dijous, 26 de maig de 2016

“En l’islamisme també hi ha col·lectius feministes”

Cristina Moreno, investiga al Middle East Centre, com a especialista en ciències socials als països del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, coneix i denuncia la injustícia de la mirada eurocèntrica
Cristina Moreno Almeida viu a Londres i és experta en nacionalismes, gènere i cultures joves i urbanes al Nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. / O.S.

És investigadora en ciències socials i rebutja qualsevol generalització. Cristina Moreno Almeida (Las Palmas de Gran Canaria, 1979) viu i treballa a Londres i forma part del grup d’investigadors del Middle East Centre de la London School of Economics and Political Science (LSE). Experta en estudis culturals sobre el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient en temes com nacionalismes, gènere o raça, i sobretot en cultures joves i urbanes i mitjans de comunicació i de participació. Cristina Moreno va passar uns dies a Mallorca per fer una mirada crítica a l’exposició Waste lands, del museu Es Baluard, una mostra de dones artistes dels països àrabs que proposa una reflexió sobre realitats destruïdes i empobrides per les guerres i moltes altres causes. Cristina Moreno coneix totes aquestes fonts de destrucció, però també valora les de construcció.

Com interpretem les diverses realitats del món àrab des d’Europa?
El primer problema sorgeix en parlar de món àrab. És molest i imprecís perquè es pren una identitat com a dominant alhora que se silencien moltes altres cultures que conformen el que, amb més precisió però també amb reduccionisme, es diu nord d’Àfrica i Pròxim Orient, un terme geogràfic que prefereixo. Cal pensar que, per posar un exemple, als Emirats Àrabs només un 10% de la població és emiratina. Si ens referim al món àrab com a terme general, amaguem identitats importants.

Torno a formular la pregunta: mirem i interpretem el nord d’Àfrica i el Pròxim Orient des d’una posició eurocèntrica?
Absolutament sí. I quan diem “eurocentrisme” també hi hem d’incloure els Estats Units, el Canadà, etc. En tot cas, l’eurocentrisme és hereu de la Il·lustració, amb la preponderància de França, i és cert: mirem el món des d’aquesta òptica única i també antiga, immobilista. Apliquem una visió eurocentrista del que ha de ser la democràcia, com si no hi hagués altres maneres d’entendre-la. És una visió amb la qual no puc estar d’acord. Són nombrosos els islamistes que estan a favor de la democràcia, especialment al Marroc, on he viscut uns anys, i també hi ha col·lectius feministes en l’islamisme, grups que, per cert, fan una tasca del tot meritòria. Així mateix, tot i la religió islàmica, hi ha moltes veus que estan parlant de laïcisme. Democràcia, feminisme i laïcisme són temes molt candents entre els islamistes.

No creu que és contradictori el feminisme i haver-se de tapar els cabells, la cara o el cos?
La qüestió és molt més complexa i sobretot diversa. Des de l’eurocentrisme es veu la dona sempre en actitud de resistència o d’opressió. Jo reivindico que cal mirar més enllà per no fer-ne una lectura simplista i tipificada. Pensar que les dones del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient són pobretes i que no saben el que volen és un gran error. I el vel en certes societats és un senyal de puresa i també una forma de seducció, com ho poden ser, per exemple, les ulleres en una altra societat.

No es pot negar el masclisme, tot i que no en tinguin l’exclusivitat.
Hi ha molt masclisme, però a vegades em demano per què parlem gairebé exclusivament de masclisme quan reivindiquem nous codis de família. Des del 2003 al Marroc també són reivindicats per una part de la població. Hi ha diferents sistemes de patriarcat. Tot i que sigui només com a exemple per demostrar la diversitat ens podem fixar en el fet que a l’Aràbia Saudita en certa manera és més fàcil ser homosexual en públic que no hetero. Vull insistir que la realitat és molt variada i, a més, cal estudiar-la per classes socials, per entorns urbans i rurals... Hi ha grans diferències. De fet, molts dels països de la zona estan utilitzant les qüestions de gènere per demostrar que són països moderns. És una utilització política -als Estats Units també es van utilitzar, i en molts altres països- de la qual les feministes són conscients, com ho són els músics de rap, als quals també se’ls utilitza.

És experta en rap, sobretot del Marroc. Sembla un llenguatge que hauria d’estar poc arrelat al nord d’Àfrica. En quin sentit l’utilitzen els músics de rap?
Com a tot arreu, el rap va néixer per fer festa a les barriades marginals. El rap en llengua àrab també busca donar un missatge i transmetre una estètica. Se’ls considerava occidentalitzats i ara ja són autèntiques estrelles. El mateix govern els contracta per als festivals, també per mostrar un Marroc modern. En tot cas, el que ara es percep amb més força és la reivindicació de la seva identitat africana, que sempre havia sigut considerada marginal. El mateix rei del Marroc ha fet nombrosos viatges a altres països africans per enfortir unes relacions que no tenia.

Durant tota la conversa ha plantejat la dificultat que hi ha de mirar l’altre i d’explicar-lo.
Realment és molt difícil, perquè ens força a deixar de banda els nostres privilegis. T’has de desconstruir per tenir en compte que els llenguatges, els gestos, els costums són diferents i s’han d’explicar diferent. Ens oblidem que molta gent no pensa de la mateixa manera que nosaltres. I els mitjans de comunicació necessiten una història, una única història, per satisfer la manera de representar l’altre. Haver d’explicar la diversitat no ven i és complex.

Cristina Ros
25/05/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies