dimecres, 19 d’octubre de 2016

“Les històries d’amor mortes són les que ens construeixen”

Kevin Barry, escriptor, premi Goldsmith
Tinc 47 anys. Vaig néixer i visc a Irlanda. Estic casat amb l'Olivia i no tenim fills. Sóc un liberal estàndard. Per primera vegada Irlanda rep emigrants i és un debat acalorat. Jo intento ajudar-los, sens dubte estan millorant el país, perquè som massa blancs. Sóc panteista.

L’eco dels sentiments humans persisteix en els ­paisatges, com espectres aliens al temps.

...?
Ja sé que sona una mica hippy, però són vibracions. Gran part de la meva obra s’alimenta d’aquelles sensacions.

Pot ser més concret?
M’agrada l’ornitologia, i un feliç i preciós dia de primavera era a Ronda, a Granada, sobre una bonica vall. De sobte em va assaltar una profunda malenconia. Vaig tornar-hi dos anys després i em va passar el mateix.

I què va descobrir?
Durant la Guerra Civil van obligar 200 homes a saltar per aquell precipici. Estic convençut que aquell fet hi ha generat una ressonància que se sent. No hi tornaré.

La costa irlandesa també és poderosa.
Sí, i aquelles emocions se t’enganxen a la pell. Això fa d’Irlanda un lloc ric en escriptors.

Afegeixi-hi els 300 dies de pluja a l’any.
Cert, no tens res més a fer que explicar histò­ries. Ets al teu interior; així és com els irlandesos trobem la veritat.

Encara necessita cridar?
Quan vaig decidir escriure sobre John Lennon vaig voler experimentar el seu pas per la teràpia del crit primal, de manera que vaig anar a l’illa irlandesa que es va comprar i em vaig posar a cridar per, com ell, calmar la meva ansietat. Durant els anys seixanta i setanta era una teràpia guiada, sistemàtica, però després la gent la va utilitzar de manera informal. És interessant.

Expliqui’m.
Quan la zona occidental d’Irlanda apareix en la nostra literatura se centra en la vila, la granja, però en realitat quan jo hi vaig créixer, als anys setanta i vuitanta, estava atapeïda de hippies i gent boja que feia aquell crit primari, naturistes que anaven nus, comunes d’amor lliure...

Cap irlandès no havia escrit sobre això.
No encaixa amb el mite. En aquella època Irlanda era un monòlit catòlic i blanc. Tots aquells bojos van millorar el nostre país moltíssim.

Per què ha escrit sobre Lennon?
Surto en bici cada dia i veig aquella petita illa, Dorinish Island, que Lennon va decidir comprar. Sempre pensava en això, era com una vespa que brunzia al meu cervell i la manera de treure-me-la de sobre va ser escrivint.

Va buscar la veu de Lennon a dins seu.
Hi ha punts de coincidència, a tots dos se’ns va morir la mare quan érem nens, i quan em vaig posar a escriure sobre això la tinta va començar a fluir, era la primera vegada que escrivia sobre aquell fet de la meva vida i va ser la meva via d’accés a la psique de Lennon.

Com ho va viure vostè?
Jo tenia tres germanes grans i tres ties que es van abocar en mi. Era un consentit. Però un fet com aquest deixa una ombra que no et pots treure de sobre. Aquest fet em va fer escriptor.

Escriu que el més trist d’aquesta pèrdua va ser la cursileria d’haver-ho d’admetre.
Els nens temen el sentimentalisme, que la gent expressi la seva empatia en excés. El que vols és tornar a jugar a pilota al carrer.

De vegades no pots, estàs massa trist.
Tenia una certa fortalesa psicològica, o dit d’una altra manera: fredor. Graham Greene va dir que tots els escriptors necessiten tenir una escletxa de fredor al cor; això et permet utilitzar aquell material tan personal.

La felicitat no li interessa...
La felicitat escriu en blanc, és avorrida. Algú va dir que la literatura hauria de consolar els afligits i afligir els feliços, i jo també ho crec.

Què ha entès?
A mesura que et fas més gran vas descobrint que el passat no és estable, va canviant, prenem noves perspectives. Pots tornar a una època que et semblava molt difícil i adonar-te que va ser beneficiosa. Quan vivia a Barcelona, el 1999, ningú no em publicava.

I això el feia desgraciat?
Molt. Vivia en un pis tan petit que podia ficar el pa a la torradora sense sortir del llit. No tenia ni un duro. Avui penso que va ser una època daurada en la qual vaig aprendre a escriure.

Va experimentar amb LSD, com Lennon.
Vaig tenir un període psicodèlic bastant llarg, necessitava alliberar el meu pensament.

Vostè sent veus i veu visions?
Crec que escriure ficció té molt a veure amb la bogeria, i la meva escriptura es basa literalment a sentir veus, una bogeria feliç i controlada. Quant a les visions, diguem que visc en l’esperança, perquè crec que hi ha moltes coses que existeixen però que no podem veure.

Què ha descobert en aquest costat fosc que vostè remena?
És pervers, però he descobert que el que escric és en un cert nivell comèdia, perquè és com ­reaccionem en moments molt difícils. En els ­funerals irlandesos s ’expliquen acudits, és un mecanisme de defensa. Nabokov diu de la seva pròpia obra que són rialles en la foscor.

I vostè s’hi identifica...
Sí. He comprès que les històries d’amor mortes són les que ens conformen com a persones, però l’essencial és que no podem escapar mai de nosaltres mateixos per molt que cridem. L’únic consol és entendre que el passat també pot canviar, que està en flux constant.

Ha viscut en 17 llocs diferents.
L’ansietat és una de les grans forces que ens motiven.

Canviaria l’escriptura per la felicitat?
És una pregunta difícil. No, no la canviaria.


Esgarrapades
“Només un temerari s’atreviria a retratar una icona com John Lennon”, va escriure Steve Earle a The New York Times. Amb Beatlebone( Raig Verd) Barry narra el viatge de Lennon a l’illa irlandesa que havia comprat deu anys enrere. Un viatge més interior que exterior tant de Lennon com de Barry. Irlandès fins a la medul·la, l’acompanya la boira de la seva terra. No és un personatge corrent, té reflexions que són com esgarrapades i una manera de narrar que converteix en normal la seva necessitat de cridar per foragitar l’odi, que percebi presències o que hagi escollit per viure una vella comissaria o un ombrívol pantà. I m’encanta el seu objectiu literari, que el lector pugui dir: "Això ho he sentit, no estic sol".

Ima Sanchís
15/10/2016
La Vanguardia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies