Encara que el portis al ventre, has de saber que no és el teu fill

Cora Jenson, mare de lloguer; treballadora en una agència d’embarassos subrogats

UN FENOMEN QUE CREIX El nombre de criatures nascudes per ventre de lloguer gairebé iguala el d’adopcions a Espanya

Jenson, a Barcelona, reunida amb una vintena de famílies//X. Cervera

La maternitat subrogada està prohibida a Espanya, però els fills nascuts mitjançant un ventre de lloguer gairebé són el mateix nombre que els que vénen d’una adopció internacional, mil a l’any. Ahir mateix, a Barcelona, una de les agències dels EUA que ofereix aquests serveis –Modern Family Surrogancy– es va reunir amb una vintena de parelles interessades en un “embaràs a distància”. Cora Jenson, mare de lloguer en quatre ocasions i encarregada de la relació amb els clients en aquesta empresa, va ser la que va parlar amb ells. Això, en ple debat sobre les implicacions morals de la subrogació de la maternitat, impulsat per les catedràtiques de Filosofia Victoria Camps i Amelia Valcárcel sota la campanya “No somos vasijas”.

Com són les persones que busquen un ventre de lloguer? Quin és el perfil?

És variat. La majoria són parelles que han intentat tenir un fill per mitjans naturals, i no ho han aconseguit; després mitjançant tècniques de fecundació in vitro, i tampoc ho han aconseguit. Han descartat l’adopció, bé perquè és un procés massa llarg o bé perquè volen un fill amb la seva genètica.

De quins països els arriben?

De tot el món, però ara sobretot de la Xina. Des que el Govern xinès va revocar la llei del fill únic, parelles amb recursos que no havien tingut més criatures volen ampliar la família. I es troben que ja no són fèrtils. Per això recorren a la maternitat subrogada.

Quants nens neixen amb vostès a l’any?

Al voltant de 60.

Com trien les mares de lloguer?

Hi ha diversos requisits. Han de tenir entre 21 i 40 anys, tenir fills propis i sense problemes en els seus embarassos. Portar una vida sana, per a això fem un estudi social de la candidata. Que no presentin problemes socials. I que estiguin preparades psicològicament, perquè no totes les dones poden ser mares de lloguer. Els donem suport psicològic i sanitari durant l’embaràs.

Porten al ventre una criatura durant nou mesos, no hi creen cap vincle? La tenen, la donen, i ja està?

Encara que el portis al ventre, necessites saber que no és el teu fill. És el fill d’altres persones que demanen que tu el gestis, tingui o no la seva càrrega genètica. En això és crucial que la mare de lloguer i els pares tinguin contacte, o almenys que la informació sobre l’embaràs sigui constant, perquè així prens més consciència que ho fas per ells. I també que, durant el part, els pares biològics hi siguin presents i agafin el nadó. D’aquesta manera es tanca el cercle.

Quant cobra una mare de lloguer?

Depèn del cas, però uns 27.000 euros.

I no hi ha risc que es converteixi en una feina? Que dones sense recursos ho facin per subsistir? 

L’embaràs comporta riscos, i ningú no arrisca la seva vida per 27.000 euros. Per descomptat que els diners formen part del tracte, però també hi ha una part de voler ajudar altres persones. La majoria de les nostres mares de lloguer treballa i cap no és pobra. No ho fan només per diners.

A Espanya, la campanya “No somos vasijas” demana d’abolir l’embaràs subrogat, perquè considera que es cosifica el cos de la dona. Que no és ètic que un ésser humà es llogui.

Entenc que hi hagi reserves, sobretot amb la subrogació en països pobres o si no està legalitzat, on hi ha altres motivacions, i les mares de vegades estan tancades durant tota la gestació. Però si les dues parts hi estan d’acord i són lliures, si es fa d’una manera regulada, amb supervisió legal i amb cura, és una manera més de tenir un fill.

La veu d'Ota Benga

Pamela Newkirk reconstrueix al seu llibre la desventura del pigmeu que van exhibir en una gàbia al zoo del Bronx, al costat d'un orangutan.

Una fotografia "etnogràfica" d'Ota Benga, a l'estil africà, de les que es van difondre al seu dia

Ota Benga ha trobat la seva veu. Gairebé cent anys després de la seva mort -es va suïcidar d'un tret al cor el març del l916-, el pigmeu que va ser exhibit en una gàbia al zoo del Bronx de Nova York, com­partint captiveri amb l'orangutan Dohang, ha tingut l'oportunitat d'explicar la seva versió. Sense les trampes dels que es van aprofitar d'ell.

"Va ser una persona de valor que es va convertir en subjecte del pitjor tipus d'injustícia i inhumani­tat". Així ho defineix en una con­ versa Pamela Newkirk, escriptora i periodista afroamericana que du­rant quatre anys va investigar la desventurada vida d'aquest verita­ble petit gran home.

"Estic satisfeta de recuperar la seva veu. Al final s'impedeix que els que el van explotar tinguessin l'última paraula", diu Newkirk, que ha publicat el llibre Spectacle, the astonishing life of Ota Benga.

El meridional Samuel Verner, predicador, explorador i pretès científic, el va treure del Congo, de la vall de Kasai, en una època en què els nadius patien les atrocitats del rei Leopold de Bèlgica, amo i senyor d'aquesta colònia africana. Newkirk dedueix que, dues vega­des i contra la seva voluntat, Ver­ner va arrossegar la seva víctima amb diferents subterfugis.

Nega que l'amistat hi tingués cap paper determinant, com va procla­mar la versió oficial. Es va allunyar del seu negrer de seguida que en va tenir l'oportunitat.

El l904 el va mostrar, juntament amb altres nadius, a la fira mundial de Saint Louis (Missouri). Malgrat que en la seva narrativa, o en algu­nes, Verger va afirmar que va salvar Ota Benga de la tribu de ca­níbals dels Bashilele, que evident­ment se'l volien cruspir, a Saint Louis el va presentar amb la histò­ria a la inversa: va assegurar que era "l'únic caníbal genuí" que hi havia als Estats Units.

Després de tornar al Congo, el 1906 va tornar als EUA, aquesta ve­gada a la ciutat imperial i cosmopo­lita. "Volia fer alguna cosa sobre ra­cisme al segle XX i volia mirar al nord. Ja s'ha escrit molt del sud, de la seva agitació racial i la plaga dels linxaments"; explica l'autora.

"S'exhibeix cada tarda de setem­bre", prometia el cartell -excepte els diumenges, per no ferir la sensi­bilitat cristiana- amb què el zoo del Bronx va anunciar l'obertura de l'"exposició".

Va ser el8 de setembre del l906.

Feia quatre dècades que havia aca­bat legalment l'esclavitud. "Vol­dria posar aquest llibre en algun lloc on s'indiqués que aquesta és una història que ja està acabada, però no ho està; encara no s'ha aca­bat', assenyala Newkirk. La seva indagació revela la profunditat de les arrels dels prejudicis racials que encara persegueixen aquesta societat.

S'ha complert el primer aniver­sari de la mort de Michael Brown, el jove afroamericà desarmat que va morir a Ferguson (Missouri) per les bales d'un policia blanc. La seva defunció va provocar el naixement del moviment La Vida dels Negres Importa. Casos com el de Brown s'han reiterat aquests mesos.

"Avui -aclareix- encara n'hi ha moltes reminiscències. Alguns subratllen que Ota Benga és una metàfora del Black Lives Matter, ja que encara s'observa aquesta epi­dèmica situació amb les matances de negres desarmats, patim em­presonaments massius de negres i tenim més conflictes que qualsevol altre pais civilitzat'.

En aquell anunci del zoo es des­crivia l'involuntari protagonista: "El pigmeu africà, Ota Benga. Edat, 23 anys. Alçada, 1,4 metres. Pes, 46 quilos". Els novaiorquesos hi van responadre en massa per a vergonya de la comunitat afroamericana.

Líders religiosos i intel.lectuals, inclosos uns quants blancs, van demanar que se suspengués aquella terrible humiliació. "La nostra raça està molt castigada sense ne­cessitat d'exhibir un dels nostres amb les mones", va assenyalar un els reverends.

Cas omís. "És una mostra etno­lògica". va replicar William Tem­ple Hornaday, director de la institució, segons es recull en aquest volum. Savis de prestigioses uni­versitats, com Princeton o Har­vard, van avalar l"'alt ideal de la ci­vilització moderna".

L'objectiu era "només educa­tiu':, una justificació defensada per eminents intel·lectuals, incrustada en la ciència, la història, la política i la cultura popular.

The New York Times va reconèi­xer en un editorial que no entenia la polèmica. "Els pigmeus estan molt avall en l'escala humana, i el suggeriment que Ota Benga estaria més bé a l'escola que en una gàbia ignora que l'escola seria un lloc de tortura per a ell", deia l'article com a argument.

"Actualment veiem el mateix menyspreu pels negres que va ex­perimentar Ota Benga. És un símbol perquè la complicitat dels blancs d'aleshores encara existeix avui quan no es parla sense embuts contra la injustícia racial", postil.la Newkirk.

Quan se li demana si potser faltava informació, replica: "Això és ri­dícul. La meva àvia va néixer el 1900, a Nova York, tenia 6 anys quan el van exposar. Franz Boas, el distingit antropòleg de la Universitat de Colúmbia, va qualificar d'absurdes àquestes idees propagades per ments de l'elit".

Al final d'aquell setembre, quan la pressió va resultar insostenible i van alliberar Ota Benga, 220.000 ciutadans havien passat pel zoo, el doble que en les mateixes dates de l'any anterior.

La destinació següent la va tro­bar a Brooklyn, en un orfenat. El 1910, encara amb la il·lusió de tor­nar a la seva terra, el van acollir la vídua Mary Raves Alien i els seus set fills a Lynchburg (Virginia), on ja havia estat una temporada. Li deien Otto Bingo.

Sovint descalç, però vestit a la manera occidental, va captivar en el seu idioma congoenglish els nens amb les seves històries del bosc. Els va ensenyar a fer llances i a pescar-hi. Semblava feliç.

El pas del temps el va fer caure en la desesperació, afirma la biò­grafa. Va començar a fer fogueres. Ballava i cantava al voltant del foc. "Havia perdut l'esperança de tor­nar. Si li resultava difícil reunir els diners, la Guerra Mundial ho feia impossible".

Es va disparar un tret. En aquell moment, tots els que van defensar el captiveri "pel bé" d'Ota Benga, ho van negar. Només entrava a la gàbia per netejar-la.

"Els que en van abusar, o els seus còmplices -diu per concloure-, van sanejar el relat per ser més he­roics. Només havien passat deu anys, però no és nou. La història l'escriuen els que guanyen".

Francesc Peirón

30/08/2015

La Vanguardia

Mor el neuròleg Oliver Sacks als 82 anys

L'autor de 'L'home que va confondre la seva dona amb un barret' ha mort a conseqüència del càncer, segons publica el diari 'New York Times' 

El neuròleg Oliver Sacks en una fotografia de la seva web

Oliver Sacks, neuròleg i aclamat autor de 'bestsellers' com ' L'home que va confondre la seva dona amb un barret', ha mort aquest diumenge a la seva casa de Nova York, segons publica el 'New York Times'. Sacks va explorar les interioritats del funcionament del cervell i va utilitzar els trastorns dels seus pacients com a punt de partida per a meditacions eloqüents sobre la consciència i la condició humana. Sacks tenia 82 anys .

La causa de la mort ha estat el càncer, segons ha explicat Kate Edgar, la seva assistent personal des de fa molt de temps.

Oliver Sacks va anunciar al febrer, en un assaig d'opinió: La meva vida  al 'New York Times', que un melanoma als ulls se li havia estès al fetge i que es trobava en les últimes etapes d'un càncer terminal. L'article el va titular 'La meva vida'.

L'escriptor britànic recordava que fa nou anys ja va tenir un tumor a l'ull, i que ara tenia metàstasi al fetge. I afegia: " Ara depèn de mi escollir com viure els mesos que em queden. He de viure de la manera més rica, profunda i productiva que pugui", escrivia Sacks a l'article, en què citava les paraules que va escriure el filòsof David Hume quan va saber que tenia una malaltia terminal. "Noto, de sobte, una clara concentració i perspectiva. No hi ha temps per a res que no sigui essencial. M'he de concentrar en mi mateix, en la meva feina i en els meus amics", sentenciava.

Per acomiadar-se, confessava que no podia fingir que no tenia por, però que el sentiment predominant era la gratitud. " He estimat i m'han estimat. M'han donat molt i jo he donat una mica a canvi. He llegit i viatjat i pensat i escrit. He debatut amb el món, el debat especial dels escriptors i els lectors. Per sobre de tot, he estat un ésser conscient, un animal pensador, en aquest bonic planeta, i això per si sol ha estat un enorme privilegi i aventura".

Sacks era professor de neurologia de la New York University School of Medicine i autor de diversos llibres com 'Awakenings', que es va convertir en una pel·lícula protagonitzada per Robin Williams i Robert de Niro, o 'Musicofília'.

Ara.cat

30/08/2015 

La meva vida

Ara fa un mes creia que tenia bona salut, fins i tot una salut de ferro. Amb 81 anys, encara nedo més d’1,5 quilòmetres cada dia. Però la meva sort s’ha acabat: fa unes setmanes vaig saber que tinc múltiples metàstasis al fetge. Fa nou anys em van trobar un tumor poc comú en un ull, un melanoma ocular. Tot i que la radiació i el tractament amb làser que vaig seguir per eliminar el tumor em van fer perdre la visió de l’ull, aquest tipus de tumors només desenvolupen metàstasi en un nombre de casos molt reduït. Tinc la mala sort de formar part d’aquest 2%.

Em sento afortunat d’haver pogut gaudir de nou anys de bona salut i productivitat des que vaig ser diagnosticat per primera vegada, però ara estic a les portes de la mort. El càncer ocupa un terç del meu fetge i, tot i que el seu avanç pot ser alentit, no hi ha manera d’aturar el progrés d’aquest tipus de càncers.

Ara és cosa meva decidir què faig amb els mesos que em queden de vida. He de viure de la manera més plena, profunda i productiva que pugui. M’inspiren les paraules de David Hume, un dels meus filòsofs preferits, que, quan als 65 anys va saber que patia una malaltia mortal, va escriure una curta autobiografia en un sol dia d’abril del 1776. La va titular La meva vida.

“Confio a tenir una dissolució ràpida -va escriure-. La meva malaltia m’ha provocat molt poc dolor, i, cosa que és encara més estranya, no m’ha afectat l’ànim en cap moment, tot i la gran decadència física que he patit. Sento la passió de sempre quan estudio i l’alegria de sempre quan estic acompanyat”.

He tingut la sort de viure més enllà dels 80 anys, i els 15 anys de més de què he gaudit en comparació amb Hume han sigut molt intensos tant en el terreny de la feina com en el dels sentiments. Durant aquest temps he publicat cinc llibres i he acabat una autobiografia (força més llarga que les poques pàgines de Hume) que arribarà a les llibreries aquesta primavera, i tinc uns quants llibres més a punt d’acabar.

Hume deia: “Sóc… un home de tarannà tranquil, gens temperamental, amb un caràcter obert, social i alegre, capaç d’establir vincles afectius, poc donat a fer enemics, i de passions moderades”.

En aquest punt no coincideixo amb ell. Tot i que he pogut gaudir de relacions afectives i amistoses, i encara que no tinc enemics de debò, no puc dir (ni ho pot fer ningú que em conegui) que sóc una persona de caràcter tranquil. Ben al contrari, sóc un home apassionat, que s’entusiasma amb vehemència i que viu les seves passions amb una absoluta falta de moderació.

I, malgrat tot, hi ha una frase de l’assaig de Hume que trobo especialment adequada: “És difícil -va escriure- veure la vida amb més distància de la que jo sento en aquests moments”.

Els últims dies he pogut veure la meva pròpia vida com si em trobés en una posició molt elevada, en una mena de paisatge, i amb un profund sentit de connexió amb totes i cadascuna de les seves parts. Però això no vol dir que hi hagi renunciat, a la vida.

Ben al contrari, em sento intensament viu, i espero i desitjo que, en el temps que em queda, podré aprofundir les meves amistats, acomiadar-me dels que estimo, escriure més, viatjar si em sento amb forces, assolir nous nivells de coneixement i perspicàcia.

Aconseguir-ho requerirà audàcia, claredat i un discurs planer, intentar posar els meus afers amb el món en ordre. Però també em quedarà temps per passar-m’ho bé (fins i tot per fer una mica el ximple).

De sobte sento l’habilitat per concentrar-me en el que importa, per mirar les coses amb perspectiva. No hi ha temps per a res que no sigui essencial. M’he de centrar en mi mateix, en la meva feina, en els meus amics. No tornaré a mirar el programa d’actualitat NewsHour cada nit. No tornaré a parar atenció a la política o a les discussions sobre el canvi climàtic.

No és una qüestió d’indiferència, sinó de distància. Encara em preocupa molt la situació al Pròxim Orient, el canvi climàtic, la creixent desigualtat… però tot això ja no és cosa meva: són qüestions que afecten el futur. Em fa content trobar gent jove i amb talent, fins i tot la persona que després de fer-me una biòpsia va diagnosticar les meves metàstasis. Sento que el futur està en bones mans.

Durant els últims 10 anys he sigut cada vegada més conscient de com morien els membres de la meva generació. És una generació que desapareix, i cada mort l’he viscuda de manera abrupta, com si m’arrenquessin una part de mi. No hi haurà ningú com nosaltres un cop marxem, però ben mirat ningú no és com ningú, mai. Ningú no pot ser reemplaçat un cop mort. Darrere seu deixa un forat que no es pot omplir, perquè forma part del destí -genètic i nerviós- de tothom ser un individu únic, trobar el propi camí, viure la pròpia vida, morir la pròpia mort.

No puc negar que tinc por. Però el que més sento en aquests moments és gratitud. He estimat i m’han estimat; m’han donat molt i he donat una mica a canvi; he llegit i viatjat, he pensat i he escrit. He tingut una relació amb el món, la relació especial que mantenen escriptors i lectors.

Però sobretot he sigut un ésser sensible, un animal pensant en aquest bell planeta. I només això ja ha sigut un enorme privilegi i una aventura.

Oliver Sacks

19/02/2015

Potenciaran la detecció de malalties mentals a les escoles i instituts

A partir de setembre, les escoles i els instituts de Catalunya tindran més eines per poder detectar possible casos de malalties mentals entre l'alumnat. Després de la mort d'un docent agredit per un alumne a Barcelona el 20 d'abril passat, el Departament de Salut, s'havia compromès a revisar juntament amb Ensenyament, el programa Salut i Escola, que promou hàbits saludables als centres educatius. Aquestes setmanes s'estan ultimant els detalls, en haver completat diverses reunions amb el consell assessor de salut mental.

El secretari de Salut Pública, Antoni Mateu, però no ha volgut avançar com s'implementaran aquestes novetats per potenciar la detecció de casos. "Més que revisions", ha dit serà potenciar “sensors” perquè actuïn d'alerta, davant de possibles casos. Mateu ha xifrat en 80 casos potencials de suïcidi i considera que l'èxit seria poder actuar per identificar-los a temps per evitar-lo.

A més, el secretari de Salut Pública ha comprat la situació casos de VIH que detecten entitats no governamentals, però que ja queden registrats dins el sistema per poder-ho controlar.

Tot i que Mateu considera que la problemàtica va més enllà de la salut i l'ensenyament, fixa en pares i docents com a "elements clau" per identificar possibles problemes.

L'objectiu és dissenyar un espai que permeti "evitar que d'alguna manera s'esbiaixi la conducta", i per això cal definir uns elements clars per poder derivar les situacions a les persones adequades i que puguin posar "fre" a aquest tipus d'actuacions.

Antoni Mateu ha explicat també que les consultes sobre salut mental en l'atenció primària de joves i adolescents ha ant en augment els darrers anys i per això creu que s'han de reforçar les actuacions per evitar el "decalatge" entre la sol.licitud de la consulta i la seva atenció.

Mateu creu que entre les causes, l'augment dels casos de salut mental es deu a no poder assimilar tota la informació a la qual es té accés i que per tant, genera molts dubtes, sobretot entre els joves.

ACN/DdG

27/08/2015

Diari de Girona

Europa i els refugiats

Protestants Anti-Refugiats cridant traïdora a Angela Merkel [EPA]

Angela Merkel va anar el darrer dimecres 26 d'Agost, va visitar un centre de refugiats a Saxònia, per llançar un missatge contra la intolerància xenòfoba a Alemanya. Feia deu anys que la cancellera no trepitjava un alberg d'aquest tipus i va ser rebuda al crit de "traïdora­"­.­ La pressió dels seus socis de govern (socialistes) i els últims episodis de violència de la ultradreta van aconsellar el gest. Arriba tard, però no hi ha gaires governants -no polítics en l'oposició- que vagin a centres d'immigrants­.

Europa està immersa en la crisi migratòria més gran des de la Segona Guerra Mundial. Aquest estiu s'han succeït les imatges de famílies senceres de refugiats -es ­veien tants nens, en aquestes fotografies...- fugint de països en guerra. Els hem vist arribant en fràgils barques de joguina a les idíl·liques illes gregues, amuntegats en vells vaixells controlats per les màfies que parteixen de Líbia, saltant filats a Macedònia i Hongria, camuflant-se de mil maneres en l'esquelet dels camions al port de Calais...

Aquestes imatges, que indueixen a la compassió i sacsegen consciències, també desperten temors i atien discursos xenòfobs. S'atribueixen molts prejudicis a Alemanya, però és de justícia recordar que aquest país va acollir l'any passat 60.000 refugiats. Espanya, 2.000. L'opulenta Europa atreia fa deu anys immigrants a la recerca d'una vida millor, però ara el 80% dels que arriben són refugiats que fugen de guerres d'extermini. Què pot frenar qui intenta desesperadament salvar la pròpia vida i la dels seus?

La UE va decidir repartir els asilats entre diversos països i la insolidaritat va alçar la veu. L'Europa que commemora els 70 anys del final d'una guerra que va provocar l'èxode de milions de persones oblida amb facilitat. I anar a un centre de refugiats no dóna vots.

M. Dolores García

27/08/2015

La Vanguardia

Un de cada tres usuaris de la Fundació Tutelar són espoliats per la seva família

Més del 40% dels tutelats tenen més de 60 anys i l'entitat té llogats 55 pisos a 108 persones

Professionals de la Fundació Tutelar atenent persones que tenen sota tutela o curatela per mandat judicial//acn

Tenint en compte que un de cada tres usuaris de la Fundació Tutelar pateixen espoli econòmic per part de la seva família, l'entitat, aprofitant la reforma del Codi Penal, ha advertit que portarà els tribunals les persones que tractin d'aprofitar els poders que tenen sobre les persones grans o discapacitats per quedar-se els seus diners i deixar-los completament desatesos.

Una de cada tres persones que arriben a la Fundació Tutelar de les Comarques Gironines pateix abusos o és espoliat per part dels seus familiars. Es tracta de persones grans o amb discapacitat, segons explica el director de l'entitat, Josep Maria Solé, per indicar que la major part d'aquests abusos s'han dut a terme dins el nucli familiars. La reforma del Codi Penal permet a l'entitat que pugui perseguir aquests delictes, que fins ara no estaven tipificats i «no podíem fer res i situacions molt greus acabaven sense càstig», apunta. Actualment, l'entitat té sota tutela o curatela 711 persones, la majoria amb malaltia mental o discapacitat.

Fins ara, aquest tipus d'abusos dins l'àmbit familiar quedaven impunes perquè el Codi Penal eximia de responsabilitat criminal. Així, si un fill buidava els comptes bancaris del seu pare, aprofitant que li havia atorgat poders o que era incapaç, no constituïa cap delicte.

El director de la Fundació Tutelar de les Comarques Gironines, Josep Maria Solé, ha explicat que això feia que algunes situacions dramàtiques, que deixaven la persona gran o discapacitada sense recursos econòmics, no es castiguessin. La fundació calcula que una de cada tres persones que arriben a l'entitat han patit espoli econòmic, en major o menor grau, i lamenta la manca d'eines per perseguir-ho als jutjats.

Ara, la reforma del Codi Penal ha eliminat aquesta exempció dins les famílies i castiga els delictes patrimonials si es cometen abusant de la vulnerabilitat de la víctima, ja sigui per edat o per tractar-se d'una persona amb discapacitat. «Ja avisem que portarem als tribunals qualsevol indici d'abús que detectem», ha afirmat Solé, que celebra aquest petit pas de la Justícia per processar familiars que abusin econòmicament de persones vulnerables.

La majoria d'aquests espolis es detecten quan la persona gran, amb discapacitat o amb malaltia intel·lectual deixa de pagar rebuts o no pot fer front a despeses ordinàries. I hi ha algunes situacions dramàtiques, com la de fills amb algun tipus d'addicció que es ventilen el patrimoni de pares en una situació vulnerable i, a més, deixen de cuidar-los. «Calen polítiques contundents contra els abusos», ha afirmat Solé.

A més, també advoca per una major sensibilitat social per no mirar cap a un altre costat i denunciar qualsevol indici sospitós. «Els metges, si veuen que aquella persona no està ben cuidada, han de denunciar i també les entitats bancàries, que poden detectar moviments estranys en comptes, i la policia i, evidentment, els serveis socials. Tots poden ajudar a detectar els casos i aturar-los al més aviat possible», ha exposat Solé.

711 càrrecs

La Fundació Tutelar de les Comarques Gironines té, actualment, responsabilitats sobre la vida de 711 persones. La fundació només actua per mandat judicial en casos de persones que, ja sigui per malaltia, per patologies relacionades amb l'envelliment o per una discapacitat intel·lectual, es troben en una situació vulnerable i necessiten un cop de mà per gestionar el seu dia a dia o el seu patrimoni. Assumeix responsabilitats ja sigui en forma de tutela o curatela provisional o definitiva.

Segons el que dictamini el jutge, la Fundació Tutelar es pot fer càrrec d'una persona des de diferents àmbits: el social, l'econòmic i el jurídic. El 45,71% de les persones que tenen en tutela o curatela són persones amb malalties mentals (esquizofrènia, trastorns de personalitat o trastorns bipolars majoritàriament). El 25,04% tenen una discapacitat intel·lectual en diferents graus i el 20,25% són persones amb algun tipus de demència o malaltia neurodegenerativa.

ACN / DDG

27/08/2015

Diari de Girona

El Papa Francesc defensa la sobirania i el dret a la independència dels pobles

Els mitjans informatius espanyolistes o sobiranistes espanyols no en diuen res d’algunes de les grans qüestions propiciades pel Papa Francesc en el seu viatge a Equador, Bolívia i Uruguai. Fe cristiana, llibertat i justícia social, independència dels pobles. 

Les paraules del Papa són aplicables arreu del món. També a Catalunya perquè és una nació amb identitat pròpia, un poble d’arrels cristianes, una societat amb un fort impuls a favor de la justícia, la solidaritat, la llibertat i la sobirania de manera pacífica i democràtica. Segueix un mostrari de les afirmacions de Francesc a Llatinoamèrica en sintonia amb la Doctrina Social de ‘Església catòlica i els textos pontificis.

1. “Els pobles del món volen ser artífexs del seu propi destí. Volen transitar en pau la seva marxa vers la justícia. No volen tuteles ni ingerències on el més fort subordina al més feble. Volen que la seva cultura, el seu idioma, els seus processos socials i les seves tradicions religioses siguin respectats”.
2. “Cap poder fàctic o constituït té dret a privar als països del ple exercici de la seva sobirania”
3. “El futur de la humanitat no està solament en mans dels grans dirigents, les grans potències i les elits. Està fonamentalment en mans dels pobles”.
4. “La pau es fonamenta no només en el respecte dels drets de l’home sinó també en els drets dels pobles, particularment del dret a la independència”.
5. “Diguem no a les velles i noves formes de colonialisme. Diguem sí a la trobada entre pobles i cultures. Feliços els qui treballen per la pau”.
6. “Un poble que oblida el seu passat, la seva història, les seves arrels, no té futur. És un poble sec”.
7. “És un exercici interessant que tota perspectiva que neix de les conviccions d’una opció partidària o ideològica es decanti per l’amor a la pàtria, per l’amor al poble”.
8. “El diàleg és un mitjà per forjar un projecte de nació que inclogui a tothom (...) Perquè hi hagi diàleg és necessària una base fonamental, una identitat (...) Cadascú parla des de la seva identitat (...) No es negocia la pròpia identitat. Perquè hi hagi diàleg és necessària aquesta base fonamental. ¿Quina és la identitat en un país? L’amor a la pàtria. La pàtria primer, després el meu negoci. Llavors, jo, des d’aquesta identitat, vaig a dialogar. Si vaig a dialogar sense aquesta identitat, el diàleg no serveix (...) La uniformitat ens anul·la, ens fa autòmats. La riquesa de la vida està en la diversitat”
9. “En el diàleg es dona el conflicte. Es lògic i esperable. No hem de tenir-li por. No hem d’ignorar el conflicte. Al contrari, estem convidats a assumir el conflicte. Si no assumim el conflicte, no podem dialogar mai”.
10. “Tots som germans, fills d’un mateix Pare, d’un Pare celestial, i cadascú amb la seva cultura, la seva llengua, les seves tradicions te molt que aportar a la comunitat. Els convido a pregar al nostre Pare comú, tots junts, cadascú en la seva llengua. Pare nostre...”.

Recull del comentaris i informacions 

d'Oriol Domingo, Montserrat Morera i Leire Sales

El Pregó

El Chikungunya, com es transmet i com evitar-ho: 12 preguntes amb resposta

Les claus sobre el nou virus tropical que s'escampa pel mosquit tigre

El mosquit tigre és a un terç dels municipis catalans/GETTY

Un home de 60 anys que viu a Gandia, al País Valencià, és el primer cas autòcton de Chikungunya a l'Estat. L'home, que no ha viatjat fora del país els últims tres mesos, s'ha contagiat dins mateix d'Espanya.

Què és?

El virus de Chikungunya és una malaltia procedent de països tropicals que es transmet a través de les picades del mosquit tigre.

Com es produeix el contagi?

El virus es transmet per la picada de mosquits femella del gènere Aedes, sempre que hagin picat prèviament una persona contagiada entre dos i dotze dies abans.

Quins són els símptomes?

La incubació dura uns deu dies i la malaltia es caracteritza per febre alta i dolors articulars, sobretot a canells i turmells. Mal de cap, nàusees, cansament, conjuntivitis, erupcions cutànies i dolor muscular en són alguns dels símptomes.

Hi ha algun tractament?

No n’hi ha cap. Es pot alleugerir amb descans, líquids contra la deshidratació i medicaments per a la febre i el dolor, però és millor evitar l’àcid acetilsalicílic.

És mortal?

Tot i que el chikungunya no sigui normalment letal sí que pot arribar a ser molt molest, provocar febre i dolors articulars intensos. Els canells i els turmells són les parts més afectades i, en alguns casos puntuals, aquesta artritis pot prologar-se durant mesos.

Com es pot prevenir?

Com que no hi ha cap vacuna, l’única forma de prevenció és evitar les picades i la proliferació de mosquits. La malaltia presenta en la majoria de casos una ràpida evolució favorable i no requereix hospitalització, tot i que en alguns casos pot esdevenir crònica i l’artritis pot persistir durant mesos o fins i tot anys.

D'on ve el nom?

De fet, el nom de chikungunya prové del kimakonde, un dels idiomes que es parlen a Tanzània, i vol dir estar contorsionat, en referència a la forma que adopten els pacients amb dolors articulars.

D'on prové el virus?

Tanzània és el primer país on es va aïllar el virus l’any 1953, però actualment ja està present durant l’estació de les pluges a l'Àfrica, el sud-est asiàtic, l’Índia i el Pakistan. El seu reservori natural són els micos africans i no hi ha evidència que això passi a l’Àsia, però, com que s’ha comprovat que en períodes interepidèmics pot mantenir-se en altres animals com rosegadors, aus i mamífers, tot fa pensar que al Carib ha arribat per quedar-s’hi. El dubte és saber si a Europa arribarà cíclicament, com passa ara, o si farà com el mosquit tigre i s’hi quedarà.

Quin és el risc a Catalunya?

El mosquit tigre, l'Aedes albopictus, és l’única de les tres espècies d’aquest gènere amb presència a Catalunya, després que es detectés l’any 2004 per primera vegada a Sant Cugat. L’insecte s’hi ha trobat tan bé que en només una dècada ha colonitzat un terç dels municipis catalans i encara continua la seva expansió.

On es troba el mosquit tigre?

El mosquit tigre s'ha adaptat perfectament al medi urbà i, actualment, pon ous a l'interior de qualsevol lloc de petites dimensions que contingui aigua durant un mínim de deu dies: pneumàtics, gerros, llaunes de beguda, cendrers, joguines, bidons, galledes, pots, platets de test, etc. Els punts de cria es troben sovint a terrenys o cases abandonades, deshabitades temporalment o segones residències, on acostuma a haver-hi recipients descuidats que contenen aigua de pluja. També es poden localitzar llocs de cria a la via pública, com ara embornals, fonts, residus, magatzems municipals, etc.

On no es troba?

El mosquit tigre no diposita mai els ous en aigües en moviment, com ara rius i rieres, ni en superfícies i volums d'aigua importants (més de 200 litres), com ara els estanys. Tampoc no es pot desenvolupar on l'aigua s'evapora al cap de pocs dies.

Com evitar el mosquit tigre

La manera més efectiva de frenar la proliferació del mosquit és evitar la posta d'ous i el creixement de les larves. Això només s'aconsegueix eliminant els llocs d'aigua on creixen, habitualment acumulacions en recipients que es deixen a la intempèrie. Perquè un ou de mosquit tigre esdevingui un mosquit adult calen dues condicions imprescindibles: que la temperatura sigui prou alta, com a l'estiu, i que les larves i pupes romanguin a l'aigua. 

Si l'aigua on creixen s'evapora o s'elimina, les larves i pupes moren sense poder arribar a desenvolupar el mosquit. Per això és important no facilitar-ne la proliferació evitant de mantenir envasos que facin de receptacle d'aigua estancada durant més de deu dies. Als domicilis, la millor solució per prevenir i controlar el mosquit és retirar els recipients que contenen aigua, o neutralitzar-los foradant-los, invertint-los, cobrint-los o canviant-ne l'aigua setmanalment. 

Ara

25/08/2015

Ara.cat

Amenaça seriosa sobre la seguretat social

EDUARDO ESTRADA

Els presagis sobre la viabilitat del sistema de pensions de la Seguretat Social són molt negatius. L’augment del nombre de jubilacions, el creixement de la quantia de les prestacions i la sagnia del nombre d’afiliats per la crisi econòmica, que ha baixat en 2,2 milions en vuit anys, així com els efectes de la temporalitat i el descens de salaris, entre altres causes, han fet caure les cotitzacions i han posat el sistema en números vermells des del 2011, i el fons de reserva ha caigut a menys de la meitat. Mentrestant, el Govern espanyol continua recorrent a aquesta caixa per poder fer front a les seves obligacions.

Les tres reformes empreses des del 2010 sobre el sistema de pensions no han aconseguit dissipar el pessimisme. El govern de Zapatero va retardar l’edat de jubilació fins als 67 anys i va passar de 15 a 25 anys el període de càlcul per a la pensió. L’Executiu de Rajoy proposa ara que els 2,6 milions de prestacions de viduïtat i orfandat es dispensin amb càrrec als pressupostos. Però els experts, des del Banc d’Espanya a fins a l’Autoritat Fiscal Independent, adverteixen de la insuficiència d’aquestes mesures. És més: un estudi d’una agència internacional planteja tres possibles escenaris. El més pessimista diu que la caixa s’haurà esgotat en cinc anys, i el més realista col·loca el límit en el 2024, mentre que el més optimista situa la fallida en el 2028. Però tots els experts coincideixen que el gran problema és el factor demogràfic. Mentre a Espanya no hi hagi un pla eficient per fomentar la natalitat, el sistema continuarà estant amenaçat, encara que l’atur es redueixi al 10% de la població activa. Un desideràtum que, ara com ara, sembla utòpic.

Per tant, cal prendre decisions de manera immediata. Malgrat els pactes de Toledo (1995), el primer l’objectiu del quals va ser treure les pensions del debat electoral, els partits no han dubtat a utilitzar el tema per afeblir el rival. En plena precampanya per a les legislatives de novembre o desembre, no sembla que hi hagi un altre interès que continuar fent el mateix, quan en realitat haurien de proposar solucions al greu problema que té al davant la societat espanyola. Més que anar a cops de pensió, s’hauria de convocar els comissionats del pacte de Toledo, en què hi ha tots els partits, amb l’objectiu que acordin un pla per salvar el sistema de la Seguretat Social, en què també s’estableixi el foment de la natalitat, encara que aquesta solució sigui a llarg termini. Ara com ara, però, no sembla que això sigui un objectiu dels grups polítics.

La Vanguardia

23/08/2015

Naixements a mida i amb control

Cada vegada més hospitals ofereixen la possibilitat de donar a llum seguint els desitjos de l’embarassada, si no hi ha risc per a la salut

Parir en un hospital també pot ser un acte natural i íntim. Cada vegada més hospitals proven de combinar la seguretat dels avenços mèdics amb un entorn que respecti els desitjos de l’embarassada. En cap moment no es renuncia a la gran onada tecnològica i mèdica que ha baixat les xifres de mortalitat perinatal a nivells mínims. Però els ginecòlegs reconeixen que han caigut en excessos de tecnificació que han convertit algunes sales de part en un lloc on l’opinió de la gestant no comptava gens. Un dels primers a posar en marxa aquests canvis ha estat l’hospital Sant Joan de Déu. El 2010 va començar amb el programa Maternitat Respectada (Mare), al qual s’integren tots els avenços de la medicina amb el respecte a l’opinió i el benestar de la dona que parirà. L’han seguit altres centres mèdics.

En cada vegada més hospitals es pensa bé si la dona necessita anestèsia epidural o l’episiotomia (incisió del perineu per engrandir la vagina i evitar els esquinços). Aquesta intervenció es realitzava fins ara per sistema en el 90% de les dones, sense el seu consentiment i malgrat anar contra els criteris de l’Organització Mundial de la Salut, que critica la seva generalització. Ara aquests protocols es revisen per “naturalitzar” el naixement. Si el part no presenta complicacions i l’embarassada no ho vol, els metges no apliquen aquesta mena de “maniobres”.

Al mateix filtre van a parar els incòmodes rasurats púbics, una mesura d’higiene més pròpia d’èpoques amb poca aigua corrent. O treure el nadó contínuament de l’habitació per a cada cura, amb cert aire de producció en cadena, tan lluny dels sentiments de qui acabava de veure néixer el seu fill. En alguns hospitals hi ha habitacions individuals preparades perquè el nadó no hagi de sortir i els pares aprenguin a tenir-ne cura amb seguretat. Sala de dilatació i part més agradable. Mare i fetus monitoritzats sense cables, perquè es moguin amb llibertat.

I altres millores més subtils, com a acompanyant també en la cesària, història clínica compartida amb el centre d’assistència primària i un equip de neonatologia de màxim nivell.

A l’hospital Vall d’Hebron també permeten, per exemple, que la parella o un acompanyant entri al quiròfan en el cas que sigui necessari realitzar una cesària. “A marit no se l’ha de privar d’escoltar el primer plor del seu nadó, ni a la mare que hi hagi algú per donar-li la mà, o per buscar una mirada de suport”, assenyala Elena Carreras, cap d’obstetrícia d’aquest centre. L’objectiu és que les embarassades se sentin com més bé millor. No tots els centres disposen d’aquestes prestacions, però l’objectiu seria generalitzar-les.

Redacció

21/08/2015

La Vanguardia