divendres, 25 de març de 2016

“El dolor per una pèrdua no és etern, es va diluint”

El doctor Álvarez, cap de psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau, assegura que tot i que la tragèdia no s’acaba de superar mai, a partir dels dos anys, el dolor es va diluint i el dol es tanca. Els afectats han de començar a notar millores a partir dels sis mesos de la mort del familiar.

Quant temps es necessita per superar una tragèdia com la de Germanwings?
No se supera mai a la vida. Ara bé, per adonar-te que la vida continua i que t’hi pots tornar a enganxar, han de passar entre vuit mesos i dos anys. Al cap de sis mesos, comences a recordar coses bones de la persona perduda.

És matemàtic? ¿En 24 mesos se supera?
S’han fet estudis amb grups de gent que ha patit dols d’alta intensitat i és el màxim, si no es complica. Ara bé, una cosa és que et recuperis i una altra és que no ho recordis cada dia de la teva vida. Això serà així sempre, sobretot quan has perdut un fill: és la màxima desgràcia. Amb una parella hi ha la possibilitat de refer la vida, però amb un fill és impossible.

El fet de no poder recuperar el cos pot complicar l’acceptació?
Sí, perquè és un dol que no es tanca. Passa sovint amb persones que desapareixen. Hi ha un neguit per trobar-los, tot i saber que no hi ha cap possibilitat. Si físicament no l’enterres, no li has donat la litúrgia de l’adéu, no has tancat aquella relació. Sempre queda una sensació de no haver-te acomiadat adequadament.

Quin és el procés del dol?
En una situació traumàtica, sempre hi ha una fase de ràbia: “Li hauria d’haver dit que no hi anés...” És una situació d’autoinculpació. Després ve una fase més de resignació i d’acceptació. I en aquest moment és quan es comença a sentir el dolor en estat pur. I el dolor, si l’evolució és normal i no s’hi afegeix cap problema depressiu, es va diluint. A poc a poc, es va superant.

Es requereix tractament o només temps?
Si a partir dels sis mesos s’empitjora, és a dir, cada cop es tenen més flashbacks del moment en què es va rebre la notícia, imatges recreades de l’avió o se segueix tenint ràbia per no haver evitat la mort... és probable que hi hagi un trastorn adaptatiu o d’estrès posttraumàtic, i aleshores s’ha d’ajudar amb psicoteràpia i un fàrmac. El cervell no pot aguantar un estat de patiment continu.

Què més pot passar?
Si et donen la notícia mentre estàs conduint pots desenvolupar una fòbia a conduir. Les fòbies es combaten amb l’exposició progressiva al comportament.

En aquest cas, el copilot va estavellar l’avió deliberadament. ¿Pot ajudar en el procés de dol el fet de tenir un culpable?
Que hi hagi un culpable és pitjor. Un accident és fortuït, en canvi, el cas de Germanwings és com un assassinat. Als EUA, per exemple, els familiars de la víctima tenen dret a veure l’execució d’un condemnat a mort per homicidi i no se’n perden ni una. Un accident és aleatori, fa molta ràbia, però és fortuït; en canvi, el cas de Germawings era evitable. Era una persona amb depressions, amb una personalitat trastornada, que estava en mans de psiquiatres i que Lufthansa en cap moment va controlar adequadament. Hi hauria d’haver un control psiquiàtric dels pilots molt més estricte des de la medicina laboral de la mateixa empresa.

Què pot portar una persona a estavellar deliberadament un avió?
És el que anomenem suïcidi ampliat, una figura que coneixem prou bé i que, per sort, és poc freqüent. És una persona amb una depressió molt intensa, amb un alt grau de patiment i que arriba al punt delirant de pensar que vol deslliurar els altres d’aquest patiment. També s’hi suma una personalitat narcisista que pensa que té dret a decidir pels altres.

De quina manera s’han d’afrontar les efemèrides?
No hi ha una recepta única. Hi ha persones que superen les pèrdues vivint-les cada dia. El dolor, com qualsevol altra resposta de l’organisme, no és etern. Hi ha una altra manera, completament contrària, que és enterrar-lo. Pensar que qui dia passa any empeny i que com més de pressa passi millor i intentar no pensar-hi... En el primer cas, les efemèrides es viuen dia a dia, i en el segon, l’afectat és capaç de fer un viatge per no recordar que és l’efemèride.

Convé parlar de la tragèdia?
Parlar-ne és imprescindible. No es pot tancar res en fals. Has de sentir el dolor i l’has de tancar. A vegades, per exemple, entre una parella que ha perdut el fill s’estableix un cert mutisme que fa que acabin separant-se.

Hi ha similituds amb la tragèdia d’aquesta setmana a l’AP-7, oi?
Sí, la diferència és que el conductor és una persona que inexplicablement ha xocat amb l’autocar a l’autopista i ha sobreviscut. Hi ha un objecte viu a qui dirigir la ràbia, però el fet és molt similar. El pilot de Germanwings estava malalt, no era un homicida.

Hi ha una recepta única per superar una tragèdia?
No, i cal vigilar, perquè quan hi ha 200 persones mortes i apareixen allà 500 familiars, hi ha gent que va a viure el drama. No s’ha explicat mai, però quan hi va haver els atemptats de l’11-M de Madrid, es va muntar un dispositiu de psicòlegs d’emergència i, al final, hi havia més gent simulant que havia perdut algú i agafant protagonisme que gent afectada realment. És gent que té la síndrome de Münchhausen, creen falses malalties per assumir el paper de malalt. Són malalts imaginaris.

Georgina Ferri
25/03/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies