dissabte, 26 de març de 2016

El silenci no és l'absència de soroll sinó l'absència d'ego

Xavier Melloni, antropòleg, teòleg i eremita a la Cova de Sant Ignasi de Manresa
Foto: Gemma Miralda
Tinc 53 anys: sense l'experiència de Déu no tindrien sentit. Vaig néixer a Barcelona. Casat amb la vida. Fills? Hi ha molts maneres d'engendrar. La política ha conjugar l'impossible. Un mica de ciència et fa ateu; molta ciència et fa un creient. El místic experimenta el que la ciència demostrarà

El va molestar la blasfèmia d’aquella poeta a l’Ajuntament de Barcelona?
Molt, però no per Déu, perquè a Déu la blasfèmia no li arriba, sinó pel que tenia d’agressió contra les persones creients. Em va sorprendre la seva ràbia i m’agradaria que m’expliqués la raó i el sentit d’aquesta ràbia.

Vostè d’on creu que ve?
És la reacció contra el residu de la imposició de l’antic Déu autoritari. Avui es blasfema menys, perquè aquest Déu imposat està desapareixent del nostre imaginari.

La blasfèmia en una societat lliure surt barata, gràcies a Déu.
A l’ Iran l’haurien lapidat. Cert.

Per què en la nostra era postreligiosa hi ha menys capellans i més artistes?
Perquè aquest ateisme infantil bloqueja la irrenunciable aspiració a transcendir i molts la busquen en l’art. Aquest ateisme del Déu ­autoritari és la fase purificadora en el procés de la fe cap a la trobada interreligiosa.

D’altres tornen cap al Déu medieval.
Després de l’ateisme d’aquest Déu arcaic hi ha una forma progressiva de recuperar Déu i una altra de regressiva: el fonamentalisme.

Quin és el nostre fonamentalisme?
Un narcisisme paradoxalment addicte a tot. La seva expressió ridícula són les xarxes socials i les selfies: ja només ens interessa veure’ns i fotografiar-nos a nosaltres mateixos.

I ens enganxem a qualsevol cosa: drogues, el mòbil, les sèries televisives...
Per això necessitem exercici espiritual per superar-lo. I ara... Silenci!

...!
...

...?
El silenci no és l’absència de soroll, sinó l’absència d’ego. A les escoles laiques més avançades del planeta es practica la meditació. És un indici esperançador que tots convergim cap a un nou estadi.

Doni’m un consell per la Setmana Santa.
Posi’s una alarma i aturi’s cada hora en aquest silenci de l’ego. Deixi que irrompi el moment en tota la seva densitat en la seva consciència. Passi així de ser simple okupa de l’espai i el temps a integrar-s’hi. I viurà més. Cada instant és irrepetible: repeteixi-ho cada hora.

Magnífic! Algun altre suggeriment?
Renunciï a alguna cosa. La renúncia no pren; la renúncia dóna. Dóna llibertat. Experimenti-la. Alliberi’s d’una cosa que ara necessiti.

Però, si la necessito, no podré deixar-la.
Progressarà: el narcisisme i l’addicció són estancaments, fixacions. Quan els superi tindrà una autoestima sana. El següent pas és convertir-la en realització i després en transcendència. És un procés de superació personal – ontogènesi– que després es repeteix – filogènesi– en tota l’espècie.

De debò creu que progressem?
Com les persones, els pobles i les religions també s’estanquen en el narcisisme. Per superar-lo, han de morir en aquest estadi primari i reaparèixer en un de superior.

Com?
Les paraules condensen significat i energia: designen el món, però també capturen allò que designen, el tanquen. Per això, fins que no substitueixes una paraula per una altra, no pots percebre el món de cap altra manera: no progresses. Per arribar al mar de la nova consciència, potser el riu de cada religió hagi de perdre el seu nom. I adoptar el nou.

Quina nova fase?
Avui els humans entre fases de progrés estem entre la por d’aquesta evolució espiritual i l’audàcia de la ciència. En ciència sí que hem estat audaços fins a transcendir la matèria i arribar a l’energia.

Vostè diu que ja ho feien els místics.
Els místics experimentaven per via espiritual el que després la ciència recorreria amb la raó empírica al laboratori. Sentien l’energia que després demostraria la física.

Eren visionaris de l’energia de l’univers.
La mística només anticipava el camí de la ­ciència. Per això, una mica de ciència et fa ateu, molta ciència et fa creient. Les religions orientals són l’acceptació del ja és i les occidentals hi afegeixen la rebel·lia profètica: l’ascensió cap a allò que encara no és.

I cap a on anem?
Anem a la síntesi de les religions. I dic síntesi, perquè és la superació de l’anterior amb una unió harmònica i no sincretisme, que és la degradació en la barreja.

Com i per què ara?
La densitat de coneixement ens porta a un canvi qualitatiu de consciència. L’esforç místic ha d’aconseguir que l’experiència mística torni a ser de nou anticipació del camí que recorrerà la ciència.

I vostè ho intentarà: ser místic?
Vull fer un pas més enllà de l’estudi a què he dedicat quinze anys.

Cilicis, dejuni, mortificació?
En absolut. Vida normal i concentració.

Està molt prim.
Perquè estic molt ocupat. La mística no és una experiència religiosa, sinó que intenta transcendir la religió.

Com?
La globalització és aquí, però hem d’evitar que provoqui traumes i violència. Jo intentaré modestament fer el possible perquè hi hagi lucidesa cap a la síntesi.


Abans que la ciència
Els lames i els místics van transcendir la religió en experimentar en la seva consciència l’energia de l’univers que Einstein descriuria segles després en fórmula i que avui podem verificar en el GPS. El jesuïta Melloni, coautor amb Josep Cobo de Déu sense Déu ( Fragmenta), es disposa a recórrer a la Cova de Sant Ignasi la via mística per transcendir les religions i anticipar-ne la síntesi, perquè creu, amb Teilhard de Chardin, que la humanitat evoluciona cap a un estadi de consciència harmònic, que superarà la divisió en nacions i esglésies. Alguns s’entossudeixen a retrocedir cap al Déu tribal i terrible de les execucions, però acabaran unint-se –anuncia Melloni– als qui avancem cap a la llum.


Lluís Amiguet
21/03/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies