dimarts, 24 de maig de 2016

“La dona no existeix; existeixen les dones d’una en una”

Éric Laurent, expresident de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi; deixeble de Jacques Lacan
Foto per Marc Arias
A la meva edat contrasto la veritat d’aquesta època amb anteriors: l’interessant és com ens menteix cadascuna. Sóc parisenc; tinc cinc fills: el divorci dobla la paternitat. De l’era de la repressió passem a la del plaer fins a l’addicció. Disserto a la clínica psicoanalítica d'Orientació Lacaniana de Barcelona

Darwin és avui la ciència; Marx només historia. Què en queda, de Freud?
Neurosi, psicosi, frustració, repressió, deliri... Són paraules freudianes amb les quals ens expliquem cada dia als altres i a nosaltres.

De Freud només en queden paraules?
Davant el puritanisme victorià, Freud va explicar que hi ha facetes de l’ésser humà que no es poden reprimir sense que reapareguin i es manifestin d’una altra manera...

... per fer-nos patir una neura.
I ho va fer donant la paraula a qui no la tenia: les dones. Era una paraula que esperava ser escoltada i que havia estat condemnada com una malaltia mental, la histèria, però que revelava la veritat en denunciar la mentida de la societat autoritària que les reprimia.

Cada època té les seves veritats.
Però el que és interessant de debò és veure com oculta les seves mentides.

Quina és la nostra histèria avui?
Freud desconstrueix amb lucidesa la psiquiatria del seu temps i investiga si la societat –l’ordre– necessita repressió per existir: si requereix un cert grau de malestar de l’individu, que defineix com “el malestar de la civilització”. El capitalisme victorià creia que sense repressió l’ordre social degenerava en caos.

Avui pensen que si ens donessin feina fixa i bon sou, ens tornaríem tots mandrosos.
A canvi, la biopolítica neoliberal ens permet passar de la societat de la disciplina a la de la permissivitat i de la repressió a l’addicció.

De la gana a l’obesitat i a la dieta.
L’addicció al menjar, al sexe, a la feina, o a córrer maratons és la conseqüència de l’actual recerca del plaer portada a l’extrem. Només després, en la cura de l’addicció, se’ns aplica disciplina i límits.

És la paradoxa de caure en l’addicció perquè algú et posi límits en curar-la.  
Seguint Freud, Jacques Lacan va buscar continuar explicant la nostra ment i la nostra conducta. Creia que el subconscient tenia una gramàtica pròpia i va estudiar i va utilitzar les paradoxes de la lògica formal per explicar-la. 

Doncs avui encara té parròquia. 
Com Foucault, Barthes, Derrida, Bourdieu... Eren els grans pensadors del 68 que, a més, feien de les seves teories maneres de viure i entendre la vida; com va fer Lacan mateix.

Com entenia la vida Lacan?
La revolució del 68 va significar l’adveniment de l’alliberament del principi del plaer...

S’alliberaven no només a la fàbrica sinó també al carrer, a la taula i al llit.
Lacan no s’hi oposava, però no va voler ser cap guru: simplement va mirar de trobar i compartir instruments intel·lectuals per entendre la nostra conducta i entendre’ns millor.

Per exemple.
La primera paradoxa: “La dona no existeix; només existeixen les dones d’una en una”.

I l’home sí que existeix?
L’home té un fal·lus, que és exterior; és patent i obvi i amb ell pot convertir amb facilitat el seu plaer en categoria. Per això, allò que vol l’home es pot produir en massa i per això hi ha una indústria del sexe, però només està pensada en masculí. Només per a ells.

No hi ha clubs de prostituts per a elles.
“Perquè els homes, l’home, sap el que vol. En canvi, no se sap el que vol cada dona, perquè cadascú vol una cosa diferent i individualitza el seu plaer”. Per això, en elles s’observa millor aquesta angoixa, tan personal, que sentim quan ens acostem a l’objecte del plaer.

Si és així, la parella és frustració segura.
És el que ve a dir la següent paradoxa de Lacan: “La relació sexual no existeix”. La relació entre home i dona no es pot articular de manera satisfactòria, encara que ells i elles siguin cada vegada més iguals.

La parella entre iguals no és millor?
Lacan contradiu Simone de Beauvoir, que promet que la igualtat home-dona farà possible una relació satisfactòria de parella. Ell afirma que, al contrari, com més iguals siguin, més es manifestarà la impossibilitat de relacionar-se amb plenitud entre home i dones. I avui hi ha més igualtat, sí, però en paral·lel al gran augment de les relacions homosexuals.

Si no existeix la dona ni la relació home-dona, què existeix llavors?
La tercera paradoxa: “Els déus existeixen”. Perquè l’experiència real d’un déu és com la de l’antic Dionís-Bacus –el de l’èxtasi i el vi–: el plaer de la droga no és més que el de tenir dins un déu més gran que un mateix que et fa transcendir els teus propis límits.

En aquest sentit, déu existeix a cada copa.
I per això Lacan va afirmar, malgrat el triomf i l’hegemonia de l’ateisme a la modernitat, que la religió que et transforma en un altre seria més important que mai.

Ara mateix provoca diverses guerres.
Lacan afegeix que “Déu continua intervenint en la vida dels homes en forma de dones”: la dona és real, els déus són reals, però la relació sexual no existeix. Perquè al final, només és la dona –el pes de la dona estimada– la que reordena la vida d’un home i li dóna sentit.

L’amor és el nostre últim déu?
Els homes reordenen la seva vida en relació amb les dones que estimen. És l’estimada la que es converteix en el déu que s’apodera d’ell, l’habita i el transforma. I el deixo amb l’últim aforisme lacanià que reuneix els anteriors: “El que vol la dona, Déu ho vol”.

Paradoxes 
Escoltant a Laurent i transcriure les seves cites de Lacan, temo que es llegeixin literalment, perquè llavors no tenen sentit. Però, després em dic, molt lacanià, "el que s'entén a la primera no val la pena ser entès". De fet, els intel.lectuals novaiorquesos -una cultura més literal que la parisenca- deia que Lacan es reia dels seus seguidors a l'hora de proposar paradoxes impossibles.Woody Allen va dir que Lacan era tan inintel.ligible com Joyce, perquè la realitat no ha de ser comprensible i menys per a segons qui. Així que abans d'interpretar les paradoxes de Lacan, els convido a deixar-les ressonar en el record de la seva experiència. I, si no hi ha ressò, doncs fins la pròxima contra, espero. I moltes gràcies per intentar-ho.

Lluís Amiguet
24/05/2016
La Vanguardia

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies