dilluns, 11 de gener de 2016

“Tots tenim traumes que es van forjar en edat molt primerenca”

David Grand, psicoterapeuta creador del mètode ‘brainspotting’ 
Foto: Llibert Teixidó
 Tinc 63 anys. Novaiorquès Casat. Un fill (31). Estem en un moment crític en el qual podem progressar o retrocedir dècades i només depèn del nostre lideratge. La meva creença espiritual va en paral·lel amb la ciència. En sabem ben poca cosa, però crec que hi ha un poder que ho conté tot.


Què és brainspotting ( BSP)?
És una teràpia relacional entre el cervell i el cos que utilitza el camp visual com una manera d’accedir al cervell més profund.

On mires afecta el que sents?
Els ulls escanegen l’entorn tota l’estona. És un procés intuïtiu però no casual: que mirem cap a un lloc o un altre té un significat.

El cervell fixa i reté esdeveniments que la memòria no recorda?
La tija cerebral, que és la part més primitiva del cervell, l’anomenat cervell rèptil, és el que ens indica en quina direcció hem de mirar perquè és el responsable de la nostra supervivència, i en aquesta zona cerebral no hi ha llenguatge ni pensament.

Pura reacció?
Sí, i per això les psicoteràpies que fan servir primordialment el llenguatge no tenen accés a les parts neurofisiològiques més bàsiques.

Posi’m un exemple.
Si a una persona la va envestir un cotxe que ­venia per l’esquerra, quan ho recordi mirarà ­inconscientment cap aquest costat, i això ens dóna accés al cervell més profund.

Com?
A través de la posició ocular localitzem on està mantenint el problema el cervell.

Com ho va descobrir?
Jo estic especialitzat en rendiment esportiu, i l’any 2003 una de les meves pacients era una patinadora professional que estava molt bloquejada a l’hora de realitzar un salt triple.

Què li passava?
Tenia una història traumàtica: la seva mare la va rebutjar quan ella va decidir ser patinadora. Realitzant exercicis oculars lents amb ella vaig observar que de manera ostensible els seus ulls saltaven en un punt concret.

I per què li va fer moure els ulls?
És sabut que quan el cervell intenta fer dues ­coses alhora, com pensar i parlar fent mo­viments oculars, processa la situació d’una altra manera.

Curiós.
En veure que els ulls de la patinadora saltaven en un punt, li vaig fer seguir el meu dit fins allà i quedar-s’hi. La sorpresa va ser que durant deu minuts va estar traient emocions molt profundes, memòries oblidades. El trauma va sorgir i es va alliberar. Jo no havia vist això en 25 anys de pràctica professional.

Va fer el triple salt mortal?
Sí, no va tornar a tenir problemes. Em va semblar que acaba de descobrir una cosa important, ho vaig compartir amb col·legues que van començar a practicar-ho amb excel·lents resultats i al cap d’un any ja estava donant formació, primer als Estats Units i després de dotze anys ja ho faig a 30 països.

Ha treballat vostè amb víctimes del terrorisme, supervivents de desastres naturals, traumatitzats de guerres...
Abans de descobrir i definir la teràpia EMDR ( eye movement desensitization) jo ja treballava amb supervivents de l’11-S i vaig poder comprovar com de poderosa és aquesta teràpia. Al cap de dos anys vam tenir l’huracà Katrinaal sud dels Estats Units.

Va treballar amb els afectats?
Sí, in situ. També he tractat els soldats que han tornat de l’ Afganistan i l’Iraq i afectats del conflicte israeliano-palestí; i vaig ser requerit per tractar els nens supervivents de la matança escolar de Newtown, a Connecticut.

Però en aquests casos no es tracta de ­traumes oblidats.
El cervell és una màquina de processar informació, té més d’un quadrilió de connexions. Conté el registre d’una vasta i complexa realitat impossible de conèixer tant pel terapeuta com pel pacient.

I?
Quan el cervell pateix un trauma que no aconsegueix integrar, l’experiència queda bloque­jada independentment que el subjecte la recordi o no. Sempre hi ha trossos d’aquest esdeveniment que cal anar processant.

Hi ha traumes que no es deixen enrere mai.
Cal arribar a la part més profunda del cervell, a les estructures subcorticals. Quan el cervell està ferit som un ésser humà ferit però també un animal ferit, cal guarir l’humà i a l’animal.

Fa servir el brainspotting més enllà de la teràpia, per potenciar els rendiments...
El món és un lloc cruel i tots guardem traumes que es van forjar en una edat molt primerenca. Qualsevol situació que faci detonar el trauma ens afecta: l’atleta perdrà rendiment i l’home de negocis efectivitat en les decisions. En alliberar aquest vell trauma que bloqueja el rendiment, s’expandeix el potencial de la persona.

Sembla abracadabra...
De la mateixa manera que hi ha posicions oculars relacionades amb el trauma n’hi ha de relacionades amb el talent. Quan trobes el punt on hi ha un nivell potencial d’habilitat i accedeixes al cervell reptilià pots alliberar el potencial.

...
El brainspottingno s’ocupa del que està ocult en la ment sinó del que està ocult al cervell. La ment és un concepte, el cervell és un òrgan.

Però si el cervell està danyat, ho està.
Avui sabem que el cervell es pot modificar a si mateix (neuroplasticitat) i recuperar-se de coses que crèiem que no podia, però el tema va més enllà: el cervell pot desenvolupar noves cèl·lules (neurogènesi), i els escàners cerebrals ens ho demostren.

Ima Sanchís
11/01/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Tan sols acceptarem comentaris que siguin signats amb els vostres veritables noms, la resta seran eliminats.
Gràcies