L’escriptor Juan Tomás Ávila Laurel resumeix el dolor dels que han de fugir del seu país
El novel·lista, assagista, dramaturg i poeta guineà Juan Tomás Ávila Laurel, de 49 anys, és un dels escriptors africans actuals més reconeguts. Membre de la secció catalana del PEN Club Internacional, una associació mundial d’autors que promou la llibertat d’expressió, ha pronunciat conferències en diverses universitats d’Europa i Amèrica. Escriu en castellà i les seves obres, mereixedores de premis internacionals, s’han traduït a l’anglès. És autor d’una dotzena de novel·les, llibres de relats, peces de teatre i poemaris. Dos dels seus títols més aplaudits són Avión de ricos, ladrón de cerdos (El Cobre Ediciones) i Arde el monte de noche (Calambur Editorial).
Juan Tomás Ávila Laurel és tot això i moltes coses més.
La mirada d’aquest home valent resumeix el dolor dels que han de fugir del seu país amb el que duen a sobre. Sempre va resultar incòmode per al règim de Teodoro Obiang, al poder des del 1979 i el dictador més longeu de l’Àfrica des de la caiguda de Gaddafi. Al principi no s’escoltava gaire els precs dels amics, que li demanaven que es traslladés a un altre lloc més cèntric, “on estiguis sempre envoltat de gent”. Vivia al barri d’Ela Nguema, als afores de Malabo, en una casa aïllada. Al final els va fer cas.
La resta és als seus llibres, que retraten un país dirigit com un vedat privat. Va aprofitar que tenia un visat espanyol encara en vigor perquè havia viatjat feia poc a Espanya per fer-hi unes xerrades i va volar de Malabo a Madrid. La premsa internacional va parlar del cas perquè va estar set dies en vaga de fam per denunciar la connivència entre Obiang i les autoritats espanyoles. “Per desgràcia, llavors i ara els negocis són més importants que els éssers humans”. No entén que Espanya tingui tan poca memòria. Durant la Guerra Civil, explica, països com Mèxic van rebre amb els braços oberts milers i milers de refugiats espanyols. “I ara, quan podria tornar el favor, és gasiva i mesquina”. En el fons, aquesta actitud delata un pòsit colonial, el dels que pensen barbaritats com aquesta: “És normal que ens acollissin perquè nosaltres som savis, civilitzats. Però com volen que ara acollim sirians, ucraïnesos, eritreus, sud-sudanesos...? Ells no s’ho mereixen, no són civilitzats”.
L’escriptor forma part del PEN català, que al seu torn és una de les associacions que integren la xarxa Asil.cat. El 2011, quan va arribar a Barcelona, li van proposar que demanés asil polític. Però s’hi va negar perquè creia que això equivalia a trencar la possibilitat de tornar. “Hi ha expatriats que arriben als països d’acollida però deixen l’ànima enrere, a molts quilòmetres de distància”. Va viure sis mesos sense papers. El 2012 va obtenir un permís de residència temporal sense dret a treballar que ja ha renovat una vegada.
Ningú, cap llei, cap dictadura, no pot impedir que treballi. És escriptor. Ha començat un nou llibre que porta com a títol provisional Brevísimo diccionario sobre Dios, las mujeres y las mentiras. Ja n’ha escrit 13 pàgines. En el primer paràgraf, Juan Antonio Ávila Laurel explica que “la majoria de les religions del món es dissoldrien si descobrissin que Déu és una dona”. I si descobrissin que és una dona negra? Riu i repeteix les seves pròpies paraules: “Eritreus, sud-sudanesos... Ells no s’ho mereixen, no són civilitzats”. Reconeix amb impotència que la societat encara dóna molt valor al color de la pell. Potser per això al jardí de casa, a Valldoreix, hi té una marededéu de Montserrat de guix, completament blanca. Una moreneta albina. No hi ha res pitjor que el dolor del desplaçament forçat perquè “tu pots ser de l’Afganistan o d’un país malson com el meu, a causa de l’opressió que pateix, però sempre serà el teu país. El lloc on et vas enamorar per primera vegada, on vas aprendre a pescar. Tu ets aquest país”.
No ha fet cas de cap consells i ha tornat a Guinea Equatorial tres vegades. No ha tingut mai tanta percepció del perill com la primera vegada que va tornar a trepitjar la seva terra i alguns dels seus éssers estimats es van senyar en veure’l, com si fossin davant d’un fantasma. La seva àvia, que el va criar com una segona mare, li va dir: “No pensava que et tornaria a veure viu”. Les guerres, les migracions forçoses, la fam... Tot passa per diners, “perquè uns facin negoci amb la desgràcia dels altres”, explica mentre fulleja un volum atrotinat, llegit mil vegades, d’El llano en llamas, de Juan Rulfo. Aquest llibre de relats conté un dels contes més tristos de la literatura, Es que somos tan tristes, sobre un camperol que intenta evitar tant sí com no que la seva filla petita es vegi obligada a prostituir-se, com les seves germanes. Una vaca i un vedell són tota la seva esperança, però els animals moren i el camperol veu de sobte com els pits menuts de la noia es comencen a inflar, com si ja comencessin a “treballar per a la seva perdició”.
En el camí a Europa he mort cent vegades
El Servei d'Atenció a l'Immigrant, Emigrant i Refugiat és un organisme depenent de l'Ajuntament de Barcelona que presta ajuda en matèria d'estrangeria i asil. El2014 va atendre 426 persones i, des de principis d'aquest d'any, 527. Les peticions d'ajuda es dispararan aquest any, motiu pel qual la partida pressupostària destinada al servei s'ha duplicat:de 100.000 a 200.000 euros. No hi ha un registre definitiu dels sol·licitants d'asil. No tots els immigrants acudeixen a organismes d'ajuda, ja siguin institucionals o oenagés. Molts viuen, com reconeix l'Ajuntament, "en uns llimbs jurídics". No és un fenomen nou, Asil.cat, que ha recordat que l'increment de l'arribada de refugiats a la Unió Europea "és una constant des del 2013". Síria ha posat el dit a la nafra, però "malgrat la gravetat de la situació allà, també hi ha persones que busquen refugi a Catalunya des d'altres països, com Ucraïna o l'Afganistan". No tots els refugiats fugen de la guerra o de la fam. La religió i l'opció sexual també poden obligar molts éssers humans a fugir. I tots han viscut experiències traumàtiques que els converteixen en un col·lectiu "especialment vulnerable", diu un dels representants de les oenagés que integren la xarxa d'Asil.cat. Aquest portaveu resumeix el drama així:"Un refugiat sirià ha dit que es penedeix d'haver abandonat el seu país. Hauria d'haver mort allà, a la seva terra, assegura, perquè en el camí cap a Europa ha mort cent vegades"
Domingo Marchena
02/09/2015
La Vanguardia
