divendres, 21 d’octubre del 2016

Sobre l'eutanàsia

La recent i polèmica proposta ho­landesa de poder ampliar l'eutanàsia obre un debat sobre diferents mane­ res de viure la vellesa

La frase l'han dit molts familiars de persones grans: "Fa temps que està així, tant de bo Déu se l'endugui aviat". Algunes d'aquelles persones, la vida de les quals ja no valia pena ni pels que més les estimen, aconse­gueixen explicar aquest desig per si mateixes amb un "escolti, doctor, ja està". "No és que vulguin que els ma­tis, que els treguis la vida, però sí que expliquen que, per la seva part, ja han acabat", explica German Dies­tre, metge responsable de psicogeria­tria al centre sociosanitari Albada, a l'hospital Parc Taulí de Sabadell. "A Espanya no hi ha possibilitat d'aten­dre aquest desig, molt minoritari se­gons la nostra experiència, però exis­tent. Però almenys sí que podem fer un esforç per escoltar i facilitar-los informació, i plantejar-los a què te­ nen dret, com ara a rebutjar un trac­tament. Per exemple, la nutrició arti­ficial a aquella persona que amb prou feines té gana i que es troba en aquella situació de no voler continu­ar, de sentir la seva vida com ja vis­cuda".

Holanda acaba d'obrir aquest de­ bat amb la proposta dels ministres de Salut i Justícia que el Parlament estudiï una possible ampliació de l'eutanàsia a persones sense desig de continuar vivint encara que no hi hagi una raó mèdica. Aquest país és pioner en el reconeixement d'aquest dret a persones malaltes amb un pa­timent insuportable i una curta pers­pectiva de vida. L'extensió del dret als qui no estan malalts terminals pe­rò volen acabar la seva vida perquè també els resulta insuportable per altres raons, com el seu deteriora­ ment, la seva dependència o la seva solitud, serà més difícil de resoldre jurídicament. "Però és un desig real que no necessàriament se soluciona tractant-lo com una depressió", acla­reix el geriatre. Ni fent taula rasa amb l'edat, "perquè hi ha persones de 90 anys que tenen plans de pujar a la muntanya amb els seus néts i al­ tres persones de 90 anys per a les quals l'únic moment d'alegria és la visita d'un voluntari".

Des del punt de vista d'aquest ex­pert, en aquesta societat s'expressa poc aquesta demanda per diversos motius: un, perquè al final de la vida moltes persones no tenen la capaci­tat de fer aquella reflexió i són les fa­mílies les que posen el crit al cel per­ què viuen així. Un altre, "perquè no els preguntem i no se'ls escolta".

El reflex d'aquesta voluntat poc expressada és l'escassa implantació dels documents de voluntats anticipades. Segons l'Enquesta de Salut de Catalunya, 1'1,93% de la població ha fet aquesta declaració. Segons el re­gistre, no tants, només el 0,9%, enca­ra que el 63% digui que vol fer-ho. I això passa a la comunitat on més es­tà implantant aquest document: el 30% de les declaracions de voluntats anticipades d'Espanya corresponen a Catalunya.

"De manera molt majoritària les persones subscriuen el desig d'arri­bar a la mort evitant el patiment i descarregant la família de les decisi­ons difícils en aquest període; encara més, es valora com a molt important disposar de la vida i poder acabar-la quan es consideri oportú", indica un estudi sobre l'ús a Catalunya del do­cument de voluntats anticipades diri­git per Josep Maria Busquets, secre­tari del Comitè de Bioètica de Catalu­nya. I afegeix: "Els resultats de l'en­ questa evidencien uns desitjos que en ocasions s'obliden a la pràctica as­sistencial habitual, on no tot el que és possible resulta sempre conveni­ent".

El dret reconegut a Espanya es li­mita "a poder dir que no a un tracta­ ment del qual depèn la teva vida i si el patiment és irreversible i està en fase terminal o molt avançat", recor­da Fernando Marin, president de Dret a Morir Dignament a Madrid i una de les veus més crítiques amb la negativa dels successius parlaments a discutir aquests drets. Les lleis que reconeixen l'eutanàsia en casos de malaltia terminal, com les d'Holan­da, Suïssa, Bèlgica i diversos estats dels Estats Units, "permeten avançar el final sis mesos. Però el que plante­ ja ara Holanda és tenir en compte els qui tenen un patiment sense aquell termini, potser gent supervital que no vol arribar als bolquers, una cosa que passa a poc a poc. Gairebé la meitat dels que sol·liciten el pentobarbital per al suïcidi assistit a Ore­gon no se'l prenen, però volen tenir aquella porta de sortida".

La majoria vol decidir sobre el seu final, però només 1'1% de la població de Catalunya ha fet testament vital

Ana Macpherson
17/10/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies