions horàries s’escurça el temps de resposta, perquè s’atenen els casos en el territori mateix i els trasllats dels pacients són més curts.

Els resultats preliminars també demostren que es triga menys que abans entre l’electrocardiograma i l’obertura de l’artèria i també hi ha hagut un increment del percentatge de pacients sotmesos a reperfusió amb angioplàstia primària en menys de 120 minuts, que ha estat del 56,9% en els resultats provisionals de 2015. L’ideal en casos d’infart de miocardi és que entre el diagnòstic i l’obertura de l’artèria i el restabliment del flux sanguini (reperfusió) passi un temps inferior o igual als 120 minuts. A la regió sanitària de Girona, el temps transcorregut entre la primera assistència a un pacient amb infart de miocardi i la realització de l’angioplàstia primària ha passat d’una mitjana de 124 minuts a 113 el 2015. Per mantenir els temps de resposta adequats és necessari que davant la sospita de patir un infart es realitzi immediatament una trucada al telèfon d’emergències 112. Aquest activa al Sistema d’Emergències Mèdiques, que es desplaça al lloc i fa la valoració mèdica oportuna i, si s’escau, activa el Codi infart.

Amb l’activació d’aquest protocol es redueixen notablement els temps de resposta, perquè la xarxa sanitària està totalment coordinada en la seva actuació sanitària. La població de referència de l’Hospital Universitari de Girona Doctor Josep Trueta pel que fa al Codi infart és la població de la Regió Sanitària Girona; amb l’excepció de la zona de l’Alt Maresme que té l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol de Badalona com a hospital de referència. Nova hemodinàmica A finals de l’any passat, el Trueta va renovar la sala d’hemodinàmica amb la instal·lació d’un aparell d’última generació, que permet millores en relació amb el que hi havia fins aquell moment. La compra del nou aparellatge va suposar una inversió de 741.730 euros. La principal millora del nou equipament és la qualitat de la imatge, que facilita tant els diagnòstics com els tractaments.

L’infart de miocardi agut és una causa important de morbimortalitat. A Catalunya, se’n produeixen uns 6.500 casos l’any i es calcula que prop d’un 40% d’aquests infarts (prop d’uns 3.000 a l’any) són casos aguts d’infarts de miocardi amb elevació del segment ST (IAMEST). Aquesta tipologia d’infart es caracteritza per ocasionar una obstrucció total del flux sanguini i, per tant, és responsable d’una part molt important de la mortalitat global per infart. Per això, és vital per a la supervivència i minimitzar les seqüeles dels pacients que el pateixen que l’actuació mèdica sigui com més ràpida millor amb l’administració d’un tractament repermeabilitzador del vas obstruït. El Codi infart és un protocol d’actuació urgent que comprèn l’activació organitzada i coordinada d’un seguit de dispositius assistencials, des del Sistema d’Emergències Mèdiques a tots els centres sanitaris de Catalunya, i que permet l’atenció urgent en la fase aguda de la malaltia quan se sospita que un pacient té un infart i és candidat a reperfusió immediata. En aquests pacients, el tractament idoni segons les guies de pràctica clínica és l’angioplàstia primària.

ACN

17/02/2016

Vilaweb

“Al meu país hi ha atacs terroristes cada dia”

Caddy Adzuba, periodista i activista per la llibertat de premsa i els drets humans 

Foto: Àlex Garcia

 Faré 35 anys. Vaig néixer i visc a la República Democràtica del Congo. Sóc casada. Llicenciada en dret, treballo a Radio Okapi de la ONU. Els polítics han d’oblidar les seves diferències i els seus interessos econòmics i unir esforços per defensar els drets de l’ésser humà. Sóc catòlica.

Fa sis anys em va dir que tenia por...

Vivia amenaçada de mort, la guerra estava en un moment àlgid i la meva feina com a periodista i la meva denúncia de com les dones eren torturades i violades massivament (40 cada dia entre el 1996 i el 2008) no estaven ben vistes.

La situació ha canviat?

Continuo amenaçada i la guerra no s’ha acabat, però només queden petites zones de resistència i la situació de les dones ha millorat.

Què ha fet possible aquest canvi?

La lluita de la societat civil i de les oenagés ens ha permès mobilitzar la comunitat internacional, que ha fet pressió sobre el Govern congolès.

Va aconseguir ser escoltada a l’ONU i reconeguda amb premis com el Príncep d’ Astúries a la Concòrdia.

Amb altres col·legues periodistes vam decidir parlar de la violència sexual cap a les congoleses, la base de les famílies. Els diferents directors s’hi van negar, ens vam acomiadar i amb els estalvis vam comprar un espai de ràdio. Moltes d’aquestes companyes han estat assassinades.

Vostè va sobreviure per continuar lluitant.

L’ONU em va oferir treballar a Radio Okapi, que emet a tot el país, i convèncer les dones que havien de donar el seu testimoni i mantenir-se fortes i unides. I he aconseguit recursos per atendre-les físicament i psicològicament i ajudar-les a remuntar econòmicament.

Ha viscut aquestes agressions?

Són històries molt personals. Però independentment de si ets violada o no, quan convius amb aquestes atrocitats, també n’ets víctima. Jo vaig desenvolupar una malaltia psicològica relacionada amb la violència sexual.

És curiós que digui que són històries personals quan vostè els ha posat el micròfon.

Intentem fer comprendre a les dones violades que no és un problema privat, és cert, perquè victimitzar-les les enfonsa encara més. Són víctimes de violència sexual com a eina de guerra i així s’ha d’entendre.

Vostè ha explicat autèntiques atrocitats.

Els omplen la vagina amb terra i pedres o amb plàstic fos cremant, les enterren vives, els fan menjar la carn dels seus fills, els tallen el clítoris i l’ envien als seus familiars...

Ha viscut en guerra des dels 13 anys.

He hagut de fugir de casa meva, caminar centenars de quilòmetres a peu; he estat refugiada, separada de la meva família, i durant tots aquests anys no hi ha hagut ni un sol dia en què no hagi estat informada de morts, matances i ­violacions.

Vint anys d’horror pel control dels recursos naturals.

El meu país és ric en minerals, tenim jaciments del preuat coltan, amb què es fabriquen mòbils i tecnologia que tothom vol, així que tenim grups rebels propis i de països veïns lluitant pel control de les mines, la majoria finançats per multinacionals occidentals.

Al final tot és una qüestió de diners.

En l’origen de qualsevol guerra hi ha causes econòmiques. Treballant sobre el terreny em van segrestar i em va sorprendre l’armament modern dels rebels. Em van explicar que l’intercanviaven per minerals amb intermediaris estrangers.

Un secret de domini públic.

Amb Human Rights Watch hem obtingut i hem facilitat informació d’aquests intermediaris a l’ONU, que està investigant per a qui treballen, quines empreses i quins països. I tot això ho han de saber els ciutadans del món.

Costa estar informat.

Necessitem premsa independent.

L’ONU va escriure un informe, però no l’ha vist ningú.

Revela noms d’empreses relacionades amb la telefonia i la fabricació d’ordinadors. Aquest informe ha tingut un impacte tan important que actualment està embargat. Les multinacionals han fet pressió perquè aquest informe no vegi la llum, però la societat civil congolesa i les oenagés continuem pressionant.

És qüestió de temps?

Fa deu anys que lluitem perquè en l’explotació dels nostres minerals es respectin els textos jurídics legals congolesos i internacionals, que simplement es respecti la llei.

Que els escoltin els ha costat sis milions de morts. Quina és la seva reflexió?

La humanitat em decep. No té el mateix valor la vida d’uns que la d’altres. Els atacs terroristes contra París van ser horrorosos, però jo visc en un país on aquests atacs són diaris encara que no surtin als mitjans.

Ningú diu: “Jo també sóc congolesa”.

En un any al meu país moren 600 civils assas­sinats per rebels ugandesos i ningú no diu res. ­Això em frustra i fa que em pregunti quin és el significat de totes les resolucions de l’ONU. Ens parlen dels drets humans els mateixos que els violen.

La gran majoria de ciutadans del món estem superats per tanta injustícia.

Només el 5% de totes les persones del planeta retenen el poder del món; la resta, el 95%, hem de ser valents i actuar, no deixar-nos manipular i victimitzar pels interessos i l’ambició desmesurada i malalta d’aquest 5%.

La veig trista.

Sí, s’acaba de morir la meva mare, la dona que m’ha inspirat i que va ser víctima de la violència domèstica.

Per la justícia global

Avui la seva lluita contra la violència brutal exercida contra les dones i el saqueig dels recursos minerals del seu país (com el coltan, mineral estrella en la fabricació de mòbils i tecnologia), que propicia aquesta violència, l’ha fet internacionalment coneguda, però la seva vida ha estat marcada per la por i el patiment. Se la veu esgotada. Pocs dies abans del Mobile World Congress ha estat convidada per Lafede.cat per participar al III Fòrum Internacional DevReporter, l’objectiu del qual és la millora de la qualitat de la informació internacional. Al costat de Justícia i Pau i la Xarxa d’Entitats per la República Democràtica del Congo, Caddy Adzuba vol quedes del congrés s’impulsin lleis per aturar el comerç il·legal de minerals.

Ima Sanchís

17/02/2016

La Vanguardia

Infància abusada

Quan una víctima tarda anys en poder expressar el seu patiment ens recorda que ha patit en silenci sense que cap dels seus adults prestés la necessària atenció. No vol fer mal, no vol que li facin més mal. 

L’educació sobre abusos sexuals ajuda a incrementar les denuncies

La veu silenciada dels que han sobreviscut als abusos sexuals en la infància

No és gens fàcil ni còmode escriure sobre qüestions complexes en què el nucli de la reflexió el conforma un patiment infantil. Aquesta incomoditat reflexiva és la que tinc aquests dies amb el tema dels abusos de caire sexual comesos per adults en una escola. Em passa el mateix sempre que he de parlar de maltractaments i abandonaments, familiars o institucionals. Finalment, et poses a escriure perquè no val el silenci, però segueixes dubtant i pensant.

A les informacions sobre els abusos de caire sexual que els mitjans han transmès aquets dies trobo que hi destaquen tres aspectes. En primer lloc, l’eclosió d’uns fets que tenen a veure amb silencis del passat (silencis de les víctimes, silencis de les institucions) que, al final, també apareixen com a presents. No només passaven, sinó que passen i sempre existeix una raó superior que els amaga. Després, resulta que aquests fets es donen a bones escoles a les quals les famílies porten els fills fugint dels problemes de l’escola pública. Finalment, emmig del caos, sorgeixen un munt de reaccions desproporcionades i desenfocades, que obliden la perspectiva de l’infant i que posen en perill la bona educació, aquella que també es basa en els afectes.

Patir, a més, per no poder explicar

Quan una víctima tarda anys en poder expressar el seu patiment ens recorda que ha patit en silenci sense que cap dels seus adults, cap dels seus companys, prestés la necessària atenció. També que un infant queda desconcertat quan un adult que a qui estima es comporta estranyament, li fa mal. Acumula confusió i danys que no pot compensar, que no sap resoldre. A més, emmig de patiments i turbulències afectives, no sap amb qui cercar aclariment, sentir-se comprès. No vol fer mal, no vol que li facin més mal.

Abans de continuar no seria sobrer recordar que els patiments infantils i adolescents -per causa dels adults i dels companys- són múltiples i que els de caire sexual no són necessàriament els més importants. Tampoc hauríem d’oblidar que uns i altres es donen principalment a l’esfera familiar, a càrrec de persones conegudes i que poques vegades tenen un agressor trastornat que pugui així explicar el seu comportament. Són adults que aprofiten per abusar en entorns on l’infant o adolescent depèn confiadament d’ells.

Ara, una vegada més, descobrim que amb els infants i adolescents hem oblidat la mirada, l’escolta, el diàleg i l’observació per descobrir permanentment què els fa feliços i què els preocupa. Xoca que la reacció en aquests casos sigui acusar l’escola ara per no descobrir a temps suposats pederastes enlloc de reclamar des del dia de la matrícula una connexió permanent entre els pares i els educadors. Si es comparteix l’acompanyament educatiu i el recorregut escolar de manera intensa és altament improbable que als pares se’ls escapi una acció inadequada de mestres o companys. És altament improbable que al mestre se li escapi un maltractament o abús familiar. La pregunta permanent sempre hauria de ser: la meva filla, el meu fill té al seu costat una persona adulta en la qual confia? (Més enllà de comprovar que veritablement confia en la seva mare o el seu pare i que ho demostrem realment en el dia a dia).

Sense penals ni equilibri

Torna a estar en el candeler la qüestió del certificat de penals. Una suposada manera de garantir que els educadors i educadores a qui confiem el fill són idonis. És correcte garantir que qui ha estat condemnat per delictes contra la infància no es dediqui a educar-la. Però això resol poca cosa i poques situacions educatives controvertides.

Entre les qualitats que ha de tenir un bon mestre o bona professora hi ha d’haver un cert equilibri emocional. És a dir, ha de ser una persona amb un gran bagatge emocional -ja que s’ensenya i s’educa amb els sentiments-, que no es desequilibra amb facilitat, que s’implica amb els seus alumnes sense generar confusions. Necessitem que sigui enrotllat amb els adolescents però que no deixi de ser adult. Necessitem que el petit infant se senti estimat sense confondre la mestra amb la mare. El debat no són els penals sinó la selecció adequada dels professionals.

Després, una vegada són a l’escola, com que els educadors són persones que viuen, pateixen, canvien, han d’existir equips educatius, companys que ajuden a descobrir desequilibris, supervisió i acompanyament extern per gestionar el desgast psíquic que comporta educar dia darrere dia. No és fàcil creure que un bon equip de tutors desconegui les tensions de l’aula o els rumors de l’alumnat sobre els seus companys.

Cada vegada que sorgeix a la llum un nou patiment reapareix la brillant idea dels protocols. Quants en tenim? Quan es tracta d’evitar patiments i destruccions els protocols es diuen ‘bona i sistemàtica observació’; ‘bon acompanyament escolar’; ‘bon equip que parla de la pràctica educativa de tothom’, que traspassa les portes de totes les aules per garantir i donar suport a la bondat educativa de tots els adults de l’escola. Equips que planifiquen la lluita contra tot silenci, que evita les penombres escolars.

Les alarmes no han d’impedir les abraçades

Les persones adultes tendim a no tenir massa cura dels infants en el dia a dia però reaccionem amb demandes de control, prevenció i seguretat quan ens posen davant la fotografia d’un abús amb cara i ulls. Ara, reclamant prevenció podem posar sobre els seus caps una mena de núvol carregat de tensions, derivat de les preocupacions adultes.

Atenció. Els nostres infants no poden malfiar de tota proximitat adulta. Atenció amb les alarmes, les alertes. No existeix infància sense ingenuïtat, sense creativitat, sense llibertat per manifestar el seu cos, sense poder donar les abraçades que vulgui. Tant sols han de tenir clar que tot el que fan amb els adults en qui confien ho han de poder explicar. Que si una persona els estima no els pot imposar silenci. Allò que fan amb el papa pot ser explicat a la mama. Allò que fan al cole sempre es pot explicar a casa, perquè els escoltarem i entendrem. No ens toca posar alarmes sinó construir confiances múltiples, entrellaçades. El pitjor d’un maltractament o un abús que no hem evitat és el dany emocional que suposa un llarg temps sense poder explicar-ho, sense rebre ajuda per trobar alguna lògica al que ha passat.

Un avís final. Cal vigilar quin ús fem del sistema penal. Amb policies i jutjats és molt probable que acabem fent encara més gran el patiment dels infants. Del meu pas pel Síndic de Greuges encara recordo els drames d’alguns infants obligats a declarar sis o set vegades sobre fets passats feia anys que, sortosament, havien diluït i compensat. Perseguir culpables no ha de ser a costa dels infants i adolescents.

Jaume Funes

11/02/2016

Diari Educació

Microbis als budells contra l’envelliment

L'objectiu és viure la vellesa amb qualitat de vida. I són els microbis que habiten als nostres intestins els que ens poden ajudar a aconseguir-ho 

Cap a l'any 2020, a Catalunya, una quarta part de la població tindrà més de 65 anys. L’esperança de vida d’una criatura en néixer superarà els 80 anys. El guany, però, consisteix a sumar salut als anys i viure la vellesa amb qualitat de vida. I són els microbis que habiten als nostres budells els que ens poden ajudar a aconseguir-ho. Així ho indiquen diferents estudis en què s’ha analitzat el microbioma de gent gran. Els avis centenaris tenen una flora intestinal més rica, i els que no són tan grans però tenen una salut més deteriorada tenen poca diversitat microbiana, segons un estudi fet a Irlanda pel Col·legi Universitari Cork, que constitueix un referent per als investigadors de l’Hospital Germans Trias i Pujol, Can Ruti. Els catalans han posat en marxa una línia de recerca per determinar el paper del microbioma intestinal en l’envelliment fràgil. “El nostre objectiu no és tant trobar la manera d’allargar la vida com la d’envellir amb qualitat. El que volem és combatre la síndrome de la fragilitat, que afecta un 30% de la gent gran i que comporta pèrdua de força, debilitat, marxa lenta i predisposició a altres complicacions”, explica Roger Paredes, codirector d’aquesta línia de recerca juntament amb Bonaventura Clotet.

Una llar menys atractiva

A mesura que ens fem grans, la població de microbis al nostre cos va canviant i el nostre sistema immunitari intestinal es va afeblint. L’absència de certs tipus de bacteris s’ha relacionat amb els trastorns que arriben amb l’envelliment, tant la síndrome de la fragilitat com el risc cardiovascular o la diabetis. Ara per ara, els investigadors han començat a reclutar per al seu estudi 200 persones més grans de 65 anys que viuen a casa, és a dir, que no estan ingressades a l’hospital ni viuen en cap residència. Se sap que aquests entorns modifiquen la diversitat bacteriana, i en aquest primer estadi de la recerca els investigadors volen estar segurs que cap element ambiental interfereix en els resultats.

Una de les qüestions que cal aclarir és si amb l’edat al nostre intestí hi ha menys microbis diferents perquè el nostre cos com a llar els resulta menys atractiu, a causa d’altres canvis biològics que es van produint, o si són els canvis en la dieta i l’entorn associats amb l’edat el que ens acaba alterant la composició bacteriana. “Amb l’edat canvien molts dels nostres hàbits, per exemple es fa menys exercici i es té menys gana, es menja menys en general i, en particular, es pren menys fibra, cosa que està molt relacionada amb la riquesa intestinal”, explica Paredes.

La determinació de la composició bacteriana intestinal té dues aplicacions importants. D’una banda, amb una senzilla i econòmica anàlisi de femta es pot arribar a fer un mapa del microbioma de l’individu i veure quins són els seus riscos abans que arribin els problemes. De l’altra, es poden administrar probiòtics per corregir el dèficit de microbis.

Lliçons del VIH

Aquest afebliment del sistema immunitari intestinal és el que també fa que les persones infectades amb el VIH pateixin una inflamació crònica que el tractament antiretroviral no corregeix del tot i que els porta a un envelliment prematur. L’estudi del microbioma de les persones infectades, doncs, pot aportar dades útils per combatre l’envelliment en general, explica Paredes.

Durant els primers 15 dies d’infecció, el VIH lesiona el sistema immunitari de les mucoses intestinals, on hi ha el 90% de les cèl·lules immunitàries del cos. Això malmet el microbioma dels budells, ocasiona una inflamació crònica i, alhora, dificulta la recuperació de la immunitat intestinal. “Els nostres estudis ens indiquen que els individus amb una flora intestinal menys rica són precisament aquells en els quals, tot i que amb medicaments aconseguim suprimir el virus fins a nivells indetectables en sang, no aconseguim que les defenses millorin”, explica Paredes. Això passa en un 15% dels casos. I són aquests pacients els que pateixen de forma més prematura un problema encara avui sense solució. “Encara no sabem com solucionar-ho, no podem acabar amb aquesta inflamació crònica que pateix el pacient i l’envelliment prematur que comporta”, afirma Paredes. Com a conseqüència, els pacients amb VIH manifesten les malalties associades amb l’edat una mitjana de 10 anys abans que la resta de la població. La diabetis, el colesterol, els riscos cardiovasculars, les demències... apareixen abans. “I creiem que és degut a aquesta inflamació crònica en què juga un paper clau la disminució de la flora intestinal”, apunta Paredes.

Un peix que es mossega la cua

Tot plegat ocasiona un desajustament força complex. A l’intestí s’hi amaga una fracció residual del virus, que és la que ocasiona aquesta inflamació. “Quan li comencem a donar medicació a un malalt reduïm molt la inflamació, és com si apaguéssim un foc, però aquest VIH residual són les brases”, explica Paredes. Com un peix que es mossega la cua, aquest VIH no permet que el microbioma del pacient es recuperi. I si es perd la diversitat microbiana, el sistema immunintari de l’intestí no funciona com cal, li costa més de recuperar-se i es perpetua la inflamació crònica que fa avançar el procés d’envelliment. 

Paredes tot just acaba de publicar a EBioMedicine un estudi fet a Barcelona i a Estocolm amb 156 persones, 129 infectades i 27 no (com a grup de control), en què ha detectat que existeix una clara correlació entre la diversitat microbiana i el grau d’afectació del sistema immunitari del pacient. “Ara volem saber si recuperant la riquesa intestinal milloraríem la seva salut”, diu Paredes. “En un futur, serà un factor més a tenir en compte en el tractament del VIH”, afegeix. D’una banda, es podran plantejar estratègies per reposar els bacteris que falten. “Hauran de ser probiòtics molt específics, consorcis de diversos bacteris que junts millorin la inflamació”, explica l’investigador. 

De l’altra, tot apunta que també hi ha antiretrovirals que afavoreixen més que d’altres l’ecosistema intestinal. “Hem iniciat estudis perquè hem vist que tots els antiretrovirals funcionen igual a nivell de plasma eliminant el virus, però uns penetren millor que d’altres a l’intestí, on actuen sobre aquest VIH residual de tal manera que el microbioma del pacient millora”, explica Paredes. “Cal triar els que penetren millor per així combatre millor el virus i de passada afavorir el microbioma intestinal”.

En el seu estudi, els investigadors de Can Ruti també han pogut observar que algunes de les diferències entre els malalts pel que fa a la composició del microbioma i que s’havien atribuït a la infecció per VIH, de fet estan més relacionades amb factors ambientals. I, en concret, amb les pràctiques sexuals. Les conductes sexuals de risc per a la infecció modifiquen el microbioma intestinal, fet que s’haurà de tenir en compte en tots els estudis de microbioma d’ara endavant. No obstant això, no s’ha trobat que la diferència influeixi per bé o per mal en el transcurs de la infecció.

Mònica L. Ferrado

14/02/2016

Ara.cat

Refugiats/Exiliats

El dia 6 vaig ser a la sortida, guiada per Salomó Marquès, que el Museu d'Història va fer a la Ruta de l'Exili. Vam visitar el MUME de la Jonquera, la Mina Canta de la Vajol i, a Argelers de la Marenda, el lloc on hi havia hagut el camp de concentració i el cementiri dels espanyols i el Museu Memorial que l'Ajuntament d'Argelers ha muntat per recordar la retirada dels republicans espanyols.

El mateix dia s'esqueia el 77è aniversari de la caiguda de Figueres en mans dels rebels franquistes, dos dies després de la caiguda de Girona, mentre una riuada de republicans, militars i civils, dones i criatures, anava cap a l'exili per fugir de la violenta repressió que es desfermà després de l'ocupació franquista.

Entre el 28 de gener i el 10 de febrer de 1939 passaren la frontera unes 500.000 persones. Travessaren el Pirineu per diversos passos entre Puigcerdà i el Coll dels Belitres, a Portbou, tot i que la majoria ho feren pel Pertús i el Coll dels Belitres.

Aquelles persones foren recloses als camps de concentració d'Argelers, Sant Cebrià i el Barcarès. A mitjan febrer de 1939, al camp d'Argelers, hi havia uns 100.000 refugiats. Les pèssimes condicions dels camps i l'estat en què molts hi arribaren feren que uns 7.000 hi morissin. Un 60% foren retornats, més o menys voluntàriament, a Espanya. Mentrestant, alguns mitjans d'informació francesos deien que molts dels exiliats eren lladres, assassins i prostitutes.

No vaig poder evitar de pensar que ara la història es repeteix. Ja fa molts mesos que arriba, sobretot als països orientals de la UE, en bona part procedent de Turquia, una onada de refugiats que fugen de la guerra de Síria i altres països d'orient. Refugiats que, com els espanyols de la guerra civil, són rebutjats o allotjats en condicions molt precàries.

A mig fer l'escrit llegeixo un titular del dia: "La UE només s'ha repartit 497 dels 160.000 refugiats." La xifra de 160.000 és la que els governs europeus es comprometeren a acollir el mes de setembre. Al ritme actual, diu la informació, la UE acabarà de complir el seu compromís el 2149. Quina vergonya!

Fem un repàs a informacions recents:

- Mentre Espanya ha acollit només 18 dels 16.000 refugiats que havia de rebre, el Canadà ja n'ha rebut 16.000 dels 25.000 a què s'havia compromès.

- L'any 2015 han perdut la vida a la Mediterrània unes 3.770 persones, sense comptar els desapareguts.

- Eslovàquia, Hongria i Polònia només deixen entrar refugiats cristians.

- Hi ha països que els confisquen béns i en limiten el reagrupament familiar.

- Suècia en deportarà la meitat dels que hi han demanat asil polític.

- Holanda vol que es retornin a Turquia tots els refugiats que arribin a Grècia.

- L'Europol diu que només d'arribar a Europa s'ha perdut la pista de 10.000 nens refugiats.

Són informacions escruixidores que no ens poden deixar indiferents. L'article 3 de la Declaració de Drets Humans diu que "tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona." Si Europa s'ho cregués realment i actués amb aquesta convicció, la situació actual no es produiria. Al món globalitzat d'ara el més important no són les persones sinó els beneficis econòmics de les grans, i no tan grans, corporacions.

Cal que, a més de col·laborar amb les organitzacions que ajuden els refugiats, fem servir tots els mitjans de participació que ens permet el sistema polític per pressionar els governants a fi que n'alleugin la situació.

Mentre les vendes d'armament d'Espanya a l'Aràbia Saudita, entre el 2010 i el 2014, van pujar a 744 milions d'euros, el primer semestre del 2015 van ascendir a 447,6 milions d'euros, el 26% del total d'exportacions d'armament. I sembla comprovat que aquest país en passa a Estat Islàmic. No ho trobeu absurd i execrable?

Xavier Merino i Serra 

 Membre de Justícia i Pau 

15/02/2016 

Diari de Girona